I de coma en té per llarg {Habitació de l'Allie Lovegood}

Vaig entrar amb l'infermer Phil a una habitació de parets blanques, tota il·luminada. Vam deixar a la noia a la camilla, amb tots els medicaments preparats, i els cables connectats.

Les visites estarien més tranquil·les en una habitació així.

Vam acabar de preparar-ho tot, i vam marxar.

23/12/2033


- Perdoni... L'habitació de l'Allie Lovegood?

L'infermera em va mirar, amb llàstima.

- És allà mateix, girant la cantonada, bonica. La 312 - va dir, i, acariciant-me els cabells per un moment, va afegir: - ja veuràs com es posarà bé.

Vaig assentir, tremolant amb el contacte de la seva mà, i, compungida, vaig caminar fins l'habitació de l'Allie.

Vaig inspirar fons, i vaig obrir la porta. I la imatge de la meva millor amiga estirada en una camilla amb tubs que li sortien de tot el cos... És una imatge que mai he pogut, ni podré, treure’m del cap.


Sense ni tan sols fer l’esforç d’aguantar-me les llàgrimes, vaig córrer cap a ella i m’hi vaig abalançar a sobre. Amb compte de no tocar cap tub, la vaig abraçar, i vaig plorar agafada a ella durant una bona estona.

- Allie.... – anava dient, entre llàgrimes, agafant-li la mà – Ho sento tant, tant... No sé per quin motiu vaig arribar a desconfiar de tu. Ets la més afectada de tot això...! Ho deus estar passant molt malament, però, si d’alguna cosa et serveix, vindré cada dia. Potser ni tan sols em vols al teu costat, potser ja no vols que siguem amigues... Ho entendria. Però penso ajudar-te, Allie, penso aconseguir que despertis. Si quan ho facis vols que m’aparti de tu, ho faré. Però no pretenguis que deixi d’estimar-te com la millor amiga que ets per a mi.


Compungida, em vaig assecar les llàgrimes. I, mirant-la, vaig descobrir que, darrere dels tubs i la roba d’hospital, la meva amiga seguia allà. Seguia sent... l’Allie. Vaig corvar una mica les comissures dels llavis en un intent de somriure quan vaig descobrir que tenia una expressió plàcida, com si dormís.


Al cap d'una estona d'estar amb ella, vaig mirar per la finestra.

- Es fa tard – vaig murmurar, mirant a l’Allie – si no me’n vaig ja em tancaran les portes del castell. El director s’ha assabentat que et traslladaven avui a aquesta habitació per a que poguessis rebre visites, i m’ha donat un permís especial per a que vingui a veure’t quan vulgui...

Vaig callar uns instants.

- Però de nit haig de tornar – vaig dir, amb pesar – De manera que me n’haig d’anar ja.


Vaig mirar-la, i li vaig apretar la mà per última vegada.

- Adéu, Alls – vaig dir, fent-li una abraçada – Ens veiem demà.

I vaig marxar.


Yeah I’ll tell you something... I think you’ll understand...
When I say that something... I wanna hold your hand...!

Vaig sortir de la meva habitació i vaig començar a caminar cap a la que havia sentit que era la de l'Allie. Encara em feia una mica de mal els braços i les cames, però em podia moure sense dificultats i me n'aniria d'aqui res...

Vaig obrir la porta i em vaig quedar parada. La seva imatge em va fer mal. Ella no se n'aniria ja... no encara...

-Allie... Ho sento... ho sento molt....

Vaig apropar-m'hi quasi corrents i vaig mirar els seus tubs. Unes llàgrimes varen caure per les meves galtes. L'Allie i jo... no haviem estat grans amigues, creuavem paraules, però jo la tenia com una amiga, i esperava que ella a mi també...

-Ho sento Allie... no saps quant... jo no volia... jo pensava que feia el que havia de fer... sento haver estat una egoista...

Vaig sospirar, mirant el terra.

-No pateixis, li faré pagar al Fortin. Encara no se quan, ni com... però li ho faré pagar. El que t'ha fet a tu i el que m'està fent a mi...

