Tornant al castell

Vam arribar als jardins,tot tornant del bosc. Teníem pensat d'anar en direcció al castell però ens vam desviar una mica del camí. Bé, més que res vam acabar anant per el camí més llarg. La Samanta semblava incòmode, o nerviosa. Vaig abraçar-la per les espatlles, intentant fer-la sentir millor.

-Samanta, estàs bé? Et passa alguna cosa? - li vaig demanar. Potser tenia ganes de parlar,... o potser simplement tenia un mal dia... posiblement per culpa de la Celo, que segons m'havia semblat sentir havia petrificat al seu germà.

Vaig intentar fer un somriure.

- No, estic be.- vaig dir.- Be, preocupada per tot el que ha passat i per el que passara, però be no em puc queixar.- vaig dir fent un somriure.- Encara que jo voldria parlar de lo que me has dit abans.- vaig dir contenta, me havia contat un secret, per a mi era molt important.

Ai, no.. volia parlar sobre lo de ser metamòrfeg. En certa manera em feia por saber el què pensava de que ho fos, però ho vaig intentar amagar. Vaig dibuixar un petit somriure a la cara, i vaig intentar mostrar seguretat en mi mateix. Tot i així... ella semblava feliç de que hagués confiat amb ella.

- Digues...

El vaig vore preocupat, havia de llevar-li això com fora.

- Sobretot, gràcies per confiar en mi.- vaig dir somrient.- Aleshores ets metamorfeg? Que guay!!- vaig dir emocionada. Em vaig apropar a ell i vaig posar les mans sobre les seues orelles, estaven acabades en punta.- Ostres! I que conste que ser metamòrfeg no és res mal, el meu germà també ho és.- vaig tornar a posar les mans en les seues orelles i les vaig acariciar, m'agradava.

No vaig poder evitar treure'm un pes de sobre. Suposo que sempre tenia la preocupació de que s'ho prengués malament. Ara però, ja estava més tranquil.

Vaig abraçar-la, va ser com un "gràcies per entendre-ho", però que a la vegada va significar molt més, per mi. Llavors em va acariciar les orelles. Encara les tenia en punta... Oh, no!... M'havia de tranquilitzar, si, m'havia de tranquilitzar. Bé, Almenys al cap de poc vaig començar a sentir-me més còmode, i les orelles van anar tornant a la seva mida normal.

-Així que les meves orelles et fan gràcia..? - vaig demanar-li fent una mueca. - I això que encara no has vist quan se'm posen de colors!

- Se te posen de colors?!- vaig dir- Ostres que guay!- vaig dir somrient.- I per que se te posen en punta?- vaig preguntar- Es perque estas nervios, feliç...

-Doncs... normalment quan les tinc de punta és perquè m'entra la vergonya... llavors, si encara les hi tinc més és perquè em sento incòmode. Llavors... quan les tinc normals doncs bé, les tinc normals - vaig bellugar el cap per l'obvietat que acabava de dir. -i mmm... si estic d'allò més feliç o content se m'acosten cap al cap, menter que si estic deprimit se'm posen de punta per sota... - vaig mirar-me-la, feia cara com de que no entenia gaire el que explicava .- Bé, ja veus que no té gaire lògica, i la veritat és que hi ha vegades que van el que els hi dona la gana, la veritat...

- Mmmm..... crec, crec que te entes- vaig dir somrient.

Ell havia confiat amb mi, havia de dir-li que era animagica, però encara no estava preparada per a contar-ho, a més ser animagica i més il·legal, no tenia res que vore en ser metamorfeg. Em vaig quedar pensant, havia de dir-li-ho, li ho diria, però era massa prompte, encara no havia arribat el moment.

Aleshores em vaig donar compte de que me estava mirant. Vaig somriure, esperava que no me haguera vist preocupada.

- Aleshores quant estas feliç, se te acosten al cap? - vaig dir somrient. Vaig posar les meues mans sobre el meu cap i li vaig acariciar les orelles.- Com ara?- vaig preguntar dubtosa.

Semblava que... no ho se, mai havia sapigut conèixer gaire el que els hi passava als altres pel cap.

-Sent-te sincer feia bastant temps que no les tenia així. - no vaig poder evitar un somriure. Vaig notar com si les orelles se m'escalféssin. Semblava ser que se m'estavan posant d'algún color. Devia ser blavós, ja que acabava de tenir un calfred. Vaig enviar la mirada al cel, com volent dir "ja n'hi ha prou de que se'm tenyeixin..."

Vaig somriure al sentir el que havia dit. M'agradava.

- T'he dit que t'estime?- vaig dir mentres l'abraçava amb força.

Aleshores, de repent, vaig vore que començava a nevar.

- Neu!!- vaig dir somrient.

Em va abraçar. I si, les orelles estaven ja quasi tan juntes que una mica més i no es poden separar de la pell del cap. Em va dir que m'estimava. L'anava a contestar, però llavors van començar a caure alguns flocs de neu. Rapidament en va quedar el terra ple, i al cap de res hi van haver un parell de dits en alguns llocs. Vaig separar-me un moment de la Sam, ajupint-me un tros enllà. Vaig treure la vareta i vaig escriure el terra:

"t'estimo més que a ningú. A tu, i a ningú més."

Vaig fer-la acostar.

-Suposo que ja ho sabies, no? - vaig dir-li, en el moment que es va acostar, abans de assenyalar-li amb un gest de barbeta que llegís a la neu.

Vaig vore el que hi havia escrit a la neu i una ola de felicitat em va omplir, podia ser tant feliç?. Em vaig apropar a ell i el vaig besar, un bes llarg, intens, amb passió.
Aleshores, no se com em vaig tropessar i ens vaig tirar a tots dos damunt la neu.

