On hi ha les estrelles hi ha la gent que estimes (Edgar)

Vaig fer un sospir mentre pujava les escales. Gràcies a Déu que l'únic professor que hi havia en aquell moment era el James. Qualsevol altre m'hagués matat si m'hagués vist sortir de la Sala Comuna a aquelles hores.

Però és que no podia quedar-me tancada en aquell lloc més temps... A la meva habitació encara hi havia les coses de l'Arianne, i, després de tant de temps, jo només havia sigut capaç d'empaquetar i enviar un parell de caixes. El seu pare m'havia dit que anés al meu ritme, però... em costava massa. Per què no podia ser més forta?

Vaig obrir la porta de la torre, i vaig entrar, mirant-me els peus. Portava sabatilles, tot i haver-me canviat per pujar. No era una nit especialment freda, però portava mitges i jersei. Últimament, només de veure hogwarts que m'agafaven calfreds.

Però és que m'hi havia de quedar. M'hi havia de quedar per ajudar tothom a tirar endavant. L'Allie, que ajudava en tot el que podia i més, però a qui veia la tristesa als ulls. La Wen i la Cass, que havien de lidiar amb tot a una edat tan jove... La Sam, que seguia en coma a l'hospital i no es despertava ni a trets... I l'Ed. l'Ed estava distant, fred, i no el culpava. El veia sempre que podia, i després d'estar junts, semblava que estigués millor. Però al dia següent tornava a patir... i no podia soportar-ho.

Vaig sospirar, mentre feia aparèixer uns coixins i seia. Si tan sols tot sigués com al començament de l'any anterior... tothom era feliç. Ara faltaven el Matt i l'Arianne i l'avi Williams i la Lizzie i la Sam, i tot el món que havíem creat penjava d'un fil. Però era per això m'havia de quedar amb aquells que encara em necessitaven.

Vaig mirar amunt, observant el cel. Vaig pensar en l'Arianne. I, immediatament, em va venir al cap aquella escena que ell m'havia explicat temps enrere, amb el Liam... Dream a Little Dream of Me.

I va ser així com poc a poc, gairebé en un murmuri, vaig començar a cantar aquella cançó. Li estava dedicant a ella, amb tot el meu cor. perquè volia que, allà on fos, fos feliç. Una única llàgrima va caure dels meus ulls quan vaig acabar, que em vaig secar ràpidament. I va ser llavors quan vaig sentir un soroll darrere meu. Vaig girar-me bruscament, intentant veure qui havia sigut.

Anava caminant, sense fer cas als meus peus, sense saber per on anava, pensava. Deuria anar aquest estiu a casa? Els pares em necesitaven, però...no era el mateix, no sense la Sam i els seus crits de bon de mati, les seues bromes durant les menjades, que sempre aconseguien treure'ns un somriure, o per les vesprades, quan insistia en que l'acompanyara a donar una volta pel bosc.
Pot ser si deuria d'anar, els pares...ja tenien suficient, almenys...pot ser duia algo d'alegria, o si més els podia ajudar a oblidar-se un poc, encara que clar, això no era fàcil, no era gens fàcil. El pare, era qui ho duia més "bé" al igual que la Cassandra creia que anava a despertar, ho deia tots els dies, quan la mare feia alguna cosa que a la Sam no li haguera agradat: Recorda de no fer això quant estiga Sammy, que saps que no li agrada gens. I la mare es tragava les llagrimes per no plorar davant d'ell, assentia i es callava. El pare i la Cassandra, els únics amb esperança de la familia, els tiets...no havien parlat molt de l'assumpte, però es veia que no estaven molt segurs. I jo? No sabia que fer, volia amb totes les meues forçes que es despertara, però el metge sempre tenia les mateixes paraules: No hi ha millora. Intentava ser com el pare, però no podia, i acabava sent com la mare, bé, com ella no, si més no, no plorava per qualsevol cosa, ella ni tan sols havia pogut entrar a la seua habitació, tancada. Era el pare el que s'encarregava de netejar-la. No ho entenia, la Sam no era morta ens repetia una i altra vegada, seguia respirant, no deviem actuar com si no tornara mai, com si no hi haguera esperança, ho deia sempre, i s'enfadava perquè no li feiem cas.
Tornaria a casa, almenys podria vigilar-los, no estarien tan sols, també anaven anar els tiets...aniria durant unes setmanes, estaria alli alguns dies, havia de fer-ho, perquè encara que no ho digueren, haviem d'estar junts.
Aleshores vaig veure que els meus peus m'havien dut fins la Torre d'Astronomia, i vaig captar unes ultimes notes d'una canço.
Que sabia qui cantava.