Si, perquè encara em feia mal, cada dia, recordant la seva amenaça, i el seu Obitus per subitum Em despertava cada matí, pensant que si no era jo, algú proper a mi moriria.

Per la meva culpa.

-No ho permetré, Allie, ja estic farta. Algú li ha de parar els peus...- vaig sospirar.- Jo encara no ho puc fer, però em fare forta... pero aquest nadal desconectaré una mica. Seguiré al peu del canó. Sempre... per què no torni a passar, Allie.

Vaig aixecar-me i vaig anar cap a la porta. Abans de sortir, vaig mirar-la.

-Per què no torni a passar mai més.

I vaig sortir.

[Surto del tema]

Vaig entrar esbufegant a l'habitació. 312, com havia dit el Williams. Vaig quedar-me parat a l'entrada. Havia anat molt convençut fins a Sant Mungo, però una vegada allà no sabia ben bé què fer.

Vaig asseurem a una cadira que hi havia al costat del llit i em vaig quedar callat. Mai havia sigut una persona que parlés molt, però veure-la allà, quieta, estirada al llit com si mai anés a despertar m'havia deixat sense parla.

-D'això...- Vaig dir, una mica incòmode- Sento molt no haver vingut a veure't abans. No sabia que estaves aquí...- Em sentia estúpid, però no volia anar-me'n ni quedar-me callat.

Algun cop m'havien dit que la gent en coma podia sentir el que li deien. La veritat és que esperava que no, perquè estava fent l'imbècil- He pensat molt en que em vas dir l'altre dia. I no sé què pensar, Allie.

-No és que no m'agradis, clar que m'agrades!- "Llavors quin problema hi ha, Jack?" va dir una veueta al meu cap. No li vaig fer cas- Però no ho sé, Allie, no ho sé...

Vaig mirar-me a la noia, que seguia en la mateixa posició, estirada al llit, respirant pausadament. Li vaig fer un somriure trist i vaig aixecar-me. Vaig quedar-me una estona de peu, al costat del llit, sense saber ben bé què fer.

-Desperta't, d'acord?- Vaig demanar-li, amb un somriure. I desprès, gairebé de manera inconscient, vaig baixar el cap i vaig donar-li un petó, com si fos el més normal del món.

Vaig donar-me compte del que havia fet al cap d'una estona, mentre em mirava la noia amb un somriure estúpid als llavis. "Es pot saber què has fet?" Vaig preguntar-me a mi mateix. "Idiota" Vaig notar com em posava vermell i vaig mirar a banda i banda, tement que algú m'hagués vist.

-Merda, ho sento, Allie, m'he d'anar- Vaig acomiadar-me apresadament i vaig sortir de l'habitació. Es podia saber què havia fet? O sigui, estava inconscient! Com podia haver fet allò? Vaig cabrejar-me amb mi mateix. De veritat que era imbècil.

Vaig sortir encara amb més dubtes dels que havia entrat. Però una cosa la tenia clara: M'agradava l'Allie. I molt.

Vaig entrar a l’habitació. Acabàvem de treure els tiets de la noia de l’habitació 312, perquè havien insistit en anar-la a veure. I ja ens veieu al Phil i a mi arrossegant les camilles dels tiets pels passadissos. S’hi havia estat una bona estona, parlant amb l’Allie. Vaig somriure. Quan es despertés, li ensenyaria les gravacions de la càmera de seguretat. Segur que li agradaria veure tota la gent que l’havia visitat. Jo, per respecte, no les havia mirat. Ni havia deixat que ningú ho fes.
Vaig deixar sobre la taula un full on algú havia escrit les dades de l’Allie.

Nom: Allie Lovegood Corinelle
Edat: 15 anys
Data N: 3 de desembre
Data I: 7 de desembre, 10:32 h
Ingrés per: Coma
Causa: Desconeguda
Tractament: Antibiòtic intravenós, desinfectant (tipus I-14, I-16), Regenerador Sanguini (Tipus S-24)
Temps estimat de recuperació: Desconegut

Vaig deixar-ho sobre la taula, i vaig marxar.

