Habitació 222, Samanta Williams

Apareixem de cop a Sant Mungo. Tan bon punt apareixem, tothom sembla movilitzar-se. Tinc la Sam en braços, amb els ulls tancats. No reacciona. Li dic per el seu nom, i no diu res, no diu res. Te pols, pero es tan débil...

Llavors algún dels metges que de cop sembla que ens rodejen m'agafa la Sam. Jo crido, intento que no me la llevi però varis metges m'aturen mentre la possen a una camilla i se l'enduen ràpidament. Corro al darrere i un noi m'atura de cop.

-No pots entrar al Quiròfan, noia.

-DEIXA'M PASSAR! ÉS LA MEVA MILLOR AMIGA!! SAM!! SAAAMM!!

El noi m'empeny i jo agafo la vareta i em llanço cap a ell quan algú m'agafa.

No tinc temps de reaccionar, abans que s'enduguin la Sam i la Lily intenti seguir la llitera.

- Lily... Lily, calma't... No hi faràs res, a quiròfan... Has de deixar que els sanadors treballin.

L'agafo fort i la porto fins a la sala d'espera, obligant-la a seure. Després m'assec al seu costat, reprimint un gemec però incapaç d'evitar la ganyota. D'acord, em fa molt mal; m'espavilo a treure el pot i en trec una pastilla de dihidrocodeïna. Miro a banda i banda, per evitar que cap sanador em vegi, i me l'empasso.

Asseguda, esperant que ens diguin el que ens han de dir de la Sam, tot em sembla horrible. Vaig dos pics al lavabo per les nàusees i als dos pics vomito. No puc aturar el fluix de llàgrimes que em cauen per les galtes de cap manera i no paro de tremolar.

Només m'havia passat una vegada això, i m'havia promés que faria tot el possible perquè no em tornés a passar. No ho havia aconseguit.

-Em va dir... que... que... que la deixés anar...

Miro com s'empassa les pastilles i li faig una mala mirada. Ell sap que jo sé que no hauria de prendre les pastilles d'aquesta manera. I menys aquelles pastilles.

Veig com la Lily em mira, amb reprovació, i faig una mirada d'entre disculpa i molèstia.

- Lily... em fan mal, les ferides... coi, em falta mig pulmó dret, pretens que aguanti...? - esbufego, cansat -. Mira... tu... no en diguis res, de les pastilles... de veritat que em fan falta...

Però sóc conscient que qualsevol cosa que digui serà insuficient. Per això abaixo la mirada i em mantinc en silenci, expectant.

No li dic res. Només amago el meu cap a les meves mans, mentre segueixo plorant en silenci. Em surten sanglots de tant en tant, però evito les mirades dels altres. Tinc la camisa tacada de la sang de la Sam, i no deixo de tremolar. No puc pensar en una altra cosa que no sigui la Sam tractant d'agafar aire, el punyal clavat al seu estòmac o el somriure el Johnson quan em va veure apareixer.

"Tot això ho ha fet per fer-me mal..."

Em falta aire, estic agafant bocanades d'aire per tractar de tranquil·litzar-me però no puc. No puc! El temps passa molt poc a poc, i pareix que ha passat una eternitat quan un metge s'apropa a nosaltres.

-Vosaltres heu portat la senyoreta Williams, oi?

Fem que si amb el cap, a mi el cor em va molt de presa. No duu bones notícies, li veig a la cara. No duu bones noticies.

-Em sap greu... hem fet tot el que em pogut... Ha entrat en coma. No... no es segur que se'n surti.

De cop es com si tot perdés importància. La vida, les persones que son allà, el metge que ens mira, les pastilles del James. La Sam potser no torna a despertar-se mai, o potser mor. La Sam... la meva Sam...

"I me promets que si me pasara alguna cosa...cuidaries d'ells per mi? Ho promets. Per favor?"

Em mossego el llavi i dic, en una mescla de sanglot i gemec:

-Podem... veure-la?

El metge em mira amb tristessa. Els meus cabells son d'un color molt apagat. Una vegada, només, havien estat així...només una vegada...

-Habitació 222

Em miro el James i deixo anar un sanglot. Tot se'n va a la merda...

No dic res, quan arriba el doctor. Remeno el cap, després. Això no pot estar passant...

