les gotes de pluja que em piquen la cara i em fan semblar idiota davant la noia més bonica que he vist en la meva vida... uu'

El dia era maco. Plovia una mica, i les gotes de la pluja feien xim-xim al colpejar contra l'aigua. El cel tenia una tonalitat grisosa, amb el sol emetent una llum tènue.

M'encantaven aquells dies. I per això estava jo aquella tarda estirat sobre la barana del pont mentre les gotes em pivaven la cara. Era agradable. La meva cartera estava sobre meu perquè havia estat fent deures allà, i ara tenia un encanteri protector per no mullar-la.

Vaig tancar els ulls, relaxat. Que bé que s'hi estava...

Merda, i ara començava a ploure! Vaig aixecar-me d'una revolada d'on era asseguda fent deures i vaig començar a córrer cap al castell.

-Odio el que la pluja li fa al meu cabell!- vaig cridar, mentre passava corrent pel pont.

Em vaig adonar de qui hi havia algú estirat, vaig parar en sec i me'l vaig mirar, arquejant una cella:

-Es pot saber que fas? Plou!- vaig exclamar, remarcant lo obvi. Just després de dir-ho vaig pensar que potser havia sigut una mica borde.

Bé, no era culpa meva, la pluja em feia posar de mal humor.

Em vaig aixecar de cop, espantat. Pel gest brusc, la cartera se me'n va anar al riu.

- Coi - vaig fer, i la vaig fer tornar amb un moviment de vareta - Perfecte, Dean... - Em vaig dir a mi mateix.

Vaig aixecar el cap per veure qui hi havia allà, i em vaig trobar... Una noia. Bonica. Molt, molt bonica. Que em mirava amb un posat borde, com si fos panoli. I és que realment ho semblava... Vaig deixar la cartera al meu costat i amb un gest ràpid em vaig eixugar la cara, que tenia plena de gotes de pluja.

- Bé... Ja - vaig dir abaixant el cap, avergonyit - A mi... A mi m'agrada - vaig fer en un murmuri - Ho sento.

Em va dir que ho sentia. Que ho sentia? Es pot saber que havia de sentir? Si no havia fet res! Aquell noi m'exasperava i mira que l'acabava de conéixer.

-Amb tanta humilitat podries haver acabat a Hufflepuff...- vaig dir-li, amb un somriure.- Sento que se t'hagi caigut la bossa a l'aigua per culpa meva- vaig fer, ja més calmada.- Apa, adéu.

Em vaig girar i vaig començar a anar-me'n tranquil·lament. Total, el cabell ja se m'havia mullat del tot, ara ja era igual u.u

Imbèèèèèèèècil -.- . Apa, arregla-ho però JA, o se n'anirà...

- Espera! - vaig cridar-la.

Es va girar. Vaig alçar la vareta, i vaig apuntar als seus cabells... A l'instant van tornar a quedar secs i arreglats com si fes un dia de sol. Amb satisfacció, vaig poder comprovar que les gotes de pluja no tocaven els cabells; passaven relliscant pels costats, repel·lides.

- I aquí està el motiu pel qual vaig a Ravenclaw... - vaig fer amb un somriure tímid - La meva mare és força presumida, i en sap molts, d'aquests encanteris. Quan t'ho vulguis treure, només t'has de donar un copet de vareta als cabells i es desfarà l'encanteri.

Vaig somriure.

- Pren-t'ho com una disculpa pel que sigui que t'hagi fet... - vaig dir amb un somriure sincer, mentre per dintre pregava a Déu que la noia em perdonés.

Em va apuntar amb la vareta i va fer un encanteri que em va deixar els cabells secs i que repel·lien l'aigua, com si no plogués.

-Molt bé, noi llest, si m'ensenyes a fer aquest encanteri t'estimaré eternament i això...- li vaig dir, amb un somriure de costat.- I no, no m'has fet res, absolutament res. Així que tampoc em deus res.- vaig afegir, rodant els ulls.

No entenia perquè estava tan borde amb el pobre noi, que no tenia la culpa de res. Jo acostumava a ser una bona persona, simpàtica i aquestes coses. Però aquell noi, com la pluja, em posava de mal humor, i no sabia perquè.

[Off: T'ho posaré difícil, Erin. Molt difícil xD]

[OFF: Molt bé. A veure qui pot més ]

-Molt bé, noi llest, si m'ensenyes a fer aquest encanteri t'estimaré eternament i això...

L'acabava de conèixer, però, d'alguna manera, em vaig fondre amb aquell comentari. Tot i això, em vaig desenganyar de seguida. No li queia bé, es notava d'una hora lluny. Amb aquell pensament, em vaig relaxar una mica.