- Hola Esquirolet.- vaig dir obligant-me a fer un somriure.

Vaig sentar-me al seu costat, sense dir res.

I aleshores va entrar l'Ed. Portava una cara... Immediatament vaig saber en què pensava. Molta gent deia que era increïble com podíem endevinar sempre el que pensava l'altre, però és que per a mi, ell era un llibre obert.

Va asseure's al meu costat, sense dir res, i jo també em vaig quedar força callada. Voli ajudar-lo tant, i, tot i això, no podia; no sabia què fer per fer-lo sentir millor. De manera que senzillament vaig agafar-li la mà, estrenyent-li fort, i vaig recolzar el cap sobre la seva espatlla, en silenci. No volia obligar-lo a dir res, però, per l'altra banda...

- Vols parlar? - vaig aconseguir dir amb un murmuri, al final, mentre li estrenyia la mà amb força.

- No ho se.- li conteste mentres li acaricie la mà.- Encara que supose que parlar és sempre el millor, oi?- li dic fent un somriure trist.

Ens quedem callats, se que espera que diga alguna cosa, però no se que fer, no vuic obligar-la a soportar eixe pes, perquè...ja hi ha soportat massa, de pesos, i aquest és massa dur, massa difícil, i ni tan sols jo se si puc amb ell. Ella...ella no te perquè passar pel mateix.

Em respon amb un somriure trist, i jo l'hi torno. Enyoro tant aquells dies on només ens ho passavem bé junts...

Me'l miro, i sé que necessita que l'ajudi, i que ho vol, però que no s'atreveix a explicar-m'ho i ferir-me. És llavors quan, amb la mà que em queda lliure, l'agafo pel mentó i li faig un petó curt, quedant-nos amb els fronts junts. Li acaricio la galta suaument.

- No pateixis per mi, pel que més vulguis - Li dic, suaument - Necessito que siguis sincer amb mi. No vull tenir només una part de tu, saps? - Li dic, fent un somriure amable.

Em miro l’Erin, és tan forta, però al mateix temps tan petita, tens ganes de protegir-la de tots, i de tot, de que no li puga passar res malament, viure en un tipus de bombolla. Però se que no, que de vegades és molt més forta que jo, que ho és, i per molt que vuiga amagar-li les coses, que vuiga deixar-ho per mi, ella necesita ajudar-me, i també que jo pot ser ho necesite.

- Pensava...he d’anar a casa, almenys per pasar unes setmanes amb els pares, per no deixar-los sols...aquest estiu Sam havia dit que aniriem a Grecia amb els tiets, que ella també volia anar a Italia, i endur-se la Cassandra de viatge.- somric.- Els pares varen dir que a Grecia si, però res d’anar a Italia. La mare ni tan sols pot entrar a la seua habitació, jo...jo vuic...m’agradaria ser com el pare, ell ens renyeix perquè actuem com si no anara a tornar mai, ens diu que si ella vejera tot açò s’enfadaria pel nostre comportament, i vuic intentar ser com ell, però no puc, al principi, encara, però cada dia que passa...

He dit tot açò mirant el terra, alçe el cap mirant-la

- Soc un imbècil per pensar aixi, si sapiguera com estic em començaria a cridar i dir-me de tot. Inclus la Cassandra és més forta que jo.

Assenteixo mentre l'Ed parla, tot i que ell no ho vegi.

- El millor per ells seria que hi anéssis - vaig començar a dir, suaument, pensant bé tot el que deia - Però vull que estiguis segur que també és el millor per tu...

Faig silenci uns segons. Odio revel·lar aquestes coses de mi mateixa, però haig de fer-ho, per ell. L'abraço, per tal de no veure-li la cara.

- Et seré sincera, Edgar... - dic, poc a poc - em fa por deixar-te sol. Jo confio en que la Sam es despertarà, però... Vull que puguis confiar en algú quan no et sentis bé. Crec que això d'anar a casa els teus pares és una bona idea, però necessito que sàpigues que pots venir quan vulguis, un cop de patronus és suficient...

Em separo d'ell lentament, i me'l quedo mirant, intentant veure què pensa.

