Tornada a Hogwarts... segona part. [James]

-Estic bé estic bé estic bé estic bé.

-Segur?

-Siiiii...- vaig dir, ja cansada. Li vaig donar dos petons a la meva germana i vaig agafar l'escombra. Des de Hogsmade el viatge amb l'escombra no era molt llarg, i en uns minuts vaig ser-hi. El meu cor va fer un salt d'alegria de tornar a allà. Pot ser a la primera persona que tindria que anar a veure era a l'Agatha, ja que...

la butxaca em pesava. Sabia que el meu subconscient em deia la primera persona que tenia que veure, pero jo no sabia si ell em volia veure a mi. Encara recordava la seva freda benvinguda i el dolor que vaig pasar aquella tarda, i no volia tornar al mateix.

Vaig aterrar suament i vaig mirar el castell des d'alla. Vaig ficar-me la meva mà a la butxaca i vaig treure la petita caixa. Esperava que l'agradés...

Era al peu d'una alzina quan una escombra coneguda va sobrevolar el meu cap. Tan aviat tornava a ser a Hogwarts?

Vaig aixecar-me. No sabia si hi volia parlar. La veritat és que l'actitud del primer dia havia estat una actitud molt pròpia d'un Slytherin, i aquells últims dies havia patit per la salut de la Gryffindor.

- Lily! - vaig cridar, perquè em veiés i baixés -. Lily, aquí!

Em vaig girar alçant una cella quan vaig sentir una veu cridant el meu nom.

Vet aqui la primera persona que tenia que anar a veure.

-James!

M'havia cridat, això volia dir que volia parlar amb mi, no?

Vaig anar cap a ell i vaig somriure.

-Eh!, He tornat!- estava molt contenta.- L'he tornat a guanyar.

Va baixar. Sorprenent. La veritat, no m'esperava que ho fes... hauria d'odiar-me després d'aquell primer dia al Gran Saló.

- Me n'alegro - vaig dir; vaig fer el gest de fer-li una abraçada, però de seguida vaig renunciar-hi -. L'Agatha em va explicar que te n'havies hagut d'anar...

Vaig mirar-la. La veritat és que no feia bona cara.

-Li vaig dir que ho digués a tothom... bé, a tothom conegut.

Me'l vaig mirar uns segons i després vaig mirar el terra. No sabia molt bé que dir. Per un segon vaig pensar que m'anava a abraçar, pero no ho va fer. Jo tampoc em vaig veure amb cor de fer-ho. Em va fer mal, i ara veia que estava millor, bé... no era fred.

-Vaig empitllorar, i ja està. Però ara torno a ser aqui... ah... em vaig saltar el teu aniversari.

Vaig donar-li la capsa petita.

-Ah, i no em diguis que no el vols. El tenia de fa temps...

Allà dintre hi havia un giratemps. La meva familia el tenia de fa temps, pero jo no sabia trobar-li l'utilitat i la meva germana no el volia... sabia que ell li trobaria l'utilitat.

Quan me'n vaig voler adonar, ja era dins la seva ment. En vaig sortir, sospirant i amb els ulls tancats. No sabia si ho havia notat, ella. Una fiblada, com si m'haguessin clavat un punyal al cap, va ferir-me per dins.

- Lily... Això és un record familiar, no ho puc acceptar. Ho faria de bon grat, però... no puc. No hi tinc dret.

Vaig allargar-li la capseta.

Vaig tornar-li la capsa.

-Com no l'agafis m'enfadaré.- vaig dir-li, seriosa.-No es un record familiar, el teniem per casa per treballs dels nostres pares, i a mi i a la meva germana ens porta mals records. Cap de les dues l'interesa, i se que tu li trobaries utilitat.

Vaig mirar el terra un segon.

-Va, pel teu aniversari i per tot el mal que t'he fet.

Vaig agafar la capsa.

- Lily... Em sap greu el que et vaig dir el primer dia. Ho entendré si... no vols tornar a saber res més de mi.

Vaig asseure'm altra vegada al peu d'aquell arbre mil·lenari, immens, que s'aixecava enmig dels jardins de la també mil·lenària escola.
Vaig treure el time-turner de la capseta, acariciant el petit rellotge de sorra amb la punta del dit gros.

- Gràcies, Lily. De veritat, moltes gràcies...

Vaig alçar una cella. Que coi deia ara? Vaig mirar-lo uns segons i vaig somriure de nou. Hauria de estar enfadada amb ell, de fet, ho estava feia temps... pero ara ja no. sabia que estar enfadada no faria res, es més, faria enfadar també al James.

-No, ho entenia. No vaig dir-te res, això no està bé... Ara sempre avisaré, no vull crear més mal. Sento molt el que et vaig fer James... se que vas patir molt... ho sento.

Vaig anar a seure al seu costat mentre mirava el castell.

-Pot ser ens hauriemm de perdonar els dos. No tornis a ser com abans, el James d'abans em feia por.

Vaig tornar a sentir aquella fiblada. Entrar a la seva ment era gairebé inevitable; però sortir-ne em feia tant mal...

- Encara no sé com és el James d'ara, Lily... No sé qui sóc... - vaig dir, amb el cap entre les mans, abatut.

Encara tenia el reculatemps a la mà. Era un regal preciós. Vaig posar-me'l, penjat del coll, mig amagat per dins la camisa.

- Espero que algun dia em puguis perdonar... - vaig dir, reprenent el fil dels seus pensaments.

"Joder, James... Has d'evitar la legeremància, coi!", em vaig dir a mi mateix.

També tenia raó. Què em feia pensar que era el James de qui m'havia enamorat?

Bé, hi havia alguna cosa. No se per què sentia que hi havia alguna cosa que amb el James fred no havia. Es més, diria que feia poc que estava allà.

-Jo ja t'he perdonat.- vaig dir, estranyada i pensativa.- La questió es si tu m'has perdo... Et trobes bé?

Vaig seguir amb calma el fil dels seus pensaments, fins que vaig caure en que la Lily encara sentia alguna cosa... I em vaig espantar. I vaig voler sortir de la seva ment.

A la tercera va la vençuda, diuen. Doncs sí, al tercer intent la fiblada va poder amb mi, i vaig començar-me a marejar. El sentit de l'equilibri va quedar reduït a cendres i la consciència va abandonar-me, gradualment.

"Et trobes bé?", va dir-me. Volia dir que no, però no n'era capaç. Vaig allargar la mà per agafar la seva, però abans d'aconseguir-ho vaig caure, cap a l'altre costat, inconscient.

M'agradaria dir que vaig conservar la calma. M'agradaria dir que quan em va intentar agafar la mà i va caure no vaig ser presa del pànic. Pero això seria mentir, i no soc una mentidera.

Vaig agafar aire moltes vegades seguides, rápides. Vaig apropar-m'hi al James i vaig veure que estava inconscient. Vaig sentir por, una por molt freda. Fins feia poc no li pasava res. Que coi?

-Expecto Patronum!!!- vaig cridar. Un cérvol platejat va sortir fent un gran salt de la vareta i se'm va quedar mirant. La veu em temblava.-Ajuda! El monitor Bohr está inconscient al jardí!

Vaig mirar al James i unes llàgrimes em van caure per les galtes.

[TEMA TANCAT]