Vells Temps

Des del moment en què vaig posar els peus al camp, em vaig sentir bé. Acabava de fer els vint-i-dos anys. Feia tot just cinc anys que havia acabat Hogwarts. Veuria als meus companys més petits? Els donaria classes? Seria el mateix?
Vaig anar caminant fins al cèrcol més alt, i vaig posar una mà sobre la superfície metàl•lica. Amb un somriure vaig recordar aquells temps en què jo entrenava l’equip de Gryffindor. Vaig sospirar, quins temps aquells...
Caminant pel voltant del camp, mirant amunt i avall, vaig preguntar-me com estarien aquells nens de primer, segon, que jo havia deixat enrere.
"Enormes!" vaig pensar, rient per dins. Imaginar-me a tots aquells retajos com a adolescents se’m feia estrany. I... Ostres! La meva cosineta llunyana, que em demanava quan tenia quatre anys de ficar-se al meu bagul per anar a Hogwarts, ja estaria fent... Quart?
- Com passa el temps... - vaig murmurar.

M'acabaven d'explicar que hi havia un professora nova de vol, a més, havien corregut rumors de que era la Catherine.

Vaig entrar al camp amb pas decidit. Tenia ganes d'esbrinar si de debò era ella, i havia pensar que si estaria a algun lloc seria el camp de Quidditch, on havia passat moltes estones en els seus anys d'estudiant.

Vaig veure una silueta de lluny. Vaig acostar-m'hi a poc a poc, tot i que tampoc massa lentament, fins que em vaig trobar a prou distància d'ella com per poder-la reconèixer... almenys si estava de cara. Perquè estava d'esquena i semblava que no m'havia vist.
Vaig acostar-m'hi per el costat, i li vaig demanar.

-Perdona, no seràs pas la nova profsesora de vol? - vaig dir-li, mentre ella es girava cap a mi. En quan l'hi vaig veure la cara vaig veure que era ella, si. Es veia més gran, però tot i així era jove. No vaig poder dissimular la meva alegria per tornar-la a veure després d'aquells anys.

- Si - vaig fer, girant-me.
Llavors vaig veure la cara del meu interlocutor. La seva cara em sonava. Llavors un rostre una mica més jove va aparèixer a la meva ment, i vaig comprovar que era ell... Una mica crescudet.
- Danny?!?! - vaig fer, incrèdula
Un somriure va aflorar als meus llavis, en reconèixer-lo. Era el meu bon amic Danny, que no veia des que va acabar Hogwarts.
- Danny! Què hi fas aquí? No he tornat a saber res de tu des que vas marxar de Hogwarts!

-Haha, si, sóc jo.- vaig dir-li, abraçant-la com a retrobament.-Doncs ja veus, he acabat al mateix lloc on has acabat tu! -vaig dir-li, somrient.- Cadascú amb el que se li donava millor, però igualment al mateix lloc. Però explica'm, com t'han anat aquests anys de després de Hogwarts? Feia tan que no sabia de tu!

Vaig tornar-li l'abraçada, amb un somriure.
- Ui... La veritat és que he arribat bastant alt en aquests últims anys. Vaig estar dos anys jugant a la Selecció Irlandesa de caçadora, i després vaig anar a Bali, per fer uns cursets d’especialització de tècnica. I aquí estic. He decidit tornar aquí i transmetre els meus coneixements als més joves... Que fa pocs anys alguns eren els meus companys més petits!
Vaig mirar-lo, i vaig afegir, amb una rialleta:
- Suposo que si jo he acabat amb les escombres, tu has acabat amb els teus animalons...

-No ho saps pas prou bé! I es que, com volies que no hi acabés? Si inclús a segon curs ja podia donar-ne classes als de sisè... - Vaig mirar-me-la de dalt a baix. Ara ja era tota una dona!

