El més perillós que et pots trobar per Hogwarts (Aaron)

Vaig sentir una punxada al cor quan em va dir allò. Alguna cosa dins meu semblava estar morint de pena. Però no intentava aturar-me. Em deixava seguir fent mal a l'Erik.

"Allunya'l de de mi. Sóc un monstre. No es mereix passar per això".

Una llàgrima va començar a lliscar-me galta avall, però la vaig dturar a mitja galta i vaig recuperar el control. Nena tonta ¬¬

- No hauries d'estar amb mi. I tu ho saps. No sé de què et sorprens.

No se'm va passar desapercebuda la llàgrima que li va caure fins a mitja galta. Vaig voler fer una passa endavant, però el seu comentari va fer que m'aturés.

Vaig cloure els ulls, dolgut i vaig respirar profundament.

- Jo sé que l'única cosa que vull és estar amb tu. Però no amb la Georgia d'ara. Amb la Georgia que em vaig enamorar l'any passat. La noia que gairebé cau de l'escombra i just després em dona un petó que ho canvia tot.

Me la vaig mirar.

- Vull seguir estant al teu costat, G.

- Doncs la Georgia d'abans ja no tornarà mai més. He canviat. Potser alguns dies segueixo sent la nena atontada i patosa que no s'aguanta sobre un pal d'escombra, però hi ha dies que sóc més forta, i no m'interessen les teves ximpleries, t'ho asseguro. La Georgia alegre i innocent ja no hi és. Només hi ha la Georgia trista i la Georgia dura. I o et poses al dia, o et quedes enrere. Ja t'ho faràs; no he nascut per complaure't. Tinc els meus problemes, tu busca't els teus de propis en comptes de ficar-te amb els dels altres.

Vaig girar cua i vaig marxar, abans que pogués dir res més.

Vaig quedar-me allà aturat. Palplantat. Sense saber què dir o què fer. Les seves paraules m'havien fet mal. Molt de mal. Vaig notar com els ulls canviaven a gris. Dolor.

Vaig arrencar a córrer cap a ella i m'hi vaig plantar al davant. Vaig empassar saliva i me la vaig mirar directament als ulls, clavant els meus ulls ara grisos, en els seus foscos i sense vida.

- Si això és realment el que vols, ho tindràs.- Vaig aconseguir dir, amb una veu que no semblava la meva.- Diga-li a la Georgia que segueix dins teu, que quan hagi passat tota la lluna plena, que em vingui a veure. De moment...

Vaig respirar profundament, sense acabar-me de creure el que anava a dir a continuació.

- De moment això nostre s'ha acabat. No puc més.- Vaig dir, sorprenent-me a mi mateix - Et podia aguantar moltissimes coses, però l'esceneta del polvo salvatge m'ha superat.

Vaig assentir. Per primera vegada en aquells quatre dies, vaig senti una mica de tristesa, una mica de nostàlgia. I, a la vegada, també alleugiment. Peró tampoc no n'hi havia per tant; eren sentiments massa humans, i encara faltaven unes hores perquè es pongués el sol.

- Doncs apa -vaig dir només-. Espero que a partir d'ara deixis d'estorbar-me i de venir-me amb carantonyes i sermons.

I vaig marxar sense dir res més. Augurava que, més tard, aquella nit, hi hauria llàgrimes.

- Només desitjo que tot això que estàs fent, se't torni en contra. Realment ho desitjo.- Li vaig dir, a la seva esquena.- Desitjo que sentis un dolor tant terrible com el que sento jo ara mateix.

Vaig girar-me cap a la paret i vaig clavar-hi un cop de puny. Vaig sentir un dolor terrible, però no més del que sentia al cor, en aquells moments.

- Quant de rencor - vaig dir amb un to de veu indiferent i vaig seguir caminant sense girar-me-. Apa, ja ens veurem.

I vaig marxar de les masmorres, deixant-lo allà darrere meu.

[tema acabat?]

- Quant de rencor - vaig dir amb un to de veu indiferent i vaig seguir caminant sense girar-me-. Apa, ja ens veurem.

I vaig marxar de les masmorres, deixant-lo allà darrere meu.

[tema acabat?]