Nedant al llac

OFF : títol penós, ho sé, però no estic gens inspirat (au contraire, estic massa motivat i no penso)

Vaig treure'm la camisa i la túnica, i vaig llançar-me a l'aigua en banyador. Vaig fer unes quantes braçades i vaig començar a capbussar-me, submergir-me...
M'encantava l'aigua. I aquell dia s'hi estava genial: no estava ni massa freda per congelar-s'hi, ni prou calenta com perquè hi hagués més gent.

- Aix... Com trobaré a faltar això quan marxi...

M'havia decebut el llibre. Era massa dificil per a mi. No podia controlar encara el color dels meus cabells, era com intentar-se dominar-se a si mateix! es a dir, si el volies de color blau elèctric t'havies de emocionar mentalment. Ja ho havia provat uns quants de cops, però res de res. Els meus cabells només canviaven de color quan els donava la gana -.-

Vaig baixar als jardins, per airejar-me i aclarar-me les idees. M'havia capficat massa amb això de ser metamorfomag, Ja aprendria quan sigui més gran.

Vaig pensar que feia molt de temps que no passava a saludar al calamar gegant, així que vaig anar al llac i vaig veure que algú nadava. Vaig apropar-me més i vaig veure que era el James. Vaig somriure en veure'l i em vaig asseure a la vora del riu.

-Hola James!!!!!!!!- li vaig cridar.

Vaig sentir com algú em cridava, des de la riba del llac. Entre el soroll de l'aigua i el calamar, que em venia a fer bromes i em distreia, no vaig reconèixer la veu. Però quan vaig aixecar el cap vaig fer un somriure i vaig començar a nedar cap a la riba.

- Hola! - vaig dir, mentre sortia de l'aigua i m'assecava d'un cop de vareta -. Què, te n'has sortit amb el llibre?

Era una pregunta estúpida (ja sabia la resposta), però a ella li agradava que li fes preguntes normals. A més, no sempre llegia el que tocava, i de vegades malinterpretava coses : millor preguntar.

Vaig somriure al James.
-Doncs no, massa complicat per a mi.- li vaig respondre.
Vaig mirar l'aigua tranquila.
-I tu, que t'ha tornat a passar, allò de que posseeixes algú?- li vaig demanar.

- No, no... - vaig somriure -. Sembla que va ser només un moment puntual de motivació... No m'agrada aquest "poder"... Em fa por.

Vaig fer-li un petó i em vaig asseure a la vora del llac, al seu costat.

- Què, un bany?

Vaig somriure-li.
-Jo se que mai utilitzaries aquest do per fer mal a algú.

Vaig respondreli el petó i li vaig somriure.

-Un bany? D'acord!- vaig dir de seguida, ja que portava el bikini debaix de l'uniforme.

Vaig llevar-me l'uniforme i el vaig possar una mica més lluny del llac, per a que no es mulli.

Vaig entrar poc a poquet. Jo per entrar a l'aigua sempre era una mica diquismiquis.

- Hmmm... - vaig fer, mirant-la -. M'agrada el biquini, però no m'agrada això d'entrar tan a poc a poc.

Abans que tingués temps de girar-se o apartar-se, vaig abraçar-la, per la cintura, i vaig saltar amb força cap a l'aigua.

- Avall va! - vaig cridar, a mig salt.

-Ai, que vols.- vaig començar-. Jo soc així... JAMES!!!- vaig cridar quan em va llançar a l'aigua.

Després, quan vaig aconseguir tornar a la superficie vaig somençar a riure sense parar.

-Això ho fas sempre amb tothom que li costa ficar-se a l'aigua?- li vaig demanar.

Va sortir de l'aigua, xipollejant, mentre jo emergia suaument...

- No, però ho necessitaves. - vaig riure -. Si no et banyes, el biquini et serveix de ben poc.

Vaig sortir de l'aigua, em vaig eixugar i li vaig fer una abraçada.

- No t'hauràs enfadat, no? - en realitat sabia que no, de fet -. Ha estat divertit...!

Vaig mirar-la als ulls, un moment. Havia de ser un moment, però m'hi vaig perdre. Vaig fer-li un petó i vaig asseure'm a l'herba de la vora del llac, amb calma, mentre observava com el calamar treia un dels seus immensos tentacles i ens esquitxava.

Vaig riure una estona amb ell.

-Es clar que no m'he enfadat!- vaig dir-li, rient.-Ho necessitava!

Vaig mirar-lo una estona i ell em va fer un petó.

En aquells moments no m'importava que els meus cabells canviessin de color. Se'm veia a la cara, si estava feliç, enamorada o emocionada.

Vaigv asseure'm al seu costat, tranquila, i vaig recolçar el meu cap damunt de la seva espatlla.

-T'estimo.

Va dir-me que m'estimava. Era la primera vegada que m'ho deia, em semblava... Vaig posar-me vermell.

- Jo també t'estimo... - vaig fer-li un petó i vaig estirar-me, a l'herba, mirant al cel.

Vaig tancar els ulls. Aquelles estones eren genials, m'ho passava d'allò més bé amb la Lils... No podia descriure amb massa precisió el que sentia, perquè a mi no em canviaven els cabells de color, però sentia una barreja de calma i d'emoció desenfrenada.

Vaig agafar-la pel braç, des del terra, i la vaig fer estirar al meu costat.

- Mira al cel... - vaig dir-li, mentre assenyalava els núvols blancs que hi voltaven -. Què hi veus?

Vaig agafar la mà de'n James, mirant els níguls del cel.

