Habitació 222, Samanta Williams

No soporte els hospitals, be, qui els soporta? Arribe a la seua habitacio i em sente al costat del seu llit.

- Hola Samus.- me la mire.- Perdona'm que no et vinga a visitar tan sovint, ja saps, jo..els hospitals...Hui hi hagut reunio familiar a casa, támbe estaven els tiets, i els avis, la Cass i l'Ari s'han quedat a Grecia, jo he obligat la mare a que em deixara, no...Supose que ja saps de que...el tema era eixe, pero ningu s'atrevia a dir res. El pare va acabar parlant i dient el que tots pensaven, el que sabien tots que volies...que preferies ser desconectada, que no voldries estar aixi, que no voldries fer-nos sofrir.

Aleshores em recorde, trec una carta de la butxaca.

- De la Cass, una més.- la deixe amb les altres a la tauleta, fan un bon monto.- Va dir que no l'obrira, com sempre.Si, s'entera....li donara algo, no vuic estar amb els oncles.....- m'alçe- No puc, no, no puc pensar que no et tornare a veure, que no estaras aci, que no tindre germana...que no, no et poden desconectar.- em trague les llagimes, per no plorar ahi.- Encara que tots ho sapiguem no som capaços de fer-ho, tenim l'esperança ahi, esperança que no tenen els metges...la mare és l'unica que pareix que controla, finalment...finalment...- em passe la ma pel cabell i camine per l'habitació.- La mare...finalment tots...ehm...l'ultima opcio...et desconectaran.

Dic aquesta ultima paraula en un sanglot. Em sente de nou al seu costat i li agafe la ma.

- els vaig dir que no, que esperaren, que no et podien desconectar, que no...la mare em va dir que havien de fer-ho, va parlar molt pero no l'escoltava, no podia, sols pensava en la nostra infancia...joder Sam, no puc imaginar-ho, no puc, no...no li ho perdonare mai, si et desconecten no podre, els ho he dit, i la mare va acabar plorant, el pare callat i els tiets i els avis també, vaig marxar, al bosc.

Em quede cllat de nou.

- No deixare que ho fasen, el Thomas no esta, ell també te tot el dret d'opinio, i estara amb mi, ho se, i la Lily...la Lily també..

Me la mire, no puc pensar en aixo, no vuic no tornar a vore-la, encara que siga dur que estiga aixi, pensar que si la desconecten no despertara mai....

- No deixare que ho fasen, no ho faran.

M'aprope a ella i li done un bes a la galta.

- No et moriras, et despertaras, no ens deixaras, lluita Sam, lluita, per favor, torna amb nosaltres, t'estimem, et tirem molt a faltar.

Escolte un soroll darrere de la porta, i veig que es la mare.

- Se que despertaras.

[Isc del tema]

Estava en un jardí il•luminat, ple d’arbres i algun que altre animal...bé, més que un jardí seria un bosc, si un bosc, però no com el bosc prohibit, tenebros i fosc, un de bonic, amb cascades d’aigua. I jo estic en mig, el paisatge és sempre monoton, però és alegre, no és avorrit, i hi ha vegades que escolte veus que em parlen, els arbres pot ser? Veus que em diuen coses, de vegades em conten coses...i algú em diu que lluite, contra que? Però eixa última paraula trau una conseqüència, tot es fa fosc, de vegades passa, és fa de nit, però no ara, no és una foscor nocturna, no hi ha lluna, és....és...com en el soterrani, si, el soterrani, una bombeta il·lumina un racó menut de l'habitació, tot el demes esta fosc, jo estic en la foscor, i hi ha gent...més d'un i flaxos de llum dirigits a mi, que envien dolor, riures, intente no cridar, ells riuen, riuen sense parar...la foscor duu dolor...els flaxos continuen, i jo no puc aguantar més i caic a terra, em faig un boleta contra la paret i acabe cridant i ells riuen més i més, i passen els dies i tot segueix igual, i es fosc, perquè la foscor duu dolor...la foscor duu dolor...
Però de repent desapareix, obric els ulls...no se on estic...tot es fosc...fosc...he de fugir de la foscor, la foscor duu dolor, la foscor duu flaxos de llum que fan mal, no és bona companya, continue al soterrani, el més segur es que em quede aci per sempre com no faça alguna cosa, he de mourem, allo que va passar no va ser real, la Lils i el James sols estaven a la meua ment, no vaig poder fugir, seguisc aci, i ara ho he d'intentar, però estic tan cansada, intente moure'm però veig que tinc coses enganxades al cos, poc a poc alçe el braç i me les lleve, aquest simple moviment em cansa...no se que és però he de fugir, fugir de la foscor i del dolor. Sent la respiració d'algú prop meua, no....hi ha que fugir, fugir abans que es desperta siga qui siga....necesite llum, llum per lluitar contra la foscor, intente alçar-me però no puc, no tinc força per alçar-me...algun tipus d'encanteri? Em moc cap al costat, però no hi ha res que me impedisca i gire i caic, el dolor torna, algo cau damunt meua, algo m'agafa el peu, i comence a cridar, intente arrastrar-me, però algo enganxat al peu no em deixa...la foscor duu dolor, la foscor duu dolor. Intente fugir però fa mal, algú des de la foscor, tot i que no hi han flaxos de llum, però fa mal, no tinc forces, però no puc quedar aci, cride i intente lliurar-me però acabe caient, em quede parada, no es sent la respiració, siga qui siga el que esta ahi ha despertat...tornaran els flaxos de llum?

