Enviant senyals de vida [James]

Vaig riure- Millor, doncs. Mmm...- Vaig fer, fent veure que pensava- Homes llops, eh? Si en trobes algun de sexy me'l portaràs, veritat? - Li vaig demanar, posant cara de bona nena, però amb un somriure als llavis.

No vaig deixar-lo anar en cap moment. No volia. A més, hi tenia dret, no el tornaria a veure fins al Juny, havia d'aprofitar...

- Mm... m'ho pensaré - vaig dir, fent broma.

Vaig acostar-la a mi, intentant no perdre aquell moment que potser no podria repetir-se fins molts mesos després. O que, potser, no podria repetir-se mai.

- I per què és millor que no conegui cap veela...? - vaig dir-li, mig fent broma, a cau d'orella.

-Perquè són intel·lectualment curtes i avorrides, és clar- Vaig contestar-li, fent un esforç per intentar sonar seria. El cor m'anava a mil, però no podia evitar fer broma.

-Per què et pensaves que era?- Vaig xiuxiuejar-li a l'orella, mentre el somriure se m'escapava per sota el nas.

Vaig riure, intentant amagar els nervis puntuals que passava en situacions com aquella.

- Hi ha moments en els quals, senzillament, no vull pensar... - vaig dir, somrient.

Pensar estava sobrevalorat. Sempre ho ha estat. En aquell moment, pensar només em servia per posar-me nerviós, deprimir-me i replantejar-me les coses. I jo no ho volia; volia disfrutar d'aquell moment, disfrutar d'ella. Res més.

- El James Bohr no volent pensar. Impossible...- Vaig dir, mentre recolzava el cap a la seva espatlla. Feia dues setmanes que aquella situació m'hauria semblat impossible i ara que havia passat se n'anava.

Al cap de menys d'un mes, ell ja no hi seria, i no el tornaria a veure fins al juny. Vaig procurar deixa de pensar en això i el vaig abraçar en més força.

- Pensar serveix per trobar maneres de millorar la situació - vaig dir, sense separar-me d'ella gens ni mica; no volia fer-ho -, de manera que en les situacions immillorables, no cal pensar.

Val, era una situació millorable. Podria ser que allò succeís sense que hagués de marxar un mes més tard. Però no era així...

Immillorable. No vaig poder evitar posar-me vermella, vaig intentar amagar-ho, però no crec que servís de gaire. Tenia una idea per millorar-la, però no podia fer-ho.

No podia anar donant petons als professors. Tampoc n'hauria d'estar abraçant a un, i menys a la mussolerissa, on qualsevol podria entrar, però ho havia fet sense pensar i ara no podia, no volia, separar-me d'ell.

"Ha pensat en un petó, James.", em vaig dir quan vaig mig entendre els seus pensaments. "Li penses fer el putu petó?", em preguntava mentre ella es posava vermella i s'arraulia als meus braços.

Vaig mantenir-la allà, abraçada a mi, entre els meus braços i recolzant-se ella en el meu coll. Podia entrar qualsevol, sí. I, passés el que passés, només faria més difícil la meva partida cap a l'estranger. I, segons com, faria més complicada la meva tornada.
Però alguna cosa em deia que allò no era nou. Que ja abans havia estat càlidament abraçat a aquella noia, que ja abans ens havíem fet aquells petons que ara dubtàvem de fer-nos. Potser els meus somnis em feien males passades.

Tot era diferent. Era professor, i si ja era prou difícil saltar-se una norma tan fonamental com la que m'impedia, malgrat que l'edat indicava precisament el contrari, mantenir cap mena de relació amb una alumna... bé, si ja era prou difícil fer-ho en condicions normals, fer-ho ara que hi havia aquella harpia Slytherin (que, abans que ho fes, ja sospitava de mi), era un suicidi.
Em vaig fer molta ràbia, a mi mateix, en aquell moment. Pensant tant, analitzant-ho tot tant... Incapaç de viure la vida?

Vaig mirar-la, als ulls. Estàvem a molt poca distància. Els nostres cossos eren un de sol, i les nostres cares pràcticament es tocaven. Un ble de cabells de la noia li tapava la cara, donant-li un aire més trapella i interessant.

Va mirar-me als ulls i estàvem tant aprop que no vaig poder evitar tornar a posar-me vermella. No sabia què fer, per què no apreixia un cartellet que et digués que havies de fer en aquells moments?

Sabia perfectament el que volia, però això no volia que pogués fer-ho. No podia. I menys ara, que m'havia dit que s'anava.

A vegades odiava ser tan poc Gryffindor. Per què no podia fer-ho i ja està? -Em... D'això...- Vaig fer, tractant de treure tensió al tema.

Vaig somriure, per un instant. Un instant en què vaig oblidar-me de tot i vaig disfrutar d'allò, d'aquell moment, d'ella. Oblidant que me n'anava; oblidant que no podia ser; oblidant que no era.

- Sí? - vaig dir, separant-me'n una mica per poder-la veure bé.

-Eeeh...- Vaig fer, sense saber molt bé què dir, em vaig expremer el cervell per no haver de parlar del temps.

