Ah, ets tu e.e [James]

Acabava de deixar la foto del Matt a la sala de l'EM. Vaig llevar-me les llàgrimes dels ulls, vaig respirar poc a poc uns segons i vaig aconseguir dominar-me. Vaig recordar quan vaig parlar amb el Matt, al llac, i vaig decidir tornar-hi.

El llac estava tot buit. A mi m'agradava, estar-hi, de nit era bastant bonic, encara que a vegades donava una mica de por...

Em vaig asseure i vaig quedar-me allà, mirant el llac, recordant com li deia que per favor anés amb compte, que no volia que li passés res de dolent, que era amic meu, des que em va salvar de les bales del Fortin.

Però no havia servit per a res dir-li allò.

Vaig estar buscant, però no trobava ningú. A la fi, travessant els Jardins la vaig veure.

- LILY! - vaig cridar, i en poca estona vaig ser al seu costat -. He tornat, hola.

Vaig asseure'm, i vaig quedar-me mirant el llac.

- Sé que he estat absent, i que fins i tot quan hi era no et vaig tractar gaire bé, però necessito que m'ajudis. M'has de dir tot el que ha passat amb el Fortin, tot el que en saps. És important...

Vaig sentir el seu crit i vaig alçar una cella primer, després vaig somriure, sentint com se m'anava un gran pes de sobre. El James era aqui... ell podia fer-li front al Fortin. Després, vaig recordar com em va tractat i vaig arrufar el front, mentre ell s'asseïa al meu costat.

-Ja era hora de que vinguessis, no? Han calgut dues morts per que reaccionesis?

Vaig mirar-lo, inspeccionar-lo de dalt a abaix.

-Ahà. Ara si que parles amb mi, no? Ara si que vols parlar, no? Ara vols saber coses... Oh, saps que va ser el Fortin, enhorabona...

Vaig mirar-lo, encara enfadada. Esperava una disculpa, i ell ho sabia, per què el que ell m'havia dit, no ho era.

-Ara si que vols parlar, no abans, que sabies que jo estava amb càncer. Si, ja me'n vaig sortir, gràcies per demanar. No abans, quan veies que actuava de manera estranya. Ah, no, espera, que vas venir al ball, però no et vas preocupar molt... Jo pensava que erem amics, James, i encara que haguessim tallat, podriem parlar, no?

Vaig deixar anar un sospir.

-Bé, vale. Ja t'he dit tot el que volia dir-te... què vols saber? Per on començo, per el principi?

Per què encara que no volgués, li ho havia de dir, ell podia fer fora al Fortin.

Vaig escoltar el que em deia, assentint lleugerament amb el cap.

- Lily... Quan vas agafar càncer jo també ho vaig passar molt malament, però parlar amb tu només ens feia mal als dos. Sé que vaig ésser un imbècil, i vull arreglar-ho. Però primer hem de caçar aquest malparit, i necessito saber tot el que en saps tu.

Vaig fer una ganyota, i me la vaig quedar mirant.

- Des del principi. Des que va tallar amb l'Agatha i et va atacar, i fins avui.

Vaig sospirar. Encara em feia mal recordar, i tot el que m'havia fet, em perseguiria fins a la mort.

-Bé... Em va atacar per primer cop a l'hivernacle. Em va deixar inconscient amb una mandràgora. Al principi no va ser per res, em va atacar per què em va trobar i no volia "divertir-me" amb ell, com ell ho va dir... el cas es que allò em va afectar molt, vaig desconfiar de tothom, tenia por de tot i tothom... i ell se'n va adonar, es va adonar del que em feia més por, era ell, i va començar a utilitzar-me de titella.

Vaig deixar de mirar-lo i vaig mirar el llac.

-Malament. Em va dir que havia de buscar una cosa per ell, jo no volia, però... bé, em va torturar una mica. Una pedra. La pedra de la resurrecció... i abans de que diguis que no existeix, com tots a qui ho explicat (menys l'Allie) existeix. Per què la vaig trobar.

Vaig somriure. Allò m'agradava, per què encara que l'havia trobat, ell no havia pogut arribar fins a ella gràcies a mi, i encara que no havia servit per a res, em feia sentir forta.

-Vaig veure els meus pares... la pedra et canvia, James. Jo vaig tornar a ser jo, i el Fortin em va tornar a agafar... el cas es que jo vaig guardar la pedra a un lloc on ell no podia arribar, ell s'esfurismava per moments, i em va... em va torturar en grau major. Amb maleficis. Com jo seguia negant-me a donar-li la pedra, ell va amenaçar a tot Hogwarts. L'endemà l'Allie era a St. Mungo.

Vaig mirar-lo un altre pic.

-Vacances de Nadal. Quan vaig tornar, em van dir que havien tirat la Cassandra al riu i que la Sam havia anat a l'hospital. El Fortin havia utilitzat a la Cass i a mi per atacar la Sam. De cop, tot... més o menys, es va tranquil·litzar. Jo... estava molt nerviosa i no parava de buscar la manera d'anar un pas més endevant del Fortin... però llavors va morir la Lizzie. Endevina, la seva mort es va produïr molt a prop de la mort del pare del Fortin...