[Surto del tema]

Vaig entrar a l'habitació i vaig tancar la porta sense fer soroll. Vaig quedar-me de peu al costat del llit, mirant l'Allie, que dormia envoltada de tubs- Hola- Vaig saludar, una mica incòmode, mentre m'apropava a la tauleta de nit per deixar unes flors que havia comprat- He pensat que potser, em, t'agradarien. Les flors, dic.

Vaig fixar-me en un full que hi havia sobre la taula. El vaig mirar per sobre. Data de naixament: 3 de Desembre. Vaja, no l'havia felicitat. Data d'ingrès: 7 de Desembre a les 10:32. Temps estimat de recuperació: Desconegut...

Estava a punt de deixar el full al seu lloc quan una cosa em va cridar l'atenció: La data d'ingrès... Recordava el dia que m'havia trobat l'Allie a les masmorres. Era el dia set. Però no va ser abans que les 10:32... Va ser més tard.

No podia ser. Això significava que qui m'havia trobat a les masmorres... No era l'Allie? Llavors qui era? Qui podia odiar-la tant per fer-se passar per ella?

No em va fer falta pensar gaire per saber qui. La Gisèlle. És clar, qui si no? Era molt del seu estil, això. Llavors... Havia sigut també la Gisèlle qui havia atacat a l'Allie? Hauria sigut capaç de fer-li mal?

Sí, segurament sí. Vaig recordar que la Gisèlle tenia una serp com a mascota, mai l'havia vist i no sabia com era, però la mossegada que l'Allie tenia al coll podia ser perfectament d'una serp. Vaig tancar les mans amb força, fent que els artells es tornessin blancs, i vaig deixar el full altre cop sobre la taula.

-Demà torno, d'acord?- Vaig acomiadar-me de l'Allie, mentre obria la porta. Havia de tornar a Hogwarts el més rapid possible. I trobar la Gisèlle.

[Surto del tema]

-Hola Allie...- vaig dir, quan vaig entrar a la seva habitació.

-Allie Ally!- va dir la Wen 2, o miniWen, ja que li havia possat els dos noms. Era la nina que feia un any m'havia regalat l'Allie.

Vaig asseure'm al seu costat i em vaig quedar mirant els tubs.

-Allie... Espero que de seguida et trobis bé. Em va fer... em va fer molt de mal veuret allà amb tanta sang al coll i... i aquella mossegada tan estranya.

Vaig agafar-li la mà.

-La Wen 2 i jo et trobem a faltar, Allie. L'Erin va canviar de cop, semblava una altra. Em va cridar una vegada, i em va fer molta por. L'Erin mai crida. Què l'Erin cridés era molt estrany... Però després em va abraçar i em va demanar perdó...

Vaig mirar-la.

-No creia que t'hagués trobat pel matí. No sabia que estiguessis aqui. Era molt estrany... Bé... jo tendria que tornar...

Vaig aixecar-me.

-Allie... espero que tornis aviat. T'estimo molt, saps?

Vaig anar cap a la porta.

-Tornaré un altre dia...

[Surto del tema]

Vaig entrar a l'habitació amb un somriure- Feliç any nou, Allie- Vaig sentar-me a la cadira del costat del llit mentre remenava a la meva bossa- Mira, t'he portat això- Vaig treure cinc globus que vaig inflar amb un moviment de vareta (Això de ser major d'edat molava molt) Havia pensat que era millor portar-los sense inflar, m'hauria fet moltíssima vergonya anar amb cinc globus per tot Sant Mungo.

-Espero que t'agradin...- Vaig dir, una mica nerviós, mentre lligava els cinc globus que portaven escrits el seu nom al capçal del llit.- Va ser idea de l'Elle. Saps qui és? Potser et cauria bé...

-Vaig estar parlant amb ella un estona. De tu. Bé, no vaig dir el teu nom ni res. Li vaig dir que m'agradava una noia, només.- Era molt més fàcil parlar d'això quan sabies que no et sentien, de veritat.