M'havien explicat que s'havia dedicat al Quidditch professional, i inclús n'havia seguit els partits, però tot i així, feia tan de temps que no hi havia parlat que haviem perdut ja qualsevol manera de comuncicació entre nosaltres.

-Per, cert, endevinda qui hi ha ara fent setè... (off: l'alumne és imaginari) Te'n recordes d'aquell que una vegada et va ameneçar dient que si no li feies classes de vol t'embruixaria? Doncs aquell..! Ah, però has de pensar que continua igual de petiu, malgirvat i amb els fums alts igual que sempre... És igual que tornar-hi per fer classes... i m'encanta ara ser jo el que puc treure punts! Bé, clar que ja saps que això tampoc m'ha importat pas massa. El millor és tenir un despatx propi... això si que m'agrada de debò!

Vaig riure, i vaig dir:
- Si, i pensar que fa uns anys erem nosaltres els que havien d'anar als despatxos d'altres professors... Ara els alumnes - vaig assaborir la paraula -. Vindran al nosaltres.
Pensant-ho, vaig veure que se'm feia realment estrany. Erem adults, professors, amb els nostres propis despatxos, unes vides molt diferents a les que haviem portat anys abans. Amb una rialla vaig comentar:
- Com passa el temps, no?

-Si, si... Fa més o menys cinc anys encara estavem per aqui corrent, volant, rient, parlant, ...estudiant... -vaig començar a dir, com si d'un vell es tractés. - Bé, però ara tenim el millor a les mans. Encara podem fer com si siguéssim alumnes... es clar que millor que no ens vegi ningú! I llavors preparar les classes, ensenyar-los el que saps i el que els hi podrà servir per el futur... m'agrada el pla.

- Mola! - vaig exclamar -. Realment, encara que jo he volgut arribar alt, sempre m’he vist així - vaig fer un gest amb el braç, abarcant tot el camp de quidditch -, i aquí.
Vaig seure a terra, recolzada al pal del cèrcol, i em vaig abraçar els genolls amb les mans. Vaig mirar cap amunt, als ulls del Danny, i vaig dir
- Sempre m’he vist a casa meva de nou, transmetent tot el que se, i donant la oportunitat als nois i noies joves a passar-ho tan bé com ho he passat jo.

-Es que van ser uns anys molt bons... I sempre va bé tornar a casa d'un, als seus origens. I ben mirat, Hogwarts és com casa nostre, és on hem viscut durant molt de temps...

Vaig asseure'm al seu costat. Bé, vaig acabar estirant-me al terra a mirar els núvols com passaven per sobre nostre.

-Te'n recordes d'aquell dia que no ens recordes aquella vegada que vem haver de passar la nit a fora la sala comuna perquè haviem arribat molt tard i cap dels dos recordava la contrasenya? Haha, va ser molt bo, sobretot l'endemà el matí, que els dos ens estavem morint de mal d'esquena..!

- Uf! Encara ho recordo, com si fos ahir! Va ser molt divertit! I quan ens vam haver d'amagar perquè el Dumbledore feia la ronda nocturna? I on vam acabar ficant-nos perquè no ens veiés? Al despatx del Filch! Vaya uns que erem, nosaltres. I llavors, apareix la gata fastigosa aquella i apa, a córrer!
Vaig riure, amb els bons records. Després vaig afegir, mirant-lo amb un somriure:
- Crec que encara noto el fred a l'esquena, a vegades. Em sembla que vaig passar una de les nits més fredes de la meva vida, però això no treu que fos una de les més divertides.

-haha, si, de poc ens va anar que no ens atrapa la maleida gata! Perquè mira que va arribar a córrer darrere nostre! Sort que la final la vam poder despistar, que sino ja ens veia a nosaltres dos fregant els passadissos durant temps! Però això si, diria que des d'aquell dia que el Filch sospitava de nosaltres, perquè cada vegada que hi passavem aprop ens mirava amb una cara..!

