Disfrutant del passeig [Thomas]

Al final haviem decidit passejar per els passadisos, vaig guardar els patins a la motxilla, per anar més comodes.

- Hi ha poca gent per els passadissos.- vaig dir agafant-lo de la mà.- I això que encara són les 9.

-Si.. deuen estar a les sales comunes, igualment què han de venir a fer-hi, als passadissos? A més, millor per nosaltres, més tranquilitat. Imagina't que ara hi hagués una multitud per aqui intentant entrar al gran saló o qualsevol cosa. Seria tant agobiant...-vaig dir-li, passant-li el braç per l'espatlla, tocant-li les puntes dels cabells.

Vaig entrellaçar els meus dits amb els seus.

- Pensava que la major part de la gent estaria anant de les sales comunes fins al menjador, o al reves.- vaig dir somrient.- Però aixi millor tenim més tranquil·litat.- vaig dir donant-li un bes.

-Doncs si,...-vaig dir, pensant.-Potser és que la gent s'està tornant mandrosa, tot i que el curs hagi començat fa relativament poc..-vaig fer, en to de broma. -Però vaja -vaig dir-li, responent-li amb un altre petó, fugaç. -Molt millor.

Varem continuar caminant. Estava mirant-lo cada dos per tres i no em vaig fixar que tenia una armadura davant fins que em vaig tropessar i vaig caure a terra.

- Estic bé.- vaig dir fregant-me el braç.- No és la primera vegada que caic.- vaig dir somrient.

-Si?-vaig demanar-li preocupat al veure que es posava la mà a les costelles.- De debò que estàs bé..?

Com es devia haver fet mal..? No sembla que allò de les costelles es pugui fer entrevancant-se o donant-se un simple cop contra alguna cosa..

- Si, si, estic bé, he caigut moltes vegades.- vaig dir allagant la mà.- Me ajudes a alçar-me?- vaig dir somrient.

-Si, si, es clar.-vaig dir-li, allargant-li la mà, fent un cop sec però a la vegada fluix per ajudar-la.- Espera, que estàs plena de pols..

Vaig intentar espolsar-li la pols que li havia quedat enganxada a la túnica, però no aconseguia que marxés del tot.

-Bé, això no acaba de marxar, eh..

Vaig riure al vore la pols que tenia.

- Ja voras que prompte se'n va.- vaig agafar la vareta i em vaig llevar la pols.- Com nova.- aleshores vaig vore el meu reflex a l'armadura de la túnica.- Uh... tinc el cabell horrible.- vaig dir intentant arreglar-lo.

-Oh, no diguis això.. -vaig dir-li somrient.- Si estàs preciosa! Aviam..-vaig fer, posant-li els cabells millor. Però de debò, els tenia BÉ. "Què els hi passa a les noies que sempre es preocupen per els cabells fins i tot quan els porten bé..?". - Veus, no n'hi havia per tant.-vaig dir-li mentre hi paliava. -Bé, millor t'ho deixo a tu... El meu futur no és ser perruquer ni barber, això ja està comprovat... -vaig dir-li rient.

- Si tu dius que el duc bé, em tindre que fiar del teu criteri.- vaig dir rient. Vaig deixar de mirar-me i em vaig apropar a ell.- Deies que estic preciosa?- vaig dir somrient.- Doncs et diria que aci l'unic que esta magnific ets tu.

-Bé, el problema és que amb preciosa em quedava curt... perdó, curtíssim. -vaig dir-li amb un somriure pícar. - I bé, si només hi ha un magnífic serà perquè només hi ha un noi... eh, noia magnífica? -vaig di-li, rient.

- Tu ets millor que jo.- vaig dir somrient.- I gracies per el compliment, m'agrada.- em vaig apropar a ell i li vaig donar un bes.- Continue pensant que ets millor que jo, si, ho ets.- em vaig posar a caminar, em vaig donar la volta i vaig vore que se me havia quedat mirant.- Vens o te he d'obligar?

-Doncs... ni vinc ni m'hi pots oblidar. -Vaig dir, posant cara seria. -Admet'ho.

Es va quedar mirant-me fixament.

-Vinga, admet-ho... Adment que acabes de dir una de les bestieses més grosses que he sentit mai. -vaig creuar els braços.- No em mouré fins que ho diguis..

Em vaig mirar el Thomas.

- No se que estas diguent, però no pense admitir res.- vaig dir recolçant-me en la paret.- I jo tampoc em vaig a moure.- me el vaig mirar.- Tinc rao i ho saps.

-Molt bé, no, ..? -vaig dir, assentint amb el cap.- Doncs com no cedeixi algú veig a venir que els nous alumnes ens acabaran coneixent com a les estatues dels alumnes que van decidir passar l'estona quiets...

-I saps que no, que qui té raó sóc jo. -vaig dir-li, encara amb posat seriós, tot i que intentava amagar un somriure creixent.

- Val doncs serem les noves estatues de Hog.- vaig dir amagant el somriure.- Però jo me sente, que em cansa estar de peu.- em vaig sentar en un banc.- I no, tinc raó jo, admiteix que ets millor, no costa molt. Si ho admiteixes.....- vaig pensar en algo.- Et faig els deures - vaig dir rient.

-Mmm.. val, admeto "que ets millor". -vaig mirar-me-la ara ja somrient. -I no admeto rèpliques.

Se'm va quedar mirant, tota seriosa.

-Bé, per si de cas n'hi ha per estona m'assento aqui..- vaig dir, assentant-me al mateix banc que ella.

Em vaig posar a riure.

- Val, doncs tu admets que jo soc millor i jo admet que tu ets millor, i perque no admitim que tots dos som els millors?- vaig dir rient.- I aixi estem en pau. Encara que continue pensant que ets tu millor, pero bé...acceptes o no?

-Bé... Va fet. -vaig dir, allargant-li la mà. -Però només la primera part. De l'altre faré com si no hagués sentit res. Si?

Vam donar-nos la mà, com a senyal de pacte.

-Bé, doncs pacte fet. -vaig dir, somrient tot cofoi.

-Nah, el que tu digues.- em vaig apropar a ell i li vaig donar un abraç.-Val, doncs ara que estem en pau.. et puc donar un bes o em vas a ignorar?- vaig dir rient.

-Jo? Ignorar-te..? -vaig demanar-li somrient.- Quan ho he fet, això? A més, com vols que no faci cas als teus petons?

Vaig acostar-m'hi, fent-li un petó.

-Bé, això et demostra que no t'he ignorat, no?

- Si, és una bona demostració.

Vaig apropar el seus llavis als meus, fent que es roçaren però sense donar-li un bes.

- Tu els dones millor.- vaig dir rient.- Val, no discutim.- em vaig tombar en el banc recolçant el meu cap sobre les seues cames.

-Oh, vinga va... - "això no quedarà així...". -Bé, si, millor que no ens tornem a posar a discutir.

Aprofitant que ella estava estirada, vaig agafar un tros de pergamí i un bolígaf (tot i que m'anaven millor les plomes ara no era moment per treure la tinta i tota la pesca), que sempre portava sobre, i vaig escriure : "Tu beses millor que ningú." Vaig començar a jugar amb els seus cabells amb una mà, mentre amb l'altre aprofitava per posar la nota, sense que s'adonés de res, dins la túnica. "Ja s'ho trobarà alguna hora..".

- Si me acaricies aixi el cabell acabare dormint-me.- vaig dir.- Enacara que no me importaria. Saps que me apetis menjar ara... xocolate amb xurros. Si, coses rares, però me apeteix.