-L'altre dia vaig anar a veure el Mordor- Vaig canviar de tema- Ha crescut. Crec que és perquè li portem menjar. - Vaig estar un quart d'hora més parlant de tonteries abans de quedar-me en silenci sense saber què més dir.

Vaig quedar-me uns minuts més a l'habitació, només per fer-li companyia una estona, abans d'aixecar-me. - Hauria de tornar ja a Hogwarts. Vindré un altre dia, d'acord?- Vaig acomiadar-me, mentre tancava la porta amb compte.

[Surto del tema]

El primer que vaig fer al entrar a la seua habitació fou sentar-me en una de les cadires. Estava agotada. Tot i que havia decidit vindre pel meu propi peu, no havia volgut que cap persona me acompanyara.

- Hola Al, si no me pots escoltar, però et salude igualment. I perdo per no haver vingut abans, com pots veure, bé, no pots però jo t'ho dic, també he tingut algun que altre problema. I si, soc la Sam, pel-roja, pero la Sam.

Vaig mirar-la, amb tant de tub i tantes maquines al voltant.

- Espere que et despertes prompte, saps? Quant totes dos estiguem bé, farem una festa a la sala comuna.

Vaig quedar-me una estona més, parlant fins que vaig vore l'hora que era.

- Bé, jo he d'anar marxant que si no després la infermera Smith me tira la bronca. Despertat prompte, si?

I vaig marxar en direcció a la meua habitació.

[Isc del tema]

Vaig tornar a anar cap a l'habitació de l'Allie, amb el Mr. Mouse amagat a la butxaca i el braç encara amb les vendes possades.

-Hola Allie... Avui no he portat a la Wen 2. Estava adormida. He portat al Mr. Mouse, encara que se que segur que en realitat no es pot portar ratolins a l'hospital...

Vaig asseure'm al seu costat i vaig agafar-li la mà.

-Saps? Estan passant unes coses molt estranyes... Hi han hagut més atacs. La Sam ha hagut de venir aqui, a St. Mungo, i encara no recorda molt bé que li ha passat. Algú va fer caure a la Cass al llac glaçat. Si no l'arribo a trobar potser s'hauria pogut morir ofegada, o de fred. I... i fa uns dies em vaig trobar de cop lligada a una de les branques del pi cabaralla. No se com vaig arribar allà... em vaig trencar unes costelles i el braç esquerre, però podia haver estat molt pitjor...

Vaig sospirar.

-Tot això em comença a fer por, Allie... Ara estem tenint molta sort... però això acabarà malament. Algú no tindrà tanta sort com la que em tingut nosaltres... La Cass diu que no hem de tenir por... Em decidit que ens farem molt fortes i els hi donarem el que mereixen a aquestes serpotes. Ho farem...

Vaig mirar-la i vaig acaronar-li la mà.

-Bé, el Mr. Mouse i jo ens hem d'anar...- Em vaig apropar i li vaig fer un petó a la galta.- T'estimo molt, espero que torrnis aviat. T'estic esperant.

I vaig sortir per la porta.

[Surto del tema]

Vaig entrar a l'habitació no la veia des de que l'havia dut amb companyia de la Wen.

- Hola Als. Perdo per no haver-te vingut a vore abans, no podia. Però crec que al pas que va la Sam haure d'acostumar-me a vindre.

No vaig sentar-me, aixi que vaig quedar-me de peu.

- Si més no, ja estas millor que quan et varem trobar al llac, espere que et despertes prompte. A Hogwarts passen coses molt rares. Supose que el Fox et va vindre a visitar, el pobre no ho sabia, li ho vaig dir jo al passadis. Te pinta de ser un bon tio.

Vaig quedar-me una estona parlant fins que vaig decidir marxar.

- Crec que l'Erin haura de dir-te una cosa important quan tornes, però millor que t'ho diga ella. Desperta prompte val?

I vaig eixir de l'habitació.


[Isc del tema]

Després d'acabar el trimestre havia anat a passar les vacances a casa. Estava mig deprimida perquè el James ja havia marxat i la veritat és que havia fet poca cosa. El dia abans de marxar altre cop cap a Hogwrarts vaig apropar-me a Sant Mungo per veure a l'Allie, ja que no vivia lluny de l'hospital.

