Observant les estrelles [James]

Acabava de deixar le maletes a l'habitació. Estar a Hogwarts de nou em feia feliç només de pensar-ho, encara que també anyoraria a la meva germana...

Ara caminava pel castell sense cap lloc on anar concretament. Somreia als coneguts i passava olimpicament del enemics o la gent amb qui no em duia bé. Al cap d'una estona vaig decidir anar a la torre d'Astronomia, ja que començava a fosquejar i es podrien veure estrelles...

Vaig arribar a la torre i em vaig quedar observant com el sol se n'anava i les estrelles començaven a sortir, poc a poc.

Vaig començar a pujar per les escales de la torre d'astronomia. Havia mirat per tot arreu, i la Lils no hi era... Si no era allà, seria a la Sala Comuna i em passaria el vespre sense veure-la.

Afortunadament, sí que era allà. D'esquenes a mi, mirant el cel. No crec que s'adonés de la meva presència fins que, poc a poc, em vaig acostar a ella i la vaig abraçar, envoltant-la amb els meus braços.

- Hola... - vaig dir-li, fluixet -. Què, observant de nou les magnífiques estrelles de Hogwarts?

Poc a poc vaig anar identificant les constelacions que es formaven. M'agradava anar allá a vegades i mirar les estrelles una estona, tan tranquiles i brillants, que cada nit sortien...

De cop uns braços em varen envoltar i vaig escoltar darrere meu la veu del James.

-Sí... ja saps, hi vinc un cop per mes, més o menys...- vaig somriure-li i vaig recolzar el meu cap al seu pit, somrient.

- Tens raó. Un cop... o dos... cada nit... durant tot el mes. - vaig riure.

En realitat pujar allà dalt a contemplar el cel era molt bonic, i era comprensible que li agradés... I a mi també, m'agradava. I val a dir que, si a més de tenir les estrelles, tenies la persona a qui estimaves amb tu, allò es convertia en un paradís.

- Com és que s'ha allargat tant, el teu viatge? - vaig preguntar, encuriosit.

vaig somriure. Sí, hi pujava molt a veure les estrelles... pero ja des d'abans de tenir amics, quan em concentrava només amb els estudis ja pujava a allà, perque sempre les estrelles em deien que no estava sola en aquell món.

Ens varem quedar una estona mirant les estrelles, en silenci, i després eme va demanar per la llargaria del meu viatge. Vaig suspirar, savia que m'ho demanaria...

-La meva germana es va possar molt malalta.- vaig dir, tranquila.- Els metges no savien que tenia i els seu cap de la tenda li amenaçaven amb llevar-li el lloc de treball si no treballava, i sobrats de pasta ja saps que no anem, així que vaig haver de treballar a la seva tenda fins que ella es va trobar millor.- vaig explicar-li.

Em vaig quedar de pedra. No me n'havia dit res. Absolutament res. Havia preferit mantenir la seva dignitat i el seu orgull, i ajudar la seva germana abans que demanar un cop de mà.

- Ei... M'ho hauries d'haver dit! - vaig dir, mig enfadat amb ella per no haver-me avisat -. Et podria haver vingut a ajudar, dona!

Vaig abraçar-la més fort. M'imaginava la por que devia haver passat, i si alguna cosa volia era que es sentís segura... Però no sabia cap manera que no fos tenir-la entre els meus braços i donar-li una mica d'escalfor.

- T'estimo, Lils... - em va sortir de dins, sense saber per què... només sabia que era veritat.

Seguia mirant el cel, en silenci. Sí, una de les primeres coses que vaig pensar va ser en demanar un cop de mà al James, però em va semblar massa fort demanarli una cosa així, que es perdés classes i tot per venir a ajudar un problema que teniem la meva germana i jo... Així que vaig decidir anarme'n el més aviat possible a ajudar-la.

tot aixo ho havia pensat a la vegada que feia servir un encanteri d'oclumencia que havia llegit. No m'agradava tenir secrets amb el James, pero no veia necessari que sapigués segons quines coses.

Em va abraçar i em vaig sentir millor. Pensar en allò em recordava els dies que havia passat a la tenda i les nits al costat de la meva germana, per ja havia passat. La meva germana es trobava bé i havia tornat a treballar.

