Un llibre massa interessant com per fer cas a qui em parla (no per ser borde ni res, eh? El que passa és que sóc un empanat de la vida ^^)

El sol brillava. Feia caloreta. No hi havia un sol núvol al cel. I jo llegia un fantàstic llibre de misteri a l'ombreta d'un arbre. S'estava genial... Mare meva!! No pot ser que l'assassí sigui el Harbetz! És impossible, que a l'hora del crim estava dient hola a la Maylyn!

Hola, hola, hola...

Vaig alçar el cap del llibre, exasperat, intentant buscar respostes. Enlloc d'aquestes, el que vaig trobar va ser un noi de raven, saludant-me. Ah. Ara pillava lo del Hola que no em marxava del cap... uu'

-Hola! -vaig dir a un noi que vaig trobar-me als jardins i que no em sonava de res. -Hola! -vaig demanar per segona vegada. Però res, cap resposta. -Hola..? Hoolaaa...- "val, gràcies per ignorar". Llavors va aixecar el cap, i semblava que no m'havia vist fins llavors. Devia haver aixecat el cap per casualitat, anant bé...u.u

-Ei, hola!-vaig dir, sense amagar el riure (off: no intento ser mal educat eh, és que li és inevitable riure...) on: - Pot ser que siguis nou? No em sona d'haver-te vist mai abans per aqui... Es clar que també pot ser que jo, a qui no se li queden les cares ni amb cola, no me'n recordi de tu... Em sap greu, eh, si és així...

jopetas. Ara havia de deixar el llibre uu'. Però bé, mai estava de més conèixer gent nova...

- No, no sóc nou- vaig dir amablement, tancant el llibre- el que passa és que intento passar desapercebut. Encantat, em dic Liam Clearwater- vaig dir allargant-li la mà, i fent- li un lloc perquè s'assegués si volia- faig quart, i sóc Gryffindor. I tu?

Amb la cara pagava. Bé, doncs em sembla a mi que s'haurà d'aguantar una miqueta. (xD)

-Jo sóc en Thomas, Thomas Poynter. Però digue'm Tom o com més et vingui de gust. -vaig dir, encaixant-li la mà. I jo estic a cinquè, i com pots veure pertanyo a Ravenclaw...- vaig dir, assentant-me al seu costat. I quin llibre llegeixes? -vaig fer, interresant-m'hi.

- És un llibre de misteri; es diu El cas del centenari sanguinari- vaig dir- Sé que sona una mica sàdic, però està molt bé; tracta sobre una nissaga d'assassins que són famosos per ensenyar l'art de l'assassinat als seus descendents. I mai els han descobert. L'únic que saben és que són tots de la mateixa família, ja que sempre deixen un medalló amb un blassó familiar al costat de la víctima. I porten un segle actuant sempre de la mateixa manera. el que passa és que ara, amb un nou assassí a la família, es barregen moltes més coses que el simple fet d'assassinar i deixar un medallonet- vaig explicar, alçant la cara per veure si s'havia adormit o algo... M'havia distret massa mentre explicava la trama.

-Doncs deu estar bé... I tot i aixó, si per la trama no m'hagués acabat de decidir, la prova concluent és com estaves al principi...- vaig dir, somrient. - Per fi fa una mica de caloreta, necessitava que el sol arribés una mica cap aquí.. -vaig dir, cambiant de tema. Vaig estirar les cames i els braços. -No notes que el sol dona vida? Val, no em facis gaire cas, que avui m'he llevat... no ho se, com m'he llevat, però no deu haver sigut gaire bé veient el punt de vista que tinc sobre les coses avui... Ho sento, no em facis gaire cas, eh...

vaig riure en veure el noi que deia que no li fes cas. Era simpàtic, em queia bé.

- De fet, hi estic competament d'acord- vaig dir- M'encanta l'hivern, però l'estiu és genial. Un se sent sempre millor quan fa bon dia. A les pel·lícules, per exemple, sempre posen el temps segons l'estat d'ànim del protagonista. En les escenes tristes, sempre hi plou a bots i barrals. I en les escenes més alegres acostuma a fer un sol espaterrant- vaig riure- Sempre he somiat amb trencar això- vaig dir- Sé que sona raro, però sempre he volgut fer una escena trista amb un sol brillant i un cel blavíssim sense cap núvol. Per altra banda, m'encanten les escenes felices on plou moltíssim. És tot molt animat, al meu parer. El que passa és que, com que el clima sempre ajuda a l'estat d'ànim, no tindria gaire èxit- vaig dir, divertit- ho sento, t'estic avorrint, oi?