Desprès de preguntar quina era l'habitació de l'Allie a la reciepcionista de l'entrada, vaig apressar-me a pujar les escales fins al segon pis. Vaig buscar l'habitació i vaig entrar-hi procurant no fer massa soroll.

-Ei, Allie- Vaig saludar, amb un somriure trist al veure-la dormint envoltada de tubs i màquines.- Sento no haver vingut abans...

Vaig comentar algunes coses fins quedar-me en silenci, sense saber què més dir.

-Espero que et despertis aviat i puguis tornar a Hogwarts- Vaig dir per acomiadar-me, forçant un somriure abans de sortir de l'habitació.

Desprès de tancar amb compte la porta de l'habitació vaig quedar-me una estona arrepenjada a la paret. Mai m'havien incomodat els hospitals, però veure a l'Allie dormint tant profundament envoltada de tubs m'havia afectat bastant. Era l'Allie, qui hauria volgut fer-li mal?

[OFF: Vale, sé que arribo mooolt tard, però farem com que és 25 de desembre, ok? Ok ^^]



Quan vaig entrar a l'habitació, la imatge de l'Allie estirada al llit no em va perforar tant com ho havia fet feia dos dies. Vaig fer un sospir agraït en notar allò; Ja n'havia tingut prou de plors, últimament.

En aquell moment, tot i no poder parar de pensar en l'allie, era feliç per primer cop en molt de temps. Aquell matí... Se'm va aparèixer un somriure tímid als llavis en recordar el que havia passat. Gràcies a allò, ara somreia sincerament.

I se'm notava moltíssim. Agafada de la mà de l'Ed, havia anat a dinar, i havia aconseguit menjar més que un crostó de pa mig rosegat. havia anat a l'habitació, on havia parlat amb l'Arianne i li havia explicat tot, sentint-me enormement feliç veient que ella no em rebutjava. I m'havia començat a cuidar de nou. Valia la pena, ho valia tant...


...Però ara estava a l'habitació de l'Allie, i tots aquells tubs em recordaven que no tot anava bé. Però ara era més forta, i podria afrontar-ho.


Vaig caminar cap a ella, i vaig deixar la flor que portava cada dia en el vas d'aigua de la tauleta de nit. Ja n'hi havien tres... El vas era petit expressament, com donant lloc a que aviat ja no n'hi hagués de portar més.


Vaig girar-me cap a l'Allie, mirant-la. Hi havia tant que havia d'explicar-li i no podia...

- Alls - Vaig dir, fent un somriure trist - No et creuràs el que m'ha passat avui. Bé, sí que t'ho creuràs, perquè eres tu la que sempre m'insistia. La que no s'ho creu sóc jo. Però sóc tan feliç...

Vaig fer un silenci, pensant què dir.

- No t'ho vull dir mentre no em puguis sentir - vaig dir - T'ho explicaré només et despertis... Si vols seguir sent amiga meva. Però t'haig de dir... que em sento molt millor. Em sento forta, saps? Avui puc aconseguir el que em proposi.

Vaig somriure.

- Tu m'has fet forta. M'has fet forta perquè m'has fet veure una escletxa de llum en un moment on tot era foscor. No m'has traït. Potser la mala puta aquella ho haurà fet, però tu no. I tu m'importes molt més que ella.

Vaig apretar els punys, mentre notava com començava a bullir de ràbia només de pensar en aquella idiota.

- Però sento odi. No ho haguéssis pensat mai, oi que no? Jo tampoc, però la veritat és que ara mateix odio aquella cabrona amb tota la meva ànima. Me'n vull venjar... Vull dir-li quatre coses ben dites. Vull dir-li que ningú, absolutament ningú, fa mal als meus amics, ni tampoc a mi. Vull dir-li que he acabat amb ella.

"I ho faré"

Vaig aixecar-me de la cadira on m'havia assegut. Sabia que si no ho feia ara, no ho faria mai. Tenia el coratge. Era Gryffindor, l'Allie em feia ser-ho. Havia de fer-ho. Per ella.