Vaig alegrar-me quan em va dir que m'estimava. Vaig girarme, per quedar cara a cara amb ell i li vaig fer un petó, agraida.

Vaig tornar-li el petó, amb dolçor, i li vaig somriure, mentre li acariciava la panxa amb les mans, per sobre la túnica, i em mirava les estrelles.
M'encantava ser allà amb ella, la veritat. Era feliç, quan estàvem junts. Hi haguessin o no hi haguessin problemes, era feliç.

Vaig començar a fer-li petons al coll, suaument. Les puntes dels cabells se li van posar d'un altre color, tot i que no veia quin perquè no tenia prou llum.

Em va tornar el petó. Li vaig tornar el somriure. Quant de temps sense parlar, sense saber de l'altre... l'havia anyorat molt, i també havia anyorat les nostres estones a soles.

Em va començar a fer petons al coll. Les puntes del meu cabell van cambiar a blau elèctric, com sempre que m'emocionava. Amb una mica de sort el James no havia vist quin color era...

Vaig ser incapaç de saber de quin color eren els seus cabells, però que li haguessin canviat és que no s'havia quedat igual amb allò.

Vaig abraçar-la amb més força i vaig girar-la cap a mi, per tenir-la de cara. No la veia bé, per la falta de llum, però la notava. Notava la seva calidesa al meu costat, la seva escalfor.

Vaig fer-li un altre petó, acariciant-la i sense separar-me d'ella ni un instant.

Em va girar. No el veia, s'havia fet fosc completament i la tenue llum de les estrelles no donava per iluminar la seva cara, pero no m'importava. Sabia que era allà, ho sentia.

Se'm va apropar i em va fer un altre petó. El cor se'm va accelerar de cop i vaig haver de separarme una mica d'ell per poder agafar aire, després em vaig tornar a apropar i vaig envoltar el seu coll amb els meus braços.

-Jo també t'estimo.

Va agafar-se a mi, pel coll. Vaig agafar-la per la cintura, abraçant-la, i vaig mirar-la. Ho vaig intentar, vaja, perquè no veia absolutament res. El simple contacte, però, la seva simple presència, ja era suficient per satisfer-me.

Vaig buscar-li els llavis, amb els meus, en la foscor, guiant-me només amb la intuició. Vaig trobar-los fàcilment, i vaig fer-li un altre petó, més apassionat.

- Hmm... Jo a tu més. - vaig dir-li, sense separar-me massa d'ella, només a uns centímetres.

Seguia sense veure'l, però em va agafar la cintura i sentia que era allà, amb mi, després de tant de temps...

Vaig fondre'm amb el petó que me va fer i el cor s'em va tornar a accelerar quan deia que m'estimava. Vaig començar a fer-li petons al coll i després vaig abraçar-lo ben fort. L'havia anyorat tant... l'havia trobat tant a faltar...

Vaig abraçar-la. Havia passat els dos mesos anteriors preguntant-me què se n'havia fet, d'ella. Patint per ella, per nosaltres... patint molt.
No volia que em deixés, que se n'anés. La necessitava, era com perdre mitja ànima quan em separava d'ella. I la mitja ànima que em quedava implorava, moribunda, que tornés.

- No et vull perdre, Lils... T'estimo massa... - vaig dir-li, temorós de perdre-la, tot i que no sé per què.

Vaig recolzar el cap en el seu pit mentre l'escoltava. Havia fet malament de marxar dient la primera excusa que se m'havia passat pel cap, encara que fos per protegir el meu secret que només savia el James, que no tenia quasi familia...

-Ho sento James...- se'm va trencar la veu.- sento no haver-te avisat, sento no haver pogut donar senyals de vida. Em sap molt greu...

Vaig abraçar-la, com protegint-la. Va deixar el cap recolzat en el meu pit, mentre em demanava disculpes. Disculpes? Per què??

- Ei, ei... - vaig acariciar-li els cabells -. No has de disculpar-te, dona, t'entenc perfectament... No m'imagino com deus haver patit...

Vaig abraçar-la més fort, carinyosament, i li vaig fer un petó.

