La segona sessió de música

Vaig entrar, amb pas lleuger i el cap ben alt, a la sala adjunta del passadís del tercer pis. Vaig anar fins l'armari del fons, aquell armari gros de fusta de roure que havia portat (no sense dificultats) el primer dia que havia entrat a aquella sala.

Vaig fer un gest de vareta, deixant anar unes espurnes, perquè reconegués l'empremta màgica. Després vaig treure'm un clauer amb tot de claus petitetes, similars, i vaig agafar la corresponent, obrint així el candau del pany i agafant el violoncel.

També vaig agafar la cadira, de la qual en vaig fer una còpia per la Nyx, i vaig disposar-les com el dia anterior. Finalment, vaig asseure'm a la meva cadira, vaig treure el violoncel de la funda i vaig començar a tocar.

Vaig sortir de la sala comuna i sense detenirme vaig caminar cap a aquella saleta que m'havia ensenyat el Matt ahir. Aquesta vegada no portava cap llibre a la mà, no el necessitava. Duia al cap moltes melodies que el meu pare em tocava de petita per demamar-li i possarlo a prova.

Vaig arribar a la porta i vaig parar l'orella, escoltant-lo uns segons sense que ell sabés que l'escoltava i després vaig entrar quan va acabar la cançó.

-Hello!- vaig dir somrient

I aleshores, quan vaig acabar, va entrar.

- T'esperava - vaig somriure.

En realitat no l'esperava. No esperava que vingués... Esperava que em deixés tirat, se'n penedís i em vingués a demanar disculpes més tard. Però va venir. "Bé, Matt, tens possibilitats amb ella!"

- Suposo que véns amb més d'una proposta, avui - vaig agafar l'arquet amb vigor.

-No, no m'esperaves.- el vaig contradir- No diguis mentides, se't veu a la cara...- vaig somriure, divertida.- Ahá, tinc moltes peces al cap, preparat.

Vaig asseure'm a la cadira que ja m'havia reservat i vaig creuar els braços tot dient:

-Coneixes el Bourree Op. 24 de l'Squire?

Vaig somriure quan va dir que se'm notava la sorpresa a la cara. Tenia raó.

- Ehm... Sí, el conec. No és dels meus preferits, per per tu... el que sigui.

Vaig agafar l'arquet amb vigor i vaig començar a acariciar les cordes del meu chelo, que va emetre un cop més aquell so que tan m'agradava. Un so rere l'altre, tocant aquella bella i alegre melodia. Vaig tancar els ulls. Em faltaven els meus companys... No era el mateix sense la viola fent la segona veu. Una viola, o un violí, o un piano.

Vaig somriure i va començar a tocar. Mentrestant, jo pensava en veure per on em sortiria. Estava segura que des de la seva estança a Hogwarts ja s'hauria lligat a més d'una noia, o com a mínim a una, pero no entenia quin era el seu plà amb mi. Es a dir, de moment, l'unica beneficiada era jo per que rebia concerts de violoncel gratis, no veia cap benefici en la seva part... menys que anava a veure'l.

Igualment, sabia que li estava costant, i allò m'agradava.

Vaig prestar atenció a la melodia que sonava, amb un somriure als llavis.

Vaig acabar de tocar, fallant altra vegada una nota a mitja melodia, i vaig mirar-la amb un somriure.

- Suposo que tots aquests concerts de violoncel rebran recompensa, oi? - vaig picar-li l'ullet -. Alguna altra suggerència que a la senyoreta li vingui de gust escoltar?

Vaig parar-me a pensar. Pensava en dues coses alhora, curiosament. Una, era en si aconseguiria el que volia amb la Nyx. L'altra era si aconseguiria el que volia amb el violoncel. Esperava un repte, però un repte amb ella, no amb la música.

-Oh, sí es clar. Quan vulguis et regalo una granota de xocolata.- vaig dir, fent-me la boja.

Vaig pensar alguna altra cançó per que la fes.

-La tarantella, del mateix autor...

- Ah, els teus llavis són de granota de xocolata? - vaig dir, més directe, amb un somriure als llavis.

"La Tarantella de Squire". Val, d'acord.

Vaig començar a tocar, amb els ulls fixats en ella i poc pendent de la melodia. Aquesta vegada en vaig errar dues. I una no va ser voluntària. Vaig fer una ganyota, incòmode. No estava concentrat, em passava com... bé, com quan la Stella venia als concerts al caffè.

-Per saber de que son els meus llavis hauras de somiar, Matt.- vaig dir.

vaig veure que aquesta vegada se'l veia més incómode. Vaig alçar una cella encuriosida.

-Se't veu estrany. Que hi ha res que t'incomodi?- li vaig demanar.

Vaig acabar la cançó.

- No, tranquil·la... No estic tan concentrat com ahir, això és tot - vaig somriure-li -. Hi ha coses a la meva ment que es sobreposen al que estic tocant.

Vaig començar a tocar la melodia d'El padrí. Em recordava a Itàlia i al grup, a quan tocàvem al caffè i rèiem quan algú proposava aquesta cançó. I seguidament la tocàvem, i la gent reia, i aplaudia. Ara no tenia ningú que rigués, ni que aplaudís.
I tenir la Nyx allà ja era un consol enorme, davant la perspectiva que la música passés a un segon pla, i la confirmació que això no passaria.

Vaig somriure quan va canviar de cançó.

-Anyores Italia, oi? Ets d'allà, no?

Em vaig aixecar de la cadira, cansada d'estar asseguda, i vaig donar-me un petit passeig per la sala.

Vaig deixar el violoncel a la funda i em vaig aixecar, anant cap a la finestra.

- Sí... Allà hi tenia gent, gent que m'importa molt. Se'm fa una mica estrany, tot això... Ja saps, les presses de la gent, les disputes inútils entre companys, tirar la canya en anglès en comptes d'italià...