La mare de la Sam em va cridar i em va dir això que jo ja sabia. Desconectarien la Sam demà al matí. No vaig saber ben bé com reaccionar. Per una part, ho veia venir, per una altra... pensar que finalment la Sam se n'aniria per sempre... pensar en el Thomas, en la Cass, en l'Edgar... Em feia massa mal.

Entre llàgrimes vaig demanar-li si podia... passar les seves últimes hores amb ella. L'Erion es va oferir a venir, però ja li vaig dir que no podria estar-se tota la nit a l'hospital. Em va abraçar ben fort i em va deixar venir, després de fer-me un petó al front i dir-me que ho sentia molt.

Després de plorar molt mirant-la, demanar-li perdó... moriria. La Sam moriria demà al mati. Com podria continuar jo la meva vida? Com podria mirar a la Cass o a l'Edgar sense sentir-me una persona terriblement horrible? Plorant, poc a poc vaig anar adormint-me a la cadira que hi havia al costat del seu llit.

Un soroll seguit d'un crit que em perfora els tímpans em fa fer un bot. Al principi no entenc si ha estat part del somni, però el crit era massa penetrant com per ser d'un somni. Era un crit de por. Ara només sento la seva respiració entretallada.

-Sam...?- vaig demanar, amb els ulls oberts. Qui podia ser, si no? Vaig encendre el llum i la vaig veure, allà, a l'altre costat del llit, amb els ulls ben oberts.

Estava desperta... Estava desperta!!!!

-SAAM!!- vaig cridar, d'alegria.

Aleshores escolte un crit i s'encen una llum, tanque un poc els ulls, per la potència de la llum, ja no hi ha foscor, i aleshores veig que algú ve cap a mi, cridant el meu nom.

- Lils...?- em quede mirant-la, te els ulls rojos, com si haguera plorat, el cabell gris...però pareix que es vaja fent verd poc a poc, com...el color d’aquell arbre al bosc...verd, un verd molt bonic...que significava el verd?- On....que....- done un suspir i intente posar-me de peu, però no tinc força, molt bé, em quedare on estic.- Jo...jo no estava al soterrani? Fou real? Vinguereu a per mi?

Aleshores sense poder evitar-ho comence a plorar.

- Ho....ho sent...jo...quant...jo...

Intenta aixecar-se però no ho fa. No pot... Vaig cap a ella i l'abraço amb força, plorant. Està desperta, està desperta... està desperta... Ho ha aconseguit...

-Oh Déu meu...- li dic, abraçant-la.- Sí... vàrem venir... vàrem venir jo...

Ploro sense poder-ho evitar. Està desperta... oh déu meu està desperta... se n'ha sortit...

-Em sap greu Sam...-li dic, plorant.- Em sap molt de greu...

Després veig que potser ha de tornar al llit.. La miro, encara abraçada a ella.