- Moltes gràcies, Allie - vaig dir abraçant-la - No et preocupis, estaré bé, i tu estaràs encara millor. Aquesta va per tu, Al - vaig murmurar - Perquè sóc qui sóc gràcies a tu.

I, després de fer-li una última mirada a l'habitació, vaig marxar.

"Ja saps on has d'anar" vaig fer per mi mateixa.




Oh please, Say to me
You'll let me be your friend;
and please, say to me
You'll let me hold your hand...!

Vaig notar com em costava empastar. Vaig intentar obrir els ulls, però els tenia enlleganyats, i molt cansats. La lluminositat blanca del lloc on estava m’era vagament familiar, així com el lloc on estava estirada. Vaig intentar dur-me la mà a la cara, però uns tubs m’ho van impedir. Vaig començar a tossir, posant-me nerviosa per moments, i pel llagrimeig que em provocava la tos vaig poder obrir els ulls i mirar al meu voltant. Alguna cosa en aquella habitació em va relaxar. Potser era la calidesa, o potser simplement que gairebé tot era blanc. Vaig passar-me la llengua pels llavis, que tenia molt secs, i vaig pestanyejar vàries vegades seguides, acostumant-me a la claror que entrava per la finestra de l’habitació. Allò era Sant Mungo, sens cap tipus de dubte. El que no sabia era què hi feia, jo, allà. Vaig girar el cap, en la mesura del possible, mirant cap a la butaca que hi havia al costat del meu llit.

Flash

Vaig obrir els ulls, horroritzada, mirant la butaca negra, i un munt de sensacions em tornaven a la ment i al cos.

Flash

Negre, el color que havia regnat a la meva ment durant... Durant què? La meva ment no aconseguia trobar una explicació lògica a tot el dolor que recordava. Vaig remoure’m al llit, atemorida, volent-me apartar del negre. Sense voler, vaig proferir un gemec. De por, de record, de dolor.

Estava passant per davant de l’habitació de l’Allie Lovegood, de camí cap a la sala d’espera, quan vaig sentir un gemec. No recordava que la noia tingués cap visita, aquell dia... Vaig obrir la porta, estranyat, i me la vaig trobar desperta, al llit, movent-se.

- Ei, ei, quieta! Benvinguda de nou, Allie! – vaig somriure-li a la noia, posant-li les mans a les espatlles.

La noia va mirar cap a la butaca, atemorida. Me’n vaig adonar, i vaig dir:

- Què passa, vols que la tregui?

Va assentir, vigorosament, i així ho vaig fer. Vaig arrossegar-la fins a la porta amb un moviment de vareta, i li vaig indicar a una infermera que se l’endugués. Vaig somriure a l’Allie que, amb veu rogallosa, va preguntar:

- Què hi faig aquí...?

- D’això... Er van trobar l’Edgar Williams i la Wendy Moore al Llac, amb una ferida força lletja al coll. Estaves en coma, com has estat fins ara... Has passat les festes aquí...

Va fer una ganyota, sens dubte sorpresa pel temps que s'havia passat a l'hospital, i jo vaig dir, per animar-la:

- Però t’ha vingut a veure molta gent! T’he guardat tots els vídeos de la càmera de seguretat, perquè puguis veure tothom qui va venir-te a visitar.

Vaig fer un moviment de vareta, fent aparèixer la televisió que havia conjurat de la sala de jocs, i vaig passar-hi la cinta de l’habitació 312.

- Jo t’ho deixo aquí. Mira-ho quan vulguis.

Vaig anar cap a ella, i vaig treure-li uns quants tubs que ja no eren necessaris, després de comprovar que respirava bé. Vaig deixar-li el comandament del llit, el de la tele, i el telèfon, per si necessitava alguna cosa.

- Ja ho saps, res que necessites, truca al 7, i allà se m’avisarà, a mi o a un altre doctor.

Vaig somriure-li, i vaig sortir de l’habitació, deixant-la sola amb les seves visites passades, amb els seus globus, amb la seva intimitat.

