Enviant senyals de vida [James]

Vaig entrar a la musolerissa, fent saltets. Últimament estava molt contenta. No sé, els entrenaments de Quidditch anaven perfectes, l' equip estava en bona forma i es notava, i les classes eren bastants interessants.

Vaig cridar a un dels mussols de l'escola i li vaig lligar la carta que portava a la butxaca a la pota. Els meus pares feia dies que reclamaven que els hi enviés senyals de vida i al final m'havia animat a escriure.

Vaig sentir que s'obria la porta a la meva esquena i vaig girar-me amb un somriure, mirant a veure qui era.

Vaig anar amb presses fins la Mussolerissa, amb una carta a la mà. Els meus pobres pares no sabien res de mi des d'abans del coma...

Allà, fent el mateix que jo pretenia fer, hi havia l'Eileen. Es va girar, amb un somriure.

- Ei, hola - vaig dir, també somrient -. Què, enviant cartes a casa? No poden viure sense tenir notícies de la seva nena?

Vaig riure, mentre m'atansava a un mussol i li lligava la carta a la pota.

-James!- Vaig saludar-lo amb un somriure. - es que qui podria viure sense tenir noticies meves? - Vaig preguntar-li. Feia dies que no el veia, des de que havia publicat l'article...

- Vaig llegir l'article! - Quasi se m'havia oblidat de comentar-li allò- És genial! em va encantar. És com... No sé, perfecte!. Hauries d' haver vist la cara de la professora d'Astronomia al anar llegint l'article, s'anava tornant cada cop més blanca... - Vaig riure.

- De veritat, és genial- " Ets genial" vaig pensar, encara amb el somriure a la boca.

off: Ho sento pel accents -.-

- Així et va agradar? - vaig dir, fent un somriure d'orella a orella -. Euh... La professora Black, sí... ja va venir a insultar-me quan en va tenir ocasió.

Vaig acabar de lligar la carta a la pota del mussol i vaig aviar-lo, girant-me després altra vegada cap a la noia.
"És genial", va dir; "Ets genial", va pensar. I ho va pensar amb prou intensitat com perquè, sense pretendre llegir-li la ment, ho sentís. No vaig fer-ne cap menció, però vaig posar-me una mica vermell i vaig girar-me, intentant evitar que ho veiés.

- M'alegro que t'agradés, doncs... - vaig dir, mentre intentava tranquiŀlitzar-me -. A alguns no els ha agradat tant... ja he rebut un parell de cartes interessants.

- Interessants? T'han enviat xiulets? - Vaig preguntar, rient- I els has obert o han explotat? - No podia parar de riure. El James era d'aquell tipus de persones que segur que no havien rebut un xiulet en la seva vida.

Vaig acabar de lligar la carta i l'ocell va sortir volant. - Pero segur que tambe has rebut moltes cartes de gent que pensa com jo. - Vaig acabar dient, amb un somriure.

- Euh... Doncs no ho sé - vaig dir, fent una ganyota -. Tenia mitja dotzena de cartes, vaig obrir el primer xiulet... I per precaució vaig preferir no obrir el segon. I les quatre cartes que quedaven es van incendiar per l'explosió.

Vaig riure, mentre mirava el meu mussol com s'allunyava. "I no, no crec que gaire gent pensi que sóc genial...", vaig pensar per mi. Aquell pensament va fer que tornessin a pujar-me els colors, i vaig intentar amagar-ho de mala manera i poc dissimulat.

-Oh, doncs ja has rebut més xiulets que jo, llavors. Només n'he rebut un...-Vaig veure com es posava vermell i ho intentava dissimular. Vaig somriure,aixecant les celles. Què li passava al James?

- Què et passa?- Vaig preguntar-li, encara somrient

- Res, res... Que quan vaig escriure el discurs vaig pensar en tot... - vaig dir, improvitzant -. Excepte en la vergonya que em faria que algú em vingués a dir "que ho he fet molt bé".

En realitat era més aviat el fet que m'ho deia ella, i que els pensaments com aquell "Ets genial" els llegia fins i tot sense voler.

- Euh...

"És un bon moment? És ara, quan més bé sembla que van les coses, quan fins i tot m'ho plantejaria, que toca dir adéu?"

- D'això... Eileen...

Li vaig somriure- Ja veuràs com molta gent t'ho dirà. M'estranyaria si l'Agatha encara no t'hagués dit res...

Vaig girar-me per acariciar el cap a un mussol tigrat que se'm va apropar i li vaig donar una galeta, amb un somriure. Quan va dir el meu nom, vaig girar el cap per mirar-lo.

- Sí?- Vaig preguntar. No sabia per què, però havia sonat preocupat. Però que podia anar malament?