- Sí que t'ho dec - vaig dir amb un somriure sincer, ficant-me les mans a les butxaques - Et caic malament... M'acabes de conèixer, però t'exhaspero. Doncs bé - vaig dir saltant de la barana del pont, i inclinant-me amb una mitja reverència, amb un somriure divertit - No penso deixar que això passi. Tu sí que em caus bé, i penso fer que sentis el mateix per mi. Em dic Dean Forester, encantat - vaig dir segur de mi mateix, oferint-li la mà.

-I creus que el fet de que em caiguis malament és per culpa teva? A això se li diu poca autoestima- li vaig contestar, aixecant una cella- No pots controlar els sentiments de ningú, Forester, ho sento.

Em vaig rascar el nas, mig avergonyida pel meu comportament.

-Bé, però pots intentar-ho. -Vaig agafar-li la mà, mentre m'encongia d'espatlles, fingint indiferència- Emily Blake, encantada.

[Off: No has guanyat, Erin. El SO continua sent meu!]

- Dean - vaig corregir amb un somriure, sense desanimar-me - No és poca autoestima, se'n diu humiltat. És culpa meva, si no fos de la menera que sóc et cauria bé, probablement. I per suposat que no puc controlar els teus sentiments... Però puc intentar ser més amable. Potser així et canvia una mica la teva opinió sobre mi... - vaig dir, somrient dolçament.

Vaig mirar al terra amb les mans a les butxaques, intentant buscar les paraules adequades. Vaig aixecar una mica el cap, mirant-la.

- Em deixes intentar-ho, al menys?

-Si no fossis de la manera que ets no series tu i, llavors, quina gràcia tindria?-li vaig preguntar, fent-me un embolic amb mi mateixa- Per què vols canviar per agradar a una persona? No li trobo el sentit, Forester- vaig remarcar el seu cognom, mentre li responia amb un somriure.

Vaig mirar cap un altre costat quan va somriure d'aquella manera, casi dolça, mentre sospirava.

-Però pots intentar-ho, clar. No tens res a perdre, però tampoc a guanyar.

Vaja, quina faceta més malvada tenia. El pobre noi em posava d'un borde impressionant per ser jo.

- No m'he expressat bé - vaig dir, asseient-me a la barana del pont de nou i convidant-la a seure al meu costat - No és que vulgui canviar per agradar-te. Ho sento molt, però tanta poca personalitat no tinc - vaig dir seriós, posant-me també una mica borde, tot i que de seguida se'm va passar - El que volia dir amb allò era que sí que era culpa meva, per ser com sóc, i que tu no tens la culpa si no t'agrado. Jo intentaré caure't bé, ho prometo - vaig dir amb un somriure - però si veus que per molt que ho intento segueixes odiant-me, m'ho dius i ja està... - vaig dir aparentant seguretat, tot i que resant per dintre per a que no passés.

Vaig asseure'm millor, pensatiu.

- Però primer... Què et sembla si em coneixes una mics, abans de jutjar-me?

Vaig assentir a tot el que deia, amb un mig somriure. Vaig fer veure que no havia vist aquell gest, que em convidava a seure al seu costat, i vaig continuar de peu, davant seu.

- Però primer... Què et sembla si em coneixes una mics, abans de jutjar-me?

-Conèixer-te millor...? D'acord.- vaig fer-li un somriure- Saps jugar a 20 preguntes? Ja saps, el joc aquell que cada un fa una pregunta a l'altre fins arribar a 20...- vaig explicar-li- Doncs juguem, però fins a deu preguntes millor, que vint són moltes. Cinc preguntes per tu i cinc per mi. Fet?

- Em sembla bé - vaig dir - Les dames primer... - vaig fer amb un somriure cavallerós - Pregunta'm el que vulguis. I, quan et cansis d'ignorar-me i quedar-te dreta per orgull, m'avises - vaig dir fent un somriure, deixant veure que no era de retret.

Vaig arrufar el nas quan va dir allò de quedar-me dreta per orgull, però no vaig fer cap comentari.

-Bé, doncs...- vaig pensar que preguntar i vaig decidir no arriscar-me molt- Quin és el teu color preferit?- vaig acabar preguntant, amb un somriure.

No volia fer-li preguntes indiscretes, no fos cas que ell me'n fes també...

- Color preferit... - vaig murmurar pensatiu - Doncs crec que no ho tinc molt clar. M'agraden els colors que transmeten calma, o sigui que suposo que et diria gris, o blau, o potser marró. Però la veritat és que no n'hi ha cap que em molesti - vaig respondre sincerament, amb un somriure.

Em vaig quedar una estona callat, pensant què podia preguntar.

- A veure, que em toca a mi... Et dius Emily Blake, ets Hufflepuff i per l'accent ets d'Escòcia, la qual cosa m'és estranya perquè gairebé mai sento l'accent escocès a Hogwarts. La meva pregunta és, tens germans amb qui comparteixis accent o puc respirar tranquil pel fet de que no sóc un marginat social?

Vaig somriure.

-Tinc un germà gran, però ja no està a Hogwarts.- vaig contestar- És quatre anys més gran que jo, i és estúpid, però ens portem bastant bé.

