Habitació 222, Samanta Williams

- Ho se, ho entenc, sols vuic que ho recordes, en ma casa tens una segona llar, una segona familia.- li dic somrient.

Ric quan em diu allo.

- No et preocupes, guardare el secret, és més no el contaria, no voldria que la Dianne et matara ni a mi tampoc.- li dic rient.

Agafe la carta més vella de la Cass i comence a llegir el principi.

- Aqui parla sobre tu Lils.- li dic rient.- La Cass t'agafat carinyo: La teua amiga la Lily és mooolt simpatica, em cau supér be, es molt guay, sempre es preocupa per mi, i si necesite algo m'ajuda. Tens una amiga molt guay, desperta prompte, perque sino esta trista i no m'agrada vore-la trista. La Wen també esta amb mi, tots es preocupen per tu, la professora d'encanteris em va preguntar sobre tu...Bé i ara comença a parlar sobre els seus animals.- li dic rient.- Fuig, la Cassie t'agafat carinyo, jo aniria amb compte.

Somric quan em diu allò de la Cass i quan llegeix en veu alta la carta de la Cass.

-És una nena molt bona.- li dic, somrient.- Li hauries d'haver vist la cara quan vaig portar-la a londres. Se li va canviar totalment.

Miro la Sam i miro el munt de cartes que té.

-Tens lectura per a molts dies, eh?- somric.- És preocupava molt per tu.

- Segur que s'ho va passar genial Lils. El més sgur es que estiga escrit per aci.- dic senyalant les cartes.-Hi ha cops que es massa bona i tot. Pero bé, encara que no ho parega es sap defendre sola, dona por i tot quan s'enfada.- li dic rient.- Segur que em pose al dia.

Mire la tauleta del costat, pero no...

- Lils, tens paper i boli? Vuic escriure una carta al Thomas, hi ha que avisar-lo, coneguent-lo, esta sentant mirant la paret, o mirant alguna foto, m'agradari...m'agradaria avisar-lo, es a dir...bé, tu m'entens.

-És clar que t'entenc.

Agafo la meva bossa que tinc a un costat i agafo un boli i arranco un paper de la meva llibreta. Després li dono i em quedo mirant la llibreta.

-La Cass es sap defensar, i això ho sabem tots. Em va enviar una carta mentre era a l'Índia dient-me que s'havia barallat amb una tal tinc-els-cabells-molts-llargs perquè no se que havia dit de tu i quasi li clava el punyalet aquest que sempre duu amb ella.- dic, somrient.- Saps qui és la tinc-els-cabells-molts-llargs?- ric.- Em sona d'una altra nena l'any passat.

Sempre havia pensat que la Rapunzel tenia un nom molt pijo, però la Wendy era la única que li ho havia dit a la cara. I encara me'n recordava.

Agafe el paper i el boligraf.

- Si, la Rapunzel, em sona que és ella, un cop al camp de Quidditch, quant estava amb la Wen ella l'anomenava aixi, supose que a la Cassie li fa gracia i ho ha adoptat.- li dic somrient.- El punyalet...acabarà malament algun cop per el punyalet, li vaig dir que se'l deixava a canvi de que no fera mal a la gent, però bé, si l'utilitza per defendres almenys.

Em quede mirant el paper, com comence? Que li dic que no sone estrany? Continue mirant el paper sense saber com començar...Estimat Thomas? massa formal...Estimat Pointy? Si, millor. Estimat Pointy...Continue mirant la carta i poc a poc les paraules em van sortint sense tindre que buscar-les. Al cap d'una estona acabe i la llisc de nou, si, no ha quedat tan malament.

- Es dura una bona sorpresa quan la reba.- dic somrient.

Em recolçe de nou al llit, cansada.

- Aix...

-Sam, potser hauries de descansar una mica, no?

Passo la pàgina de la llibreta. No l'havia mirada en tot el meu viatge, i com que estava tot lo del Fortin allà,i ara tornavem a ser aqui, a Londres... i tornava a pensar en el perill. Tanco la llibreta i miro a la Sam.

-Bé, potser no. És a dir, si estàs cansada...

- Estic cansada, però no vuic dormir-me.- dic mirant-la.