"La mare que et va parir, James. No pots marxar, ara...!", em va dir una veueta dins meu quan ella va mussitar aquell "Sí?" inaudible.

- Me'n vaig...

Vaig girar-me cap al paisatge altra vegada. Els seus ulls m'intimidaven. "Just ara... Just ara que semblava que tot anava bé...", vaig dir-me.

"Me'n vaig..." El somriure em va relliscar de la cara.

-No vas a dinar, ni a classe, veritat?- Vaig preguntar, sospirant. Vaig mirar-li al clatell, mentre lluitava perquè no s'escapessin les llàgrimes- On te'n vas?

"Per què te'n vas?"

- A Egipte, i a l'antiga Babilònia... a Transsilvània, i a Grècia i la zona dels Balcans... a la zona de Noruega, i Suècia, i Finlàndia... a l'Amazones, i a Nova zelanda... - vaig dir, sense esma -. A veure món, me'n vaig...

"Per què te'n vas?", va pensar. Vaig tancar els ulls, aguantant-me aquella riuada de sentiments i sensacions que va abordar-me quan aquelles paraules van repetir-se a la meva ment.

"Me'n vaig perquè aquí no hi faig res... Em fa mal deixar-vos, a l'Agatha, i a tu... però més mal em fa saber que la meva vida no té un objectiu.", vaig dir-li, mentalment, excusant-me. Era, en part, mentida. Marxava perquè sofria en veure com no podia fer el que volia fer; marxava perquè alguns volien que marxés. I ningú m'havia demanat que em quedés.

- M'encanta Grécia...- Va ser l'única tonteria que se'm va ocórrer dir. El James em deia que s'anava per ves a saber quan temps I jo li deia allò.

Vaig tapar-me els ulls amb les mans intentant inútilment frenar les llàgrimes. No podia demanar-li que es quedés, no podia dir-li que renunciés a aquell viatge nomes per mi. Però no volia que marxes.

La seva veu al meu cap va fer que caiguéssin encara mes llàgrimes, que vaig eixugar amb el dors de la ma. Si marxava, quan podria tornar a sentir-la? - Ho...ho sento, ho estic fent més dificil.

Vaig agafar aire, intentant parlar amb normalitat. - Ves a veure món per mi, i quan trobis el que busques, torna. Torna per mi, d'acord?- Vaig proposar-li amb un somriure trist, mentre per dins sentia que el cor se'm feia bocins I demanava, siusplau, que no em deixés sola.

Se'm va partir el cor quan va començar a plorar. No era un plor exagerat, i encara ho feia més difícil...

- Marxaré al desembre, després de les festes de Nadal... - vaig dir, dubtant.

Una part de mi m'implorava que em quedés allà. Una altra, em deia que almenys aprofités aquell temps que quedava. I la raó, fredament, em deia que si ho feia acabaria no marxant i me'n penediria sempre.
"Vas queixar-te perquè la Lily va marxar, i ara ets tu el que fuig...", em vaig dir, dolgut.

Vaig acostar-me a la noia, intentant aturar que brollessin més llàgrimes dels seus ulls. Mirava al terra, evitant aixecar el cap, i es tapava la cara amb les mans. Un ble de cabells feia el que podia per acabar de dissimular aquell plor que els sanglots i la respiració entretallada feien obvi.

- Ho sento... - Vaig dir, mentre m'eixugava les últimes llàgrimes que em queien dels ulls. Estava segura de tenir els ulls inflats i vermells i vaig procurar no mirar-lo a la cara. Semblava imbècil posant-me a plorar d'aquella manera, com si fos una nena de sis anys que acabava de perdre el seu puffpigmeu

- I on a...aniràs primer?- Vaig preguntar, entretalladament. No volia que marxés, no volia, no volia. Volia que es quedés sempre amb mi. I veure'l cada dia, i que em somrigués. Fins i tot m'agradava barallar-me amb la Davies, si era amb ell.

- Primer... als boscos dels països nòrdics, a buscar homes llop salvatges.

Vaig eixugar-li una llàgrima que regalimava per la seva galta, amb el dors de la mà. No vaig adonar-me del que feia fins que ja ho havia fet.

- Eileen, no ho has de sentir tu... Sóc jo, el qui us deixa, i sóc jo el culpable d'això; però veure com defalleixo quan et veig plorar és el que em fa creure que necessito fer-ho - vaig dir, posant-me al seu nivell per poder-la mirar: jo era bastant més alt.

Necessitava anar-se'n perquè hi havia gent que l'estimava, llavors? Es normal sentir-te malament quan veus algú que estimes plorar. Per què havia de fugir d'allò?