- Lily... jo... ho sento, no em veig en cor de venir amb tu a l'habitació. Vés-hi tu, potser necessites una estona per estar a soles amb ella...

Em quedo assegut a la sala d'espera, sense saber molt bé què fer. Potser serà millor que me'n vagi a casa a descansar, o que m'esperi una estona, aviam si processo la informació i em veig en cor de pujar a veure la Sam. Després de tot... segueix essent una persona important, per a mi.

Me'l miro durant uns segons. Em deixa sola davant d'això... faig un gest de que no importa amb el cap, encara que es veu de lluny que no es veritat.

Camino lentament cap a l'habitació, llevant-me les llàgrimes per el camí com puc i evitant la mirada dels metges que em veien passant per allà. Quan obro la porta de l'habitació, no puc evitar deixar un esbufec.

Perquè està allà, plena de tubs i coses estranyes al seu voltant. Amb els ulls tancats. Sembla que dorm, i no puc evitar possar-me a plorar un altre pic. Creuo els braços al damunt del llit i amago el meu cap entre els meus braços, plorant.

-Ho... ho sento molt Sam... en cap moment... jo només volia que no et fes mal i... això no...

Aixeco el cap. Veure-la allà, com domida, inerte, sense cap reacció... em deixa baldada. No he pogut fer res per ajudar-la. Li agafo la mà i li estrenyo.

-Ho sento molt... jo no... de veritat...- la veu, ronca, se'm trenca. Intento agafar aire com puc, però no es suficient... i de sobte me'n recordo de la nota.

La trec de la butxaca dels pantalons i me la llegeixo. I aconsegueix que em caigui de genolls i em quedi amb el front sobre el llit.

Perquè el missatge de la nota es curt, però molt directe. I es cap a mi.

"Tot això és culpa teva."

Quan m'adono de l'error ja és tard i ella ja ha arribat a l'habitació 222. De seguida m'espavilo a arribar-hi, preocupat, perquè això de deixar-la sola no ha estat tan bona idea. S'esfondrarà.

Quan trec el cap per la porta veig que obre la nota. Tot és culpa teva., hi diu. Faig un gest de vareta, intervenint, i el paper s'encén. La noia el deixa caure fins que es consumeix totalment, entre les flames, al terra de rajoles.

- No és veritat, Lily. Tu ja ho saps... - dic, mentre m'acosto cap a ella -. No vull que et creguis aquestes mentides... Només és culpa de l'atacant; perquè és pitjor que tu. Tu no has anat a venjar-te contra ell intentant assassinar els seus amics i familiars.

Esbufego, i m'assec al seu costat.

-No.- li dic, mirant la Sam.- Es culpa meva, te raó.

Ploro en silenci. No tinc sanglots, ni gemecs, només llàgrimes que no paren de caure per les meves galtes i a vegades faig bocanades d'aire...

-Si no... si no fos per la meva maleïda impulsivitat... si no fos per això... ella no estaria aqui... ella no s'estaria morint... s'està morint, James. Ho he vist a la cara del metge... s'estàa morint...

Em llevo les llàgrimes de les galtes, encara que sigui inútil.

-S'està morint... i no podem fer-hi res... i ella sempre ha estat amb mi... no puc fer res...- la meva veu puja com tres octaves.- No podem fer-hi res...

Veig com plora i no sé què dir.

- No s'està morint, Lily... viurà, perquè és la Sam, i ser la Sam té mèrit perquè sempre se'n surt. Se'n sortirà... Sempre...

Abraço la noia, sense saber què fer, i miro les restes del paper cremat. No puc evitar un tic de ràbia, de nervis, i mancat d'un calmant fort reprimeixo les ganes de prendre'm una altra pastilla, perquè sé que només fa falta que la Lily es preocupi més.

-Perquè sempre passa el mateix, James?- li demano, tremolant.- Perquè quan sembla que tot va bé algú ho enfonsa?

Li he mullat l'espatlla de les meves llàgrimes, però es que jo no puc més. La Sam, la noia més forta que havia conegut, la impulsiva Sam, amb la que compartia tantes coses...

-Això no es just... jo no ho volia... de veritat que mai li he volgut alguna cosa així...

Entro dissimuladament per la porta, camuflat amb un encanteri mimetitzador. Em planto al costat del llit, a l'altra banda del James i la Bell. No vaig pas amb intencions bel·licoses, però sé que he de ser molt delicat, i que tinc poca estona. Desfaig el mimetitzador i aparec davant seu.