-T'ajudo a tornar al llit? Déu meu encara no m'ho crec... estàs desperta....

- No em vindria malament.- li dic i intente fer un somriure, no se si ix, o si és més bé una mueca, però ho he intentat.

Amb ajuda de la Lils, si no fora per ella ni tan sols haguera pogut alçar-me, arribe al llit, em sente, suspire.

- Et sap greu? No crec que tu hages fet res malament. Més bé, si estic viva es gràcies a tu, no? A tu i al James.- li dic mirant-la. – Si, estic desperta, no és un somni per tant ha de ser real. Sent moltissim haver fet que ho passareu malament.

Ella no, però ell si, oh, si ell si que va fer malament, ell si que ho va pagar, ell...ell morirà. Ell morirà perquè jo el matare. Morirà per la meua mà, morirà per mi. El matare, el fare sofrir com ell em va fer mi. Fare que ho pague. Somric al pensar-ho, oh si.
M’alçe la camisa poc a poc i em quede mirant la panxa, ahi fou...un lletja cicatriu la recorre, passe el dit per ella, aparte la mirada d’ella per no recordar allò, si ara ho recorde, si que fou real, i li vaig que em deixara anar. No em va fer cas, ben fet. Si ja ho recorde. També recorde els crucios, oh si, els recorde perfcament, em mire la cama i la veig embenada...també recorde el braç, també embenat, i la cara...no, no vuic saber com tinc la cara, no vuic saber res del que m’ha quedat, sols...baixe la camisa.

- Quant....com...que ha passat?- passe la mirada per l’habitació.- Jo...

Intente mourem, però em costa...ah no, no, no. Em quede mirant les cames i obligue a la que no esta embenada a que s’alçe, ho fa, fa mal, però m’aguante, s’alça i baixa.

- Aixi millor...- veig que la bombeta tintineja com si es volguera apagar, me la quede mirant. Despres torne a mirar la Lils, li agafe la mà- Lils...ho sent, jo...jo sols volia dur la Cass de tendes, estava fent-se de nit, però no...és a dir, estavem a la Ronda i...bé...la Cass...esta bé, oi? No li va passar res, veritat?- dic recordant-me. La mire a ella- Estas bé?

L'acompanyo al llit, i mentre ella em parla i em demana coses, es mira, jo no puc deixar de pensar que està viva, que està desperta. Que se n'ha sortit, que no morirà, que està bé, que està bé... Potser hauria de cercar a algú, però no, no puc, estic massa impressionada. Està desperta, està desperta!

-Si no fos per mi el Johnson no t'haguès fet això...- contesto.- Oh déu meu... Déu meu, Sam...

Miro l'habitació i agafo les cartes de la Cass. Sospiro i li dono.

-Pocs segons de que et passés això... la Wen em va venir a cridar ràpidament. Jo estava dormint... la Wen sabia que li passava alguna cosa a la Cass i em va venir a demanar ajuda. Quan vaig aparetre, la Cass estava cridant... però sí, estava bé. Això son cartes de la Cass... es preocupava molt per tu.

Vaig sospirar i vaig llevar-me les llàgrimes de felicitat que em baixaven per les galtes.

-Vaig cercar-te durant tota la nit... el Thomas també... però fins que no vaig trobar al James no vaig tenir ni la més mínima idea d'on eres... Gràcies al James... vam saber on eres i bé... vam arribar una mica tard.

Somric, mirant-la, i li estrenyo la mà.

-Estem a dia 21 d'Agost, Sam... d'això ja fa quasi dos mesos... els metges ja...

- No Lils, no, tu no tens la culpa de res, esta clar, el Johnson pot haver-te dit el que volguera, pero no fou per aixo, no va ser eixa la causa, no pel que...em va dir la causa quant...be.- em quede mirant les cartes de la Cass. Les vaig passant, hi han un bon grapat, les llegire més tard, les deixe a la falda.- gracies Lils, veus? Si no fora per tu no estaria viva,la wen et va anar a buscar a tu i tu vares anar a buscar la cass i tu fores qui va buscar el James, aixi que no et lleves merit, cony.- li dic i aquest cop si que somric.- I res de tirar-te la culpa. Arribareu en el moment exacte.- mire la llum que continua tintinejant, que no s'apague, que no s'apague res de foscor.- El Thomas...? Saps alguna cosa d'ell?- dic.- Esta bé?