Em vaig separar d'ell a poc a poc, encara que no volgués. El vaig mirar, amb un somriure petit- Et trobaré a faltar, de veritat.

- I jo, Eileen... - vaig somriure, a contracor -. Fem una cosa... Em queda un mes, oi? Doncs disfrutem tant com puguem.

Vaig agafar-la de la mà i vaig acostar-la a mi, abraçant-la.

- Em sap greu que no et podré convidar al Ball d'Hivern... - vaig dir, fent una ganyota.

Vaig fer mala cara quan va parlar del Ball d'Hivern. No tenia amb qui anar-hi, de moment.- Bueno, et perdono- Vaig contestar-li, amb un somriure- Però em guardaràs un ball, no?

Vaig girar sobre mi mateixa, donant una volta sencera, encara agafada a la seva mà. -Suposo que m'hauria de comprar un vestit...- La veritat és que no en tenia gaires, de vestits, la veritat.

- Mm... Un vestit...? - vaig dir, apartant-la i mirant-la -. Em sembla que no t'hi he vist mai, en vestit.

Vaig treure-li la llengua, fent broma.

- Guardar-te un ball... Sí, potser sí. Primer t'hauré de trobar, amb tot el percal de les màscares...

-Es que no en porto mai- Vaig dir-li, amb una ganyota, però vaig posar un somriure de suficiència fingit- Però t'aviso de que estic espectacular amb vestit.

-M'havia oblidat de la màscara...- Vaig fer, amb un sospir- També me n'hauré de comprar una. I no tinc ningú amb qui anar al ball...- Vaig acabar dient, sospirant exagaradment.

Vaig somriure, divertit per aquell sospir exagerat.

- Hmm... Només ho ets en vestit, doncs...?

"Au, James. Fes alguna cosa, coi, que te'n mors de ganes... I ella també."

- No tens... ningú? - vaig dir, fent una ganyota -. Segur que no...?

-Acabaré anant amb un Slytherin, pobre de mi...- Vaig dir, posant-me la mà a la cara, com si m'anés a posar a plorar- Sóc una desgraciada.

-Però sóc una desgraciada que sempre està espectacular- Vaig afegir, mirant-lo als ulls i arrufant les celles- No només quan porta vestit- Li vaig treure la llengua.

"I què passaria si vingués amb mi, al ball? Res, oi? Només és un ball..."

- Vine amb mi, al ball - vaig dir, directe, sense deixar-la anar de la mà -. Si tu ho vols, és clar...

Vaig somriure-li, dolç i sincer.

- Hi ha coses... hi ha moltes coses que no poden ser - vaig dir, sense fer aŀlusió directa a les moltes coses -, però tenim dret a anar al Ball amb qui vulguem. Al cap i a la fi, és només un ball...

"Ja, clar, només un ball... No vol dir res, res de res. Per les barbes de Merlí, no em puc creure que t'enganyis tan descaradament, James..."

Li vaig somriure- Val. - Vaig acceptar- Anem junts, llavors. Només és un ball...- Vaig acabar dient. Només era un ball, veritat, però em feia feliç. Molt feliç.

-La veritat és que no se'm dóna molt bé ballar...- Vaig donar una volta sobre mi mateixa, encara amb la seva mà agafada a la meva.

- Oh, això ho dius perquè no m'has vist a mi... - vaig dir, rient -. Però bé, estic segur que encara que no pensessis en anar al ball, en el fons ja tens en ment un vestit i una màscara...

Vaig fer un somriure i vaig estirar-la de la mà, acostant-la una mica a mi.

-Bé, doncs serem una bonica parella d'ànecs marejats, però no passa res- Vaig contestar, mentre m'apropava a ell per abraçar-lo.

-Un vestit? Sí, suposo. En tinc un llarg de color negre que està bastant bé. I ja sé quina màscara compraré. És preciosa.

-I tu?- Vaig preguntar- Com aniràs?

- Hmm... doncs jo aniré amb un esmòquing i una màscara senzilleta... no et voldria eclipsar - vaig dir, dramàtic.

Vaig abraçar-la, encara amb aquell posat teatral.

- Tot i que si dius que aniràs amb aquest vestit tan maco... seria difícil, eclipsar-te - vaig treure-li la llengua.

- Esmòquing? T'hauràs de buscar alguna cosa millor per eclipsar-me- Vaig dir, posant la veu de superioritat que feien normalment els Slytherins.

Vaig somriure, entre els seus braços- Nah, és broma, em moro de ganes de veure't amb esmòquing, de veritat.

Vaig riure, quan va dir allò de l'esmòquing.

- La veritat, les veritables estrelles del ball sou les noies - vaig dir, imaginant-me el ball -. Els nois només anem a veure-us...

-No creguis, a les noies ens agraden molt els nois amb traje. Nosaltres també disfrutem dels balls- Vaig dir, amb un somriure de bona nena.

Vaig separar-me d'ell amb un somriure- M'hauria d'anar, perquè tinc classe, però si em retens aquí, no em queixaré...