Descobrint....el seté pis.

Tots dos ens varem dirigir cap al seté pis, caminant, parlant, i en el meu cas, feliç. Encara duia la seua jaqueta. Me el vaig mirar alguns cops, mai me hauria imaginat que podria estar en ell. Feia un temps que me havia fixat en ell, però mai me havia atrevit a dir res, que els dos estiguerem alli en aquell moment, em feia sentir en els nuvols...

Aleshores em vaig donar compte de que haviem aribat a l'estatua.

El tros fins al setè pis va passar volant. Només sentir els passos de la Samanta al costat... em feia sentir bé,. Es va parar, i al davant teniem una estàtua (no gaire agraciada) de la que vaig pensar que era la bruixa bòrnia. Ja haviem arribat?

-Així que... aquesta és l'estatua, no?- vaig dir, sense allunyar-me d'ella.

- Si, aquesta és la famosa estatua.- vaig dir- Es facil obrir-la, sols has de apuntar amb la vareta i dir: Dissendium i s'obri.- vaig dir. No em vaig menejar del seu costat, tenia la sensació de que en algun moment em despertaria i tot seria un somni, no volia que arribes l'hora de marxar i tindre que separar-me d'ell.

-Així que dissendium.... Aviam, que ho provo.. - ara si no em sortia.., bé, quedaria en ridícul. Vaig apuntar l'estatua, i vaig dir:

- Dissendium!-seguidament l'estatua es va apartar a poc a poc i va deixar a la vista un passadís llarg, i molt fosc. Vaig treure-hi el cap, però no vaig poder veure res, només una paret llisa de totxanes, que era fins on arribava la tenue llum del passadís.

Li va eixir a la primera.

- Molt be!- vaig dir.- Si segueixes el passadis arribaras fins el soterrani de Ducsdemel. Per a eixir has d'anar em compte, esta tot ple de caixes.- em vaig mirar el passadis.
Em vaig girar cap al Thomas i em vaig perdre en els seus ulls. M'agradaria dir-li el que se sentia, però no me atrevia, i si feia el ridicul? I si ell no sentia el mateix? En aquell moment m'agradaria poder llegir les ments i saber que sentia.

No vaig poder evitar somriure al sentir que la Samanta em felicitava.

Vaig notar una mirada fixa en mi, que llavors va passar als meus ulls. Les puntes de les orelles se'm van allargar, fins a crear una lleugera punxa al damunt, però que se'm podia dissimular gràcies als cabells. No vaig poder estar-me'n, i també la vaig mirar els ulls. Em feien embogir, perdre en el temps, i en el món, semblava que estigués volant per el paradís. M'estava perdent a mi mateix. Sense ser-ne concient, vaig acostar la meva cara cap a la seva, intentant aconseguir els seus llavis. Me'n vaig adonar, i vaig tirar enrere. No sabia si ella també ho volia...

-Perdona, no...- tot i que li hagués fet un petó sense pensar-m'ho dues vegades.

Em va sorprendre, però ell es va apartar.

- No, no tinc que perdonar-te res.- vaig dir, em vaig apropar a ell i abans que poguera dir res, el vaig besar.

Em va agafar per sorpresa, ja que en un moment es va acostar cap a mi i em va besar. Vaig apartar-me un moment, només dos dits, per mirar-li la cara, i llavors només vaig poder acostar-me altre cop cap a ella i tornar-li el petó, amb més passió, donant-hi tot el que podia. No vaig deixar d'abraçar-la en cap moment. Sentir el seu contacte en mi era... tot.

-Sam...-vaig xiuxiuejar-li a l'orella - com has pogut estar tan temps lluny de mi?

El vaig mirar.

-No ho se.- vaig dir- I jo, com he pogut viure sense tu?- vaig preguntar abraçant.lo.

Em sentia als nuvols, estava molt feliç, no em vollia apartar mai d’ell. Tenia clar que no ho faria.
El vaig tornar a besar. Aquest fou molt millor que el primer, m’agradava, esperava que no s’acabes mai.

Notar els seus llavis en els meus era incomparable a qualsevol altre cosa. I els seus cabells quan passaven entremig dels meus dits... La seva respiració, els seus batecs... Era tot molt millor que els somnis que qualsevol hagués pogut tenir. I m'estava passant a mi. Pertanyia a ella. A ningú més.

-Per sempre? -vaig dir-li baixet.

-Per sempre- vaig contestar.- No me apartare de tu.

El vaig abraçar, l’estimava. Era feliç, ningú em podría fastidiar aquest moment. Estar amb ell, saber que ningú ens podria separar, que ara erem un. L’unic de que tenia por es de que fora un somni, i em despertara i no fora real. Però no ho era i això feia que fora molt més feliç.

- Per sempre- vaig tornar a dir abans de tornar-lo a besar.

Em sentia a gust amb ella. Notar el seu cap arrapenjat a la meva espatlla ho era tot, i llavors els petons... encara més. I el millor era que no s'acabava, que els dos teniem gana de l'altre, i que no desitjavem que s'acabés. Notar les seves mans en les meves, o els seus dits pujant pels meus braços em feien eriçar els pèls. Al passadís no hi havia ningú, i encara que fos així, no em farien parar.