Si, tinc por, por de tancar els ulls i no tornar a despertar, por de tornar com estava abans. Em tumbé comodament al llit però no tanque els ulls, agafe les cartes de la Cassie i trec la del Fortin, l’obric: "Espero que et recuperis aviat. Recorda que, si algú t'ha de matar, aquest he de ser jo. I vull que siguis prou forta com per fer-ho entretingut." Em quede mirant el paper i comence a riure.

- Que graciós és el Fortin, s’ho creurà i tot, que xiquet.- em quede mirant la carta encara somrient.- Pobret, no te altre entreteniment. Li enviare un joc de taula perquè no s’avorrisca.

Agafe la carta i amb la vareta, que esta damunt la taula li pegue foc. La carta crema sense deixar cap rastre.

- Que bonic.

Miro com la carta s'encén, sense dir res. Després torno a mirar la meva llibreta.

-Quan anàvem a marxar l'Erion i jo, era allà, esperant-nos al sofà de casa.- vaig començar.- Em va començar a parlar, em deia que deixés les hostilitats, que no podiem acabar bé. Que deixés i que li deixés que em fes un favor, que em donés allò que jo més volia, sense res a canvi. Es suposava, vaja.

Vaig sospirar i vaig mirar a la Sam.

-Li vaig dir que no. Li vaig dir que ell s'ho havia guanyat... ell em va dir que algú ho pagaria.

Vaig mirar les cendres de la carta.

-No sé si ell ho sabia, Sam... però en aquell moment, el que jo volia més que a res al món era que et despertessis.

Deixe la carta de la Cass i la mire.

- Ho sabia Lils, ell ho sabia, però tot i aixi que podria fer ell? No podria fer res, si no han pogut els metges, ell molt menys, encara que tinga la vareta que te. T’estava mentint Lils, molt tipic d’ell, vares fer bé. No voldria una tregua, ens atacaria per l’esquena quan no ens donarem compte, sense res a canvi? Crec que no s’ho creia ni ell. Sempre hi ha algo en la lletra menuda. No et pots fiar...no és de fiar.- li agafe de la mà.- Lils, vares fer bé al no fiar-te d’ell, no m’haguera despertat, no crec que ho haguera fet. – la mire, m’alçe un poc i l’abraçe.- Ara estic aci, ajudare en el que fasa falta. No et preocupes, no ens passarà res.

Abraço a la Sam amb compte, però amb força. Té raó, el James m'ho va dir, però encara recordo com m'aterrava ja només que ell estigués a la nostra casa, tan a prop de l'Erion, que hagués burlat la meva desl·localització...

-Només vull pensar que ja està... Ja estàs desperta, espero que no faci res... que no compleixi la seva amenaça...

Segueixo abraçada a ella uns segons més, i després la deixo anar, possant-li bé el coixí.

-No saps com l'odio...

- Estic desperta, no marxare ja. No la complirà. A mi no em pot passar res, estic a sant Mungo, entre ma mare, tu i tots els metges que aniran passant soc intocable.- li dic somrient.- Jo també l'odie, però hi ha algú que pot ser ocupa un lloc damunt seu.- li dic.- Tot i que per poc temps.

Em quede mirant la llibreta.

- Si que ha crescut.- li dic senyalant-la. Em recolçe de nou al coixi.- Alguna noticia important al periodic aquests ultims mesos?- li dic.- Tinc curiositat.

-Bé... van llevar l'ordre de captura del Fortin i companyia. Misteriosament. Crec que tenen algun infiltrat a la conselleria. Ens hi haurem de possar quan anem...

Allò m'emfurismava bastant. El Johnson estava, segur, per algun lloc del carrer i ningú li podia fer res. Almenys de moment. I el Fortin, l'home que quasi provoca nou milions de morts.

Un crit, semblant a un xiulet, em va arribar de fora. Vaig alçar una cella.

-És algun familiar teu?- li demano, somrient.

- Ens ocuparem de que l’ordre torne al lloc, no ens negaran res. Ens imposarem.- li dic.

Alesmores s’escolta un crit, un xiulet…no, oh, no, per favor…ara no.

