Hola! Soc Edgar i soc idiota... [Erin]

Vaig eixir del despatx del tio aquell. Al eixir havia rebut el patronus d'Erin diguent que m'esperava al camp.
Al arribar, encara no estava . A ixi que vaig agafar una granera i em vaig enlairar un poc.

Molt bé Edgar, vaig dir-me a mi mateixa, t'has lluit de mala manera, és un professor so idiota! És pot saber que feies, et podia haver expulsat, i sols per orgull. I lo pitjor de tot podies haver fet que castigaren a Erin, sincerament no se per a que has vingut.

Per`o jo no volia... a més que es pensava que era amb eixos fums? El rei? Pero si ha començat ell...nosaltres no estavem fent res.

Ja, clar i tu havies de contestar-li, no? Professor de transfiguració...TRANSFIGURACIÓ! Vas a ser el seu conillet durant tot el curs i resa per a quel curs següent no estiga o si més no per a que es canse de tu...

-AAAAH!- vaig cridar en veu alta.- Deixeu de discutir!
[Off: el pobre s'ha tornat boig xDD]

Em vaig enlairar un poc més, ara el que havia de fer era demanar-li perdo a Erin, suplicar-li que em perdones per ser un imbécil.

Caminava lentament, intentant postergar aquell moment tant com em fos possible.

No volia veure la cara de l'Edgar. No volia sentir que l'havia decepcionat. No volia pensar que l'havia deixat a la seva mercè amb el professor, que era una estúpida, que no tenia capacitat de fer callar la meva gran bocota i acceptar un càstig. Que era una egoïsta.

tot i els meus intents per postergar allò, vaig acabar arribant inevitablement al camp de quidditch. fent un sospir, vaig deixar els baguls al terra suaument.

Vaig aixecar el cap; l'Ed ja hi era, volant amb l'escombra. Es notava que estava enrabiat, i no el culpava.

En aquell moment, em va veure. Vaig fer-li un mig somriure tot saludant-lo amb la mà, i vaig seure al banc que hi havia a prop. Mentre el veia volar, vaig pregar. Vaig pregar de no perdre'l.

Vaig vore que arribava, em va somiure, a mi1 que no em mereixia ni un hola.

Vaig aterrar al seu costat, al arribar vaig vore que volia parlar.

- Espera- vaig dir.- Se que em deus d'odiar moltissim i me ho meresc, te posat en perill, soc un idiota i un imbécil inclus un capullo integral, Per`o no sabia que era un professor, no se perque li he contestat, no debia de haver dit res, debia haver-me callat i haver-te seguit cap al jardi, per`o quan algu ve i es posa a dir coses com les que deia, no em puc callar, i menys si aquestes coses les diu a les persones que estime, és cosa de la sang, deu ser que tots som iguals de idiotes.- vaig dir sentant-me al seu costat.- Entendre que no vuigues tornar a parlar en mi, te posat en perill i aix`o no me ho perdonare mai.- vaig ajupir el cap, mirant terra. Ara ser`a quan marxa..- Se, que un perdo no solucionar`a res, per`o perdo..

Va aterrar. El moment havia arribat...

Vaig obrir la boca, disposada a deixar-li anar tot el rollo de disculpa, quan ell em va parar.

Mare meva, mare meva. No em podia creure el que estava sentint. Ell, d'entre tota la gent, era el que es disculpava? Ho estava sentint bé? Era ell el que estava davant meu, dient com d'idiota se sentia, i que no em culpava si l'odiava? Era impossible. L'ed era la víctima de tot allò. El noi era un sant, i no sabia com era que es culpava a sí mateix.

Vaig somriure agraïda quan va acabar de parlar, i les llàgrimes em van caure irremediablement. I, quan em va mirar amb els ulls tan tristos, no vaig poder fer res més que abraçar-lo tan fort com vaig poder.

- Com pots ser tan increïble, Ed?- vaig preguntar-li, apretant-lo contra mi mentre plorava desconsoladament, sense saber si era de tristesa o de felicitat- Com pots?

- A que et refereixes..- vaig dir jo, plorant també sense poder evitar-ho. No ho entenia, jo? Increïble?- Però si ets tu la increïble?! Tu ets la millor persona que hi ha al món...jo no soc res, ja te dit que soc un simple idiota.- pot ser m'havia perdonat, si ho estava em faria la persona més feliç.- M'estas dient, que estic perdonat?- vaig preguntar mentre em torcava les llagrimes.- Encara i tot després del que te fet?

Definitivament, plorava de felicitat. Sabia que la culpable de tot era jo, i que en algun moment hauria de passar el tràngol i disculpar-me, però... el més important ara era que, almenys pel moment... conservava el meu millor amic.