-No, no, tranquil.- vaig dir, amb l'intenció de continuar amb el mateix tema.- Home, sempre hi ha les típiques películes aquestes americanes que volen acaparar grans masses en les que hi ha el típic petonet sota la pluja. I bé, en teoria han d'estar feliços, perquè sinó, quina gràcia hi ha? T'imagines un parell allà encarinyats i de cop un d'ells comença a cridar o no se, qualsevol cosa així, de mal humor. Trencaria bastant la rutina, no? -vaig dir, rient. -Saps què semblo avui? -vaig dir, posant-me una mà als cabells i arrufant el nas.- Un maruja, en serio! -vaig dir, sense poder aguantar el riure. -Bé, només t'aviso que de normal no solo ser tan així.. no t'espantis abans d'hora.

Em vaig posar a riure.

- Tranquil, no m'espanto fàcilment- vaig dir- O sigui que tens el dia marujo, eh? Està bé, està bé, doncs ens posaremmarujos- vaig dir rient- aviso que no en sé gaire, jo, d'això- vaig dir- Certament, trencaria bastant la rutina. Però no vull dir ben bé aìxò. El que seria guai seria que algú deixés estar això del clima de banda. És tonto, ho sé, però m'agradaria que hi hagués un canvi pel que fa a això... Però la veritat és que queda raro igualment. Però m'agradaria, ves- vaig dir rialler.

-Si, i que per alguna vegada depengués tot d'alguna altre cosa... el temps ja comença a ser bastant comú. I rallat. I tot el que se't pugui acudir. T'imagines que de tant en tant tot depengués dels objectes actants aquells? Més a l'estil dels llibres. Tot més subtil, però amb presència. Seria una película digne d'anar a veure! Ah, i que això de ser marujo ja se'm passarà eh, una hora o una altre... Suposo que depèn tot de com m'hagi anat el dia anterior, però pots contar... T'imagines que mai algú arribés a escriure un llibre o una película sobre Hogwarts? Vull dir, una història fictícia, i no com Hogwarts la història ...

- Estaria genial- vaig dir- Però qui sap si els muggles s'ho prendrien massa en sèrio. Jo visc a un poble muggle, i tinc un veí que és petit, i flipa amb tot. Li dic que vaig a una escola de màgia i s'ho creu. I jo li dic "Abracadabra!" I el nen surt corrents cridant "mamaa, mamaa, el Liam m'ha fet sortir cuaaaaaaaa!!" és divertidíssim quan s'adona que no té cua i torna per dir: Liam, has de practicar més ¬¬ - vaig dir rient- Algun dia li diré que en realitat vaig a una escola interna, no a una escola de màgia. Mentrestant, ens ho passem bé- vaig dir rialler.

-Hahaha, t'imagines que intentéssin de fer alguna poció o que intentéssin entrar a l'estació de 9 i 3/4, o no se, que busquéssin l'entrada de la Ronda d'Alla? Hahaha, i trobar-te'ls allà, i passar-los-hi per davant i traspassar la paret... hahaha, quedarien tots flipant. Seria digne de veure! -Vaig dir, ficant-me a riure.

- Certament- vaig dir- en especial els nens petits. Ja veig al petit Charlie flipant per un tub, dient "Alaaaaaaaaa! Ja et suuuuuuuuurt! Has practicat un muuuuuunt, Liaaaaaaam! Molt béeeeee! Ara ja me'n pots ensenyaaaaaaaar!!!"- vaig dir rient- I no espero reaccions gaire diferents pel que fa als altres nens petits. El meu germà i jo hem fet alguna vegada de cangurs del Charlie i els seus amics, i són tots iguals... - vaig dir- S'ho creuen tot, i alucinen amb qualsevol cosa. Mira que jo de petit no era així, i el meu germà tampoc... Però és molt divertit estar amb ells.

-Doncs jo... Ara que ho dius em sembla que tampoc ho era... Més aviat era el típic malfiat i poc ingenu... Per creure'm les coses abans se m'havia de ben demostrar tot, no valia només amb dir: això ho puc fer. Però bé, suposo que la diferència està en què nosaltres sabem que el món màgic existeix (a part de formar-ne part), mentre que ells s'han de comformar amb el món muggle... Saps que sempre he tingut la curiositat de saber si podria viure sense màgia? Quan surti d'aquí Hogwarts m'agradaria intentar-ho... El problema serà, però, que no crec que duri gaire...

Vaig agafar una pedra plana que hi havia allà a prop, i vaig intentar llançar-la a l'aigua del llac. Intent fallit.

Vaig somriure, agafant una altra pedra plana, i la vaig llançar a l'aigua. va rebotar unes quantes vegades abans d'enfonsar-se a l'aigua.

