La segona sessió de música

Vaig riure quan vaig sentir la pantera rosa. Havia defugit de la pregunta, i ell no havia parlat més. Guay.

-Oh! El libertango!- vaig dir, encantada.- Te'l saps? bé, faltarien instruments per acompanyarte, però m'encanta...

Vaig fer un somriure d'orella a orella. Me la sabia de pe a pa.

- Com vulgui la senyoreta... - i vaig començar a tocar.

La melodia va embolcallar-me, aillant-me del món. Vaig fins i tot oblidar, per un instant, que la Nyx era allà. Vaig tancar els ulls, deixant fluir la màgia de la música per tota la sala, emanant del meu violoncel.

A mitja composició vaig errar una nota. Era subtil, l'error, però hi era. Vaig fer un somriure, trist, amb aquell error. Still...

Vaig tancar els ulls mentre començava a tocar. De totes les cançons del violoncel, diria que aquesta era la que més m'agradava. Vaig asseure'm a la cadira i amb els ulls tancats vaig escoltar les notes que poc a poc ballaven, sentia l'arc fregar les cordes, sentia el lleu so que feien els seus dits en apretar el batedor. Imaginava les veus dels altres instruments, i no vaig poder evitar fer una ganyota quan va fallar la nota. Em feia sentir-me malament per ell.

i notes i notes omplien la sala, i jo m'oblidava d'on era i amb qui hi era.

Vaig acabar la melodia, amb dolçor, acariciant les cordes amb l'arc com quan acariciava la pell d'una noia. Vaig tornar a obrir els ulls, amb un somriure i un sentiment de pau interior.

Vaig deixar el violoncel a la funda i vaig asseure'm als seus peus, recolzant la meva esquena en les seves cames i el meu cap en les seves cuixes, d'esquena a ella.

- Perdona que falli la nota de rigor a mitja melodia... És quelcom que només faig als assajos, si mai véns a un concert o en faig oficialment un per tu, no els sentiràs.

Vaig obrir els ulls quan va acabar. Vaig somriure-li i vaig començar a jugar amb els seus cabells mentre ell em parlava.

-No em molesta... només em fa sentir-me malament per tu...

Vaig acariciar-li ells cabells, absorta en els meus pensaments. Feia temps que no sabia que passava per casa, no m'havien dit res des que havia entrat a Hogwarts.

-El meu pare fallava moltes més notes que tu.

- No pateixis, algun dia ja no les fallaré - vaig somriure mentre em tocava els cabells.

Vaig girar el cap, per mirar-la. Per veure aquells ulls, recordar el sabor d'aquells llavis.

- Te'l deus estimar molt, el teu pare... - vaig somriure-li, sincer.

Vaig seguir acariciant-li els cabells encara que m'estigués mirant. Pensava en el que m'acabava de dir.

-Bé... l'estimava molt. Ara... bé, el segueixo estimant, però no és el mateix que abans. O almenys es comporta de manera diferent amb mi.

Vaig somriure-li. M'encantava que em toquessin els cabells. Però vaig veure una mica de tristesa, o de dolor a la seva cara, i vaig canviar de tema.

- Què vols fer? - vaig dir-li, somrient -. Vols que segueixi tocant el violoncel? O estic més per tu i deixo estar això de la música?

Vaig agafar-li una mà, que tenia penjant al costat de la cadira, mentre amb l'altra em tocava el cap.

Vaig estrenyer-li la mà que m'havia donat i amb l'altra vaig seguir jugant amb els seus cabells.

-Jo estic força entretinguda ara.- vaig somriure

Vaig somriure, mirant-la. Aquells ulls m'encantaven...

- Sí, la veritat és que s'hi està molt bé, aquí... - vaig dir, mirant la sala -. M'agrada, el lloc, és acollidor.

Vaig pensar en totes les possibilitats que tenia aquell auditori. Amb una mica de sort, podia trobar algú amb qui tocar i fer alguna cosa. I sinó... bé, deixem-ho en que aprofitaria per fer-hi altres coses.