- Si, se qui és…el meu pare.- li dic.- Pensava que estaria treballant, que no vindria tan prompte…

I aleshores s’obri la porta i entra somrient.

- Arty! – diu entrant.- Ta mare m’ha enviat una carta dient-ho, i he deixat el treball de seguida, em mataran si s’enteren, però sols estare uns minuts. Lily! Hola de nou.- ve cap a mi i m’agafa de la mà.- Dona-li un abraç al pare, a veure, pots alçar-te? No? Doncs vinga que jo t’ajude.- m’agafa de la mà i m’alça amb compte i m’abraça. Després m’ajuda a sentar-me de nou- Aix, ja deia jo que et despertaries...bé, sobretot l’Edgar, oh, si ell no ens parla, esta a la seua habitació, ahir no va sopar, diu que es nega a sopar fins que no li fem cas, de qui haura apres això?- em preguntar mirant-me. Aix, Arty, Arty, que siga l’últim cop que ens dones eixe ensurt! Que varem dir de posar-se en lios fins que fores aurora? Res d’anar a sant Mungo, ni molt menys quedar en coma! Menys mal que la Lily et va trobar, t’estem molt agraïts Lily.- li diu.- Feu una bona parell totes dues. Arty, tens sort que el teu...que el teu avi no esta aci, haguera mogut cel i terrra per buscar el home aquell, però no et preocupes, tinc amics al ministeri, quant troben alguna pista m’avisaran.

De cop entra el pare de la Sam.

-Bon dia senyor Williams.- li dic amb un somriure.- No va ser res... ho havia de fer, era la Sam.

Després miro a la Sam i al seu pare i, amb un somriure innocent, demano:

-Arty?

Em quede mirant la Lils rient.

- Arty, d’Arthur.- dic.- Com el meu avi.

- Lily, dis-me Henry, hi ha confiança dona. Abans que la Sam nasquera el metge ens va dir que era xic, i haviem decidit que es diria Arthur com el meu pare. Haviem comprat la roba de xic, i alguna d’aquesta posava Arty, com a diminutiu. Però no va ser un xic, sino una xica, aixi que li posarem Samanta.- diu el meu pare rient.- Però com la roba ja la teniem, doncs se la varem possar igualment, de petita molts cops li deiem Arty i ahi s’ha quedat.


- Raó per la qual si veus fotos meues de menuda, voras que vaig vestida amb roba de xic, amb el nom d’Arty a la roba. El meu pare li va fer tanta gracia que em va posar Arty com a segon nom.- dic mirant-lo malament.- Però no consta a cap paper oficial, aixi que. Pare, deuries de marxar si no vols que després s’enfaden amb tu.- indirectament: marxa ja.

- Ja em tires? Oh, molt bé, un plaer haver-te vist Lily. Arty, passare demà amb l’Edgar.


I marxa per la porta.

- Visc a una casa de bojos, tots bojos.

Ric quan em diu que viu a una casa de bojos.

-Es una bona historia, m'ho hauries d'haver explicat algun dia!- ric.

Arty. És graciós.

-Sigui com sigui, encara que no siguis noi i no et diguis Arthur, vas agafar-li igualment carinyo al teu avi.- somric.

- Explicar-te? Oh, clar seria una bona història per contar al tren.- li dic rient.- I com trec el tema? Eh, Lily, saps que el meu pare de segon nom em va possar Arthur, però em deien Arty? Sols volia que ho saberes. Però tranquil·la, em pots continuar diguent Sammy.

Em quede mirant-la.

- Em va cuidar des de petita, sobretot quant els meus pares treballaven em quedava amb ell, passejava pel bosc, em contava històries, i em va ensenyar molt sobre la magia, em va ensenyar oclumència, a tancar la ment, em va ajudar quan vaig voler fer allò. Nose, encara que era estricte en alguns aspectes, i pareguera que era molt serios i no riguera mai, jo sempre li feia riure .- dic.- Però bé, a la ma meua mare no li feia gracia que m'ensenyara tantes coses sobre magia, ja que algun cop també feiem classes amb vareta, però shh, és un secret.- li dic rient.- Aixi que ho feiem clandestinament. Li agradava molt la música i em va ensenyar a tocar la guitarra i em feia cantar algunes nits cançons, algunes se les cantava a l'Ed perquè dorguera. A ell li va ensenyar a tocar el piano. Nose, sempre l'estimat moltissim i ell a mi.