- Aquesta vegada no hi he tingut res a veure - dic, sobtant els dos joves.

Faig un bot sense poder-ho evitar quan sento la seva veu. El miro i m'aixeco de cop.

-Vés-te'n.- li dic.- vés-te'n, si us plau.

Me'l quedo mirant. No entenc perquè ha vingut. Ha vingut per dir que no ha estat cosa seva? Em dona el mateix si ha estat cosa seva o no. El cas es que la Sam s'està morint. Això és el que pasa. Sigui cosa de qui sigui, que la Sam s'està morint es una realitat, per molt que el James em digui que no.

-Vés-te'n...

Aixeco el cap alhora que trec la vareta. Abans de mirar-lo a la cara ja sé que és el Fortin, però això més aviat em desanima. Em podria matar sense dificultats, ara que estic tan malferit.

- Fot el camp, Fortin... No hi pintes res, aquí...

El noi se'm mira, amb un deix de menyspreu, i es treu alguna cosa de la túnica. Per un instant crec que és la vareta i se'm posen els pèls de punta.

Veig com s'agiten, i alço les mans en un gest de pau. Després li ensenyo al James que porto una carta, una nota per la Williams.

- No cal que intentis obrir-la, només ho podrà fer ella.

Se'm queden mirant, amb odi. Deixo la nota, ficada en un sobre, a la tauleta de la noia. No hi diu gran cosa, només un breu comentari: "Espero que et recuperis aviat. Recorda que, si algú t'ha de matar, aquest he de ser jo. I vull que siguis prou forta com per fer-ho entretingut."

- Sé que és un mal moment... només he vingut a disculpar-me pel que ha fet aquell tros d'idiota. Com a súbdit i titella és un inútil. - faig una passa enrere, alçant les mans una altra vegada -. James, espero que et recuperis aviat... Vull poder tornar a lluitar amb tu. I, Bell, un plaer tornar-te a veure.

Dit això, els dedico un somriure i desapareixo.

[Surto del tema]

Em quedo mirant la nota quan ell desapareix. Segur que no possa res bo, i si la Sam algun dia torna, si la Sam... sobreviu a això, no vull que es trobii amb aquella nota de cop. Així que l'agafo. No penso obrir-la. No soc imbécil. Però prefereixo donar-se-la jo quan vegi que està preparada per llegir-la...

Tot això, és clar, si es que algun dia estarà preparada. Si sobreviu i després serà tan forta com per tornar a ser la mateixa d'abans.

-Jo no dic res de les teves pastilles.- li dic al James quan em mira.- Tu no dius res sobre la nota. Si...- em mossego el llavi. De cop recordo al Fortin apropant-se molt a mi demanant-me per la pedra i deixo anar un esbufec. Miro al James.- deia... deia que si algun dia desperta... jo se la donaré quan la vegi capaç de llegir-la.

Després em deixo caure a la cadira un altre pic.

-Per... perquè ha tingut que venir?- demano, esbufegant. Alguna cosa no va bé, el meu cor s'ha accelerat i per la meva ment s'estan barrejant imatges d'avui amb les tortures que em va fer el Fortin. -Per què...

Em falta aire. M'aixeco tambalejant-me i obro una finestra, intentant agafar aire.

Assenteixo quan diu allò sobre les pastilles i la nota.

- D'acord, però sigues conscient que si tu dius això de les meves pastilles com a molt patiré un atac d'abstinència...

No segueixo, perquè la veig molt alterada.

- No ho sé... crec que... per fer-nos saber que encara hi és, que encara és viu i que s'està preparant. Però també... perquè no és la seva manera de fer, això que ha fet el Johnson... ell és... pitjor, més temible. T'avisa que atacarà, i ho saps, i intentes evitar-ho i no hi pots fer res. - em tapo la cara amb les mans -. Em fa por que no provoqui un altre daltabaix...

Tanco els ulls un segons.

-Pateixo per Hogwarts.- li dic.- Ara sembla que per fi comença a surar, i això de la Sam no... no ajudarà molt. A més, estàvem fent tot el que podiem, però... està bastant desprotegida. No vull que sigui el seu objectiu un altre pic.

Penso en aquell dia que la Sam em va dir que si algún dia li passés qualsevol cosa, que cuidés d'ells...