21 d'Agost...dos mesos...ja fa dos mesos. Dos mesos en coma. Joder...

- Els metges? Els metges que? No tenien esperança? És aixo, oi?

-El Thomas estava fet pols... com tots nosaltres...

Li agafo amb força la mà.

-Ja pensàvem que no tornaries Sam...els metges... ahir... un metge em va dir que hi havia una probabilitat entre mil de que despertessis i... van decidir que al matí d'avui et desconectarien...

Ploro, sense poder-ho evitar.

-I tú... tu com et trobes?

Que anaven a desconectar-me, demà…un colp de sort que despertarà just aquesta nit? Si haguera tardat més, bé, no haguera despertat, aixi que ha estat per poc...sort, destí, ves a saber. Però estava desperta. I això hi havia que aprofitar-ho, podia no haver despertat mai. Em moc un poc al costat i li deixe lloc al llit.

- Aquest llit és més molt comode que aquella cadira i no m’han desconectat, no vos heu lliurat de mi, haureu d’aguantar-me igualment.- em pregunta com estic.- No ho se...és a dir em fa mal, algunes parts del cos, i em costa mourem un poc, fisicament no em puc queixar...mentalment...mentalment no ho se, les imatges es van superposant les imatges, totes una darrere l’altra i el cap em dona com punxades i...i...matare el Kurt... i vos va amenaçar, i...- aleshores em recorde quan em va besar, que fastic: Se que t’agrada Williams, ha!.- Però tot i això li vaig mossegar al braç. I no m’agrada la foscor, la foscor duu dolor...-aço ultim ho dic com un murmur mentres mire la llum que tintineja.

Vaig fer que no quan em va dir que el llit era cómode. Els llits eren pels pacients, i aquesta vegada jo no era qui havia d'estar al llit. Era ella.

-Sam... De veritat que em sap molt de greu... sé com et sents...

I tant que ho sabia. Ara li tornaven les imatges... i potser, com jo, no es podria desfer mai d'elles. O potser sí, matant el Kurt.

-Pots estar tranquil·la, no tancaré la llum si no vols.- Bé, era una por molt millor que la que vaig agafar jo a la gent. Més soportable...

Li estrenyo la mà i li somric.

-Ja veuràs... ja veuràs la cara de tothom quan vegin que estas desperta... la teva mare estava feta pols... i el teu germà... Oh el teu germà va muntar una quan van dir que et desconectarien...

Li agafe la ma i aleshores veig que tinc una polsera, d¡or me la mire, no em sona d'haver-la vist abans, la gire, és molt bonica, el Thomas, deu de ser el Thomas, ell, deu ser un regal d'ell, segur. Somric mirant-la.

- L'Ed? Es va enfrontar als pares?- dic sorpresa, no era tipic de l'Ed, aixo era més meu que no pas seu, vaja.- No ho imaginaria mai...pero m'agrada ja era hora que s'enfrontara, sempre ho aceptava tot.- em diu que no apagara la llum.- No, no vuic, no vuic foscor, almenys no ara, hui no, llum, vuic llum.

Em mire la Lils i li somric, esta preocupada i es sent culpable, no se que...bé, si que ho se, li va dir que era culpa seua, i no, no ho va ser, que diga el que vuiga que no.

- Lils, no va ser culpa teua, no em va fer aixo per tu, no te res que vore amb el que va passar aquell cop, no, i se que et sents culpable, pero no em va seg..segrestar per tu, creu-me, diguera ell el que diguera.- me la mire, m'alçe un poc i l'abraçe.- Estic aci, ja et vaig prometre que estariem sempre juntes, i jo mai trenque promeses.

La mire i despres mire els aparells que hi ha al meu costat, estan pitant, no m'havia fixat, acabaran atraient a tot l'hospital, i em comencen a donar més mal de cap.

- No hi ha manera d'apagar-los?

-Tranquil·la, hi haura llum...