-No ho oblidis mai: t'estimo- vaig xiuxiuejar-li mentre li feia un petó un altre, arribant a l'orella, i tornant als llavis.

Aquelles dos paraules em van fer sentir-me, feliç, molt feliç, podrien dos paraules fer que sentira tan de goig? Ningú me havia dit mai això, mai. I que ho diguera ell, va fer que m'emocionara.

- T'estime.- vaig dir donant-li un bes, llarg, intens. Esperava que entenguera lo important que era per a mi. Si haguera pogut me haguera agradat congelar aquest moment i que no s'acabara mai.

No vaig poder evitar el somriure a la cara quan em va dir que m'estimava.

Vaig apoiar la meva barbeta en els seus cabells,encara humits del llac, podent olorar-ne l'olor. L'olor a Sam.

Notar-la entre els meus braços, la seva calor... no podia demanar més.

-Vine- vaig dir-li, agafant-la de la mà, i portant-la cap a la finestra, on es podia veure l'immens jardí amb les gotes de pluja caient-hi. No la vaig deixar anar de la cintura ni un moment. Necessitava establir-hi contacte d'alguna manera.

Em vaig apropar a ell i vaig mirar per la finestra, encara plovia.

- Encara plou.- vaig dir mirant per la finestra- M’encanta la plutja.- vaig dir mentres li agafava la mà. – M’encanten les tempestes i a tu?- vaig preguntar. No em volia separar del seu costat.- Hi ha moments que són relaxants.- vaig dir referint-me a les tempestes.

-A mi també, sobretot si ens enxampen nedant al llac...- vaig respondre-li. - i m'agradaran encara més si acaben així. No t'agrada l'olor que deixa la terra quan ha acabat de ploure? I quan hi ha una mica de boira i que ho deixa tot amb cert misteri, podent veure-hi però sense veure-hi del tot...

- Si, i si acaben d’aquesta manera més.- vaig dir somriguent.- L’olor a terra banyada i la boira em fan tornar boja, la boira és tan... pots fer el que vuigues en aquells moments, no et veuen.- vaig dir recolçant el meu cap damunt del seu muscle.- Et recordes de quan es varem coneixer?- vaig dir recordant, aquell dia no se me oblidaria

-Quan em vas estar a punt de rebentar el cap amb la bala? - vaig recordar facilment- com per poder-ho oblidar..! No, no era broma, la primera vegada va ser a la sala comuna, quan vem parlar va fer amb allò dels focs... Va ser una manera bona de començar.

- Mmm....lo dels focs.- vaig dir.- Però jo em recorde d’un altre moment, en primer, ve, el primer teu i el meu segon, el professor em va castigar i em va dur a la teua classe, era classe de Pocions, el professor va dir que havieu de fer un treball, i que jo també el devia de fer, vas ser el unic que es va atrevir a posar-se en mi per a fer-lo, et recordes?.- vaig dir.- Ningú volia posar-se amb mi perque tenien por de que els tirara alguna bomba fétida.- vaig dir recordant.- I tu et vas alçar i vas dir que tu et posaries. Desde aquell moment no vaig poder apartar la vista de tu.- vaig dir posant-me vermella i per a disimular, vaig mirar per la finestra.

-És veritat..! Aviam, pensa-hi, qui hauria pogut perdre l'oportunitat de passar una estona amb tu? -vaig dir, intentant trobar-li les pessigolles.- A mi tu no em fas por, ho saps, oi?

La pluja no parava, si de cas anava a més, i la boira encara densa semblava que no volia desaparèixer de fora la finestra.

Vaig riure quant em va fer les pesigolles.

- Noo! Pesigolles, no!- vaig dir riguent.- En tinc massa!- vaig dir mentres no podia parar de riure- Dius que no et faig por? No me has vist molt enfadada i espere que no em vejes mai.- vaig dir abraçant-lo. Aleshores em vaig donar compte de que encara duia la seua jaqueta.- Mmm.. crec que te has quedat sense jaqueta.- vaig dir somriguent.- Be, per ser tu te la tornare despres.- vaig dir donant-li un bes.

-Així que m'he quedat sense jaqueta, eh... doncs prepara't!- vaig continuar fent-li pessigolles. M'encantava com reia, i per mi, com si se la volia quedar per sempre, la jaqueta. Mentre la tingués ella... - pensa que no et deixaré respirar ni un moment..! - vaig dir-li, mentre li feia un petó ràpid abans de continuar amb la tanda de pessigolles.

- No, no pesigolles no!- vaig dir sense poder parar de riure- Si et torne la jaqueta deixaras les pesigolles?- vaig dir encara riguent.- Mmm.... i si et done un bes?- vaig dir donant-li un.

-mm.. doncs m'ho hauré de pensar... - vaig posar una cara pensativa, exagerant- i només un? No en tinc pas prou...- vaig respondre-li, fent de broma l'intenció de tornar-li a fer pessigolles. Tenia la tentació, però no podia desobeir el que ella em deia.

- Que en vols més?- vaig dir somriguent.- Doncs et donare tots els que vuigues, però em promets que per hui deixaras les pesigolles?- vaig dir mirant-lo. I abans que diguera res li vaig donar un bes.