La tercera sessió de música

Vaig entrar, com els dos dies anteriors, a la sala del tercer pis. La tarda anterior havia estat amb la Nyx, i al matí havia estat fent les gravacions amb la Bi.

Vaig treure les dues cadires de l'armari. Em vaig fixar en la caixa de la Bianca, que vaig ignorar, i vaig agafar el meu violoncel. Vaig començar-lo a afinar mentre esperava que vingués algú.

Estava cansat. Esperava que no dugués cap proposta difícil, amb ella... perquè seria absolutament incapaç d'encadenar més de dues notes. Estava esgotat. I, per colmo, havia dinat poc per culpa de la meva rutinària impuntualitat, i em moria de gana.

Vaig esperar deu minuts. Un quart d'hora. Mitja hora... Res.

Vaig asseure'm a la cadira i vaig començar a tocar, desconcentrat. No, no podia tocar. Estava massa pendent d'aquella porta.

Quan va haver passat una hora de l'hora acordada, vaig començar a recollir els trastos, de mala gana. Vaig deixar el violoncel a la funda, la funda tancada amb un candau màgic, i la funda dins l'armari, tancat amb un altre candau màgic. Després vaig quedar-me mirant per la finestra, com havia fet els altres dies amb la Nyx. Però, aquesta vegada, ho feia sol.

Estava mosquejat. Em sentia defraudat, estafat, enganyat. Traït.

Traït.

Vaig tornar a mirar aquella porta, esperant que aparegués. Conscient que no apareixeria. Vaig deixar anar un sospir de frustració i vaig anar a buscar les dues cadires. La primera, la vaig deixar al costat de l'armari.

La segona va deixar de ser cadira. La mateixa cadira on havia estat seient ella el dia anterior va quedar reduïda a quatre trossos de fusta trencada quan, de ràbia, vaig clavar-li una guitza que la va enviar ben bé a deu metres, contra la paret. D'un gest de vareta vaig fer esclatar aquells trossos de fusta en trossets més petits, i aquells trossets més petits en trossos minúsculs que ja no eren sinó pols.

Vaig reprimir alguna expressió de ràbia o ira. No tenia cap intenció de cridar, ni fer males cares. Semblava tranquil, però la meva respiració profunda, la vena marcada del coll i la tremolor del pols indicaven exactament el contrari.

M'havia entretingut parlant amb el Pierre i havia perdut totalment la noció del temps, així que quan vaig mirar el rellotge havia passat una hora de l'hora on solia escoltar al Matt. Vaig arrufar el nas i vaig decidir anar cap a la sala, encara que potser ell havia passat i s'havia anat a la sala comuna o a "llançar la canya".

Vaig obrir la porta i vaig treure el cap per mirar si havia algú. El Matt mirava una petita muntanya de pols que havia a un racó, amb la vareta a la mà.

-Hola... estàs bé?- vaig demanar, en veure'l tan concentrat.

Vaig ignorar la veu de la noia i vaig fer un gest amb la vareta per recollir aquest pilonet de pols que havia quedat. Després vaig girar-me cap a ella, amb un somriure als llavis. Un somriure més fals que un sickle de llautó.

- Ja pots marxar - vaig dir, sec -. Avui no hi ha música. Ni avui, ni demà, ni demà passat.

Vaig obrir l'armari per deixar-hi l'altra cadira, que havia deixat allà al costat però sense guardar-la. Vaig fer un parell de gestos, com de costum, per protegir l'armari.

Vaig alçar una cella.

-Se m'ha anat el temps... me n'he oblidat completament...

Vaig pensar que així no ho arreglava, així que vaig tornar a la mateixa pregunta d'abans.

-Estàs bé, Matt? se't veu... estrany.

- Curiosament, a tu també - vaig dir, intentant que no sonés com un retret.

Malgrat tot era inevitable, allò. ERA un retret, i d'aquells que fan mal.

- Vés-te'n, aquí no se t'hi ha perdut res - vaig dir, donant-li l'esquena i apagant els llums de les torxes que hi havia a la paret.

-A mi?

Crec que intentava fer-me mal, però no ho acabava de aconseguir. D'acord, se m'havia anat el temps, però no estava... del tot penedida.

-Tu segueix fent-me fora.- vaig dir, rodant els ulls.- Em vols dir per què estàs així? Es per què no he vingut a l'hora que tocava?- d'acord, era una pregunta imbécil...