L'abraço amb força, mentre sento de nou com em venen les llàgrimes mentre em segueix dient que no va ser culpa meva. Em dona igual, recordo com em va cridar quan li vaig dir que m'havia trobat amb el Johnson. Si jo no hagués anat a per ell al principi res d'això hauria passat... i per poc la Sam no mor.

Quan es separa de mi em llevo les llàgrimes de la cara i miro els aparells que piten sospiro i amb un gest de vareta els apago a tots.

-Ja... ja està.- Em netejo la cara amb les mans i faig un somriure.- Saps...? Vas treure un excel·lent en Defensa i encanteris, i tot l'altre un notable alt! Fins i tot en pocions!- vaig somriure.- Jo crec que els professors estaven... afectats. Però bé... el cas es que vaig enviar les teves notes amb les meves a la conselleria, i em van dir que estavem acceptades com a aurores!

- Deu haver despertat a tota la planta.

Aleshores em diu que les notes de final de curs, Defensa no em sorpren, l'ultim examen em va eixir, prou be, pero un notable alt en pocions? Un notable alt?

- Un notable alt en pocions, s'ha tornat boig? Vaig donar pena als professors, mai vaig pensar que em tingueren tanta estima. I tu? Com et va anar? Aleshores ja som aurors?- dic somrient, oh!- Aixo hi ha que celebrar-ho, quan puga mourem d'aqui ho celebrem, muntem una festa!- auror, per fi. Com el meu avi, ho he conseguit i si soc auror...aixo comporta certs privelegis.- Te ho imagines? Oh no, són la Bell i la Williams, les auros que més malvats han tancat en Azkaban, deuriem d'anar amb compte amb elles.- li dic i ric. Ella sempre aconsegueix fer-me riure, inclus ara.- Que be, ja tinc ganes de començar, hi ha coses que m'agradaria fer.

Em pose a girar la polsera, estic cansada d'estar sntada i em tumbe un poc, més comode.

- Me perdut alguna cosa important aquests mesos?

-Excel·lent en Defensa, en encanteris i en transfiguració, notable alt a botànica, mugglelologia i notable rascat en pocions- vaig dir.- Suficient com per ser aurora, per sort.

Sospiro, pensant en aquests últims mesos.

-Bé... El Fortin m'ha llançat una amenaça indirecta, però això és un tema que ara no em ve molt de gust parlar... Vaig anar a la Índia amb l'Erion... Ah! Vaig endur-me un dia la Cass a Londres. S'ho va passar bastant bé. Crec que va ser el primer cop que va somriure des que va passar això teu. Després la Wen es va començar a encarregar d'ella. Son molt mones... I ens vàrem perdre el teu aniversari, Samy. Va ser un dia dur.

- Oh, doncs que bé. I si no arribares per una, els seria impossible dir-te que no.- li dic.

Em diu que el Fortin l'ha amenaçat directament...espera, que me perdut? Vaig a preguntar quan diu que no vol parlar ara, molt bé, doncs ja li preguntare en un altre moment.

- Oh, la India, que pasada! Com és? Molta gent?- i aleshores em diu que va cuidar de la Cass, que la va treure del castell.- Oh, Lils...molt...moltissimes gràcies, gràcies per...per...gràcies....jo, gràcies per cuidar-la...aix, ara has fet que m'emocionara.- li dic.- El meu aniversari...bé, com que això de complir anys no em va molt, tampoc és una data tan important, no et preocupes.

-Moltíssima gent, menjar exòtic, amb molt de curry...- somric.- Està genial. Curiosíssim de veure...

Obvio parlar de l'atac de pànic que em va donar en saber que anàvem en avió i com de nerviosa em vaig possar. Això dona igual, ara. No vull parlar de morts...

-Sam, un dia em vas dir que si mai et passés res, si cuidaria d'ells. I jo t'ho vaig prometre....- Somric.- I això és el que he intentat. A més, sé que tu faries el mateix per mi...

Vaig sospirar, mirant-la. Estava bé, estava bé, estava desperta, estava desperta... estava desperta...

- Alguna dia ens hauriem d'anar tu i jo de viatge, vindras amb mi a Grècia, és preciosa.- li dic.