-I has...- No sabia com dir-ho- has decidit anar-te per aquesta raó?- Vaig preguntar, mirant-lo fixament als ulls, desprès de que ell m'eixugés una llàgrima de la cara. M'havia promés no demanar-li que no s'anés i no preguntar-li perquè ho feia, però no em podia acabar de creure que fos per allò.

- Me'n vaig perquè hi ha gent que vol que ho faci... - vaig dir, una mica dolgut -. I també perquè hi ha gent a qui no se'm permet apreciar, i em fa més mal quedar-me aquí en aquesta situació, que marxar durant uns mesos.

Vaig sospirar, cansat. Em costava.

- Marxaré aviat, abans de cap d'any, potser..., i tornaré al juny, just per veure la festa de fi de curs i donar un cop de mà amb el Summercamp - vaig dir, mirant-la.

"Una paraula, i no marxaré. Una sola paraula, i em quedaré", vaig pensar. Em feia mal, però era cert; si ella ho volia, m'acabaria quedant.

- No pots pretendre agradar a tothom, James...-Vaig dir-li, amb un somriure trist. Si jo hagués d'agradar-li a tot el món, ja faria anys que estaria vivint sola en una cova.

-Però si has decidit marxar, jo... Jo no puc fer-hi res- Vaig dir, apartant la mirada i desviant-a al terra. Segur que havia sigut una decisió molt difícil, no podia demanar-li que no marxés...Però per què no es volia quedar amb mi?

Per què em deixava sola?

- No pots pretendre agradar a tothom, James...-Vaig dir-li, amb un somriure trist. Si jo hagués d'agradar-li a tot el món, ja faria anys que estaria vivint sola en una cova.

-Però si has decidit marxar, jo... Jo no puc fer-hi res. Només esperar-te- Vaig dir, apartant la mirada i desviant-a al terra. Segur que havia sigut una decisió molt difícil, no podia demanar-li que no marxés...Però per què no es volia quedar amb mi?

Per què em deixava sola?

- No serà una espera tan llarga, creu-me... I no estaré incomunicat, el mussol us portarà cartes tan freqüentment com em sigui possible escriure-les.

Vaig riure, encara a només uns centímetres d'ella i intentant que no tornés a rompre a plorar.

- I t'explicaré, si tu vols, com el vampir del castell em volia foradar el coll... i com em vaig carregar aquell home llop salvatge... i com vaig salvar a una pobra damisel·la de ser atacada per uns vlads... - vaig dir, fent èmfasi en les paraules pobra damisel·la.

Vaig posar mala cara al sentir l'última frase.- Segur que la damisel·la es pot salvar ella sola...- Vaig dir, fent veure que m'enfadava. Vaig riure amb ell. I desprès, quasi sense pensar-ho, vaig passar-li els braços pel coll i el vaig abraçar.

Bé erem amics, no? I... I els amics s'abraçen, no?- Et trobaré a faltar...- Vaig dir, fluixet, mentre l'abraçava amb força.

- I jo, Eileen... I jo... - vaig murmurar.

D'acord, l'abraçada m'havia sorprès. Vam quedar abraçats, els seus braços al voltant del meu coll, els meus al voltant de la seva cintura, durant no sé quanta estona. Vaig tancar els ulls i vaig sospirar, alliberant part de la tensió, de la lluita interna dins meu.

Era conscient del que aquella abraçada significava. I era conscient del que em feia sentir i em feia pensar. I era conscient que, tan aviat com aparetés a encara no sé on, s'haurien acabat les abraçades.

Vaig abraçar-la, amb força però sense fer-li mal, intentant defensar-me d'aquell pensament que tanta por em feia. Intentant defensar-me d'aquella solitud temporal que jo mateix m'havia imposat.

Quan em va passar les mans per la cintura i em va abraçar amb més força, vaig notar que em tornaria a posar a plorar i vaig retenir les llàgrimes com vaig poder.

- I més val que no et trobis moltes veeles en el teu viatge- Vaig dir-li, fent veure que m'enfurrunyava de cop.- Sigues bon nen, no mengis masses postres i ves a dormir d'hora, eh?- Vaig somriure, mirant-lo a la cara, però encara amb els braços darrere el seu coll.

Vaig somriure-li, intentant evitar els pensaments derrotistes d'abans.

- Vaig a buscar vampirs, homes llop i bèsties salvatges... - vaig dir, mig rient -. No m'interessen les veeles, són inteŀlectualment curtetes i avorrides.

I allà estàvem, abraçats i xerrant com si res. És normal, no? Érem amics, i els amics s'abracen. Si no, no m'explico què és el que fa l'Agatha cada vegada que se'm tira al coll. És el mateix, no?