Encara duia la vareta a la mà. Em vaig girar cap a ella.

- Repeteixo: aquí no se t'hi ha perdut res. Si has arribat una hora tard serà perquè tenies coses millors que fer, i quan hi ha prioritats s'han de respectar.

Vaig obrir la trapa un moment i hi vaig llançar les restes de la cadira. Encara quedava algun tros gros.

- O sigui que ja pots marxar. Segur que tens coses millors que fer. - vaig tancar la trapa -. I no cal que tornis, ja et tocarà cançonetes el teu pare.

La no-assistència em feia ràbia. Però la impuntualitat, per bé que una característica també meva, em matava. Perquè podia llegir als seus ulls els motius de la tardança.

Vaig creuar els braços, mirant-lo.

-Tant et molesta que hagi arribat tard? Mira-ho d'una altra manera, almenys he vingut. Podria estar fent coses millors, cert, però estic aqui.

Va parlar del meu pare i vaig mirar-lo ofesa.

-Eh, que aquí la borde soc jo, així que no em tornis a faltar el respecte ni a mi ni a la meva familia. Aquest to t'el guardes.

Vaig fer un gest subtil de vareta i les pedres del terra a pocs centímetres del seu costat van esclatar sorollosament, deixant un núvol de pols de més de dos metres d'alt que la cobria del tot.

- No t'atreveixis a dir-me què he de fer, Luckgarden... - vaig dir, irat.

Seguia sense exterioritzar l'ira. Em tremolava lleugerament el pols, però l'expressió facial era tan tranquil·la com sempre.

Una segona explosió va succeir més a prop dels seus peus, projectant fragments de pedra arreu i creant un núvol de pols nou.

- Només per curiositat... Per què has vingut? - vaig dir, sense abaixar la vareta -. No hi tens res a fer, aquí. Hi ha gent millor, més interessant amb qui estar...

Sabia de què parlava. Si alguna cosa era destacable en la meva personalitat, aquesta cosa era la meva capacitat d'observació. Capacitat d'observació suficient per observar un minúscul xuclet al coll i uns llavis tallats, i una espurna de felicitat als ulls.
No m'hauria importat massa si hagués vingut a l'hora, com sempre. No m'hauria importat gens si hagués vingut amb un somriure als llavis i cantant alegrement el nom de l'afortunat en qüestió.

Però quan allò passava a afectar-me a mi, i a la meva música, em superava.

-Dic el que em doni la gana quan em falten al respecte.- vaig dir-li, sense fer cas a les explosions de les pedretes. Ara ja es tractava d'orgull.- He vingut per escoltar-te. Per què si no?- vaig alçar una cella, mirant-lo.

Sabia que havia estat amb algú, ho veia als seus ulls.

-Ah, i deixa les pedres tranquiles que no t'han fet res.

- Escoltar-me... - vaig riure -. I escoltar-me és més interessant que...?

No vaig acabar la frase. Ella ja n'era conscient.

- Adéu, Luckgarden - vaig dir, abaixant la vareta -. Que et vagi molt bé la vida.

I dit això vaig marxar, sortint de la sala i travessant aquell llarg passadís. A mig camí vaig mirar enrere, per últim cop. Deixant-la enrere.

Vaig rodar els ulls.

-Ves-te'n a la merda.- vaig dir-li. No molt fort, pero de manera que em pogués sentir.- I sí, tinc moltes més coses que fer molt més importants que escoltar-te. No se per què coi he vingut.

Així jo també em vaig girar i vaig començar a caminar.

Vaig aturar-me a mig camí.

- Doncs vés-les a fer... - vaig dir, molest -. I jo tampoc sé per què coi has vingut. Ni sé per què vas venir els dos dies anteriors.

Vaig riure, sorneguer.

- Sé que jo hi venia enganyat. Enganyat per una implicatura que tu mai vas saber entendre... - vaig fer una ganyota -. Tot i que cada vegada m'estranya menys, que no ho captessis.

Vaig girar-me i el vaig mirar.

-Si vols parlar, vens i m'ho dius tot. No et prometo res. Si només em culparàs per haver jugat una mica ja em pots deixar en pau, perquè no et penso donar disculpes, si es el que vols.

Vaig sospirar.

-Ben pensat... què coi vols?

- Fa dues hores, a tu. Ara, que em deixis en pau. - vaig remugar.

