Noticies delicades.

Li done un copet al muscle al Thomas, però no puc evitar somriure.

- Tampoc et passes eh.- li dic somrient.- Ssh, que se suposa que som pares responsables que no han trencat un plat en la seua vida, i si no te la imatge de mi almenys que la tinga de tu, aixi que res de donar idees.- estic més tranquil·la, i no puc evitar riure de nou, perquè bé, açò em fa gracia, ara mateixa aquesta situació em fa gracia.- Oh, però si que m'agradaria escoltar-ne alguna, si no et fa res, clar.

-Home... si no em renyeu....

Vale, això sí que era estrany. El papa s'enfadava molt, cada vegada que rebia una carta de Hogwarts, i ara semblava ben interessat en saber què coses havia fet. Em vaig rascar el cap.

-Bueno... una vegada vaig encongir els calçotets del Johnson i va haver d'anar a l'infermeria. Però és que ell s'estava ficant amb mi, va ser en defensa...- Somric, sí, aquella es de les malifetes que més m'agraden.- Vaig tenyir-li el cabell de rosa al professor Brennan.. vaig cremar part de la biblioteca... però això últim va estar sense voler, ho juro!

Vaig fer que no amb el cap, que tranquil·la.

-Oh..! -dic, començant a riure. No em podia imaginar en Brennan de color rosa... digne de veure, amb perdó per ell. I llavors diu que va cremar part de la biblioteca. -Com? Que vas cremar part de la biblioteca?

Ha dit part, no tot, i segur que es va poder recuperar. A més, és el futur, i sense voler.

-I... puc demanar com va passar?

Reconec el nom del professor Brennan, la Cass m'ha parlat d'ell algun cop a alguna carta, i tot i que el no conec se que és slytherin per tant segur que s'ho mereixia.
Diu que es va barallar amb el Johnson...el Johnson...algun cosí llunyà o sols era una coincidència el cognom? Podien haver molts...però havia de ser ell...
Veig la cara del Thomas quant demana com ha cremat la biblioteca i no puc evitar somriure.

- Anaves de nit a la biblioteca i una de les llampares et va caure a terra i va començar a cremar? Em va passar a mi un cop però vaig poder apagar els llibres abans que s'estenguera, va estar de poc que em pillaren, anava a primer.

I per poc no em cremava jo també, però bé, va ser divertit.

- Però no et preocupes Thomas, en el meu cas sols vaig cremar uns llibres avorrits de pocions.

-Bé... en realitat la vela va caure damunt d'una pila de llibres que havia anat tirant al terra mentre cercava un en concret per a Criança... el foc es va estendre massa ràpid i quan vaig voler reaccionar ja era tard. La bronca que em va fotre l'Oliver va ser... -faig una ganyota.-Encara que la que em vas der tu, quan et va arribar la carta va ser molt pitjor. Odio els xiulets.-Li dic al papa.

Quan acabo de parlar, m'adono de l'error que he comés. Em mossego el llavi i miro a la mama un milisegon abans de intentar arreglar-ho.

-Quan vau rebre la carta. La vostra bronca. El vostro xiulet. Dels dos...

Mmmm... si us plau que no hi caigui...

Sense voler-ho se m'obren molt els ulls quan diu lo dels llibres, que tants havien cremat. Però no hi hauria pogut fer res, per tant...

-Jo t'envio un xiulet? -dic, sorprenent-me a mi mateix.- Suposo que ara em sap greu, però... tu, que l'has muntada ben grossa...- dic, tranquil. Fet i fomut sempre es poden recuperar fàcilment amb un cop de vareta.

I repeteix que li enviem un xiulet...

-No, no, si ja t'havia entès, dona.-dic somrient.

Aleshores la Julie posa la pota, però ho corregeix i pareix que el Thomas no ho pilla, perquè si més no, no li fa cas, està més preocupat pels llibres, si. Molt millor.

- Aixi que un xiulet...vaja, ho sent, amb lo que jo odie els xiulets...però bé...els llibres...

Em pose a jugar amb el fil de la jaqueta.

- Però bé, segur que es van arreglar i la biblioteca es va reconstruir, aixi que no hi ha perquè preocupar-se, a més és al futur, sempre pot no passar, de vegades pots canviar el futur.- mire la Julie un segon i torne a mirar cap endavant.

-Ja...

Sí, segueixo amb el cor a cent per la "quasi" ficada de pota. Tracto de tranquil·litzar-me i assenteixo de nou.

-Al meu futur tardaveu cinc anys més per a agafar al Ventigmila, per exemple.

"I no hi és la mama..." Me'ls miro a tot dos i somric.

-I vosaltres que? Com esteu en aquest moment?

Vaja... sí que poden canviar les coses... Ves a saber què hauria provocat lo de'n Ventigmila.