- Intenta fer un moviment més ampul·lós de canell- vaig dir somrient- Pel que fa a mi... Era ingenu, però no flipava tant com aquests- vaig dir rient- Suposo que igual que ara- vaig pensar en el que havia dit- Seria força guai provar-ho. Però suposo que la màgia m'agrada massa com per poder resistir la temptació de fer-la servir sempre- vaig riure.

-Hahaha, penso que seria un repte d'aquells difícils difícils... però tu, que tot és questió d'intentar-ho!

Vaig agafar una altre pedra, i la vaig tirar a l'aigua. Bé, ara almenys va arribar-hi i va rebotar un parell de vegades. Em vaig posar a riure.

-Crec que perquè em surti bé bé necessitaria la vareta... però bah, millor ho deixo, que llavors ja no té gràcia. -vaig dir, agafant una altre pedra i tornant-la a tirar.

Vaig somriure.

- El cas és sempre practicar, practicar i tornar a practicar-vaig dir- A mi tampoc no em sortia quan vaig començar. I el meu germà em va obligar a llançar la pedra vint vegades cada dia. Vaig millorar moltissim- vaig dir, llançant una pedra, que, com per confirmar el que deia, va rebotar i rebotar fins a enfonsar-se. vaig somriure, recordant els dies sencers que passava amb el Thomas de petit, i com l'admirava.

-Jo si t'he de ser sincer, hi tinc bastant poca traça.. però shht! Això no ho pot saber ningú, val?-vaig dir-li, fent un somriure.

Vaig agafar un parell de pedres més, preparant-me per llançar-les.

-Va, una...- vaig llançar-la i... un.. dos... tres... val, tres. -Bé, almenys no se m'enfonsa a la primera... - vaig llançar l'altre i... un.. dos.. tres...qua..- val, m'he tornat a quedar amb tres...-vaig dir, posant-me a riure. Tu, però que està prou bé!

- Està molt bé!- vaig dir, rient- Ara fes-ho unes vint vegades més. Veuràs com a la vintena vegada ja te'n surten almenys quatre- vaig dir, i em vaig posar jo també a llançar pedres.

Vaig agafar un grapat de pedres i les vaig anar llançant una per una a l'aigua amb força intentant aconseguri tenir-hi certa "manya".

-Vinga va, que estan a punt de sortir, aquestes quatre..!-vaig dir, rient.

Se'm van acabar les dels braços i vaig anar a recollir-ne algunes més. A la llunyania vaig veure uns tentacles que sortien de l'aigua i que seguidament tornaven a enfonsar-se esquitxant una mica els voltants.

- I...quatre! -vaig dir, al veure que la següent pedra havia fet quatre bots.

- Molt bé- el vaig felicitar- Si estigués aquí, ara mateix el meu germà et tustaria l'esquena, et diria "Molt bé. A veure si ho aconseguim mantenir, eh?" i se n'aniria tranquil·lament a llegir un llibre a la vora del foc fins a l'hora de sopar- vaig riure- sempre és igual, amb ell. A ell li encantava llançar pedres al llac per a què el Calamar les recollís i les hi portés. S'ho passaven molt bé- vaig dir.

-Ah, que és més gran?-vaig demanar-li.- Veus, jo sempre hagués volgut tenir un germà, ja sigués gran o petit... Però tu, he sigut sempre fill únic! A vegades trobava a faltar algú com jo per passar els estius, a casa els pares. Però bé, un ho acaba acceptant... I què, a quina residència va anar? -vaig demanar, encuriosit.- A Gryffindor, també?

- Sí, és set anys més gran que jo- vaig dir- en té vint-i-un. Va anar a Gryffindor, tot i que també va ser considerat per Hufflepuff i Ravenclaw. Una mica com jo- vaig somriure- La veritat és que és genial. El meu germà sempre ha estat com el meu millor amic. Sempre passem junts els estius, amb el Charlie i els seus amics, o nosaltres sols. El meu germà és com una de les millors persones del món- vaig dir convençut.

-Home, diràs una de les millors persones del món, no? Jo, només coneixent-te a tu, podria dir que aquí hi sobraria el "com". -vaig dir, somrient. -Mmm.. i el Charlie.. et refereixes al Weasley? Al de la botiga, el net del George? -vaig demanar, encuriosit. Conèixer-lo devia ser tot un honor... Conèixer un Weasley! No tothom ho pot dir, això!

Vaig fer un ampli somriure, afalagat. M'acabava d'igualar al meu germà?

- No, no- vaig fer- És el nen que t'he dit abans, el que sempre flipa quan li fem de cangur- vaig riure- Al Charlie Weasley també el coneixem, per això, és del curs del meu germà. Però no el veiem gaire, últimament; es passa el dia treballant, el noi, i com que a nosaltres, això de les bromes, ni ens va ni ens vé...