Obrint vells passadissos (fora)

Vaig rebre el patronus, quan ja hi érem tots, esperant davant l'entrada de la cova. Deia que faltava el número 1. "Bé, es deu haver exiliat. Serà millor que el busqui i el mati, després."

Vaig començar a treure roques de l'entrada, amb la vareta, mentre els altres dos feien el que podien. Al cap de deu minuts havíem avançat quatre metres, tot i estar encantat perquè no es pogués reparar amb màgia. Certament, no es podia, però no estava anul·lada la possibilitat de moure les pedres, fent-les levitar.

- Au, vinga, que falta menys.

- Amb tots els respectes, milord, falta un munt - vaig dir, fent servir un to no del tot adequat, però estava molt cansada.

Se m'estava embrutant la meva preciosa capa de vellut i després costaria un munt deixar-la neta, fins i tot amb encanteris. Jo estava feta per fer màgia no pas per servir de mà d'obra. Però en fi, algú havia barrat la resta de passadissos, i alguna cosa havíem de fer-hi.

Vaig fer un sospir de cansament i vam seguir traient roques amb encanteris i apartant la sorra i la pols amb una pala.

"Com ens hem de veure!"

"Ens hem de veure com ens hem de veure, tres", vaig pensar mentre seguíem treballant.

Al cap d'uns minuts ja dúiem més de vint metres, i ens faltava poc més de la meitat del que estava previst. I comptant que per l'altra banda devien anar vigilant, no ens havíem de preocupar per el soroll.

Vaig encendre la vareta i vaig observar el fons. No vaig veure gran cosa, però estava clar que s'esfondraria si no ho reforçàvem, o sigui que vaig apuntalar les parets amb unes fustes que vaig fer aparèixer, abans de seguir treballant.

Vam arribar, finalment, a la profunditat acordada amb els Cavallers. Els altres, que havien estat treballant des de dins, encara treballaven a l'altra banda dels pocs metres que ens faltaven per acabar el túnel.
Algú va aparèixer en la distància, per darrere nostre. De seguida vaig adonar-me que era l'u, que no havia aparegut. Vaig dubtar entre matar-lo per traidor i desertor, o recompensar-lo per haver tornat. "El Senyor no ha de donar recompenses... És el Senyor, i el Senyor mana. I qui desafia el Senyor mereix la mort i només la mort.", vaig pensar. JO era el senyor. Jo manava.

Malgrat tot, vaig dubtar una mil·lèsima de segon, temps suficient perquè traiés la vareta, i apuntant cap al centre del túnel, pronunciés un "Bombarda!" a tot volum i esfondrés les parets del túnel.

Abans que el seu encanteri toqués l'objectiu, ell ja era mort. Ja jeia a terra, amb la mirada perduda i buida, morta, i un somriure fred a la cara. Era el Goldstein del règim del Senyor; el Trotski del meu règim.
L'explosió va esfondrar els dos metres de gruix entre els dos túnels. A l'altra banda, les parets es van esfondrar parcialment i alguna pedra va caure al damunt dels Cavallers. Al meu costat, a menys distància, els Cavallers es cobrien el cap amb les mans. Vaig fer un gest de ràbia i vaig aixecar la vareta, generant una cúpula que va desintegrar les pedres.

- Tu, tres... Agafa el cos del traidor i porta'l. VA! - vaig dir, desitjant que no ens haguessin sentit.

Quan per fi haviem acabat la nostra feina i ens haviem trobat amb els de l'altra banda, va arribar el Cavaller de la Mort 1, però enlloc de disculpar-se o com a mínim callar, va fer un Bombarda.

Però amb el que vaig tardar a tornar a treure la vareta, ja havia caigut mort. "Subnormal" Vaig pensar fredament mentre feia un encís d'ègida perquè les pedres que haiva desprès es seu malefici no em toquessin.

-Qui era aquest idiota? -vaig dir assenyalant el cadàver.

(Off: M'agrada la comparació del Goldstein )

- Suposo que ara que és mort podem saber qui és aquest subnormal, oi, Missenyor? - vaig preguntar, sortint del tunel reçant fet darrera el 6 i observant amb una expressió de fàstic el cadàver de l'ex cavaller que havia gosat fer un Bombarda i que havia acabat mort.

Vaig escampar es trossos de pedra que havien caigut a terra amb el peu, somrient per sota la túnica. Allò només era el principi.