Vaig fer un moviment amb el cap, donant-li a veure que allò era seriós.

-Un cap de setmana jo me'n vaig escapar de Hogwarts, quan vaig tornar, el Fortin m'esperava. Em va tornar a demanar per la pedra, però menys. Ara el que volia era informació. Informació important. Em va fer beure alguna cosa i... ho vaig escopir tot. Vaig parlar de l'EM i vaig possar a gent en perill. Em va demanar per tu, però mira, aqui la nostra falta de comunicació va anar pel nostre favor.- vaig dirigir-li una mala mirada.- Però, el més important, em va demanar per la vareta d'Àlber.

Vaig senyalar el cel.

-L'antic propietari ara es allà. Arthur Williams, l'avi de la Sam. Endevina ara, qui el va assassinar.

Vaig mirar-lo, seriosa.

-Ara te la vareta més poderosa del món màgic. Ha matat un alumne. Penses esperar o actuem ja?

L'escoltava, amb una ganyota als llavis. Hi havia coses que no em quadraven.

- D'acord, dius... que et va torturar? I no van quedar rastres de màgia a l'entorn? Saps com ho va fer? - vaig arrufar el nas -. I el beuratge? Us vaig ensenyar a resistir el veritasèrum, i a tu se't donava bé. Com pot haver-hi una poció més potent que el veritasèrum?

Vaig bufar, frustrat. I aleshores va dir allò de la vareta d'àlber. L'havia aconseguit.

- És... és impossible... - vaig obrir els ulls com plats -. Com...?

Vaig quedar-me sense paraules durant uns segons, i a la fi vaig recuperar la compostura.

- Actuem? No, no... Actuo JO, amb el conseller i els altres professors. No penso permetre que et posis en perill - vaig somriure-li, amargament -. I tu com estàs? Com va tot, ara? Estàs recuperada de les tortures?

Vaig fer que si amb el cap, escoltant les preguntes, perquè jo també m'ho havia demanat. Vaig possar la mà a la meva butxaca extensible i vaig treure una llibreta negra. Allà, hi havien tots els meus pensaments. La pedra, hi havien varies hipòtesis sobre ella i hi havia les maneres que havia cercat per destruïr-la amb el verí de basilisc com a opció més fiable... i... les hipòtesis sobre les pocions.

-Bé, ja sé que es de paranoics, però quan no et pots enfrentar al teu enemic, investigues.

Vaig obrir la llibreta i vaig passar pàgines fins arribar a una necrològica que al principi vaig decidir no ficar-la, fins que em vaig enrecordar de les pocions.

-A Jules Possesseure. Oh, què estrany. L'oncle de la Gisèlle. Ostres, ara la Gisèlle porta l'empresa de pocions més important del món. Ostres, em fa que he trobat d'on el Fortin ha tret les pocions.- vaig somriure.

Vaig escoltar el que em va dir i vaig possar els ulls en blanc.

-No. Actuem, has sentit bé. Perquè la Sam i jo, després de tot el que hem fet, passem de quedar-nos amb els braços creuats. Ens hem estat entrenant, no penso deixar que el fill de puta del Fortin faci alguna cosa més.

Vaig escoltar les preguntes de després i vaig somriure. Eren preguntes d'amic, i tornar-lo a trobar com a un amic em va agradar.

-Estic... bueno. Intento que tot no se'm faci una costa molt gran, encara que... encara que ha vegades em venen flashbacks, o somio amb les tortures. Crec que mai em podré desfer d'elles... esclar que tants crucios seguits son dificils d'aguantar. M'alegro de que no estic boja, soc... bastant forta, i això em fa sentir bé. Recuperada? Nah, crec que mai arribaré a estar recuperada del tot. Però hi ha gent que t'ho fa oblidar.

Vaig somriure-li.

-I tu? Què tal el viatge?

Vaig llegir-me la llibreta que m'allargava. Hi havia relacions lògiques entre les víctimes, que indicaven diversos patrons de comportament. Vaig alçar una cella.

- Euh... Escolta, hi ha atacs que no corresponen a la manera de fer del Fortin. Alguna idea sobre l'atacant? - vaig preguntar-li.

Després va dir allò que ella i la Sam volien participar. Vaig alçar un dit, fent-la callar, i vaig intervenir.

- Segona línia. No penso deixar que us exposeu a cap dels possibles encanteris del Fortin, ni de cap dels seus possibles companys - vaig fer una ganyota -. Segona línia, queda clar?

Vaig somriure-li quan va comentar que ja estava millor, tot i els malsons i els records. Va donar a entendre que havia conegut algú, també. Bé, me n'alegrava per ella.

- El viatge... bé, enfeinat. No ha estat un viatge de plaer, sinó més aviat un enfrontament constant contra monstres de tota mena. Hi va haver moments en què ho vaig passar bastant malament, sobretot quan em vaig esgarrinxar amb un arbust en enfrontar-me a un vampir, i creia que m'havia mossegat i infectat. - vaig sospirar -. Però, a diferència d'altres, jo no he conegut a ningú en els meus viatges.