- Ostres- vaig dir somrient.- Perdó.

Semblava que li havia agradat. M'agradava quan feia aquella cara. Se'm va acostar i em va fer un petó. I quin petó. Vam perdre l'equilibri, i vam caure al terra. Vaig incorporar-me, tot i que em vaig quedar assentat, i vaig fer que la Samanta s'assentés sobre les meves cames. Vaig tornar-li el petó amb un altre de més llarg, tenint-la entre els meus braços tota l'estona.

-On s'és vist disculpar-se per això?- vaig dir-li, posant una falsa cara de seriós- no ho permet-ho pas, i a tu menys.

- Aleshores no em puc disculpar?- vaig dir inocentment- Val- vaig dir mentres li donava un altre bes.

Començava a nevar, però em donava igual. Com si es quedavem tota l'estona aixi. Em vaig abraçar a ell i li vaig donar un altre.

- Saps?- vaig dir- A partir d'ara m'agradara més la neu.- vaig dir esperant que entenguera el que volia dir.

-La neu? La neu...!- vaig posar cara a ara-ho-pillo! , i la vaig abraçar, tot aixecant la mirada enlaire veient els flocs que ens queien a la cara. La vaig mirar un moment, i vaig veure que en tenia un a la punta del nas, i li vaig treure fent-li un petó, poden provar la neu que havia caigut sobre seu.

Vaig riure.

- Encara que m'agrades més tu, tranquil, la neu no et llevara el lloc.- vaig dir riguent.

Vaig acariciar la seua cara, seguint el seu nas, passant per els ulls, acariciant el perfil dels seus llavis i acabant en les seues orelles. Em vaig donar que les tenia apegades al cap, vaig somriure.

-Això espero.. - vaig dir-li tot fent cara d'ofès. No vaig aguantar gaire, i em vaig posar a riure.

-Home, doncs la veritat és que és molt bonica, la neu... - vaig començar a mirar la que s'havia acumulat al terra, que ara ja era més.

Vaig intentar recollir neu, suficient per fer-ne una petita bola, però sense passar-se. Dissimuladament la vaig deixar caure sobre els cabells de la Sam, fent cara d'innocent.

- Ei!- vaig dir espolsant-me la neu dels cabells. Aleshores vaig vore la cara que em posava.- No em poses aquesta cara- vaig dir. La va tornar a posar-Ouu, si em poses aquesta cara no em puc resistir a res.- vaig dir somrient.

Vaig mirar alrededor i vaig vore que tot s'estava omplint de blanc. Aleshores em vaig donar compte de que seguia sentada damunt de les seues cames.

- Et dec de estar esclafant.- vaig dir rient.

Semblava que li preocupava el fet d'aixafar-me. Però la veritat és que no pesava prou com per què em molestés, a més, m'agradava.

- Tranquila, no em molestes pas.

"Potser és que està incòmode, asentada així..." Vaig agafar-la per sota els braços, abraçant-la, i vaig estirar cap amunt, de manera que ens poguessim aixecar els dos a la vegada. Vaig somriure. Alguns cabells se li havien mogut de lloc i li tapaven la cara, per la qual cosa vaig apartar-los-hi amb la mà, delicadament.

Em vaig espolsar la neu.

- Veig que pots amb mi.- vaig dir somrient. Li vaig agafar les mans, em vaig donar compte de que no les tenia tant gelades.

Aleshores vaig sentir una música, al fons, venia del castell.

- No escoltes una música?

Si, era veritat. Curiosament es podia sentir una música que venia del castell. Ella m'havia agafat les mans. Vaig ajupir-me, intentant fer presència.

-Preciosa senyoreta Williams, voldria vostè oferir-me un ball?

El que va dir em va fer enrojolar, ningú mai me havia oferit ballar.

-Acepte.- vaig dir.- Però no en soc molt bona.- vaig dir fent un somriure.

Vaig posar la meu mà sobre el seu muscle i li vaig agafar de l’altra mà.

- Millor si em dus tu,- vaig dir

"anem bé, jo de ballar no en tinc ni idea..." Bé, es faria el que es podria.

Vaig acceptar-li la mà que m'agafava, i vaig posar l'altre a la seva cintura. Vam començar a moure'ns a poc a poc, intentant seguir el ritme de la música. Vaig acostar el meu cos al d'ella, olorant la seva olor.

"esquerra, diagonal dreta, enrrere, esquerre, diagonal dreta, esquerre..."

No paravem de trepitjar-nos, i cada vegada que ens passava no podia evitar un somriure.

Vaig riure.

- Val, qui ens estiga mirant s’estara rien de valent.- vaig dir.- Intente dur jo el ritme, val?- vaig dir riguent.
Vaig intentar recordar alguna de les clase de ball que havia fet de menuda, aquelles odioses classe, en les quals l’unic que feia era fer el mono.

“ 1..2..3...esquerra....dreta.....1..2..3..dreta...esquerra....”

Varem començar a giravoltar, no podía para de riure, era molt feliç i l’escena amb la neu alrededor, el que sentia, era simplement indescriptible.....

Si, millor que portés el ritme ella, vaig pensar sense poder aguantar-me el riure , imaginant-me els possibles ulls que ens estiguéssin mirant. Però tant m'era.

Cert era que cada vegada ens sortia millor, oi tant.

-Sembla que n'anem aprenent, no? - vaig dir-li, intentant que ella donés una volta sobre ella mateixa sense haber-la d deixar anar de la mà.