La vida és dura

Aquella tarda el cel no brillava com el matí. El món semblava haber-me caigut a sobre, de sobte, una melancolía en mi habia despertat, la mare... Se'ns dubte segons el pare era una gran persona, a la qual li agradaria que acabesim sent com ella. Però la vida és com és, i mai saps quan t'apunyalaràn per l'esquena...
Sisey és refregava per les meves galtes, i delicadament em mirava extranyada.
-Tranquila Sisey... - Vaig dir mentres em queia una llagrima. - Jo mai me'n aniré... - No sabia ben be que hem passava, però tothom té els tipics dies de depressió, i aquell per mi, ho era un dels grossos.
Vaig amagar el cap entre les cames mentres em queien una o dos llagrimes més, després em vaig estirar contemplant el cel i mirant de no recordar el passat.

Vaig anar cap al jardí amb la Pomme, per trobar-me amb la meva germana bessona. Aquell era un dels dies on els atacs de depressió l'atacaven, i jo m'havia jurat que sempre estaria al seu costat.
Vaig arribar i la vaig veure amb la Sisey.
- Perdó per arribar tard, m'he topat amb dues noies i mitja a la cuina i... Bé, ja es sap el que passa.
La vaig abraçar amb afecte.

-No té importància. Suposo que res ho té. - Vaig mirar el cel amb els ulls brillants. - Per què tenia que tocar-me a mi aquesta merda? No li podia tocar a qualsevol altre? A demes, el meu comportament només fa que empitjorar les coses. - La miro amb un somriure hipocrit. - No se Gissèlle, no veig que hi faig aquí. Tothom encaixa, menys jo. Saps una cosa? A vegades em pregunto, per què no puc ser igual que els demes. Però dins meu em diu que haig de seguir el camí de el senyor forces del mal, per què?

La vaig mirar, comprensiva

- A mi també em passa, això, de tant en tant. Però has de fer cas del que et diu la teva ànima, i nosaltres som descendents d'una de les families de sang pura més importants d'Europa, i ens han educat amb els pensaments dels Cavallers de la Mort. El nostre pare s'hi ha deixat la pell, en això. La nostra mare va morir parint-nos, i estic segura que ella hauria volgut que siguessim Cavallers. És el mínim que podem fer per la seva memòria, Nadine. Demà tot haurà passat, i tornaràs a tenir la mentalitat putejadora de sempre.
Li vaig donar un cop de colze, divertida.

-Si tu ho dius germaneta...Però dins meu noto que hi falta alguna cosa. És com si cada dematí em lleves i digués, "On és? Qui ets?"... Deixa-ho, tinc moltes paranoies... Que hi farem... Així sóc jo, ja saps... - Paso el braç per sobre les espatlles de la meva germana, i li donc un peto a la galta. - Sort que en tinc de tú, ningún d'aquests bojos de Hogwarts em comprendria. T'estimo germaneta. - Li somric.

- I jo, Nadine, i jo. Saps que et vindria molt bé, ara? Una persona amb qui divertir-te que no fos jo. Això significa... Un noi, un tio bo, solter, etc, etc, etc. El Jason McGregor, un Gryffindor molt autèntic, segur que t'animaria una mica. Jo, en canvi, ja he vist un Hufflepuff molt bo. És ros tenyit, però què hi farem, ningú no és perfecte!
Vaig riure, mentre la Pomme jugava a la meva ma.
Sabia que parlar de nois sempre animava a la Nadine, i jo esperava que aquest cop no fos una excepció.