Era estrany que et pugués llegir la ment, però igualment era molt agradable passar estones a soles amb ell. Vaig somriure en recordar l'escena de la biblioteca, quan em vaig morir de vergonya, i vaig continuar mirant els níguls.

-Pareix un gos, no?- li vaig demanar, estranyent-li la mà.- Un gos molt gran.

- A veure, puguent mirar-te a tu, què et fa pensar que miraré el cel? - vaig riure.

Després, però, vaig mirar al cel, encuriosit.

- Doncs a mi em sembla més aviat un cavall... Quina imaginació, déu meu... - s'hi estava bé, allà, al sol, mirant els núvols...

Anava jo tan tranquil·la passejant, quan vaig veure una cosa que mai m'hauria imaginat.

La Lily i el James Bohr agafats de la ma contemplaven el cel embaladits.

Que romàntic i que... enganxòs.

Vaig pensar que seria millor fer com si res, i deixar-los fer les seves coses, però llavors em vaig entrebancar, i vaig caure fent molt soroll. Es van girar.

- Ouch. Jo... Ho sento! - vaig dir, posnat-me vermella.

Vaig tornar-me una mica vermella quan em va dir que era millor mirar-me a mi, que no pas als núvols, però després un soroll va fer que pegués un bot.

Vaig girar-me i vaig veure a l'Allie.

-Hola Allie!- vaig somriure.- M'has espantat!

- Ei, Allie - vaig girar-me cap a ella, mirant a veure si estava sencera -. T'has fet mal?

Se li donava fatal caure "sense voler", però així era ella, i no serviria de res que li digués.

- Has de mirar per on camines, o algun dia no te n'adonaràs i t'esclafaràs el cap contra el terra. I això no ho volem...

Bah, tan és. Total, jo de dissimular no en sabia.
I par les paraules carregades d'ironia del James vaig saber que m'havia sortit fatal.

- Val! Venia caminant i us he vist junts. Esteu sortint, oi?

Vaig fer la pregunta, tot i que era molt obvia.
Quan s'enganxa a una parella fent manetes, és millor anar al gra.
Vaig fer un somriure dirigit cap a la parella, esperant que no em matessin per indiscreta.

Vaig tornar-me una mica vermella i les puntes dels meus cabells es van tornar castany obscur.

Mira, jo era valenta en certs motius, i en altres, era mooolt tímida. I en l'amor, jo sempre havia sigut una mica timida. Així que vaig girar el cap, vaig notar com em cremava una mica la cara i vaig mirarme les sabates, pensant si devia respondre o no.

- Per què preguntes, si ja ho saps? - vaig dir, amb un to una mica més dur del compte -. I no, no et mataré per indiscreta. No t'ho mereixes.

Va ser una mica dur. Glacial. Com el voltant d'un demèntor: un fred inimaginable. Físicament feia sol i s'hi estava bé, però el meu cor i el meu cervell estaven glaçats. I els de l'Allie, pitjor. Com si l'haguessin ficat en una piscina de nitrogen líquid.

Encara que estava acostumada a respostes poc afables per part de qui fos, aquella em va matar.
Com sabia que tenia por que em matés per indiscreta?
Com havia pogut glaçar-me la sang, el cervell, en una sola frase?
Ni jo ho sabia, però vaig començar a plorar desconsoladament, sense poder reprimir-me.
- Tampoc calia, James! - vaig fer, sanglotant.

Vaig veure com el James es tornava fred, i la Allie es sentia malament, molt malament.

Però què havia passat?
-Allie!- vaig dir, i vaig anar corrents a abraçarla- James, t'has passat! Home! Què li has fet?

Vaig veure com l'Allie començava a plorar, a llàgrima viva.

- No. No m'he passat. - vaig dir, fredament -. O potser sí, però el que està fet, fet està.

Vaig girar-me cap al llac.

- No m'agrada fer-ho, però l'Allie només aprèn a base de cops. A base de cops metafòrics, és clar... I m'importa, vull que aprengui i que tregui la Ravenclaw que porta a dins.

La Lily em va abraçar, però de cop vaig començar a sentir-me millor.

- Que tregui la Ravenclaw que porto a dins? QUE TREGUI LA RAVENCLAW QUE PORTO A DINS?!?! És que em coneixes suficientment com per dir-me el que he de fer? Mira, James, no sé què m'has fet, peò exigeixo saber-ho. Què m'has fet, James?!

Abans em sentia compungida. Ara em sentia rabiosa. I la culpa era del James. El que no sabia era com ni per què.

Vaig mirar al James i a l'Allie.

-No us baralleu! Pareu!- els vaig cridar.

Em vaig tapar les orelles, no volia escoltar al meu novio i a una de les meves millors amigues barallant-se.

"Que parin si us plau, que parin ja! "- vaig pensar.

"D'acord, Lils... Em sap greu, no volia provocar-la així...", vaig pensar, comunicant-me amb la Lils.

- Primer de tot, Allie: sí, et conec suficientment com per intentar fer de tu una gran persona. Vals molt, però no t'ho creus. - vaig acostar-m'hi, amb les mans fent de pantalla, gesticulant, per indicar-li que es calmés -. I sobre què t'he fet... Sóc legiliment, i suposo que al dir-te el que t'he dit també ho he pensat. I has notat que ho pensava...

Vaig acostar-me a la Lils, que estava desesperada.

- Vés a dormir una estona. Descansa, plora si ho vols. Tu mateixa. Però vés-te'n.