Vaig mirar-la.

- Suposo que això em dóna punts a favor, també. M'hi he d'esforçar més, per seduir una noia en anglès. - vaig somriure-li -. Però si totes són com tu, val la pena...

-Soc francesa, pero el meu pare es anglés.- li vaig dir.- he viscut tota la meva vida amb els dos idiomes i amb les dues cultures, per això no s'em fa estrany. Estic acostumada. Igualment la meva terra sempre serà frança.

Vaig acostar-mi per parlar millor.

-Igualment, capitán pescanova, crec que vas molt bé per aquí. A més, entre nosaltres, l'italià es molt més bonic que l'anglès.- vaig somriure, sincera.- La pena es que no l'entenc.

- Bé, jo no parlo francès, o sigui que m'hauré de resignar a dir-te com estàs de guapa avui, o com m'arribes a desconcentrar quan em mires mentre toco, en anglès.

Vaig somriure-li, seductor. Aquells moments en què s'encreuen paraules però els petons no hi són, són tan bonics... I es fan, alhora, tan curts...

Em vaig mossegar el llavi, mantenint-me firme.

-Es quasi com si em parlessis en francés. Sempre he viscut amb els dos idiomes.- vaig somriure mirant per la finestra.- Què penses? Et veig bastant enfora, pensatiu.

- Enfora? - vaig riure -. No, al contrari, estic massa concentrat en tu com per pensar en res més...

Vaig somriure-li. La tenia allà al costat, mirant-me, molt a prop. Vaig valorar les possibilitats de fer-li un petó i no rebre. Eren baixes, però no tan baixes com el dia anterior.

- Concretament, concentrat en comptar quines possibilitats tinc que això funcioni - vaig agafar-li la mà -, però pel que es veu la única que ho sap ets tu.

"Oh merda..."

M'havia agafat la mà, somrient. Vaig escoltar el que em deia, notant com poc a poc m'havia possant vermella. Avergonyida vaig girar el cap per que no em veiés.

-i seguira sent així.- Vaig dir seguint amb el meu posat de dona dificil.

- Potser no ho sabré, però faré els possibles perquè augmentin... - vaig picar-li l'ullet, sense deixar-la anar de la mà.

Apartava la mirada i em defugia, però no va apartar la mà.

- Nyx... - vaig esperar que girés el cap -. Em pregunto què passarà si...

I vaig fer-li un petó, subtil, als llavis. No era un petó de pel·lícula. No era el Petó, només una eina més de seducció.

- ... faig això. Suposo que em caurà un cubell d'aigua al cap - vaig dir, fent al·lusió directa a l'incident del dia anterior.

Es va apropar i em va fer un petó. Vaig apartar la mà i la vaig dur a la butxaca per agafar la vareta, però no hi era. L'havia deixada a la sala comuna.

-Segurament t'hauria caigut alguna cosa pitjor d'haver tingut la vareta.- vaig apartar-me uns cabells de la cara- dóna gràcies a la meva memòria.

Això m'ho prenia més bé com un joc. Una aposta. Ell apostava que podria, jo que no ho aconseguiria. Havia perdut? No, mai. Només m'havia donat un petó...

No va reaccionar malament. Tampoc em va correspondre el petó amb gaire efusivitat, és cert, però no esperava que ho fes.

- Nyx, saps qui era l'Steve Jobs? - va assentir amb el cap -. En el seu moment, en un discurs que va fer a Stamford fa uns trenta anys, va dir dues coses que, a mida que he anat creixent, he adoptat com a filosofia de vida.

Em vaig adonar que encara no li havia deixat anar la mà. Ella no semblava haver-se'n adonat.

- La primera deia "Em miro al mirall cada matí, i em pregunto "Si avui fos l'últim dia de la meva vida, voldria fer el que estic a punt de fer?" I si la resposta és "No" durant molts dies seguits, sé que he de canviar alguna cosa." - vaig estrènyer-li la mà, suaument -. I jo, ara, em pregunto al matí què vull i veig que et vull a tu.

»La segona cosa que va dir va ser "Stay hungry, stay foolish". I, per si no ho has notat, tinc fam de tu.

Vaig deixar-li anar la mà i vaig creuar els braços.

"Tot son táctiques llegides a algun llibre"

Vaig fer un somriure, no em deixaria portar fàcilment i volia que ell ho veiés.

-Aix pobrissó.- vaig despentinar-lo, juganera.

"Casi, però no, Matt."

Va despentinar-me, juganera. Bé, millor que fos juganera que no pas que reaccionés malament.

Em va sorprendre, per un instant, la seva actitud. Semblava haver oblidat completament aquell petó, com si no hagués tingut cap importància. Com si no hagués estat cap intrusió. "Bona senyal, Matt!"

- Nyx, només per curiositat... tinc alguna possibilitat? - vaig picar-li l'ullet.

Vaig mirarlo uns segons, sense saber què respondre. En tenia? Si tota l'estona m'havia de sentir la meva veuta era per què sabia que en tenia, de possibilitats, i el petó d'abans... Però ho havia de dir? No podia enganyar?

Vaig somriure finalment.

-Tu què trobes, Mattie? Què creus?

- No ho sé - vaig somriure, sincer -. Però creuo els dits perquè així sigui.

Vaig tornar al meu lloc i vaig recuperar el violoncel, començant a tocar la pantera rosa.

- Nyx, alguna altra proposta que tinguis en ment? - vaig somriure -. Ara ja estic més concentrat...

Vaig parar un moment. No era veritat, no estava més concentrat. Ho estava menys. Només podia sentir el gust dels seus llavis.

- Val, ho estic menys, però a falta de res millor... - vaig somriure-li, seductor.