Visita guiada pel castell [Claire]

Vaig arribar al pati de la torre del rellotge, que donava als jardins si passaves el pont, dos minuts més tard de l'hora. "Coi de Matt, sempre arribant tard!", em vaig dir.

Ella no hi era. No vaig saber què pensar. Potser s'havia enfadat perquè feia tard i havia marxat, tot i que en dos minuts... per dos minuts t'esperes, deixes sempre una mica de marge.

Em vaig posar una mica nerviós en veure que no hi era, però de la mateixa manera que em deia que ella s'hauria d'esperar si fes una mica tard, jo havia d'esperar per si era ella la que venia tard.

Vaig sortir de darrera d'un arbre amb en Quisso sobre el cap, el seu lloc habitual. Vaig veure en Matt d'esquenes, mirant a banda i banda, dubitatiu.

- Hola - Vaig dir, en arribar on era ell - Perdona pel retard, Matt. No estaries pensant en marxar, no? - Vaig dir, divertida. - En Quisso volia venir però s'havia embrutat i l'he hagut d'anar a netejar... - Vaig dir, assenyalant al gatet amb els ulls i fent un somriure.

Em vaig mirar els jardins, ple a vessar d'estudiants.

- Per on t'agradaria començar?- Vaig demanar.

Vaig obrir els braços, abraçant tot l'entorn.

- No ho sé, tu ets l'experta. - vaig fer-li un dels meus somriures màgics -. Tu decideixes què creus que em pot interessar, i tu decideixes s'hi m'hi portes.

Vaig mirar al meu voltant. Jo no tenia ni idea de per on començar, però m'importava poc, només era una excusa per estar amb ella.

- Això sí, si se'm permet la suggerència... buscaria els llocs tranquils i apartats, i els llocs clau (com els amagatalls i en general qualsevol lloc on es pugui fer una migdiada) - vaig picar-li l'ullet.

- Bé, doncs. Aviam... - Vaig dir, pensativa - Això que veus aquí, són els jardins. Durant l'any els estudiants hi passejen i s'estiren, prenen el sol i molts d'ells estudien sota l'ombra d'algun arbre. Però quan realment són macos, és a l'hivern. Queden tots ben coberts de neu.- Vaig dir, riallera - M'encanta l'època del nadal i el fred - Vaig explicar.

Vaig començar a caminar, jardins avall. En Matt em seguia i m'escoltava atentament, mentre jo parlava.

- M'has dit que vols que t'ensenyi algun lloc on fer becaines? - Vaig preguntar - T'ensenyaré el meu lloc preferit. ^^

I vaig arrencar a còrrer en direcció al llac.

- Va! Que els he vist de més ràpids! - vaig cridar, a en Matt. I vaig començar a riure, mentre corria.

Poc abans d'arribar al llindar del llac, em vaig aturar.

- Ara, si confies en mi, tanca els ulls.- Li vaig demanar, amb la respiració entretallada.

Es va posar a córrer. No m'ho esperava, o sigui que vaig tardar una mica a reaccionar, però de seguida vaig atrapar-la.

Després, quan em va demanar que tanqués els ulls, vaig assentir i els vaig cloure. Estava una mica nerviós, la veritat, perquè estava a la seva mercè en aquell moment.

- Tant córrer per fer-me esperar ara? - vaig dir en veu baixa, seductor.

- Tranquil, que l'espera valdrà la pena...- Vaig dir, contestant jo també amb el mateix to de veu i agafant-lo d'una mà per conduir-lo cap al llac.

En aquell moment, l'aigua s'assemblava a una bassa d'oli. No es movia. Només hi havia les ondulacions que provocava el calamar gegant en treure un tentacle de tant en tant. La llum del sol de la tarda provocava una imatge preciosa sobre els arbres i l'aigua.

Em vaig aturar, aturant a en Matt al seu torn.

Em vaig posar darrera seu i em vaig posar de puntetes per arribar a la seva orella i dir-li...

-Ja els pots obrir...

Amb els ulls tancats, va agafar-me de la mà i se'm va endur uns metres més enllà, pujant i baixant una mica. Després em va deixar anar la mà. Per un moment vaig tenir la temptació d'obrir-los sense rebre l'ordre, però vaig aguantar.

- Ja els pots obrir - em va dir a l'orella, fluixet.

Se'm va posar la pell de gallina quan va dir-me allò, i vaig obrir els ulls esperant trobar quelcom meravellós.

No em vaig trobar quelcom meravellós, sinó encara millor. El llac, una immensa bassa d'oli, reflectia els objectes de la vora i la llum del sol. Vaig agafar la mà de la Claire suaument mentre observava aquell paisatge. Es devia veure des de la torre, aquell paisatge?

- Eh, Claire... Gràcies - vaig murmurar, gairebé sense veu.

- Eh, Claire... Gràcies - va dir, amb un fil de veu.

