Ah no. Digues, ara. [James]

No havia tret res de del llibre de la biblioteca, ni treuria res si no li demanava, ho sabia. El problema era que demanant-li tampoc era segur que em digués res. Quasi podia veure que s'allunyaria.

Igualment, m'evitava sempre que podia. Com podia parlar amb ell? Vaig mirar el cel i vaig tosir un parell de cops. Merda, veia que no estaba molt fina encara. Odiaba les malalties... Pero era la primera vegada que tossia des de l'ultima estada a St. Mungo. Bé, era millor...

I el vaig veure. A uns metres. Em vaig apropar i el vaig mirar seriosa.

-No te'n vagis. No fugis. M'has d'explicar que es això que no podem ser amics. Què coi et pasa?

- Lily, vés-te'n. No t'he d'explicar res, a tu... - vaig aixecar-me, disposat a marxar -. No em busquis, de veritat. No vull parlar.

Vaig treure'm el reculatemps del coll. M'havia estat bastant útil aquells dies: em servia per fer les tasques de monitor (vigilar els passadissos a la nit) sense perdre hores de son.

- Té, te'l torno. No el vull, és teu. - vaig dir, amb recança.

Em feia mal, allò. Però era el millor... Tenia l'esperança que si ens discutíem i deixàvem del tot qualsevol mena d'amistat, el lligam es trencaria. Em sabia greu desprendre'm de quelcom tan valuós, però podria trobar un reculatemps en alguna botiga, no era problemàtic, allò.

Vaig agafar el reculatemps. Me'l vaig possar al coll i vaig agafar al james per l'espatlla. Al meu cabell van començar a apareixer petites metxes vermelles.

-No! Estic farta! Vull saber que coi et passa! Estás enfadat per que et vaig deixar sense dir-te res? Supera-ho d'una vegada! I si no es això ja m'estàs dient per què coi vas caure l'altre dia quan només feia uns minuts que parlavem. Es culpa meva? Necessito saber-ho, James!-Li vaig cridar.- Ja val! No fugis més de mi!

Vaig acostar-me a ella, molest. Vaig acostar la meva cara a la seva, fins a sentir el seu alè a la meva cara. Vaig poder veure una guspira de por als seus ulls.

- No estic disposat a donar la vida per tu, Lily... - vaig murmurar-li a cau d'orella.

Vaig allunyar-me una mica i vaig fer un gest amb la vareta per recollir les plomes i el tinter que hi havia a terra.

Es va acostar a mi. Vaig alçar una cella, amb els braços creuats. Duia un bon cabreig damunt. Els meus cabells quasi mai cambiaven a vermell, però allà eren, al seu procés de fer-ho.

Em va xiuxiuejar a l'orella i va començar a recollir les seves coses. No, no , no. Volia respostes. Respostes en concret.

Vaig tornar al seu costat. Pensava molestar-lo fins obtenir el que volia, no m'importava.

-Ho sento, no em val aquesta resposta. No l'entenc. Què passa?

Vaig deixar anar un renec inintel·ligible abans de girar-me cap a ella, cansat.

- Vols que t'ho expliqui? D'acord, t'ho explicaré així resumit i si tens cap dubte vas a la Biblioteca...

Vaig deixar les coses al terra i em vaig posar còmode.

"Quan estàvem junts utilitzava la legilimència amb bastanta freqüència, fins al punt en què es va formar una mena de lligam entre la teva ment i la meva. El cas és que, quan vas marxar, el lligam aquest va quedar fet miques però no es va trencar del tot.
En tornar, la meva ment va començar a fer els possibles per reparar aquest lligam, entrant de nou a la teva ment i adaptant-s'hi. Passa que és massa difícil, no hi ha manera ni muggle ni màgica de fer això: t'hi deixes massa energia, massa forces. Per això em vaig desmaiar l'altre dia... i per això no podem estar junts molta estona, perquè si en dos minuts vaig desmaiar-me... en una mica més d'estona puc perdre la consciència del tot, o deixar-m'hi la vida.
Si et vaig engegar a dida va ser perquè creia que allunyant-te de mi es trencaria del tot el lligam, però no va funcionar. I, si hagués funcionat... potser també m'hi hauria quedat, perquè em temo que la meva ment depèn massa de la teva i que, sense tu, potser em torno boig, o em quedo en coma, o me'n vaig a criar malves directament."

Vaig tancar els ulls. Notava com la meva ment intentava, reiteradament, ficar-se dins la seva. I ho aconseguia, de fet, de vegades... Però aconseguia, malgrat tot, sortir-ne sense perdre-hi massa forces. No volia que es donés la situació de l'altra vegada.

- I, encara que t'aprecio, no estic disposat a donar la vida per tu...

-M'estás dient... que la teva ment depén de si estic més o menys a prop però tampoc molt llluny?

Vaig alçar una cella i vaig mirar-lo, amb por.

-No podem ser amics, però tampoc podem deixar de ser-ho del tot...- vaig dir, més o menys entenent.- I... bé, estic malalta... si no m'acabés de curar, que et pasaria?

- No passarà, però... passaria el mateix que si trenqués el lligam.

Vaig aixecar-me.

- Me'n vaig, Lily... Començo a trobar-me malament.

Vaig fer un gest amb la vareta i tot va entrar dins la meva motxilla. Començava a estar cansat, a perdre forces, i no volia... bé, no volia perdre la consciència com l'altre dia.

Vaig quedar-me un segons mirant-lo i després vaig reaccionar. Vaig fer que no amb el cap.

-No, queda't. Me'n vaig jo.- vaig tossir.- Ja miraré de no creuar-me amb tu. Només em faltava que no només em pugui morir jo.

I me'n vaig anar cap al castell, amb el cap fent-m'hi mal de tant pensar i de tot el que m'havia adonat.

[Surto del tema]