- No pense en el que és millor per mi, sino en el que és millor per ells...si passarà alguna cosa entre ells...-sabia perfectament que la Sam no s'ho perdonaria mai.- Anire, em necesiten, som una familia.

La mire, intente fer algun somriure, però no me ix, és més una mueca que un somriure aixi que ho deixe fer.

- No et preocupes, t'avisare, i és més tu, sempre que vuigues pots vindre a casa, els meus pares t'adoren i et tenen com un membre més. Ma mare sempre em pregunta com estas. Crec que encara no s'ho creu.- i aquest cop, somric, un somriure curt, però somric.

Assenteixo. Després de tot, és l'Ed; No sé per què em sorprèn. És tan bona persona... Me'l miro mentre em mossego el llavi, preguntant-me com puc estimar-lo tant.

- tens raó - li dic, suaument, gairebé perduda en els seus ulls - Ara mateix has de cuidar la teva família. I jo estaria encantada d'ajudar, però em sembla que encara faria les coses més difícils... - li dic, amb un somriure trist - Què és, el que no es creu la teva mare? Que estiguem sortint? - pregunto, rient, una mica confosa. Segur que li caic bé?

- No no s'ho creu.- li dic somrient.- Em pregunta com algu tant genial com tu pot estar amb aquesta cosa rara, sempre riu, però.- me la quede mirant.- Clar que li caus bé, quants cops t'ho he dit? Soc jo el que es preocupa si caic bé als teus pares o no, ets la seua filla i pot ser em veuen com una amenaça.- li dic apartant-li un floc de cabell que se li ha posat a la cara.- Preciosa.- li done un bes curt.- Pots vindre quan vuigues, ja ho saps. La meua casa és teua.

Somric en veure que ell sembla més animat.

- Però si només em va conèixer durant un parell de dies... - Dic, mig rient - no ha tingut temps de conèixer els meus defectes insofribles. Una mica raro sí que ets, pardalet - Li dic, aquest cop rient de veritat - Però a mi m'agrada.

Li pico l'ullet, i m'estiro al terra, observant les estrelles.

- Els meus pares encara no ho saben... - Li dic, moixa - volia esperar-me a presentar-te directament i dir-los-ho en persona. però em sembla que els hi hauré de dir per carta... Ara mateix, viatjar a casa està una mica difícil.

Em recolçe a la paret i ella recolça el cap en les meues cames.

- Doncs si amb uns pocs dies ja t'adoren, imaginat més temps. Ma mare esta encantada amb tots, al Thomas el te en un altar.- li dic somrient.- Segur que tu ocupes el mateix lloc esquirolet.

Mire les estreles, tan majestuoses allà dalt.

- Aixi que algo raret, eh.- dic fent-li pesigolles.- Però t'agrada, bé, aixo ho compensa.- em va dir que els seus pares encara no ho saben.- No saben res?- li pregunte.- Creia que ja ho sabien, bé, si vols presentar-me'ls algun dia.- li dic rient.- I si no...millor per ells, podran sobreviure sense coneixer-me.

faig un somriure.

- Em mataran quan sàpiguen que els ho he estat amagant... - dic - Però és que jo volia dir-los-ho en persona. Si mai pots venir a casa meva, ja et presentaré.

Faig un sospir, quedant-me callada. Vull pensar que les coses aniran millor.

- Quant... Quant de temps t'hi quedaràs, a casa? - li dic, amb un murmuri.

- Quant vuigues que vaja, vaig. Espere que no els parega tan rar.- li dic rient.

Em quede pensant, a veure, agost...dos setmanes? Tres, pot ser tres.

- Pot ser unes tres setmanes a l'Agost, si pot ser si.- dic jugant amb el seu cabell.- Tu marxes a casa alguna setmana?

- Doncs no ho sé... - li contesto - M'agradaria veure'ls però... la veritat és que em necessiten aquí. Ja gairebé no queda ningú amb esperança per Hogwarts, i amb el James com a únic professor i sent tan poques persones que estan mínimament al corrent de la situació... necessito quedar-me a ajudar.

Vaig fer un somriure trist.

- M'avorriré molt, sense tu a prop... - vaig dir, intentant alegrar la cara.

- Ves a visitar-los.- dic- L’escola pot sobreviure sense tu unes setmanes.- li dic somrient.- Disfruta de les vacances, esta clar? M’ho promets? L’escola sobrevivia abans de que tu vingueres, pot continuar fent-ho si estas unes setmanes ausents.

Me la quede mirant rient.

