El primer bany de l'estiu

I se'm va posar a plorar. Sense ni tan sols separar-se de mi, sinó més aviat estrenyent-me encara més.

- Ei... Va, tranquil·la. Jo sé algunes maneres de fer passar les males estones, si vols...! - vaig dir, picaresc.

Vaig abraçar-la més fort. Després vaig pensar en com d'estrafolària era la situació: ella, despullada i plorant, abraçant-me a mi, també despullat però sense plorar. Vaja, que ni en un culebrón.

Cali estar muntant-li l'escena A EN FORTIN? No no calia.

"Para de plorar, idiota"

Em vaig eixugar les llàgrimes de la cara i em vaig apartar una mica d'ell.

- Perdona, ho sento. Avui no estic ni per discutir. Però gràcies - i vaig fer un petó als llavis curt i ras-. Al final no seràs tan mala persona com sembles... - vaig afegir ja amb un to molt més meu.

Em vaig quedar una mica amb cara de pòquer. Havia començat amb ganes d'ella, però ara... bé, m'havia tallat una mica el rotllo aquell drama que m'havia muntat.

- No pateixis... T'entenc. - i vaig separar-me'n -. I això de ser bona persona... bé, les aparences enganyen!

Vaig riure del que acabava de dir i me'n vaig anar a buscar la roba, uns metres més enllà.

Em vaig vestir ràpidament, bastant avergonyida. Hagués desitjat que la cosa anés més enllà però... no podia, no en aquell moment. Bé, l'estiu era molt llarg.

"Què insinues amb això? No pots deixar que torni a començar tot...!"

No vaig fer cas de la veueta, i vaig anar fins darrere seu, i el vaig agafar per les espatlles tot acostant-me a la seva orella. Feia molt bona olor.

- Me'n vaig abans que ens enxampin -vaig murmurar, i li vaig fer un petó al coll-. Bon estiu!

I vaig marxar ràpidament cap al castell. Una cosa més a la que donar-li voltes.

Allò m'havia deixat descolocadíssim. Sí, descolocadíssim i amb el calentón. Cony, sempre em feia el mateix, i jo picava com un burro!

Mig mosquejat amb mi mateix per la debilitat que mostrava, vaig acabar-me de vestir i també vaig marxar, sense acabar de treure'm del cap què coi acabava de passar.

[TEMA TANCAT]