El primer bany de l'estiu

El campament d''estiu havia passat d''una manera estranya. Eren passades les onze, i no estava segura de si durant l'estiu es podia sortir a aquelles hores, pero en fi, despres del banquet de benvinguda necessitava una mica d''aire fresc. El James destrossat, la Lily destrossada i amb aspecte malaltis, l'Ursula a l'escola, l'Allie i l'Eileen assegudes amb els d''Slytherin i, sobretot, el Fortin passant l'estiu a Hogwarts. M'agradava que es quedes? Ni tan sols ho sabia.

Em vaig despulllar (no duia banyador, pero ja era molt fosc i amb feines s'endevinaven les siluetes) i em vaig ficar a l'aigua. No era gaire freda; es notava que era estiu. Vaig comensar a nedar mentre li donava voltes al cap.

Havia parlat amb el Saul el dia abans i haviem decidit deixar estar la tonteria. Els nostres amics ja sabien tots que allo nostres era fingit, i si seguiem amb l'actuacio en un moment o altre se n'assaventarien els d''Slytherin. O sigui que, despres de sis mesos, haviem "tallat". La meva relacio mes llarga. Ha!

Vaig arribar a la riba est del llac, que donava als Jardins. Havia estat carregant unes espelmes encantades que en Bohr, que ara era monitor del Summercamp, m'havia enviat a repartir per la riba d'aquella bassa enfosquida per la nit.
Les espelmes es van escampar quan, amb un gest de vareta, vaig fer-les situar prop de la riba, des de la zona nord fins la zona sud (que era tot l'espai que pertanyia al recinte de l'escola).

I si amb la foscor absoluta no vaig veure res, amb l'escassa llum de les espelmes i les estrelles, vaig poder distingir algú a l'aigua. Hi havia llum, però tan poca que no podia distingir qui era, o sigui que m'hi vaig acostar silenciosament... I aleshores vaig veure el pilonet de roba a terra; i ja vaig saber que aquella Gryffindor només podia ser la Black.

- En teoria, fins demà no es treu el límit d'horaris... - vaig dir, des de la distància, amb els peus dins l'aigua -. Però t'és igual, això. Mai l'has complert, tampoc tens perquè fer-ho ara!

Vaig riure. Se'm feia realment estrany ser allà amb ella, la veritat. I encara més si tenim en compte que, a mesura que m'hi havia anat acostant, havia caigut en que anava del tot despullada. No era preocupant, no era res nou; però després de tan temps...

De cop vaig veure com tot es tornava una mica mes clar i vaig mirar al meu voltant. Veles? Aleshores algu va parlar, algu que jo coneixia molt be.

- Be tecnicament d''aquí a una estona ja sera dema, de manera que com mes tard sigui aquí, menys delicte estare cometent, no?

No va ser fins una mica mes tard que no vaig caure que anava completament despullada. Pero en el fons... I que? Res que ell no hagues vist abans.

- De totes maneres, si jo estic incomplint les normes... Tu tambe, no? La meva por queda compensada per saber que, si jo caic, tu tambe.

Em vaig acostar cap on era ell, per no haver de parlar amb veu gaire alta, tot rumiant si l'aigua es devia transparentar gaire. Era fosc, i es deia el Llac Negre per alguna cosa, no? O nomes es veia negre el que era a molta profunditat...?

Vaig quedar-me allà on era; anava vestit, i no era plan mullar tota la roba.

- Ahà... Veig que tens moltes ganes que ens tornin a castigar als dos junts, eh? - vaig dir, mig fent broma.

Definitivament, quedar-me allà quiet com un estaquirot no era una bona idea. Amb un cop de vareta em vaig treure la roba (per anar més ràpid) i em vaig posar a nedar.

- He sentit que ho heu deixat amb en Vimes... Com és? No s'assembla prou a mi, oi?

Vaig passar per alt el comentari de si volia que ens castiguessin junts. Però el segon comentaria ja va ser passat.

- No s'hi assemblava gens, a tu, per sort - li vaig deixar anar-. I ho hem deixat per motius que a tu no t'importen.

La xerrada amb la Lily m'havia deixat una mica descol·locada, i el fet de tenir el Fortin tan a la vora (i anat els dos despullats) m'estava posant nerviosa.

- A què ve aquesta il·luminació? -li vaig preguntar, mirant les veles, mirant de baixar la tensió que acabava de crear en un moment.

- Bah, coses d'en Bohr... Diu que els monitors han acordat il·luminar tots els jardins, amb espelmes; però que perquè no s'aprofitin abans d'hora (fins demà), no les ha fet brillar massa...

Vaig seguir nedant al seu voltant. Tenia un cert morbo estar en aquell llac d'aigües fosques i tranquil·les, els dos despullats i amb la vaga llum que ens arribava de les espelmes. No sé si era morbo o era romanticisme... Blegh.