Vaig somriure-li sincerament amb els ulls plens de llàgrimes, i li vaig netejar els seus suaument.

- l'únic motiu pel qual t'haig de perdonar -vaig dir-li- és per ser el millor amic que existeix en el món... I creu-me, això no t'ho penso perdonar- vaig dir, feliç.

Vaig inspirar fons, preparant-me. Havia arribat el moment de fer que ell em perdonés a mi.

-Aleshores no estas enfada.-- ella ho va negar amb el cap. La vaig abraçar amb força.- Moltes gràcies, tenia... tenia molta por de perdret i que no em tornares a parlar. Ara em sent molt millor sabent que m'has perdonat.- vaig vore que ella volia dir alguna cosa.- Ho sent, veig que vols dir algo, endavant.- vaig dir deixant-la parlar

- I per què m'havies de perdre, so tonto?-vaig dir desfent-li els cabells, per després posar-me sèria- si la que té la culpa de tot sóc jo...

vaig mirar al terra, mentre notava com una altra llàgrima em queia per la galta.

- ara em toca a mi... Ho sento, Ed. De veritat, no has sigut més que un magnífic amic tota l'estona, i jo t'he fallat. No se m'ha acudit de fer res més que deixar que et castiguéssin a tu sol mentre jo em feia la nena bona i anava a prendre el solet tranquil·lament mentre tu estaves carregant baguls...!- vaig exclamar- jo... estàs enfadat?

Que.. que.. que?!

- Si no haguera sigut per tu, el castic haguera sigut molt pitjor.- vaig dir-li.- L'unic idiota aci soc jo, si no hagueres fet de nena bona, el imbecil aquell no me haguera tornat els meus baguls i no haguera tingut més que el que duc posat per a tot el mes, inclus haguera pogut posar-me un altre castic.- vaig dir.- Has fet que em canvies el castig, uns simples baguls no són res..- vaig dir torcant-li les llagrimes amb compte.- Mai em podria enfadar amb tu..- vaig dir donant-li un abraç.- Aix.. esquirolet, no saps que des de que et vaig coneixer i ens varem fer amics soc la persona més feliç del món?- vaig dir.- Sense tu jo no podria viure.

Aquesta vegada, vaig abraçar-lo amb totes les meves forces. Vaig començar a plorar contra la seva espatlla, sense ni tan sols saber per què.

- Doncs el mateix et dic- vaig fer amb el cap encara enfonsat en la seva espatlla- mai no podria enfadar-me amb tu.

Vaig fer una pausa, pensant, mentre li deixava la samarreta xopa de llàgrimes. (OFF: pobre xD)

- Estàs... Estàs segur?- vaig preguntar- Mare meva, doncs llavors som tots dos tontos...- vaig fer amb una mitja rialleta.

[Off: no passa res, no li importa xD]
Vaig correspondre a l'abraçada i vaig deixar que plores, mentres li anava acaronant el cap, per a que es calmes. [Off: com si fores un gat xD]

- Aleshores, estem igual.- vaig dir torcant-li les llagrimes amb cura.- No em tornes a plorar, val?- vaig dir somrient.- La proxima vegada que em plores et quedaras sense anous 3 dies esquirolet.- va somriure.- Veus? Aquest somriure et queda molt millor.

(OFF: Ara sóc un gat esquirol xd)

Vaig riure, sentint-me molt calmada de cop i volta. Em vaig acabar de secar les llàgrimes amb els nusos dels dits.

- Tot sigui per les nous...- vaig fer amb un somriure, i vaig respirar fons- Uuuf. Vale, ja està. Ja he acabat- vaig dir somrient, i em vaig mirar la seva espatlla- Mare meva, ho sento- vaig dir secant-li el mullader amb la vareta- prometo solemnement que no tornaré a plorar mai més. Encara que sigui per les nous... i per a què no agafis un constipat - vaig dir amb una mitja rialla.

Vaig mirar al terra, avergonyida.

- Moltes gràcies... de debò.

- No hagafera un refredat per això.- vaig dir rient.- Encara que si ho faig et fare pagar el metge, és broma... - vaig afegir.

Vaig alçar-li la cara.

- Donar-me les gràcies tu a mi? Més bé seria al contrari.


Ho haviem arreglat, em sentia molt millor, el tema del professor tornava al meu cap...no, edgar ara no.

- I que tal si fem alguna cosa? Una volta amb granera?

Vaig somriure, animada.

- per mi està bé - vaig dir - mentre no vingui vent i ens caiguem al fang... - vaig riure, recordant aquella vegada en què havia passat justament això.

Vaig mirar el cel, era un cel blau i sense nuvols.

- Crec que hui no ploura.- vaig dir agafant la escombra. Vaig passar les cames, per`o sense enlairar-me.- Que voldria voste donar un passeig amb escombra?- vaig dir allargant la m`a.