Aleshores em recorde, si, fou aquell dia...el dia que vaig veure el meu nom al diari, el dia que vaig saber que moriria...i mira'm ara, a l'hospital després de dos mesos en coma, però viva.

- Ja, ja ho recorde, però tot i això, gràcies igualment.- li dic.

Anava a dir-li una cosa quant va entrar un metge que se me va quedar mirant. Es va apropar a mi, sense deixar de mirar-me.

- Senyoreta Williams, esta desperta!- em diu sorpres i content.

S'apropa i mira els aparells, però estan apagats, torna cap a mi i amb una llanterneta em mira els ulls i després amb no se quin aparell em mesura el pols.

- Qui ho diria, les posibilitats de que vostè es despertarà eren minimes, per no dir molt escases, és vostè forta, és el primer cop que....Haurem de fer-li unes proves per...però primer avisare a la seua mare. Ella era l'encarregada de vostè- continua mirant-me i es dona la volta.- Senyoreta Williams, senyoreta Bell, fins ara.

Veig com tanca la porta i somric.

- Has vist la cara que ha posat? Pareixia que estiguera veient un fantasma.

-Si vaig a Grècia, jo t'he de donar un regal d'aniversari.- li dic, somrient.

Veig de cop com el metge que em va dir que no hi havia esperança, entrant per la porta. Somric, mirant com sembla que no s'ho creu.

-És natural, Sam... Jo ja... jo ja estava aqui per passar les teves ultimes hores amb tu, Sam. Jo ja creia que no et tornaria a veure obrir els ulls... No saps...- dic, i noto com les llàgrimes volen tornar a venir.- És que... em vas dir que et deixés anar i jo...- Sospiro.- T'he trobat molt a faltar, Sam.

- Si tu vens a Grècia ja és com un regal d’aniversari.- li dic somrient.

Aleshores em diu això i el somriure desapareix, ja, val.

- Eh, ja…- li agafe la mà i me la quede mirant.- Et vaig dir això…perquè…jo…és a dir, tenia un ganivet clavat a la panxa, i després de tot…posant el que posava al periodic, i...després del que vaig veure allà...i...doncs...es a dir, no volia...me imaginava que...- nose com explicar-ho, ni tan sols jo mateixa se com dir-ho, com explicar-ho.- Imaginava que el més segur era que acabarà aci, i que acabarà com he acabat...no volia vore’t sofrir...preferia acabar abans, és a dir, no pensava que hi haguera esperança, que...que es solucionarà bé.- em quede mirant el llum un moment i torne a mirar-la.- Ho sent per haver-te fet això. Recuperarem el temps perdut, ja veuras.

Em quede mirant la porta.

- Et quedaras amb mi? Per favor? Ma mare se me va a tirar al coll d’un moment a un altre.

Faig que si amb el cap. De fet, l'entenc. Jo potser hauria fet el mateix al seu lloc. Sigui com sigui està desperta, i ja no tinc perquè estar trista... almenys de moment. L'amenaça del Fortin segueix allà, i jo avui, per exemple, he deixat a l'Erion sol a casa... Clar està que he possat un encanteri d'alarma que m'avisaria si apareixia cap mag a casa, però igualment...

-Si tu vols, no estàs cansada i la teva familia em deixa, em quedo.- li somric.- Ara que has tornat no me'n penso anar a no ser que...- penso en l'Erion.- Bé, ja saps, el Fortin.

De cop recordo la carta del Fortin. Agafo la bosseta de pell que duc a la meva butxaca, l'obro i trec la carta doblegada.

-Bé... just el mateix dia que et van ingressar... estàvem aqui el James i jo... i va apareixer el Fortin. Volia... donar-te això.- Li dono la carta.- No sé que possa, te un encanteri que fa que només tu ho puguis obrir...

Recordo la seva veu, cridant-me, i tinc un calfred. M'es impossible pensar en ell sense que em vinguin imatges desagradables...

- Estic bé dins el que cap, estic bé. I ma mare t'adora, ja ho saps, aixi que quedat, si vols clar, i l'Erion esta invitat, pot vindre quan vuiga, li puc fer un recorregut turistic per l'hospital, segur que és super-divertit.- li dic somrient. Em quede mirant la carta i la pose amb les demes cartes de la cass.- La llegire després, ara mateixa...tampoc crec que posse res interessant.