-Hauria... hauria de tornar. La Cass segur que m'espera, i l'Edgar. I el Thomas...- se'm trenca la veu. Com els hi diré, això?

- No, no pateixis per Hogwarts. Avui mateix em traslladaré al meu despatx, encara que em faci més aviat poca gràcia. Podré ser més d'ajuda que estirat al meu sofà de casa, si més no.

M'aixeco, fent una ganyota, i li allargo la mà, intentant no mirar la Sam. Em fa mal, veure-la així, també.

- Anem, Lily. Hi ha moltes coses per fer, ara...

Faig un sospir, perquè al menys el James vindrà a Hogwarts, i ja no em veuré tant sola.

Miro la Sam, un segons. És estrany tenir-la al costat, i que mentalment estigui tan i tan lluny. Li agafo la mà i li estrenyo. Vindré cada dia a veure-la. Cada dia fins al final. Perque ella faria el mateix per mi.

-D'acord...- li dic i li agafo la mà.- Cap a Hogwarts...

Somric, molt forçadament, quan em dóna la mà. I abans que tingui temps de mirar la Sam una última vegada, ja hem desaparegut i som a Hogsmeade.

- Ara, anem a Hogwarts. Hi ha gent que ens espera.

[Sortim del tema]

Entre a l'habitacio i veig la tieta dormint en un dels sofas, se que s'esta per les nits. He vist al tete Eddie baixant per l'ascensor, no plorava, pero ho havia fet, m'ha dit que no deuria d'haver vingut sola, que deuria haver-me esperat a algu, le ignorat i he tirat cap a l'habitacio.
Vaig cap a a tieta i la desperte, vuic estar sola amb Bam-Bam, no vuic ningú. La tieta em mira i em diu que ha d'anar a fer no se que, que si passa alguna cosa que l'avise, i marxa tancant la porta.
Em mire Bam-bam, tota plena de tubs, amb els ulls tancats com si estiguera dormint...Que et pensaves que seria entrar tu i es despertaria? Calla.

- No, Hogwarts m'agrada mes que l'Academia.- dic responent a la pregunta que em va fer abans que aquell imbecil se l'enduguera.- Alli...l'unic que tirava de menys era el Nicolu, i ara esta aci, no la tire de mens, gens. Aci tinc laWen, la Rue, l'Ed...pero sobretot et tinc a tu. Fou molt guay quan la mare em va dir que vindria a la teua escola, se que tu els vares acabar convencent, gracies. Aquella escola no...aqui tinc amigues, la Wen i la Rue, abans, alli cap altra xica volia estar amb mi, deien que era rara, pot ser ho soc, nose, jo no m'ho considere, m'agrada com soc...saps? Recorde que tu em vares prometre que a hogwarts faria amistats, i era cert. També que molava molt, i no menties. Mai em menteixes. Pot ser hi ha cops que no em contes tota la vaeritat, i jo ho se, pero se que ets tu i que deus tindre algun motiu, pero si se que sempre compleixes les teues promeses. I per aquest motiu se que et despertaras. Perque un mon sense tu seria l'infern. On no et tornara a veure somriure, on no em donares un bes de bona nit, on no estigueres per ajudar-me tant de dia com de nit, on no tornes a cantar ni a contar-me contes, on no estigues amb el tete thomas, o rient amb la Lily, on no et poguera tornar a veure desperta...-estic plorant, pero me dona igual. I se que ella m'escolta, alla on estiga.- Se que tot aixo és impossible que un món aixi no hi seria mai, i se que em vares prometre que mai em deixaries, per aixo se que despertaras, em dona igual el que diguen els metges, em dona igual que la gent tinga por, perque no deurien de tindre, perque tu despertaras, pot se no de seguida, pero ho faras, ho se. Jo ho se. No moriras, i tornaras amb nosaltres, amb els que t'estimem.- m'aprope i li done un bes a la galta.- No ho oblides mai.

Em torque les llagrimes i em sente en la butaca, duc Peter Pan amb mi...és el nostre llibre, em quedare una estona, li llegire, com ella feia amb mi.
Al cap d'unes hores veig com entra un metge, abans que em diga res, li done un bes a Bam-Bam i marxe. No m'agraden els metges, s'inventen coses, excepte la tieta, els altres no m'agraden.