Em quede callada un moment i somric.

- Hi ha que dir però que també estimava l'Edgar, encara que segons ell, jo era la preferida, i la Cassie li feia molt gracia, tot i que no fora neta seua, sempre que venia tenia algun regal per ella. Una nit, varem fer una foguera al jardi, i l'avi ens va contar històries, la Cass estava aprenent l'anglés i no ho entenia tot, però jo li anava traduint, estava abraçada a mi, perquè algunes coses li donaven por. Recorde que aquella nit va vindre a dormir a la meua habitació, hahahah i a meitat nit anarem a l'habitació de l'Edgar a donar-li un ensurt. La idea fou meua. Va donar un crit que va despertar tota la casa- dic rient.- Genial, fou genial.

Somric quan m'explica allò del meu pare. Jo em quedo uns segons pensant, mentre ella parla.

-Els meus avis van ser assassinats a la guerra. Els quatre.- dic.- M'ho va dir la Dianne una nit que jo no podia dormir. Em va dir que semblava que algú havia volgut que ella s'encarregués de mi. No sé, jo només tenia uns vuit anys llavors, i creia que era una barbaritat. Només... és que vam tenir molta mala sort.

Continuo pensant.

-Vull saber més coses dels meus avis, però la Dianne no en sap res, per això... investigaré. I dels meus pares. Els coneixia, però tenia sis anys, sabia petites coses d'ells. Mai em van explicar com es van coneixer, per exemple. Es com... si em faltessin parts.

- Que fills de puta.- dic.- És molt cruel, els pares, els avis...- em sentia malament, jo explicant-li coses dels meus avis, de la meua familia...i ella...- Ho sent moltissim Lils. Jo, vaig perdre el meu avi, i puc entendre en part com et sents, no és igual, però...i els teus pares, ...el que va passar, fou una crueltat, fou...horrible, sent tant menuda, haver de...que gent tant bona mora i que haja tant de fill de puta sol és una cosa que mai comprendre. Vuic ajudar-te, a esbrinar més sobre la teua familia, sobre els teus avis...p....puc? Podré ajudar-te? Perquè no siga una muntanya tan gran, si vols es clar.

Em mire les cartes sense obrir, i pense en la sort, la sort que tan canviat pot arribar a ser, que com un moment de felicitat es pot convertir en un moment trist. I que jo talvegada he tingut sort, sort de viure en una familia que tot i estar amenaçada més d'un cop segueix junta, una familia que m'estima. I em sap molt malament per la Lils, odie l'atzar, la fortuna, que tan capritxosament juga amb nosaltres, que ens pot apartar els que estimem sense que poguem fer res. Però la Lils no esta sola, te com una segona familia que l'estima, i que faria el que fos per ella.

- Gracies Lils, per ser com ets.- li dic.- Gracies per haver vingut a Hogwarts...quant et vaig veure el tren per primera vegada, nose...algo em deia que anara a parlar amb tu. Que em cauries bé, i no fallava. Que ens duriem bé. Continue sense entendre com m'has aguantat durant tots aquests anys.- li dic somrient.- Però gràcies.

Vaig mirar la Sam i vaig girar una mica el cap, sense entendre al principi, després em vaig adonar de que devia de fer pena, el que he dit. I es natural, algú que ha conegut els seus avis i els seus pares i sempre ha estat amb ells deu veure molt malament, el que m'ha passat a mi. Jo lo dels meus pares sempre ho he dut malament, i encara em passa... però als meus avis mai els havia conegut... així que no podia sentir molta pena per ells, ja que no en sabia molt, d'ells. Els noms, només.

-És clar, així serà més divertit.- li dic, somrient. El que em diu després em deixa una mica de pedra, perquè no se molt bé a que vé, però em fa somriure.- Gràcies... No m'has de donar cap gràcies. Soc així, i ja està, i se t'aguanta, Sam, per molt que diguis que no. Si no mira tota la gent que t'estima.