Vaig somriure d'orella a orella, encara amb la mà d'ell que m'agafava la meva.

- Doncs aquest és el meu lloc preferit per a fer la migdiada. Si més no, per estirar-m'hi una mica.- Vaig dir, admirant la bellesa del llac en aquell moment.

La cara d'en Matt transmetia una aura de felicitat i pau en aquell moment que no vaig gosar ni molestar-lo.

Em vaig esperar una mica, a que acabés de gaudir del paissatge i estigués preparat per anar a un altre lloc.

Vaig quedar-me uns instants disfrutant del lloc, del moment, i de la companyia. El gat va passar-me entre les cames fregant-me, sobresaltant-me una mica i tornant al món real.

- Anem? - vaig dir, somrient -. Segur que hi ha llocs tan o més meravellosos que aquest...

Sense deixar-la anar de la mà, vaig disposar-me a fer mitja volta, però després vaig caure que era ella la que sabia on anàvem.

- Algun altre lloc que em vulguis ensenyar?

Vaig deixar anar una rialla al veure que era ell el que em volia portar a fer una volta. Després se'n va adonar i em va deixar la capitania a mi.

- El Pi Cabaralla.- Vaig dir, misteriosa.

No em molestava anar agafada de la seva mà. Me l'havia mantingut ell agafada i no m'havia molestat en deixar-li anar. Vam començar a pujar pels jardins, en direcció al Pi.

- Quisso, afanya't! No et quedis enrere, que no et vull haver de venir a buscar! - Vaig dir-li al gatet, tirant el cap enrere.

-Vale, Matt. T'aviso que el Pi té un caràcter... especial, diguem-ne - Vaig deixar anar, encara més misteriosa que abans.

- Per especial vols dir que té l'ego gairebé tan pujat com jo, o que més aviat és un cascarràbies? - vaig riure.

No va respondre, perquè la imatge ho va demostrar per si sola. Semblava... violent. Perillós.

- Anem, fiquem-nos-hi a sota! - vaig dir, mig en broma -. Ho ha fet mai ningú, això de ficar-s'hi?

-Si home! I que més! - Vaig dir, rient. - Ni boja em poso jo sota el Pi, Matt! Ens podria destrossar... De fet, sortiríem molt pitjor que d'un partit de Quidditch violent...

Després em va preguntar si hi havia algú que s'hi haugés posat mai a sota.

- Per desgràcia, sí.- Vaig dir, sospirant.- L'Agatha. La capitana del teu equip de Quidditch. La que se t'ha llençat a sobre aquest matí al vestíbul i una mica més i et trenca el braç. La que fa escàling sense corda...

Em vaig mirar el Pi, que de tant en tant anava movent una branca per aquí una branca per allà,

- Com va acabar...? - vaig dir, més seriós.

Em sorprenia que fos viva i sense seqüeles visibles.

- Però per què s'hi va ficar? Fins i tot jo, que em tiraria d'un avió sense paracaigudes, sóc prou prudent com per saber que no és bo ficar-se amb una planta violenta si no se'n coneix el punt feble.

El punt feble... Em vaig qüestionar si tenia un punt feble. Tot té un punt feble, no? Quin era el meu punt feble? I el seu? No vaig dir res.

- De fet, només es va endur unes quantes rascades i uns blaus repartits per tot el cos. Té una agilitat increible aquesta noia - Vaig comentar.

Després em vaig escoltar el que va dir de les plantes perilloses i el punt feble.

- Ara que ho dius... - Vaig dir, mirant al terra i agafant una pedra del terra.- L'Allie em va ensenyar una vegada que si...- Anava dient, mentre donava la volta al voltant de l'arbre, buscant el nus del tronc- ...que si ets capaç d'encertar-li el nus que té al tronc, el Pi es queda totalment inmòvil.- Vaig dir, fent un somriure de triomf.

L'havia trobat. Traient la llengua fora per fer punteria, vaig llançar la pedra que havia recollit del terra abans, i la vaig llençar cap a l'arbre, el qual es va quedar quiet al moment.

- No es queda quiet per sempre, però si el temps just per poder anar a tocar el tronc. T'hi apuntes?

- Que si m'apunto? - vaig començar a córrer cap al tronc -. Ja hi sóc!

Des del tronc vaig saludar la Claire, que era a fora, allunyada de les branques.

- Vine, va! - vaig dir-li -. No pateixis per l'arbre, estic al costat del nus, si es comença a moure el tornaré a tocar i ja està...!

Vaig fer-li un somriure des de la distància, incitant-la a venir i reunir-se amb mi.

Vaig dubtar un instant. M'agradaven els riscos...però tant?

- Hauràs de vigilar de tocar a temps el nus, eh! Que no tinc ganes d'anar a la infermeria!

Vaig veure com em somreia i em saludava, convidant-me a anar amb ell. Finalment, em vaig decidir.