- Si... - vaig fer, somrient -. Eren bons temps, aquells.
Vaig girar-me una mica per mirar-lo cara a cara. Amb un somriure torçat, li vaig dir:
- És una pena que ja no ens poguem passar pel cap la idea de volar la Sala Comuna de Slytherin, o enverinar-los el menjar, no? Abans teniem la llibertat d'odiar a la gent. Ara presentar favoritismes o manies envers els alumnes significa fer mal us de la nostra autoritat...
Vaig fer una ganyota en prendre consciència del que estava dient:
- I jo que em pensava que ser professora seria fàcil...

-Mira tu, això és el que passa quan creixes... - vaig dir-li, posant-li una ma al genoll. -Però pensa que sempre pots tenir pensamens destructors contra la residència contrària a la teva, mentre no els deixis entreveure a l'altre gent..! No, però si que és veritat, la manera de veure les coses no és que l'haguem de cambiar perquè volem, si no que és per què és el que toca en un moment determinat. Però per molt que vulguis no podràs deixar mai de mostrar alegria quan guanyi la nostra antiga residència a Quidditch o així, no creus?

-I vé, ser professor no és fàcil, però ser alumne tampoc ho era... t'imagines haver de tornar a fer tots el deures que ens posaven, haver d'estudiar per tants exàmens i tot allò? Jo en haver-ho passat un cop ja en tinc prou i de sobres! - vaig dir-li, intentant animar-la una mica.

Vaig somriure, oblidant-me dels Slytherin i dels mals moments que havia passat per culpa d’ells. Vaig posar la meva mà sobre la seva, donant-li uns copets afectuosos.
- Tu sempre tan convincent, Danny... - li vaig dir
Em vaig mossegar el llavi inferior, com sempre feia, i vaig afegir:
- No has canviat gens... Com sempre, tens raó. Ara que ho dius, a mi tampoc em ve de gust tornar a escriure paaaams i paaams de pergamí per a un professor.
Vaig somriure entremaliadament, i vaig afegir:
- Em jugo alguna cosa que la majoria o llegien en diagonal les nostres parrafades o, senzillament, ni es llegien els nostres deures. Feien: - vaig posar una veu greu, imitant a un professor - "Uhm... Aquest em cau bé... Excel•lent! I aquest altre... No sé... Suficient... Uix! Aquest em cau de cul! Deficient!"
Vaig riure, recordant a un professor de pocions que havíem tingut, que tenia tota la pinta de fer això.

Em vaig posar a riure.

-Sembla que imitis a l'antic professor de pocions..- vaig dir, sense aguantar-me el riure. -Tot i que ara entenc perquè m'anava malament, aquesta assignatura.. I sempre volent tenir la raó, ell. I mira que hi havia vegades que no s'aguantaven per enlloc, les seves raons...

Vaig caure en que estavem criticant a un professor, ara que nosaltres també ho érem, i que segurament molts alumnes ens deixarien pels terres.. ara era el nostre torn.

-Veig a venir que en poc temps ja cadascú tindrà el seu mote...- vaig dir, pensant en quin em posarien a mi.-I no ens pararan de xiular les orelles per tot el que ens diran! Perquè per més bé que ho intentem fer està clar que sempre hi haurà el típic gracieta. Però nosaltres sóm millors. Si o si?

- Nosaltres som més majos perquè tenim més a prop l'edat dels nostres alumnes que aquells vells que es creuen tan savis. No crec que em vagi gaire malament, a mi, amb els meus alumnes. A més, no crec que a mi em sigui gaire difícil guanyar-me l'amistat dels més grans, que son els que acostumen a portar més problemes... Pensa que jo he estudiat amb els que ara fan sisè i setè. A més, tinc a la meva cosineta Allie, que em farà un bon servei per donar-me bona fama.
Vaig mirar-lo, i, donant-li un cop a la espatlla, vaig afegir:
- En quant a tu, no crec que tinguis gaires problemes amb les noies.
"Y ahí queda eso..." vaig pensar.