- Te les dones Lils, i et donare les gracies sempre per haver-me salvat la vida. Ves acostuman-te.- badalle.-Crec, crec...- val, tot i aixo, tinc son, i estic cansada.- Crec...crec.- em tombe mirant-la.- Vaig a tancar un poc els ulls...si vols marxar a vore l'Erion...pots ho...pots...no passa res..- li passe la carta.- Pots donar-li al Des perque l'envie al Thomas...gracies

Em quede callada i deixe endur-me per la son.

- No molt, sols, uns minuts, des...despertare en un..una estona...gr

Vaig quedar-me-la mirant quan em va dir que em donaria les gràcies sempre per salvar-li la vida. Jo no li havia salvat la vida, si no fos per mi, ella estaria bé, però no li hauria passat res. No li haurien fet mal. Per molt que digués que no era culpa meva, ho era.

Quan vaig veure que es dormia, encara que no volgués, vaig somriure. Estava viva, això era l'important. Vaig mirar l'hora i vaig pensar en l'Erion. No havia sonat la meva alarma, però per si de cas vaig fer-li cas. Vaig agafar la seva carta i me'n vaig anar cap a casa. Faria que el Rick li portés al Thomas. Jo... m'anava a assegurar-me de que l'Erion estava bé.

La Sam estava desperta, estava desperta...

[Surto del tema]

Havia rebut la carta la nit anterior, però no havia anat de seguida, deuria de descansar i me imaginava que els pares haurien anat abans per tant m'havia esperat fins al mati següent.
Primer, però havia entrat a la seua habitació, cosa que no havia fet des de que havia deixat el seu bagul i les seues coses de l'escola. Les quals havia arreplegat de la seua habitació. Esquivant els trastos i demes coses per ahi desperdigades, vaig arribar fins la taula i vaig agafar-li la guitarra i la motxilla. La mare havia deixat una bossa amb roba que m'havia dit que li agafara, la vaig penjar al muscle. També vaig agafar alguns caramels que tenia damunt la taula, i algunes xocolatines de la cuina. Després d'aquest abastiment, em vaig atrevir a anar al 'hospital.
Vaig entrar i vaig veure que estava com l'últim cop que havia entrar, i vaig pensar que tal vegada la mare no havia dit la veritat, però vaig veure que dormia, ja que no parava de donar voltes, com quant tenia malsons.

- Samus…- vaig dir-li acariciant-li el cap.- Sam…desperta.- pot ser esta bé despertar-la, però necesite parlar amb ella, vore-la desperta de nou.

De repent es va alçar amb els ulls oberts, asustada.

- Sam, no passa res estas a Sant mungo.- li dic agafant-li la mà.

- Eddy!

Estava fugint dels dementors, tot era fosc, fosc, i feia mal, la foscor feia mal, i no tenia vareta, algú em cridava, però jo estava rodejada per la foscor i no podia fugir, algú m'estirava.

- Deixa'm solta'm!

Obric els ulls i estic a l'hospital, amb llum i sense dementors, i algú em parlava.

- Eddy!- vaig dir a vore'l.

Duia la meua guitarra i la meua motxilla penjats de la mà i també la meua bossa d'esport. L'agafe de la mà i l'abraçe.

- I això?- li dic.

- Perquè pugues sobreviure aquestes setmanes.- em diu somrient.-m'alegre moltissim bitxo, no em tornes a donar aquests ensurts.


- No et deixaria.- li dic.- Qui sino et faria la punyeta?- li conteste feliç de vore'l- Aixi que vaga de fam, eh...no me imites no acabaras bé.

- Oh, últimament la casa ha estat massa tranquil•la sense tu dient: va, anem a nadar, va anem a passejar, ets un soso…vaaa, vaaaaa! Em recordes molt a la Cass- li dic i ric al veure la seua cara.- Parlant del terremoto, apareixera d’un moment a un altre, la mare va cridar els tiets ahir, per tant ves amb compte.

- La Cassie? Sort a Hogwarts l'any que ve.- em diu rient.

- Oh, que graciosa, jo també puc fer que em faça cas.- això no m’ho crec ni jo.- O intentar-ho.

Li allargue la guitarra.

- Et vuic tornar a sentir tocar-la, no ara, però no pergues la practica, que ho fas bé bitxo.