[Isc del tema]

El doctor acabava de marxar de l'habitació, i per tant vaig entrar-hi jo. El gest de negació que em va fer amb el cap em va desanimar, com sempre.

No podia veure-la plena de tubs, venes i agulles. No podia veure-la estirada amb els ulls tancats, ja que, encara que semblés que estava dormint, no ho estava. Desitjava veure-la amb els ulls oberts una altre vegada.

Vaig entrar a l'habitació, i vaig adonar-me que encara no m'havia acostumat a la imatge que m'esperava dins. Es clar que ja ho sabia, això, i també que no m'hi podria acostumar mai.

Vaig asseure'm a la butaca que hi havia ja permanentment al costat del llit, i la vaig acostar una mica més.

-Hola Sam, ja torno a ser aquí. Sóc en Thomas. O en Pointy.-vaig dir intentant somriure.

Vaig passar la mà per sota la seva, intentant no tocar res.

-Saps, se't troba molt a faltar, a Hogwarts. La sala comuna està encara molt més deprimida des que tu no hi ets. Quan tu hi ets és com... com si no ho se, passés un àngel ho alegrés tot. La teva simple presència ens fa somriure a tots. I jo... jo no puc estar sense tu. Saps com és despertar-se cada dia i saber que no et trobaré al baixar a la sala comuna? O intentar adormir-se?-vaig agafar aire, intentant evitar plorar. Vaig continuar parlant, però més baix.- Saber que has patit i que ara has d'estar així... és horrorós. El teu somriure, la teva energia, les teves idees, la teva olor... tu. Faria qualsevol cosa perquè obrissis ara mateix els ulls. Per què et poguessis aixecar. Per què res no hagués passat.

Perquè li ha de passar sempre tot a ella? No ho entenc, perquè? Per què no surten malferits els que sempre ataquen, els que busquen fer mal?

Vaig agafar una caixeta que portava a la butxaca dels pantalons. Vaig obrir-la, i vaig treure'n un braçalet d'or, molt fi, de cadeneta. L'havia anat a comprar abans d'anar a l'hospital a veure-la, i ja feia dies que me'ls estava mirant i pensant en quin feia més per ella.

Vaig deslligar-ne la tanca i li vaig posar al canell. Li anava perfectament a la mida.

-Espero que t'agradi. Quan et despertis m'hauràs de dir què et sembla d'acord? -vaig dir, traient-li uns quants cabells que tenia a la cara.

Va entrar la seva mare, i vaig saludar-la amb un cop de cap. Vaig intentar somriure, però només en va sortir una espècia de ganyota.

-Bé, doncs jo ja me'n vaig, doncs.

Vaig aixecar-me i vaig apropar-me a la Sam, per fer-li un petó al front. Sense apartar-me li vaig xiuxiuejar.

-T'estimo. Molt.

Vaig aixecar-me, i vaig mirar a la seva mare.

-Jo.. sabeu que si necessiteu qualsevol cosa em podeu avisar i vindré, oi? I si hi ha cap millora... -no va caldre acabar la frase, ja que ella ja ho havia entès. -Demà tornaré a venir... fins llavors, doncs.


[Marxo del tema]

Torno a fer el camí que faig tots els dies, una vegada més, cap a l'habitació de la Sam. Em vaig trobar amb la seva mare i la vaig abraçar amb força.

-Lily, pensava que te n'anaves de vacances, no? Alguna cosa així em vas dir ahir o m'ho he inventat?

-No, no. Només... es que em posposat una setmana el viatge. Res nou, amb la Sam?

Ella va fer que no amb el cap i se'n va anar passadís enllà. Abans, però, vaig fer-li un encanteri protector sense que ella se n'adonés. Em preocupava massa, la seva mare. I més amb la recent amenaça que m'havia fet el Fortin. Vaig seguir caminant cap a l'habitació de la Sam i vaig entrar.

-Ei, Sammy...

M'assec a la cadira que hi ha al seu costat i li agafo la mà.

-Ja sé que et vaig dir que me n'aniria de viatge.- li dic.- Però... ahir, quan l'Erion i jo vàrem anar a casa...- vaig acaronar-li la mà i vaig apartar-li un ble de cabells, col·locant-lo darrere la seva orella.- El Fortin ens estava esperant. Va ser... estrany. Volia que confiés en ell, volia que deixés les hostilitats i confies en ell, i deia que en algun moment potser el necessitava i si confiava en ell em donaria ajuda... Em vaig negar... Obviament. Va dir que algú pagaria les conseqüències.