Ja estava més tranquil.

- Es nota que amb la teva cara bonica mai ningú ha jugat amb tu... Entendries per què els altres no ho fan - vaig riure, sorneguer -. Però bé, no sé què esperava d'un Slytherin d'arrels franceses...

Vaig fer-li una mala mirada.

- Recordes la xerrada del primer dia, allò de que no s'hauria de separar la gent per residències? - vaig somriure, fent més aviat una ganyota -. Ara ja tinc un motiu per pensar que està bé que sigui així, i ho tindré en compte quan hagi de tractar amb altra gent.

Cada cop m'estava enfadant més i més.

-Ves-te'n a la merda!- li vaig cridar.- No entenc per què et posses així! Tú només jugues amb totes les noies! Jugues, flirtejes, els hi tires la canya, com dius, te les folles i apa, a per una altra. No se per què em mires malament a mi, sent com ets tu.- vaig deixar anar-ho tot de cop, sentint la ràbia.- I sí, he arribat tard perquè estava amb algú, però a diferencia de tu, jo m'he enamorat d'algú. No hi jugo.

Vaig tranquilitzar-me una mica.

- Saps quina és la diferència? - vaig somriure, més calmat -. Que jo mai jugaré amb una mentida, ni amb una veritat amagada. Sempre jugaré amb les veritats per davant, a diferència d'altres.

Em feia mal allò de "a diferència de tu, jo m'he enamorat". No sabia de què parlava.

- I, més enllà d'això, puc arribar a estimar molt a cada noia en el moment que estic amb ella. És després, quan he arribat a un punt en què aquest sentiment és més o menys correspost, que m'escapo i m'amago... - vaig mirar al terra -. I m'escapo, i m'amago, perquè estimar m'ha fet massa mal.

Vaig sospirar. Els meus retrets, vagament justificats i essencialment passionals, havien alimentat els seus, amb més motius i raons cadascun d'ells que tots els meus junts.

A sobre seguia parlant.

-Utilitzes les noies, i ho saps molt bé. Les utilitzes i quan elles s'acaben enamorant de tu, de les teves paraules i dels teus... "encants"- vaig recalcar la paraula.- Les deixes tirades.

Vaig creuar els braços un altre cop.

-I sent tant cobard ets a Gryffindor?

- Això ja no m'ho explico... - vaig dir, en veu baixa.

Però ella no ho entenia.

- Però no, no m'aprofito de les noies. Aprofitar-me'n seria obtenir-ne jo un benefici sense importar-me ella. - vaig mirar-la -. I la cosa que pren més importància, quan estic amb una noia, és que rigui, i que s'ho passi bé, i si s'arriba al sexe, que tingui un orgasme en el qual s'oblidi de tot.

Vaig mirar-la.

- De la mateixa manera que, quan et tirava la canya a tu, no pretenia tenir-te. Pretenia que tu disfrutessis. Però veig que no em necessites per aconseguir això.

"Oh, si, ja. És clar. Quina bona persona era, que repartia felicitat per totes les dones, es més, quina mala sort que no fos bisexual i ho repartís també per els nois."

-Mira, no penso com tu.- vaig resumir el meus pensaments.- Si tot aquest numeret es per "no fer-me feliç" hauries d'estar feliç per què jo ara soc feliç. Encara que sigui amb una altra persona. Si el que volies era que "sigués feliç" amb tu, entenc la teva ràbia, però no es el que tu dius.

Vaig sospirar.

-Bé, dona igual. Soc Slytherin, tinc arrels franceses (i orgullosa de tot això) si t'he fet mal et fots. Jo ja no vull discutir més.

Vaig rascar-me el cap, descol·locat. Val, no sabia per on agafar-me-la, aquella noia, però és que tenia raó.

- Ehm... Val, d'acord. S'ha acabat la discussió - vaig dir, descol·locat.

Vaig fer mitja volta, arronsant-me d'espatlles, preguntant-me què havia passat exactament aquella tarda. Preguntant-me què havia estat fent tota la meva vida, si el que deia aquella noia no era incorrecte.
Un últim pensament va creuar-me la ment abans de desaparèixer del seu camp visual. Aquella frase de l'amor. Una frase que, inevitablement, em tornava a Itàlia.

Des de la distància, vaig girar-me cap a ella. Agraït, de sobte. Amb un somriure.