-Si, però es estrany què hi hagi una sala sense aprofitar, no creus?

vaig mirar la sala sense parar d'acariciar-li els cabells, intrigada. Una petita sala al passadíss del tercer pis sense utilitzar... Bé, potser a Hogwarts s'hi havia de investigar una mica per acabar de comprendre-la.

-El so queda molt bé aqui.

Vaig deixar-me anar, a les seves mans. M'hi sentia bé, amb ella...

- Si estàs pensant en investigar... - vaig tornar-la a mirar i vaig perdre el fil de la conversa.

Me la vaig quedar mirant uns instants, fins que la seva expressió, interrogatòria, em va tornar al món real.

- Perdona... t'he vist i he perdut el fil del que deia - vaig dir, amb un somriure -. El que deia era que si estàs pensant en investigar aquesta sala, has de començar per la trapa.

Vaig assenyalar la trapa que hi havia al centre de la sala.

Vaig mirar-lo, esperant que continués la frase. Quan ho va fer vaig dirigir la mirada fins on em deia. Una trapa? una trapa?

-Una trapa?

Vaig aixecar-me i vaig anar cap a la capa. Amb força la vaig obrir i vaig mirar a l'interior, encara que era tant fosc que no es veia res.

-Què és això?

Vaig fer una ganyota quan es va separar de mi.

- Un forat d'uns... quinze metres de profunditat. - vaig dir, recordant el mesurament del primer dia -. I a jutjar per com va sonar la pedra en arribar a baix, el que hi ha és terra de pedra com el d'aquí. O sigui que millor no saltis.

Vaig somriure.

- Em sabria massa greu que et matessis ara que sé que tinc alguna possibilitat.

-Algun dia hi baixaré.- vaig dir.

Vaig mirar-lo somrient.

-Qui t'ha dit què tinguis possibilitats?- vaig alçar les espatlles.- Imaginació al poder!- vaig alçar un puny, com si fos una superheroïna i vaig començar a riure. Ahá, era una mica cruel, pero no volia ser gens fàcil per ell.

- Prefereixo creure que tinc alguna possibilitat, i no rendir-me - vaig picar-li l'ullet i vaig aixecar-me per anar a donar un cop d'ull.

Vaig mirar avall. Estava molt fosc, no es veia res.

- Ho vaig pensar, el primer dia quan ho vaig veure. Però jo sol no tindria gràcia... o sigui que si vols un dia hi baixem junts - vaig somriure-li, fent una mena de gest seductor, amistós i trapella alhora.

-Si recordes cap encanteri per no foter-nos una bona...- vaig dir, mirant el forat.

Vaig mirar-lo i li vaig somriure.

-Seria divertit. Sempre m'ha agradat jugar als exploradors.

- Dona, agafem unes escombres... - vaig dir, mirant avall.

Em vaig girar cap a ella i me la vaig quedar mirant, empanat. M'encantava, i la desitjava molt. No vaig dir res; ella seguia mirant avall, i jo seguia mirant-la a ella.

-Ahá, escombres.- vaig seguir mirant la foscor.- Cert, no hi he caigut.- vaig somriure-li i vaig veure com em mirava. Vaig alçar una cella.-Planeta terra cridant el Sheen, planeta terra cridant al Sheen, em reps?- vaig fer un riure trapella i vaig tornar a fixar la vista a la foscor.

Volia baixar i baixaria. Ho tenia decidit.

- Rebre't... què més voldria - vaig murmurar, gairebé inaudible.

Vaig tornar al violoncel, però per endreçar-lo. No tenia ganes de tocar més. Vaig desar-lo dins la funda i la vaig tancar, deixant-la després a l'armari i deixant-lo del tot tancat.

Vaig mirar com ho guardava tot.

-Ja t'has cansat? Què, tornem demà?

Em vaig aixecar. El dia anterior quan ell havia guardat ens haviem anat, així que esperaria a el que em digués.

-Avui no tinc que estudiar^^

- D'acord! - vaig somriure-li.

Vaig tornar a la trapa i la vaig tancar, amb compte, després d'endreçar les dues cadires.

- Vinga, anem.

I vam marxar. Ja tornaríem l'endemà.

[TEMA TANCAT]