Vaig mirar al meu voltant un cop el Jake va haver sortit. Sobre la taula reposaven algunes flors, però el que em va cridar l'atenció de l'habitació van ser uns globus on hi havia escrit el meu nom. Vaig somriure. M'encantaven. Agafant el comandament de la televisió, vaig preguntar-me si realment hauria vingut gaire gent a veure'm. Vaig encendre-la, i vaig veure'm a mi plena de tubs. Diverses visites, de metges, d'infermers... Vaig parar de passar-ho ràpid quan vaig veure l'Erin. Vaig escoltar el que em deia, amb atenció. Vaig escoltar el que em deia, sense entendre massa bé de què estava parlant. Quan va marxar, vaig seguir passant endavant estones de soledat, de metges, de tubs. I vaig parar en veure entrar la Lily. Demanant-me disculpes per alguna cosa que no vaig arribar a entendre. Vaig sentir el nom de Fortin, però tampoc vaig comprendre el significat de les seves paraules. La meva ment encara estava sedada, i el pes de la visita quedava atenuat per la meva absència emocional. Una absència que es va recuperar de bon grat quan vaig veure una altra persona entrant per la porta a la televisió.

- Jack... - vaig dir, agradablement sorpresa.

Vaig tirar-me endavant, observant i escoltant el que em deia amb deteniment, i amb un seniment de confusió creixent dins meu. Em deia coses que no acabava d'entendre. El que sí que vaig entendre claríssimament va ser el petó que em va plantar.
Increïblement vermella, vaig tirar la cinta endarrere i vaig tornar a mirar el petó. I un altre cop. I un altre. Vaig posar pausa en el precís moment en què ajuntava els seus llavis amb els meus i m'ho vaig quedar mirant, embadalida. Podien passar hores, jo d'aquella visió no me n'apartava a no ser que fos per una altra de millor.

Aquell dia havia anat a veure l'Allie, i al preguntar quina habitació era a recepció, m'havien dit que feia poc que havia despertat. Vaig pujar els dos pisos corrents fins arribar al davant de la porta 312, que vaig obrir amb compte.

El somriure em va sortir sol al veure a l'Allie. Estava desperta! Encara se la veia una mica confosa, però estava conscient, i no dormint envoltada de tubs. Durant un temps havia patit pensant que què passaria si no despertava, si es quedava en coma, però aquest sentiment d'angoixa havia desaparegut al entrar a l'habitació.

-Allie...

Va ser llavors quan vaig girar el cap i vaig veure el televisor. Al principi no ho vaig entendre. No podia ser jo, el que sortia a la imatge, ningú m'havia vist.

-Què...? Com?- Va ser l'únic que vaig poder dir.

Estava mirant la imatge que havia congelat a la pantalla del televisor, embaladida. Quan la porta es va obrir em vaig girar, de cop, espantada i sobresaltada. Però els meus ulls es van obrir molt en veure el Jack allà. Una part de mi saltava d'alegria, l'altra es moria de por.

- Jack...!

Vaig veure que clavava la vista en la imatge, i em vaig posar increïblement vermella. Amb el gest brusc que vaig fer per agafar el comandament de l'aparell vaig fer que caigués a terra, amb un cop sord, impossibilitant-me la tasca de canviar-la. Vaig alçar la vista cap al Jack, notant un lleu tremolor.

- Les... Les càmeres de seguretat... M'han deixat els registres... Perquè pugués veure... La gent que em venia a veure... - vaig dir, entretalladament, amb veu insegura.

-Ah.- Vaig fer, sense voler mirar la pantalla del televisor. La pantalla s'havia quedat congelada i no semblava tenir intenció de voler canviar. "Em cargaré el Bynson" vaig pensar "Segur que ha sigut ell".

-D'això...- Vaig començar a parlar al veure com es formava un silenci incòmode. -Ho pots oblidar, si vols- "Siusplau, diguem que no, diguem que no vols"

Vaig deixar anar un sospir mentre em seia a la cadira. Ara com explicava tot això?- Ho sento, de veritat, sóc imbècil, no sé què em va passar i... Joder. - Vaig despentinar-me el cabell amb una mà, sense saber què més dir.