- Fes-m'hi lloc, que vinc! - Vaig dir, contenta i rient. Vaig correr cap al tronc jo també, però amb tant mala sort que una arrel es va aixecar del terra just quan jo passava... i em va fer entrebancar...

I aleshores es va entrebancar amb una arrel. Ràpidament, i veient que no tindria gaire temps, vaig tocar el nus un parell de vegades (com si això l'hagués de mantenir immòbil més temps) i vaig córrer cap a ella, agafant-la i portant-la ràpidament fins al peu del tronc. Em vaig deixar caure al seu costat, amb el cor bategant-me a cent per hora, al peu de l'arbre.

- T'ha anat d'un pèl, eh? - vaig dir, esbufegant.

La situació era còmica. Estàvem els dos estirats al peu del Pi Cabaralla, un al costat de l'altre (i relativament a prop) i jo anava tocant amb insistència el nus cada poc temps, per mantenir-lo immòbil.

- Què, vols quedar-te aquí o prefereixes sortir, anar a estirar-te a algun lloc i recuperar-te de l'ensurt? - vaig dir-li suaument, gairebé a cau d'orella.

...I em va salvar de fotre'm l'hòstia de la meva vida.

-Si, casi m'hi deixo el coll... T.T

Vaig respirar profundament un parell de vegades, asserenant-me. Estàvem tots dos tirats pel terra, l'un al costat de l'altre, i el fet de tenir-lo tant a prop em posava nerviosa.

Llavors em va parlar a cau d'orella i va fer que se'm possessin de punta els péls de la nuca.

- Euhhmm... Jo crec que millor marxem... No sigui cas que el Pi es torni a revel·lar contra nosaltres. Alguna idea d'on anar? - Vaig dir-li, mirant-lo directament als ulls.

Encara estàvem estirats, no ens haviem aixecat cap dels dos.

Em va dir que seria millor marxar, però no ens vam moure. Estirats un al costat de l'altre i a tocar, de tal manera que només girant el cap la seva cara quedava a menys,d'un pam de la meva.

"Fes-li un petó", em vaig dir. Però no volia espatllar-ho, estava disfrutant de la tarda amb ella. I tampoc volia accelerar les coses més del compte, o se'n cansaria.

- Anem? - vaig aixecar-me, oferint-li la mà.

Una punxada de decepció em va aparèixer a l'estòmac quan es va aixecar i em va oferir la seva mà per ajudar-me.

Vaig somriure igualment quan el vaig tenir al davant. Li vaig oferir jo la meva mà i ell em va ajudar a aixecar-me.

Me'l vaig quedar mirant un parell de minuts directament als ulls, perquè ens havíem quedat l'un al davant de l'altre quan em va aixecar.

- Vols veure el camp de Quidditch? - Vaig dir, trencant el silenci, però sense moure'm d'on era.- O prefereixes anar al castell?

Vaig aixecar-la i ens vam quedar allà aturats. Agafats de la mà, mirant-nos.

- Tornem al llac - vaig dir amb un somriure -. El sol va de baixa, pot ser molt bonic.

Encara agafats vam començar a anar al llac.

Vaig correspondre-li al somriure i el vaig seguir en direcció al llac.

A cada passa notava una punxada de dolor al turmell, consequència de l'atac del Pi, pero no vaig dir res i vaig seguir caminant al seu costat, agafant-li la ma.

Vam arribar al llac, i si era possible, estava mes precios que abans. El cel rogent provocava una llum que donava al llac un aspecte ben diferent. Fins i tot el cant dels ocells era diferent a com havia estat abans. Vaig somriure, interiorment.

Em vaig asseure a la gespa quan vam arribar, admirant el paisatge una vegada més. Ara era millor: el llac i el que s'hi reflectia havien adquirit tons ataronjats, i es podien veure de tant en tant les potes del que em vaig suposar que era una mena de pop gegant, o calamar.

- Vine, seu - vaig dir-li.

Aleshores me la vaig quedar mirant a ella. El color ataronjat del cel i del llac es reflectia als seus ulls, que brillaven.

Em vaig girar al sentir que l'aigua es bellugava.

- Mira! És el calamar gegant!- vaig explicar-li a en Matt.

Quan em vaig tornar a girar el vaig trobar que m'estava mirant, amb un somriure a la cara.

Em vaig posar una mica vermella i em vaig asseure al seu costat, al terra. Em vaig posar a jugar amb els brins d'herba, distreta, i els anava llançant a en Quisso perquè els caçés al vol.

Es va posar vermella i es va asseure al meu costat. Jugava amb el gat, però estava molt a prop meu. Fins i tot després de tant temps, després d'haver fet allò amb tantes noies... encara em posava nerviós.

- Claire... - vaig dir en veu baixa.

No sé per què ho vaig dir. Aleshores, quan vaig haver-ho dit, vaig caure en que no tenia res a dir-li.
Estàvem molt a prop l'un de l'altre, en aquell paisatge idíl·lic. Un moment perfecte.