- Tens raó, no m'interessen els motius, ni res de la vostra vida. - vaig dir, intentant-me fer el dur -.

- Doncs ja està...

Vaig quedar-me embobada mirant-me'l a la llum tènue de les espelmes. L'havia trobat a faltar. Molt.

"I el que et queda, xata ¬¬"

- Com és que passes l'estiu aquí? Sempre havia donat per suposat que et portaves bé amb la teva família, algun cop que n'havies parlat. Bé, només havies parlat del teu avi, però em feia l'efecte que éreu bastant pinya, no? No tens ganes de tornar a casa?

Em vaig preguntar si estava portant la conversa cap a un territori una mica massa íntim, potser. Ni que fóssim amics...

- És igual, no cal ni que em contestis - li vaig dir després.

- La família és a Espanya. Els meus pares van tancar la porta al boig aquell, i es va carregar el pis de Londres.

Em vaig submergir. Des de dins l'aigua, vaig intentar obrir els ulls per mirar-la a ella, però el Llac es deia Llac Negre per alguna raó, i no vaig veure res. De seguida vaig tornar a sortir.

- I no tenia ganes de marxar a Espanya. Ja saps... per tot això de la dictadura, em fa molt mala pinta. - vaig posar-me a nedar en paral·lel a ella, lentament -. Barcelona sembla una ciutat fantasma, des que van desallotjar-la fa quatre anys.

off: aaaaaaala, toquem fusta!

ON:

- Ah -vaig dir només.

No sabia que els seus pares havien hagut de... fugir, era allò al que sonava. Bé, un punt a favor del Fortin. Havia destarotat molt les coses, aquell filldeputa del Rodlel... tantes morts...

Mort...

la ments se m'en va anar cap a la Lily un altre cop. Joder. Quan no era una cosa, era una altra, només fèiem que perdre gent.

Vaig enfonsar-me un moment per eixugar-me les llàgrimes dels ulls sense que ell ho veiés. Se m'havia fet un nus a la gola i no podia parlar. En comptes d'això vaig tossir una mica.

- No ho sabia això dels teus pares. Espero que estigui bé, a Espanya.

No se m'acudia res més per dir. Tenia moltes coses per explicar però... aix. Al Fortin no podia.

Vaig sentir-me una mica incòmode; la cara que va posar ella va dir-ho tot, vaja. Ningú s'imagina que un Slytherin hagi de fugir davant els més radicals. Ni jo m'ho pensava fins que va arribar aquell...

- Sí, a Espanya són una família benestant. Però a mi em talla molt el rotllo...!

Vaig mirar-la a ella. Sabia que no calia preguntar sobre la família, o sigui que vaig voler canviar una mica de tema.

- Què, quines expectatives tens d'aquest Summercamp?

Vaig somriure.

- Conèixer gent nova (que m'he ficat que hi ha un munt de gent que només coneixia de vista), ajudar els... els amics que em necessiten i... bé, passar més temps amb gent amb qui em ve de gust estar.

Me'l vaig quedar mirant a ell quan vaig dir això últim, i vaig notar que em posava vermella. Per sort era fosc.

- Me n'alegro que t'hagis quedat.

- Sí, sé que te n'alegres... No estic tan segur de la raó, però. A saber, potser te'm vols endur al llit o potser m'hi vols deixar de per vida!

Vaig adonar-me que érem lluny de la riba. Suposo que la tendència natural és a anar-se endinsant. Esperava que el calamar no es confongués i ens etzibés un cop de tentacle.

- Et diria que també m'alegro d'haver-me quedat, però... quedaria molt monyes.

No vaig poder evitar posar-me a riure.

- Me n'alegro perquè, en el fons, sense tu no és el mateix. Ni bo ni dolents. D'alguna manera fas que... senzillament això sigui més interessant.

Li vaig somriure.

- Almenys sé que no m'avorriré.

Estava molt sensible en aquell moment. Massa. En unes altres circumtàncies no ho hagués fet, però em vaig acostar a ell. Li anava a fer un petó als llavis, però a l'últim moment m'hi vaig repensar li vaig fer a la galta, suaument.

- M'has enganxat en un moment de baixón - li vaig murmurar-. No m'ho tinguis en compte.

Em vaig seprar d'ell unes braçades, consient que tenia la pell de gallina d'haver tornat a notar el contacte amb el seu cos. Havien passat sis mesos però, per la meva banda, tot seguia igual.

- Crec que hauria d'anar marxant abans que l'emotivitat em superi.

- I marxaràs sense respondre'm? - vaig dir, amb la veu ofegada.

El petó que m'acabava de fer m'havia deixat com un estaquirot. O sigui, no m'ho esperava. Acabava de tallar amb en Vimes i ja estava flirtejant amb mi?