-M'odies?- Vaig preguntar, mirant-la a la cara per primer cop. No podia culpar-la si m'odiava, hi tenia tot el dret.

Vaig abaixar la mirada, observant les meves mans, que de cop s'havien tornat molt interessants. Vaig fer un somriure trist quan em va dir que podia oblidar-ho. No entenia que l'únic que volia era mantenir aquella imatge viva a la meva ment per sempre més? Vaig aixecar la mirada, per escrutar-li els ulls, temerosa.

- No ho sentis, jo... És clar que no t'odio!

Vaig abaixar la mirada de nou. "De perduts al riu..."

- No puc odiar-te, perquè... Perquè t'estimo... - vaig dir, molt baix, tant que vaig dubtar si ho hauria sentit.

Vaig notar les llàgrimes als ulls, sense saber ben bé què em passava. Era la por a que m'hagués sentit? Era la por a la seva resposta? Era aquella por general que m'envaïa el cos a cada moment, i que havia notat només despertar? Segurament era una barreja de tot...

Vaig mirar-me sorprès a l'Allie. Ho havia dit tan baix que gairebé no l'havia sentit, però ho havia entés perfectament. M'havia dit que m'estimava.

L'Allie. L'Allie m'havia dit que m'estimava. A mi. No m'ho acabava de creure.

Vaig somriure, mentre la mirava. - Jo també.- Vaig dir, sencillament. De cop, la situació tan incòmoda que s'havia format era molt més sencilla. Si ella m'estimava i jo l'estimava...

Hòstia, era molt més fàcil, de veritat.- M'ho repeteixes?- Vaig preguntar, amb un somriure innocent. Volia tornar-ho a sentir.

No. No podia ser. Però era. Les seves paraules voltaven a la meva ment. "Jo també". En el fons havia estat molt més fàcil del que havia imaginat. I quan em va demanar que ho repetís, vaig somriure, presa per l'alegria, i vaig dir, aquest cop més fort i amb veu segura.

- T'estimo.

Vaig somriure, sentint com m'havia tret un pes de sobre i com el fet d'haver-ho dit m'omplia d'alegria i em tranquil·litzava a la vegada. Un sentiment molt agradable, tot sigui dit... I més sabent-me corresposta. I used to say that life was beautiful... And now I know it's more than that. Thanks, Jack.

Vaig aixecar-me de la cadira, rient, i em vaig asseure a la vora del llit de l'Allie, sense poder borrar el somriure de la cara, era tot tan agradable que no podia deixar de fer-ho, el somriure sortia sol.

Vaig començar a apropar-me a ella, però vaig aturar-me a dos centímetres dels seus llavis, amb un somriure de costat.

-Potser t'hauria de deixar descansar...

Vaig riure tímidament quan vaig veure la seva reacció, i vaig somriure-li quan va seure al meu costat. I llavors va començar a apropar-se a mi, i vaig notar un calfred recorrent-me l'espinada. Es va aturar a poca distància de mi, somrient, i vaig contestar a les seves paraules:

- Descansar? Crec que ja he descansat prou, aquests dies...

Vaig somriure, mirant-lo als ulls, i vaig dir, en veu baixa:

- Ho hauries de fer més sovint... Això de somriure, vull dir.

Vaig abaixar la mirada, tímida, per després tornar-lo a mirar als ulls. No m'ho podia creure, que estigués passant allò. Era massa bo.

-Si m'ho demanes així, suposo que hauré de somriure més...- Vaig dir, abans d'escurçar la poca distància que hi havia entre nosaltres, donant-li un petó que feia dies que somiava

No va ser un petó molt llarg, més aviat va ser un petó curt i suau, però carregat de tendresa. Al separar-me d'ella la vaig abraçar, anant amb compte amb els tubs que encara quedaven.

-T'estimo molt...- Vaig xiuxiuejar, sense deixar d'abraçar-la. Ho havia passat tant malament al veure-la inconscient durant més d'un mes, que no la volia deixar anar.