Vaig somriure-li, divertit, i me la vaig quedar mirant, esperant una possible explicació. No sabia si me la donaria o s'enfadaria, però tampoc venia d'aquí, ara.

Vaig fer que no, vaig fer girar les pàgines.

-Segons l'Agatha, a l'Allie i a l'Erin les va atacar la mateixa persona, encara que no s'hi volia ficar molt. A la Wendy... no en tinc ni idea. Va actuar violentament, va deixar-la lligada al pi cabaralla. Tenia òssos trencats, però no recordava res.

Vaig somriure quan va dir allò de segona línea. Bé, almenys era una cosa... encara que ho duia clar si volia que la Sam estigués a segona fila.

Vaig alçar una cella quan em va dir allò de que no havia conegut a ningú.

-Com que no? El pobre vampir es sentirà marginat...- Vaig treure-li la llengua, trapella, després vaig riure.- Vale... si, he conegut a l'Erion. És molt bon noi... encara que amb tot això que està passant pateix una mica, pobret.- vaig fer una ganyota.

- Tothom pateix... i amb raó - vaig aixecar-me, fent una ganyota, i vaig somriure-li -. Prepara't i busca la Sam. D'aquí unes hores entrarem a la Sala Comuna de Slytherin, però per ara no diguis res a ningú. Ja us enviaré un patronus quan ens reunim.

Vaig saludar-la amb la mà i vaig marxar, pensatiu. No estava sol, i necessitaríem gent. Si almenys pogués trobar l'Agatha... ella ens ajudaria, també.

[Surto del tema]

Vaig fer que si, i després vaig empassar saliva. Una altra gran batalla? Esperava que no...

Vaig saludar-lo amb la mà quan se'n va anar. Sabia que potser d'aquesta no me'n sortia, encara que fos a segona linea... perquè... a qui volia enganyar, si les coses es possaven negres, passaria del James i em possaria amb la Sam a primera fila, ho sabia. Però ho havia de fer, per el Matt, per tot el que m'havia fet el Fortin.

Vaig agafar el telèfon mòvil i vaig sospirar. Havia de cridar a l'Erion, almenys ho havia de saber, on em ficaria d'aqui res, després, a cercar la Sam.

Vaig clicar a contactes i picar al nom de l'Erion, després, vaig esperar.

Vaig alçar una cella quan vaig veure el nom de la Lily a la pantalla del meu mòbil, però aviat vaig recuperar la serenitat i vaig despenjar.

- Hola! - vaig saludar, jovialment, sense poder amagar aquell bri de preocupació a la meva veu -. Oh, sisplau, digues-me que només em truques per sentir la meva veu...

Vaig empassar saliva, preocupat.

Vaig empassar saliva quan ell em va parlar. Vaig sospirar.

-Erion... Te'n recordes que vaig parlar-te del James? Doncs... per fi ha aparegut. Ahir a la nit van matar a un altre alumne...- vaig sentir mal al pit.- A un bon amic meu. Anem... Anem a actuar, potser això s'embolica massa, Erion... no sé si m'explico.

Vaig possegar-me el llavi, mirant el llac.

Vaig quedar-me sense respiració. No sabia què dir. Els ulls se'm van anar obrint, de mica en mica, i vaig tardar molt a poder respondre.

- Lily... jo... no... - tartamudejava, incapaç de parlar -. Fes el que hagis de fer, però recorda sempre una cosa... t'estimo.

Vaig fer una ganyota, reprimint el crit de ràbia. La simple idea de perdre-la em feia massa mal. Massa.

Em van venir ganes de plorar, però no ho faria, perquè ho havia de fer, per el Matt, per la Lizzie, per tots aquells que moririen aquest dia, per fer-li pagar al Fortin tot el que m'havia fet.

-M'he estat entrenant... no... no passarà res... - sabia que això que acabava de dir no ho podia dir amb certesa.- Ho sento, Erion, però ho tinc que fer... Jo també t'estimo. T'estimo molt, per això en part també ho faig. Sap on vius, no puc permitir que et faci mal.

Vaig fixar la mirada al llac, sospirant.

Vaig sospirar, entristit.

- Estaré esperant que soni el telèfon, que el teu nom aparegui a la pantalla. No em facis patir gaire, i sobretot, sigues forta, que tu ho ets molt.

Vaig fregar-me els ulls, cansat. La meva respiració calmada i el meu cor, lent i parsimoniós, amagaven el veritable nervi i terror que sentia.

Vaig somriure. Havia aconseguit ser forta.

-T'estimo... no ho oblidis mai, Erion. Mai. T'estimo, et trucaré... et trucaré. Estaré bé... aniré amb compte. Però... però havies de saber-ho, no podia ficar-me i deixar-te sense saber-ho. T'estimo, recorda-ho, per si em passa alguna cosa. Recorda-ho sempre.

Vaig sospirar.

-T'estimo.- vaig repetir.- Adéu...

I vaig penjar.

- Shh, no passarà res... T'estimo, shh... t'estimo... adéu... - vaig guardar el mòbil quan vaig sentir com penjava, i vaig bufar de desesperació. No volia perdre-la.

[TEMA TANCAT]