Preparant el viatge. [Erion]

- De res, dona. - "Se t'instal·la una noia com la Lily a casa, i a sobre et dóna les gràcies. No hauria d'ésser al revés?" -. Serà un plaer acollir-te a casa...

Vaig mirar el rellotge. El propietari de la Marmita Foradada havia de venir en qualsevol moment, perquè ja era pràcticament l'hora acordada.

- Bé, Lily... Si t'esperes una estona, baixo i anem cap a casa. Ara hauria d'anar cap a dalt, que el propietari em deu estar esperant.

En aquell moment va aparèixer per la porta, buscant-me amb la mirada.

- Fins ara...! - vaig xiuxiuejar-li a la noia a cau d'orella, mentre m'aixecava i anava cap a dalt amb el meu potencial jefe.

[Surto d'escena, tornaré a entrar més tard]

Vaig sentir un petit calfred quan em va parlar a l'orella. No va ser com els que ultimament havia sentit, aquells calfreds que em feia fer la por. No... era un calfred agradable. Vaig veure com se n'anava, amb un somriure idiota a la cara.

Vaig tornar a mirar les flames, pensativa. Aquell noi m'estava tornant boja. I, de cop, vaig recordar les primeres estones que vaig passar amb el James... i em vaig adonar de que els sentiments s'assemblaven.

"Hòstia...

Vaig girar-me i vaig mirar el bagul. No veuria la Dianne per nadal... però crec que m'ho podria passar bé. Vaig mirar cap on s'havia anat l'Erion.

"Erion... quin nom més estrany..."- Vaig pensar, encara amb aquell somriure als meus llavis.-"Espero que li donin la feina..."

Vaig baixar les escales de tres en tres, amb un somriure d'orella a orella.

- Lily, ja tinc feina! - vaig exclamar quan vaig arribar al seu costat -. I l'horari no és molt bèstia, o sigui que tindré temps per tu...

Vaig mirar la noia.

- Què, anem?

-Ja? T'han agafat?-vaig demanar, amb un somriure.

El veia content. Vaig abraçar-lo i despres vaig separarme rapidament. Maleits instints...

-Anem, anem.- Abans de que em possi vermella, si us plau

L'abraçada va sorprendre'm gratament, animant-me encara més. Vaig posar-me una mica vermell, però vaig sobreposar-me als nervis i l'emoció i vaig agafar-la de la mà.

- Anem, anem... - vaig agafar el bagul de la noia i vaig intentar arrossegar-lo, però no vaig ser capaç d'aixecar-lo només amb la mà lliure que em quedava -. Ehm... Com has mogut això tu tota sola?

Vaig mossegar-me el llavi quan em va agafar la mà, pero després vaig somriure, intentant que no es notes tot.

Vaig deixar anar un riure i vaig treure la vareta un segon:

-Mira.

Vaig fer un moviment de vareta i el bagul es va elevar sol.

-Ara et serà més fàcil.

Em vaig quedar estupefacte. Aquelles coses... bé, em deixaven descol·locat.

- Euh... D'això... Perdona, és que em sobten aquestes coses. - vaig remenar el cap, vaig agafar el bagul (que s'elevava uns centímetres de terra i que només hava d'acompanyar amb la mà) i vaig començar a caminar -. Tinc el cotxe aquí al davant, anem.

Vaig decidir no dir res mes sobre la màgia. Vaig seguir caminant, pensativa, mentre recordava...

-Saps? Una vegada va arribar el meu pare a casa dient que volia aprendre a conduir. Tenia molts de llibres. Al final va decidir deixar-ho, deia que era massa complicat i que admirava a qui ho feia.

Vaig somriure.

-Jo mai he pujat a cap cotxe.

Vam sortir al carrer, mentre escoltava la noia explicar-me coses sobre el seu pare i els cotxes. Vaig obrir el maleter i vaig deixar-hi el bagul.

- Doncs ara mateix ho faràs... - vaig somriure-li i vaig obrir-li la porta del cotxe, convidant-la a entrar -. No és tan ràpid com un transport màgic... però a mi m'encanta.

Un cop va ser a dins del cotxe, vaig entrar per l'altra porta i vaig engegar el cotxe.

- Vols anar directament a casa, o prefereixes fer un tour per la ciutat?

-Gràcies.-Vaig dir-li quan em va obrir la porta.

Vaig entrar i vaig mirar encuriosida el meu voltant. Vaig mirar el volant i vaig veure com l'Erion entrava.

-M'agradaria donar una volta.-vaig dir, mirant de nou els seua ulls. Vaig mirarme la mà que abans tenia agafada la seva mà, pensativa.

Vaig somriure, pensatiu. No sabia què pensar, perquè de fet no era quelcom que fes gaire sovint.

- D'acord, doncs som-hi - vaig engegar el cotxe, que va rugir quan va sentir el meu peu sobre el pedal de l'accelerador -. Cap al Londres muggle!

Vaig posar la primera marxa i vaig treure el cotxe de l'aparcament; després vam endinsar-nos pels carrers de la ciutat, anant cap al cor de la ciutat.

Vaig fer un petit bot quan el cotxe va rugir. Vaig deixar anar un petit riure i vaig adonar-me'n de que havia rigut molt aquesta tarda, molt més del que havia rigut aquests ultims dies, i això em va fer somriure, per que era allò el que buscava jo. Olvidar-me de Hogwarts per uns dies i gaudir de les vacances.

-Com funcionen, això dels semàfors?- vaig dir, quan ens vam aturar en un.- Es a dir... com fan per estar tan sincronitzat?

Vaig mirar a l'Erion, i no se per què, la meva pregunta em va semblar estúpida, i el meu cabell va començar a tornar-se de color castany fosc.