Sospiro, mirant-la.

-Estic bastant espantada. Sam... He protegit a la teva mare, avui he anat a casa teva per protegir-la també. La Cass, l'Edgar i el Thomas estan bé a Hogwarts i tu estàs ben protegida a Sant Mungo, però segueixo espantada. No vull perdre a ningú més... A més a més, ara tant ell com els seus seqüaços estan lliures sense cap problema...

La miro, allà, semblava que dormia. Vaig fer un petit somriure.

-Ahir vaig somiar... moltes coses no agradables.- continuo.- Però també vaig somiar amb tú, saps? Vaig somiar en aquell dia que estava jo al llit i tu estaves al meu costat i em deies que sempre estariem juntes. Ara la situació és la contraria, i no soc jo, la que s'està morint... però no paro de pensar en com em vas dir que estava escrit, i saps que? El James s'està recuperant, i no es mort. La Wen no ha desaparegut, i possava que desapareixeria del mapa. Molta més gent segueix viva, i possava que es moriria... així que no, no et moriràs, Sam.- li dic, i em llevo unes poques llàgrimes que em mullen les galtes.- No et moriràs, perquè aquí hi ha molta gent que confia en tú i que et necessita. La Cass et necessita, l'Edgar, la teva familia. El Thomas et necessita, el James encara que no ho diu, segur que et troba molt a faltar. L'Erin, que t'estima moltíssim. L'Allie també... I jo et necessito, Sam. Ets la meva millor amiga, i ja he perdut massa gent, a la meva vida.

Em mossego el llavi inferior i deixo anar un esbufec, sentint un nus de ràbia a la gola.

-Et trobo molt a faltar... torna aviat, Sam, si us plau... jo potser no hi soc, però vindré de seguida... torna... si us plau...

Li deixo anar la mà i m'aixeco, amb el cor encongit.

-He cuidat d'ells. Com em vares dir... la Cass torna a riure, saps? Està convençuda de que tornaràs... no li facis mal...

I quan surto de l'habitació, m'adono de que m'és completament impossible entrar a aquella habitació i sortir sense llagrimes.

[Surto del Tema]

Havia tornat de l'Índia el dia anterior. M'ho havia passat molt bé, amb l'Erion. L'Índia era un bon lloc que visitar... però no podia evitar pensar de tant en tant en l'amenaça del Fortin i en l'estat de la Sam. Com no havia rebut cap carta de la mare de la Sam, sabia que la Sam estava igual.

Camino per els passadissos de l'hospital mirant al terra. He avisat a l'Erion de que aquesta tarda anava a visitar a la Sam i potser arribava tard a casa. Demano per la mare de la Sam, però em diuen que s'ha anat a casa ja. Sospiro i vaig cap a l'habitació.

La Sam està exactament igual a com la vaig deixar, i això m'enfonsa, ja que esperava que millorés en la meva absencia.

M'assec a la cadira que hi ha al costat del seu llit i em quedo amb ella en silenci, mirant-la, sospirant de tant en tant, una bona estona. Al cap d'una estona un metge entra a l'habitació i agafa l'historial de la Sam. Després d'uns minuts en silenci, em mira i em diu, en veu tranquil·la però afectada.

-Escolti... La Samanta va comentar mai... si volia seguir en cas de quedar-se en un estat de no despertar?

Aquelles paraules em fereixen tant que he d'agafar aire. I, igualment, no puc parlar. Les paraules no em surten mentre a la meva ment torna el record de la Sam demanant-me que la deixi anar, que estava escrit...

-D'a... D'això... Ho hauria de parlar amb la seva mare...- dic, plorant, mirant el terra.- Vol dir que no hi ha cap possibilitat de que... desperti mai?

-Em sap greu... n'hi ha una probabilitat d'u entre mil...- em diu. Sembla que em vol dir alguna cosa més, però s'ho repensa i se'n va. Em quedo mirant-me la Sam uns segons més, plorant.

-Em sap greu...- li dic.- Em sap greu...

M'aixeco i me'n vaig de l'habitació, encara plorant. Necessito un sac de boxa si vull estar tranquil·la abans de tornar a casa.

[Surto del tema]