Aleshores sent un crit.

- Ja esta ahi...4...3...2..1...

I aleshores la veig entrant per la porta, amb la bata de metge i una carpeta a la mà.

- Saaaaam! Filla!- em ve i m'abraça.- Oh, no creia que...el teu pare deia...els metges deien que....sols el teu germà, el teu germà! Ell si que...Lily!- la mare va i l'abraça.- Quina sort que estigueres aci! Oh, la Lily venia sempre de visita Sam, excepte quan va marxar a l'India, ja li deia jo que no vinguera sempre, que ja l'avisaria. Estas desperta! - ve i m'abraça de nou.

- Mare, mare...mare! Calmat, eh, calmat, que acabe de despertar-me.

- I tu igual que sempre! Que poc considerada, no saps el que ens has fet sofrir a tots! Et pareix bonic!? Oh, i que conste que siga l'últim cop que marxes de Hogwarts a Londres tan tard! I si li haguera passat alguna cosa a la Cassandra?! I si vos haguera passat alguna cosa a les dues?! Mira el que et va passar a tu! Aniriem per aquell noi, el teu pare ja ha mogut contactes al ministeri per esbrinar qualsevol pista sobre ell! A més sereu aurores, quina felicitat! Però, bé, estas desperta! M'alegre moltissim vore't de nou! Quin alegria! Muntarem un dinar a casa, Lily estas invitada. Aaaah! Que bona noticia! Quin alegria, vaig a cridar a casa, després tornare a per tu i et dure a fer-te les proves, bé, no, demà, si demà, demà et farem les proves, ara descansa. Et quedaras aci, Lily? Segurament si, ves a casa si estas cansada, puc dur un infermer per vigilar-la i si necesiteu qualsevol cosa, m'aviseu. Oh, quina alegria! Quina alegria!- ens dona un bes a cada una i marxa cap a la porta.- Oh, ja veuras els teus tiets, i els avis, i la Cassandra, que segur que s'alegra i ens diu un: Ho sabia a tots! Quina alegria! Quina alegria!

I la mare marxa, escolte el seu riure uns minuts després.

- No se qui esta pitjor en la familia...supose que jo, si.- dic rient.

La mare de la Sam entra com si fos un cap de fibló. No em dona temps a dir res, que ja se'm llança i m'abraça, m'invita a un dinar i em demana si em quedo o no, però no em dona temps per respondre-li i se'n va. Em quedo uns segons en silenci i després començo a riure.

-M'encanta la teva mare.- ric.

Deixo anar un sospir, contenta, i penso en el Johnson. Ha mogut contactes, però sigui com sigui està sota la protecció del Fortin, i ara tots els gossos del Fortin poden anar tranquils perquè van retirar l'ordre d'arrests contra ells... Miro a la Sam i somric. Ara som aurores, podem tornar-la a possar.

-La teva familia m'agrada.- li dic.- Jo... he de trobar la meva tieta avia. No està morta, així que... m'agradariaa trobar-la per saber coses dels meus pares i així.- Somric.- És l'unica familia que tinc, deixant de banda la Dianne que no sap res sobre la nostra familia i sincerament, li importa poc.- ric.

- Esta fatal, no et deixa parlar.- li dic.- La nostra familia Lils, no t’ho he deixat ja clar? Et tenen com una filla, i per mi ets com una germana, sempre tens un lloc a ma casa.- li dic.- La teua tieta avia? Si vols et puc ajudar, quan isca d’aci. O des d’aci no és cap problema, fins que em donen l’alta, em vaig avorrir molt. La Dianne...fa molt que no se d’ella, com li va?

Agafe les cartes de la Cass, deixant la del Fortin l’última i comence a buscar la més vella.

-És clar que sí, Sam. Són com una segona familia per a mi... I tu ets com una germana...però mai podran ser el que els meus pares eren per mi. Ho has d'entendre.

Somric quan em demana per la Dianne i em quedo pensativa.

-Bé, crec que està enamorada, així que ja no es tan pessimista.

Somric, pensant en la meva estimada germana.

-Però tu no li diguis a ningú lo de que està enamorada, que em mata.- ric