Estudiant... No, pensant [James]

Porto ja unes quantes nits sense poder dormir per culpa dels nervis que duc a sobre. Faig ulleres, i no em trobo gaire bé. Carrego un munt de llibres en braços, en direcció a la Biblioteca. Quan hi arribo, m'afanyo a seure a una taula apartada. No parlo amb gaire gent darrerament.

Obro el llibre de Futurologia, i trec les plomes i el pergamí de la bossa que he estat carregant tota aquesta estona, i em poso a treballar, capficada en els meus pensaments i les meves reflexions més que en els deures. Quan algú se'm posa davant, ni tan sols aixeco el cap. Estic cansada de la gent que ve a preguntar-me què ha passat amb el Bruno. Tinc la ment plena de barreres dificilment franquejables i de records que, amb ajuda, he aconseguit manipular. I que no tinc ganes de compartir.

Poca estona després la trobo, a la biblioteca. M'aturo i li entro a la ment; té alguna barrera, però són fàcilment franquejables i arribo aviat al nucli del seu pensament. Genero una projecció del pare del Fortin i m'assec a una taula propera a la noia, en el seu camp visual i prou a prop perquè "ens senti", de cara a l'home imaginari que només veu ella a part de jo mateix.

- Senyor Fortin, l'he fet venir perquè estic realment preocupat pel seu fill. Deixant de banda els assassinats i el merder organitzat... el vaig veure molt trastornat - dic, mentalment, reproduint l'escena al pensament de la noia que tenim al costat.

- No se li acudeix el motiu del que li passa? Fa mesos que no el veig i no hi he pogut parlar.

- En la batalla, abans d'intentar assassinar-me, va donar a entendre certes coses que em van fer pensar. Té un fort sentiment de pèrdua que s'ha carregat la resta d'emocions; em sembla que el dóna per mort.

- Ah... ja, vaig haver de fugir i em van donar erròniament per mort. Ja sap, els terroristes... - la projecció segueix "parlant" dins la ment de la noia -. Els terroristes són perillosos. I no volia posar en perill la meva estimada i el meu nano.

- Ho entenc... Només he cregut que era necessari que ho sapigués.

Alço el cap bruscament, i la imatge m'mpacta. Abaixo la vista de nou, sobtada. Llavors començo a respirar, una mica agitadament, posant l'antena parabòlica per enganxar tota la conversa, mirant de reüll al Bohr i al Senyor Fortin de tant en tant.

I no m'entra la idea. És viu. Com pot ser que sigui viu? Si el Kikus va anar al seu enterrament, tenia entès! Em remoc al banc, inquieta, i segueixo gargotejant nerviosament, mentre vaig llançant llambregades als dos homes, que parlen del Kikus sense parar. Això li he de dir al Kikus JA.

M'adono que la noia s'altera; gairebé s'altera tant que falta poc perquè perdi la compostura i la imatge mental del senyor Fortin s'esvaeixi. Però aguanto i segueixo.

- M'agradaria veure'l. Que sap on és?

- Ho desconec, malauradament. I tampoc tinc constància que ningú ho sàpiga o ho vulgui revelar. Ho sento.

- No pateixi, ho entenc. Permeti'm consultar, tanmateix, com és possible que un simple adolescent sigui capaç de derrotar a diversos professors?

- Euh... és molt poderós, ho hauria de saber.

- Té raó. Bé, moltes gràcies per avisar-me. - dit això, la silueta imaginària del senyor Fortin s'aixeca i desfila en direcció a la porta, sortint altivament.

Jo m'aixeco després i faig el mateix, deixant la Bianca tota sola. Ja he fet el que calia.

[Surto del tema]

M'adono que estic aferrant la ploma amb massa força un cop han sortit, i obro i tanco la mà diverses vegades, pensant en el que acabo de sentir. És tot tan surrealista que fins i tot sembla una falàcia, però... Acabo de veure el pare del Kikus viu. Ell ho ha de saber.

Recullo les coses a corre cuita, pensant, guardant dins la ment totes i cada una de les paraules i les imatges que acaben de passar pel meu cap. I, fet això, me'n vaig a l'habitació a deixar les coses.

Pròxima parada... Quarter general.


[TEMA TANCAT]