Tornant a ser jo

Útimamen sabia que se'm notava una mica absent, des que havia començat tota la història amb el Fortin. Però una baralla amb un Slytherin sempre era revitalitzant. Uf! Que bé m'havia sentat aquella patada als collons. ^^ Mica en mica, semblava que les coses tornaven al seu lloc. Vaig agafar una pedra del pont i la vaig llançar. Mai no n'havia sabut gaire, però aquell cop va fer quatre rebots.

- Mira, sembla que les coses comencen a anar bé... ^^ - vaig murmurar per mi.

Anava cap als hivernacles després de donar una volta pels jardins. A mig camí, però, em vaig trobar amb la Black que llançava pedres al riu.

- Ei, Black...! - vaig dir, mentre anava cap a ella poc a poc.

Encara tenia en ment el polvo de la nit anterior, però la tornada d'en Foster m'havia tocat bastant els ous...

- Home, Fortin, tu per aquí... últimament vaig de serp en serp i "tiro porque me toca" ...- vaig dir, llançant una altra pedra al riu. Va fer només dos revots-. Com se'm pot dot donar tan malament fer això? - vaig dir, mirant on havia anat a parar la pedra, arrugant el front.

Me'l vaig mirar un moment, i em vaig posar vermella sense evitar-ho, només de recordar la nit anterior.

- Et veig capficat - li vaig dir, intentant dissimular-. Jo també ho estic una mica... el James està... pesadet últimament. És més observador del que convindria, el noi. De moment li mantinc a ratlla la mania de llegir la ment dels altres però... qualsevol diasabrà com saltar el mur...

- En Bohr? Potser seria hora que aprenguessis oclumència... - vaig arribar fins a ella i m'hi vaig posar al costat -. Jo he tingut una topada amb cert imbècil de la meva pròpia residència, un noruec amb molts fums; vaja, en Karl Foster. Quin tros de cabró...

Vaig mirar al meu voltant, controlant que no hi hagués ningú, abans de fer-li un petó furtiu als llavis.
Vaig posar-me una mica vermell, somrient, i vaig quedar-me-la mirant.

Li vaig tornar el peto.

-Espera, parles del nou? -li vaig dir, quan vaig sentir allo de noruega, i se'm va escapar un riallada- Sera idiota! Hahahaha, no se li ha acudit res mes que tirar-me els trastos! A mi! No sabia qui era! -vaig tornar a riure-. Quan m'ha proposat d'anar a "algun lloc mes privat" m'han faltat cames. Hahaha. M'ha dut al bosc prohibit. El molt desgraciat encara deu tenir els collons plans de la patada que li he fotut... XD


OFF: no poso accents xk contesto des del mbl i no acabo mai!

- Ara sí que li he agafat mania del tot...! - vaig riure, content.

La situació dels últims dies era perfecta: per fi la relació amb la Black s'havia estabilitzat, no hi havia més morts des de feia setmanes, i les classes eren cada vegada més divertides. Vaig recordar allò del bosc, quan va tornar amb el braç socarrimat, i vaig decidir preguntar.

- Escolta, m'explicaràs mai què et va passar al braç aquella nit? - ja ho mig-sospitava, però valia més preguntar.

Vaig somriure i el vaig atansar a mi per fer-li un altre peto.

-I es clar que no -vaig murmurar-. Qui et penses que ets? De totes maneres crec que ja ho saps. Espero que no acabis sabent tot el que faig, per aixo. Seria molt inconvenient. A saber a qui ho expliques. A saber si no suposa un perill el fet que tu mateix ja ho sapigues.

vaig rumiar el que acabava de dir. Era cert, no podia correr riscos amb aquell tema. No podia deixar que ell sabes res del que feia amb els meus amics, com tapoc podia permetre que els meus amics sabessin el que feia amb ell. Em vaig adonar que els estava posant al mateix nivell. Allo no m'agradava.

-Potser si que faria be en aprendre oclumencia... Pero ho vaig intentar fa un temps i no vaig aconseguir res, nomes perdre la paciencia. La meca ments es na puta casa de bojos. Crec que es massa caotica per mantenir-la a ratlla. Tu te'n surts be? No et va costar molt, aprendre'n?

- Dona, me'n van ensenyar a casa, els meus pares... - vaig dir, rememorant el passat -. No era especialment agradable, però sempre he confiat en els meus pares, i en aquell moment no vaig dubtar en fer-los cas.

Vaig somriure i li vaig fer un petó, llarg.

- Potser tampoc és tan dolent, el teu mètode... Si fins ara ha funcionat... - vaig abraçar-la, content d'estar allà amb ella.

Em sentia molt bé entre els seus braços. De fet, creia que era l'únic lloc on em sentia realment jo. I era curiós, perquè la veritat és que allò no feia gaire per mi, però quan no era amb ell no parava de pensar en els moments que havíem passat junts o imaginant les properes trobades. Era com si em faltés alguna cosa. Quan ell hi era, tot estava bé. Era preocupant. Per què em passava allò?

No em vaig desfer de l'abraçada, em retenia el seu tacte, els seus ulls, la seva olor que m'embolcallava. Em vaig posar de puntetes per fer-li un altre petó llarg.

"T'estimo"

...

PING!

Em vaig apartar d'ell de cop, amb els ulls com plats, espantada. No, no, nonononono...

- Me n'he d'anar - vaig dir nerviosa-. Faig... faig tard, he quedat i... i... - vaig mirar al meu voltant, buscant una escapatòria, però érem al pont i ell em barrava el pas.

Necessitava estar lluny d'ell. No podia ser. Nononononono!

Va fer-me un petó, va somriure i... de cop... BUM. Com si un repic de campanes l'hagués fet tornar a la Terra, va separar-se de mi i va intentar fugir. Esverada, nerviosa, com un flam.

- Ei, ei... tranquil·la... - vaig abraçar-la -. No passa res, pots marxar quan vulguis...

Vaig apartar-me d'ella i li vaig deixar via lliure. Vaig mirar-la, preocupat. Què havia estat, allò?

- Jo... sí... eh... - vaig mirar al meu voltant, esverada. Allò no estava passant-. Me'n vaig. Adéu.

Em vaig girar un moment per mirar-me'l un últim cop abans d'arrancar a córrer cap al castell, com si fugís d'alguna fera perillosa.

"Ho he pensat per pensar. No és cert. No ho és, no... "

Però sabia que ho era. I no tenia ni idea del que faria a continuació.

[surto del tema]

Estava segur que li havia passat alguna cosa, però no sabia què. El que sí que intuïa era que jo n'era el centre. Segurament tenia a veure amb mi, perquè era massa coincidència que hagués pensat en alguna altra cosa just en el moment en què s'estava abraçant i petonejant amb mi.

D'altra banda, una part de mi s'estava espantant del que havia arribat a sentir en la seva presència. No negava que m'agradava, però anava a més, i tenia por. Molta por; no només del que poguessin dir, sinó del que jo mateix pogués pensar. Em podia estar enamorant d'una Gryffindor, i a més una gryffindor com ella?

Vaig començar a caminar, poc a poc, cap al castell, pensarós.

[Tema tancat]