I, per alguna estranya raó, estava jo allà, sota la pluja, donant detalls sobre la meva vida a un noi que no coneixia de res. Era estrany.

-D'acord, següent pregunta- vaig meditar-ho durant un moment- Tu d'on ets? Tens accent americà...

- Chicago - vaig respondre amb un somriure - però fa deu anys que visc a Connecticut, i ja només vaig a Chicago una setmana a l'estiu a visitar la meva fillola, la Clarah. En dos anyets li toca venir a Hogwarts... Sempre em diu que com a bon padrí que sóc m'haig de quedar a Hogwarts fins que ella arribi. Però molt em temo que no podrà ser - vaig dir amb una rialla.

Vaig quedar-me uns segons pensant la pregunta que em tocava fer.

- Mmm... A veure, pregunta per tu: Com és el lloc on vius? És un poble, ciutat gran, és maco, horrorós, gran, petit...? Explica-m'ho, va - vaig dir amb un somriure.

-Sóc de Glasgow-vaig fer, i se'm va escapar un somriure involuntari, d'aquells que sempre se t'escapen quan parles d'alguna cosa que t'agrada- És una ciutat mot gran, però és molt maca.- vaig encongir-ma d'espatlles- No sé, suposo que en aquest tema no puc ser gaire objectiva, m'encanta la meva ciutat, porto tota la vida vivint allà

Vaig rascar-me la nuca, avergonyida.

-D'acord, següent pregunta...Que és el que més odies?

- Uh - vaig fer, divertit - Anem fort. Doncs la veritat és que no ho sé... No és que hi hagi moltes coses que em desagradin. Però si me'n fas dir una... La veritat és que la hipocresia i l'arrogància em posen malalt. Sé que tots en tenim una mica, i la veritat és que una arrogància sana la trobo força divertida, però destesto quan algú es creu superior als altres. És per això que sempre intento que en el meu cas no se'm noti gaire que en tinc...

Em vaig quedar uns segons en silenci, pensatiu.

- Doncs això - vaig dir rient - Aviam, pregunta per tu... Què és el que et fa més feliç? - vaig dir amb un somriure.

-El que més feliç em fa...- vaig murmurar, mentre pensava la resposta- Suposo que estar amb els meus amics i la meva família.-em vaig encongir d'espatlles- I las tardes d'hivern a la Sala Comuna, al costat del foc, mentre tiranitzo els alumnes de primer perquè em pintin les ungles dels peus. -se'm va escapar el riure- Vale, això últim és mentida. Els encarregats de pintar-me les ungles són els de segon ^^

Vaig somriure-li. Espera, espera, espera... Estava sent simpàtica amb ell? Vaja, semblava que al final havia guanyat la vena Hufflepuff.

[Off: Sí, no hi ha pregunta. Es que no se m'ocorria res ^^" Sorry)

OFF: surto del tema que jo tampoc sé què posar, ok? xD

Vaig riure.

- Saps? M'agrada com ets - vaig dir somrient amablement, i vaig mirar el rellotge - I m'agrada tant com ets que et deixaré en pau... Per ara. Ara haig de marxar, que he quedat per entrenar - vaig dir amb un posat cavallerós - Però la pròxima vegada que et vegi, creu-me quan et dic que seguiré intentant caure't bé.

Vaig fer un somriure, i li vaig fer un copet de vareta als cabells, anul·lant l'encanteri que li havia fet abans.

- Ja no el necessitaràs - vaig dir assenyalant el cel, veient que, sense que ens n'adonéssim, la pluja havia parat - Potser voldràs saber-lo per una altra ocasió; però per a això... Ens haurem de tornar a trobar.

Vaig fer un somriure misteriós, i em vaig allunyar a poc a poc d'on era la noia, fent adéu amb la mà.


Una estona després, quan ja m'havia allunyat d'enlloc on ella em pogués veure, vaig recolzar-me contra un arbre, i em vaig deixar caure tot fent un sospir. Aquella noia havia causat un gran efecte en mi... Era bonica, molt bonica, i amb molta personalitat. M'encantava. I, tot i això, semblava que jo li feia fàstic... UU'

Allà emvaig quedar uns quants segons, pensant. No deixaria que guanyés tan fàcilment. Aconseguiria fer-li una bona impressió... Fos com fos.

[Surto del Tema]

Em vaig posar vermella quan va dir que li agradava com era. Vaig intentar amagar-ho, però crec que no me'n vaig sortir gaire bé.

-Apa, doncs vés a entrenar, no arribis tard per culpa meva- vaig fer, amb un somriure.

Abans d'anar-se'n em va desfer l'encanteri dels meus cabells i em va dir que si volia saber-lo ens hauriem de tornar a trobar.

I se'n va anar. Quin tio més estrany. Guapo, però molt estrany.

[Tema tancat]