- Eh, eh! Espera... No pots marxar sense respondre'm...! - vaig començar a nedar cap a ella.

Em vaig girar, estranyada, i vaig parar de nedar.

- Què és el que t'he de respondre? - li vaig preguntava, mentre ell nedava cap a mi.

Vaig posar-me una mica vermell, però estava fosc.

- Per què ho vau deixar, amb el Hufflepuff?

Bravo, K, acabes de deixar-te al descobert. Bé, és igual, no vindrà d'aquí.

- Digues... Per què?

- Teníem interessos diferents.

"O molt semblants, més aviat".

- Ho sento però no et puc ser més explícita sobre el tema. Li ho vaig prometre.

A què venia la pregunta? És que esperava que li diés que ho havíem deixat per ell? No era així. Ho havíem començat per ell, però s'havia acabat perquè ja n'hi havia prou de fer-li fer el número.

- I estic bé, per la ruptura, gràcies per interessar-te -vaig afegir, amb un somriure sarcàstic.

- No calia preguntar, no feies cara de preocupada ni res similar. Per això m'estranyava el tema "ruptura", perquè no sembla afectar-te.

La relació entre la Black i en Vimes se'm feia realment estranya; vaja, en Vimes no el coneixia massa. I, tanmateix, quan els veia junts no veia res especial; com si no volguessin estar junts.

- Sembla que no t'importi, per com et comportes...

M'estava esfondrant. El moment de tendresa se n'havia anat en orris.

-A mi m'importen tots els meus amics. I estic bé perquè hem fet el millor per als dos. Punt i final. I no t'he de donar explicacions de res. El Saul i jo erem amics, vam estar sortint, i ara tornem a ser amics. I ara si em disculpes...

Vaig sortir de l'aigua sense cap pudor i em vaig retòrcer els cabells, disposada a vestir-me.

- Si tens més preguntes pots preparar una enquesta i me l'envies quan et vagi bé - vaig afegir amb un somriure.

No vaig respondre al seu sarcasme habitual. Em vaig quedar sense paraules quan va sortir de l'aigua. Sí, sé que sis mesos no dónen per gaire... però no recordava que fos tan atractiva.

- Seguiràs evitant-me, com fins ara, oi? - vaig dir, mig mosquejat no sé per què.

Em vaig submergir un instant, intentant distreure'm un moment.

- Nooooooo, i ara, si vols podem ser amics ¬¬

Era una possibilitat que no havia considerat fins el moment. I de cop i volta ve venir. No m'havia sentit mai atreta per cap amic meu. I si aquí estava la gràcia? I si només em sentia tan atreta per ell perquè érem pols oposats?

Pero ser amiga del Fortin significava ser amiga d'un Slt, I jo no era amiga dels Slys.

- Se t'acut alguna idea millor, Fortin?

No vaig respondre. No sabia què hi havia amb la Black. No sabia què hi havia hagut. Només sexe? O alguna cosa més...?

Vaig sortir de l'aigua i vaig anar a buscar la roba. D'acord, era estiu, però quan sorties de l'aigua fotia un fred...

- És igual... Això no ha passat - vaig dir mentre em vestia.

"Que això no ha passat? O.o? El què? Però si no ha passat res!"

Me l'estava menjant amb els ulls descaradament, ho sabia. Només l'havia vist així en somnis, i sovint pensava que la imaginació em feia males passades, que no podia haver-hi ningú tan perfecte. Però sí que ho era.

- Espera un moment - vaig dir mentre caminava amb decisió cap a ell, encara nua-. No pots dir "això no ha passat" si no ha passat res. Com a mínim que passi algo.

Li vaig passar una mà pel clatell i li vaig fer, ara sí, un petó als llavis, amb passió.

- Ara sí. Ara sí que això no ha passat- li vaig dir amb un somriure trapella, i vaig anar a vestir-me.

Em va plantar un petó, apassionat. I ho va fer despullada. I es disposava a marxar!

- Ah, sí. I ara ja està, no? - vaig murmurar en veu baixa -. Mira que si t'enxampo...

I vaig córrer la poca distància fins ella, abraçant-la per darrere i tornant-li el petó.

- Això et passa per voler dir sempre la última paraula...

Em va agafar per darrere i em va tornar el petó. Jo li vaig correspondre de bon grat.

- Fortin, de veritat - li vaig dir amb un somriure, tot i que abraçada a ell-, he de marxar. He tingut un mal dia. M'han donat mals notícies i...

Em caure un llàgrima, no podia més. Em posaria a plorar en qualsevol moment. Em vaig abraçar fort al Fortin. Era recomfortant. Em posava a cent, però era recomfortant. Les llàgrimes em van començar a caure dels ulls galtes avall.