Vaig donar-li la mà, com si fos l'heroïna d'una d'aquelles pel·lícules antigues que tant m'agradaven, rient.

- Oh, quin senyor més amable.. Doncs si em deixa, seria un plaer fer un passeig amb escombra amb vostè ^^

Vaig muntar a l'escombra.

- Aix. Prometo que algun dia muntaré a l'escombra de costat... sempre ho he volgut fer - vaig dir, rient.

- Doncs si la senyoreta o vol fer, per mi no és cap problema.- vaig dir.- No deixare que caiga en cap moment i controlare la velocitat, per a que no es desfaça el vostre precios pentinat.- vaig dir somrient.- Inclus, deixare que voste elegisca el lloc on anar.

- Oh, què cavallerós! - vaig seguir-li la veta, partint-me de riure per dintre - doncs si és així ho provaré - vaig fer tot passant la cama per l'escombra, quedant-me de costat - el lloc m'és igual, noble cavaller; Esculli vostè, si li plau...

- Oh, bella dama.- vaig dir intentant no riure, cosa que vaig conseguir.- Voste que és la més bella, elegeix el lloc on vol anar, ja que, aquest humil cavaller no és suficient important com per a fer-ho.- vaig dir somrient- A no ser que voste no accepti, que espere que no siga aixi.

- Està bé doncs, noble cavaller - vaig dir aguantant-me les ganes de riure (que eren moltes) - Els meus desitjos són, pel moment, que ens quedem per aquí als voltants, ja que els seus nobles baguls són aquí i no volem que vingui el nou professor d'amagai els robi, oi que no? Doncs, si veiem algun lloc on poguem pensar que ens plauria ser, m'ho comunica i podrem passar una agradable resta de la tarda allà. Li sembla prou bé, noble cavaller? - Vaig preguntar.

- Bella dama.- vaig dir.- No es preocupi per els meus baguls, fare que vagin a un lloc segur.- vaig apuntar els baguls amb la vareta i els vaig enviar a la meua habitació.- Agafis bé bella dama, ens enlairem.

Vaig fer que l'escombra pujara un poc, volava amb compte i sense anar molt ràpid.

- Va vosté bé?- vaig preguntar intentant no riure.- Li pareix correcta aquesta velocitat o vaig massa ràpid per a voste?

Després d'enviar els nobles baguls a la seva habitació, l'Ed es va enlairar.

En aquell moment vaig experimentar una sensació que no sabria com descriure: com que anava a poc a poc, no vaig patir en cap moment per si queia; en comptes d'això, em vaig concentrar en com d'agradable era notar com el vent em picava la cara i com de divertit era enlairar-se i veure com tot disminuïa de tamany, i en aquell moment em vaig oblidar per complet de la conversa que portàvem.

- Yaaaaay, estic volant de costat! ^^ - vaig cridar, feliç.

"So tonta, estàveu parlant com si estiguéssiu en una pel·lícula antiga. Això no es diu en una pel·lícula antiga... "

- Ehem - vaig dir, posant-me recta, amb una expressió estirada - Vull dir, noble cavaller, que em plauen molt les vistes que es veuen des d'aquí - vaig dir, aguantant-me el riure - La velocitat és perfecta, noble cavaller - vaig dir - però, si li és més còmode, pot accel·lerar una mica. Em sembla que els meus cabells poden aguantar una mica més de velocitat.

me'l vaig mirar, intentant que no se m'escapés el riure.

Vaig intentar no riure, però em fou impossible i vaig explotar, però de seguida em vaig controlar.

- Doncs agafis bé bella dama, aumentare un poc la velocitat d'aquesta noble escombra.- vaig dir somrient.

Vaig fer que volarem un poc més ràpid, i vaig donar un volta al camp de quidditch.

- Va bé vosté. Li pareix correcta aquesta velocitat o és massa? No voldria que els seus nobles cabells es desferen- vaig preguntar.

Amb ell, jo també vaig explotar a riure. Mare meva, quina tela que teníem...

- Està bé, ed, crec que millor parem ja...- vaig dir, divertida - la velocitat està bé, tranquil.

Vaig fer-me un recollit als cabells de més als costats per a que el cabell anés en la direcció del vent sense molestar.

- Apa, ja no es pot queixar- vaig dir amb un somriure- el meu noble cabell ja està bé- vaig riure.

- Si, millor que parem.- vaig dir rient.- Doncs agafat bé, que aumentare un poc la velocitat.

Vaig esperar a que s'agafes millor i vaig fer que l'escombra anes més ràpid. Varem donar una volta per els alrededors del camp.

- Alguna vegada has volat per damunt del llac?- vaig preguntar. Ja tenia en ment el proxim desti.