- Aixi que t’avorriras molt? No serà com una alliberació? No hauras d’aguantar-me durant unes setmanes.

Li faig un petó, i l'abraço. Sé que m'ho està intentant posar fàcil, però igual que les coses són difícils per ell, també ho són per mi.

- No ho sé... Si veig que les coses no empitjoren, potser hi vaig uns dies. No ho sé - repeteixo, més per mi mateixa que per ell.

Aleshores em diu allò, i llavors jo ric. Sempre ha tingut l'habilitat de fer-me riure. És tan... tan... No sé ni descriure-ho. Només sé que és genial.

- Creu-me, no serà cap alliberació - dic, rient - Serà una tortura, estar sense les teves rareses. Però bé, s'ha de fer el que s'ha de fer... - dic, traient-li la llengua.

- Ves, et sentarà bé lliurar-te de tot uns dies.- li dic somrient.- Fes-me cas un cop encara que siga.

Li agafe el braç i comence a fer-li petites pesigolles, sense poder deixar de mirar-la, perquè, sincerament, encara no m'ho creia.

- Aixi que una tortura...nah, no fa falta que mentisques, ja veuras com t'agradarà i tot.- li dic rient.

em quedo mirant-me'l uns moments callada, pensativa. La veritat és que té raó, com sempre...

- Suposo que ho faré... - deixo anar - Intentaré aconseguir algun vol.

Aleshores em diu allò últim. No puc evitar riure, més per la ridiculitat de la situació que per una altra cosa. Però llavors me'l miro, i no puc evitar acostar-me a ell i fer-li un petó.

- T'estimo - li dic - ho saps, oi?

- Oh! m'has fet cas! No m'ho puc creure, aço ho he d'apuntar, serà un dia important.- li dic rient.

Em quede mirant les estreles, quant em besa.

- Jo també esquirolet.- li dic tornant-li el bes.

Sincerament, nose quan va canviar això, però m'agrada.

- Saps? Al principi m'ha extranyat vore't aci aquestes hores de la nit, no ho imaginaria mai, saps que és de nit, oi?- dic senyalant el cel i somrient.- Que és de nit i tu estas fora de la teua habitació.- li dic rient.

Ric, divertida.

- Sí, ho sé... - dic - Però és que necessitava sortir. Portem uns dies, entre tots...

Però aleshores m'adono que no estic sent sincera amb ell. Ell ho ha sigut amb mi, i ara és el meu torn.

Em giro, amagant el cap a les seves cames de manera que no puc veure-li la cara.

- Enyoro a l'Arianne....

Li alçe la cara i l'obligue a que em mire.

- Recorda que ella sempre estarà amb tu, al teu cor i a la teua memoria. - li dic. Mire les estreles- El meu avi, el de Grècia, em contava de petit que les estreles eren les ànimes d'aquells que estimaven, que pujaven al firmament i ens cuidaven i vigilaven des d'allà dalt. Que quan estas sol, trist, mires allà dalt i no et sents sol, perquè saps que ells estan amb tu.- li aparte un floc de cabell.- L'Arianne sempre estarà amb tu Esquirolet, al teu cor.- dic senyalant-li.- i ahi dalt.- senyalant les estreles. Estic segur que ella no et voldria veure aixi, voldria que estigueres feliç i que sigueres sent com eres sempre, la amiga que sempre tenia.

- Sempre saps què dir - li dic, fent-li un petó.

Em quedo mirant les estrelles, sense saber ben bé què buscar. Serà veritat que l'Ari està allà?

- Encara tinc les seves coses a l'habitació - dic, sense deixar de mirar amunt - Gairebé no puc empaquetar res. Però sé que haig de fer-ho...

Em quedo uns segons en silenci.

- Trauré la força d'on sigui - dic, decidida - I ho faré abans d'anar a casa.

- No et forçes, ho faràs, però si necessites temps no t’esforçes, seria pitjor, pren-t’ho amb calma, de veritat.

Continue mirant les estreles, et fan ser tan insignificant.

- Vindras doncs algun dia? A ma mare li agradarà veure’t.

Faig un sospir.

- No, haig de fer-ho. No em forçaré si veig que és massa, però vull acabar d'una vegada per totes.

Em miro l'Ed quan em pregunta si aniré a casa seva.

- Doncs no ho sé... No tinc ganes d'interrompre res, esteu en família... - dic, mossegant-me el llavi, una mica preocupada.