-Oh, i això? - vaig demanar-li, amb un to ofès però de broma. Val ja sabia què deia tothom, però no era per tant. A part, ella ... -Si, ja, mira qui parla, la que es queixava de solitud, durant els seus anys d'estudiant...! -vaig deixar-li anar tranquilament. -I no et pensis pas que et faràn cas només perquè havieu coincidit estudiant...

- Què vols dir Danny? - vaig dir, fent-me la innocent, encara que sabia molt bé el que volia dir -. Que potser els vaig fer alguna cosa que els va molestar, i ara per això em faran més cas?
Vaig posar-me una mà a la boca, fent-me la preocupada.
- Què he fet que no me n'he adonat, Dan?
Allò de fingir se'm donava bé, però en aquell moment solament estava fent broma, així que vaig posar un to sarcàstic a la meva veu.

L'havia fet preocupar? I ara què podia fer? Mai se m'havia donat gaire bé això de "conectar" amb els altres.

-No, no, si no volia pas... -llavors però, va dir una frase, i em va semblar que anava carregada de sarcasme.

Vaig mirar-me-la amb cara de "ara-ja-sé-què-estàs-fent".

- Bé, tot i que molestar molestar... no ho crec, saps, que els molestés gaire... més aviat els devia agradar. I molt, que els hi devia agradar.

- Oh... Com que amb aquestes em vens, no? - vaig fer, amb un somriure trapella als llavis.
Vaig mirar-me'l de fit a fit, i vaig dir-li:
- Saps què, Danny? Fa uns quants anys que vas deixar Hogwarts, però encara no he oblidat el teu punt feble...
Llavors, sense avís previ, vaig llançar les meves mans contra les seves aixelles, i li vaig començar a fer un atac de pessigolles.

Oh, no.. no no no! Però què passava? No es podia oblidar mai d'això?

-No..h.. va, no..- vaig dir, sense poder parar de riure. -Vi... vingaa.. vaaah. paraa- vaig dir-li, pujant el to de veu.

Volia guerra, eh.. doncs ja es podia preparar.

-Què.. què estas intentant aconseguir, eh?- vaig dir-li, podent frenar momentàniament el riure. -Potser això?

Vaig aixecar-me i vaig assentar-me sobre les seves cames. Vaig començar a fer-li pessigolles a la cintura.

-La venjança és un plat que es serveix fred, Ravaan...- vaig dir-li, intentant trobar-li unes pessigolles més sonades.

- Si, Fletcher? - vaig fer
Vaig intentanr agafar-li les mans, que m'estaven fent morir de riure. Però al estar immobilitzada sota les seves cames, va ser en va.
- Està... uh!...Em...Rendeixo!!! - vaig fer, rient.

-Hm... bé... doncs val, et deixo rendir-te...- vaig dir-li amb un somriure burleta buscant-li les pessigolles. -Però pensa que només t'ho permeto avui... bé, ara, si de cas.

Vaig aixecar-me per tornar-me a assentar, però no sense abans fer bromes de tornar-li a fer pessigolles. Ella va semblar que es creia que n'hi anava a tornar a fer perquè va fer un gest com de tirar enrere instintiu, i per això no em vaig poder aguantar el riure.

-Haha, tranquila, ja no t'ho faré pas mes...- vaig dir-li, mentre m'assentava còmodament al terra.

Vaig aconseguir refer-me de l'atac de pessigolles, i vaig dir, seient de nou:

- Dan... Fa uns anys volava en aquest camp de quidditch com a alumna. Ara ho faré com a professora. Fa uns anys em pegaven bronques. Ara JO hauré de pegar bronques si els alumnes es porten malament. Les nenes i els nens que em deien Cathy m'hauràn de dir Professora Ravaan. Això de ser professora m'agrada, però és molt estrany, no trobes?