Patir... Sí, habia patit, habia tingut por. Sobretot quan la meva germana va empitjorar i vaig arribar a pensar que pot ser no s'en surtiria, que es moriria. I vaig tenir por per perdre-la, por per quedar-me sola. ¿Què faria? A més, la meva germana només tenia deu anys més que jo... Era massa jove...

Tornaria a viure al carrer, per què jo sola sense acabar els estudis...

Només la sola idea de tornar a viure al carrer em va estremir i vaig abraçar amb més força al James.

-No va ser res...- vaig mentir.

Va abraçar-me amb més força que mai i em va dir que no havia estat res. Però em mentia, m'enganyava. No sé si perquè li feia por admetre-ho, o si perquè no em volia preocupar, però el cas és que no em deia la veritat.

- Lils... No cal ser legerement per saber que no m'estàs dient la veritat... - vaig dir, sense que semblés un retret -. No has de patir...

Vaig fer-li un petó al front, intentant calmar-la. La veritat és que es feia difícil calmar-la quan jo mateix estava una mica fotut. De tota manera, no vaig parar d'intentar-ho.

Vaig sospirar. No savia mentir molt bé, ho tenia que admetre ja d'una vegada...

No he de patir... No , no havia de patir. La meva germana s'havia recuperat, jo tornava a ser a Hogwarts i el meu futur no era viure al carrer amb capses de cartró i compartint habitació amb les rates...

Estava allà, a la torre d'Astronomia, amb el James, el noi a qui estimava més que res en el món... ¿Havia de pensar en coses desagradables?

-Deixem de parlar d'aquest tema, si us plau.- li vaig demanar, i vaig cercar el seus llavis en la foscor per fondrer-nos en un altre petó.

Vaig deixar-me anar del tot, en aquell petó. Em vaig deixar emportar. Quan vam separar-nos, vaig mirar-la amb un somriure, més animat que abans.

- Hmm... I de quin tema vols parlar? - vaig fer-li un petó, furtiu -. Si és que vols parlar, és clar...

Vaig fer-li un altre petó, més intens, i després vaig començar a fer-li petons al coll, amb suavitat, fent-la riure. M'agradava que rigués. M'agradava que fos feliç. Em feia feliç a mi també...

Vaig somriure.

-No crec que facin falta les paraules, ¿No?

Vaig notar com em desfeia per dintre i vaig començar a riure quan em va fer petons al coll, dolçment, suaument...

Vaig agafar-li una mà i la vaig estrenyer amb la meva, mentre em deixava portar per les pesigolles i per els petons del James.

Vaig somriure-li.

- No, no fan falta...

Vaig fer-li un altre petó, una mica desorientat per la falta de llum, encara que les estrelles i la lluna ens servien d'alguna cosa. Em va agafar la mà i me la va apretar, mentre la meva altra mà recorria la seva esquena, des del clatell fins a la cintura.
L'havia trobat tant a faltar...

Vaig sentir un calfred cuan la seva mà va recorrer la meva esquena, pero després vaig somriure, agraida. L'havia trobat massa a faltar i la sola idea de no poder tornar si les coses es complicaven...

Li vaig besar tota la cara, contenta de ser amb ell.

-T'he trobat molt a faltar. He somiat amb tu. Estic... feliç de tenirte amb mi.

No savia per què ho havia dit, les paraules sortien de la meva boca com si hagués pres veritasérum.

Va dir-me que m'estimava, que m'havia trobat a faltar. Que havia somiat en mi.

- Ah... I es pot saber de quina classe de somni em parles? - vaig fer-li un petó i vaig seguir -. Jo també he somiat amb tu... Molt sovint...

Vaig abraçar-la i li vaig fer un petó, que ens va deixar als dos sense respiració. Vaig aixecar el cap i vaig mirar el cel. Era molt bonic...

Vaig pensar amb els meus somnis mentre gaudia dels petons. Tots eren ben bonics...

-Doncs...- vaig pensar de quin parlar-li.- Hi havia un molt bonic. Estàvem els dos passejant per Hogsmade, tranquils, entre la neu. Estavem somrient, sense preocupacions...

Vaig somriure-li, encara que no savia si ell em veuria el somriure.