Vaig quedar-me-la mirant, empanat, mentre érem al semàfor. Gairebé per inèrcia, vaig apartar-li un ble de cabells que li tapava la cara. Aleshores va sonar un clàxon.

- Uh... Perdona... Això del canvi de color del cabell m'ha distret... - vaig dir-li a la noia -. JA VA, TRANQUIL!

De seguida vaig arrencar, ja que el semàfor s'havia posat verd, i vaig mirar la noia.

- Ah, sí, els semàfors... Hi ha un ordinador central, comunicat amb el Servei de Trànsit de la zona, que administra el temps que passa cada semàfor en vermell. O sigui, que hi ha un ordinador que controla tots els semàfors.

El meu cabell va canviar de color de cop quan ell em va apartar un ble de cabell. Vaig baixar la mirada, vermella, quan un soroll em va fer fer un bot. Vaig mirar enrere i vaig mirar a l'home amb cara de males puçes.

Vaig sospirar i vaig tractar de relaxar-me una mica mentre ell m'explicava allò dels semàfors.

-Un ordinador? Ha de ser molt gran, no?- vaig demanar, encara al·lucinada per la idea.- Ah... Això dels cabells... bé, hi han mags que ho poden fer, ja saps, magimòrfics. Jo... bé, si em poso molt contenta, canvien, si estic trista, també. Canvia el meu estat, i els meus cabells també. Son... una mica fora del comú.

- Euh... El de la zona metropolitana de Londres deu tenir la mida del teu bagul, una mica menys, comptant totes les parts. Però hi ha ordinadors portàtils, per exemple, que són molt més petits. Ja t'ensenyaré el meu.

Aleshores algú va trucar al telèfon. Com que anava conduint no vaig voler respondre.

Vaig escoltar el que em deia, estranyada. Començava a entendre l'obsessiu interés dels meus pares per els muggles...

Vaig mirar a la seva butxaca quan li va començar a sonar alguna cosa.

-Què portes allà?- vaig dir, i vaig mirar-lo.- Sona... sona bé.- vaig riure

Vaig mirar els carrers muggles.

-Sembla que tothom te presa... s'està fent una mica fosc, no?

Vaig treure el telèfon mòbil i li vaig donar.

- És el meu mòbil - vaig somriure-li -. Serveix per comunicar-se amb altra gent a distància.

Aleshores va comentar-me allò de la gent.

- Ah, no és un problema. Està tot molt ben il·luminat, hi ha bastant moviment, fins i tot de nit - vaig dirigir-me cap al parlament, que ja es veia en la distància -. Allò d'allà és el Parlament. Dins hi ha la Cambra dels Comuns i la Cambra dels Lords.

Vaig mirar cap al parlament, somrient, i després vaig mirar el... mobil, crec que li havia dit. Vaig mirar-lo, estranyada.

-Perdona per fer preguntes tan estranyes...

Vaig envermellir una mica, mirant per la finestra per disimular.

- No pateixis, ho entenc. Jo també feia moltes preguntes als meus pares - vaig somriure-li -. Són mags, però sempre han estat molt a favor dels muggles. Diuen que tenen més mèrit que els mags, perquè uns només han de dir una paraula... i els altres han de crear, imaginar...

Vaig mirar-la.

- Per exemple... Molts mags no sabran mai com d'útil arriba a ser Internet.

-Els meus pares també estaven molt a favor dels muggles.- Vaig dir.- Els hi encantaven. Molt sovint feien viatges i la meva germana i jo ens quedàvem soles per uns dies...

Vaig somriure, recordant.

-Inte... Inte què?- vaig demanar, divertida. Era un nom bastant estrany xD

- Internet. Vol dir "xarxa internacional", i és una mena de connexió entre tots els ordinadors, per compartir informació, parlar, enviar fotografies...

Vaig passar per davant del palau de Buckingham i li vaig assenyalar.

- Aquí viu el rei del Regne Unit.

Vaig alçar una cella. Semblava una cosa bastant útil, i entenia per què deia que mai ho veurien molt de mags... sobretot Slytherins que odien la sang dels muggles.

-El palau de... Buckingham?- Vaig demanar.- Es diu així, oi?

Vaig mirar-lo. S'estava molt bé, allà, amb ell. Havia oblidat tot els problemes que havia deixat a Hogwarts. Sabia que hauria de tornar... però encara faltava, per allò...

-Uau.

Vaig acabar de fer el tour per la ciutat i vaig aparcar a prop del meu pis. Vaig baixar primer, i de seguida vaig anar a obrir-li la porta, gentilment.

Em vaig quedar distret durant uns instants, que vam quedar parats mirant-nos, fins que vaig decidir-me a moure'm i vaig treure el bagul amb l'ajuda de la noia. Després vam entrar a l'ascensor i em vaig quedar mirant la noia, que ho observava tot amb els ulls oberts com plats.

- Per si surts algun dia sense mi... el pis és al vuitè, la primera porta.

Vaig somriure-li, una mica tímid. M'agradava, aquella noia...

Vaig somriure quan em va obrir la porta, encara una mica vermella per els minuts d'abans.

-Vuitè? Deuen haver bones vistes, no?

Vaig somriure-li i em vaig tornar a sentir presonera dels seus ulls. Vaig haver de fer un gran esforç per apartar la mirada i mirant com l'ascensor pujava i pujava.

- Euh... - vaig quedar-me distret, mirant-la -. Es veu el Tàmesi des del balcó.

Vaig somriure quan l'ascensor va fer "Cling!" i les portes es van obrir, automàticament. Després vaig acostar-me a la porta del meu pis, un loft ample i lluminós, i vaig obrir, convidant-la a passar.