Ens demana per nosaltres, i miro a la Sam rient. En certa manera m'havia agafat per sorpresa, que ens demanés per nosaltres, més que res perquè... carai, era la meva 'futura' filla! Jo sí que tenia curiositat en ella! Però clar, de la mateixa manera ella devia tenir curiositat en els seus pares...

-Doncs... bé? -dic, rient, sense saber què dir.

Em mire el Thomas somrient quant l'escolte riure.

- Bé, prou bé diria.- dic somrient.

Li dic d'alguna manera lo de les pastilles o millor no dic res? Podia deixar caure lo de les pastilles per la cama, però pot ser no ho pillava i el Thomas em preguntaria que perquè li ho deia.
No millor no, ja parlaria amb ella més endavant.

- Espere que cada cop millor i tu per Hogwarts? Cap problema?

-Vaig fent...

M'abstenc de dir que tinc ganes de tornar. Tornar al meu temps i no fugir de qualsevol que em digui que m'assemblo a la mama. Vull tornar.

Em miro els meus pares i els hi agafo les mans. Aix... de veritat, que m'encanta aquesta escena... vull que es torni a repetir. M'he de mossegar el llavi inferior per evitar plorar, i sospiro.

-Vos estimo. Molt.

Quan se li demana a ella se li veu una mirada trista, com si trobés a faltar en certa manera el futur. I ho entenc. I s'emociona, i...

No puc evitar sentir-me...

-Vine aquí.-dic, amb un somriure, apropant-nos tots tres per una abraçada.

Era normal que acabés de saber que era la meva filla i que ja li tingués carinyo?

Escolte el que diu i abans de poder fer-li una abraçada el Thomas fa una conjunta, ell a un costat de la Julie, jo a l'altre, li faig un bes al cap.

- Estare al teu futur...- li susurre a l'oit de manera que el Thomas no ho escolte.

Continue abraçada a ella i a ell, no plores, res d'emocions, res d'emocionar-se, tot va bé, tot va perfectament.

- Crec que parle pels dos quant dic...que nosaltres també.- mire el Thomas i se que ell se l'estima, a ell li ha sigut molt més fàcil a mi em va costar estimar-la però ho vaig acabar acceptant, perquè...és la meua filla, seria, era...

D'acord. No puc evitar que em comencin a caure llàgrimes per les galtes, i no puc aturar-les, de veritat que ho intento, però no puc, i em tapo la boca amb el dors de la mà.

-Ma....

Però trenco a plorar.

Em trenca el cor quan sento que plora, primer evitant-ho, però no pot.

-Ei... tot anirà bé...

Dic, sense saber bé perquè. Alguna cosa l'hi passa, ha estat molt estranya, sobretot amb la Sam... segur que l'està trobant molt a faltar i es mor de ganes de tornar al futur, a la seva vida normal.

Em quede parada quant trenca a plorar, ho ha dit...bé ha estat a punt de dir mare, jo...

- Thomas, que ens podries dur una botella d'aigua, per favor?- el mire, no vuic que pense que el faig fora...que bé, val, el faig, però no...és a dir...- Per favor...-mire la Julie i el mire ell, sols era un moment.

Assenteix i marxa en direcció a la tenda, és un poc lluny, tenim uns minuts. Em mire la Julie de nou.

- Ssh...no plores, val?- dic torcant-li les llagrimes amb compte.- Faras que el teu pare es preocupe i...-el teu pare, pareixia senzill dir-ho.- I jo...t'ho vaig dir Julie, t'estime i mentres sigues a Hogwarts fare el possible per ser una mare per tu. I fare també el possible per ser una mare al futur.

Pose la mà a la motxilla i li ensenye el pot amb les pastilles, li mostre que el pot no està ple del tot, hi faltaran unes...onze pastilles o aixi, no hi pres molt vaig començar fa poc. Les guarde de nou.

- Per tu, per vosaltres...per mi. Però sobretot per tu, el que has fet per mi...mai podre estar lo suficientment agraïda, de veritat, ets la millor filla que una mare podria tindre.

Havia sigut complicat, havia hagut de donar-li moltes voltes, però...havia vingut del futur, s'havia arriesgat per mi, per tindre una mare, perquè jo estiguera viva. I tot i que al principi tenia por d'estimar-la, de ser...no havia pogut evitar-ho, l'estimava. No podia tindre por a això. No d'ella. D'ella em podia fiar també.

Tracto de parar de plorar cinc pics, però al final em duc les mans a la cara mentre escolto a la mare parlar.

-Jo...

Em mossego el llavi inferior de nou, i em llevo les llàgrimes.

-Gràcies... gràcies...

L'abraço.

L'abraçe amb força, li passe la mà pel cabell.

- No me les dones, i ho sent, pel que va passar al principi, quan parlarem en ma casa...- li dic.-Jo...no tinc excusa.

Me la mire, i somric.

- Gràcies a tu Julie. Vinga va.- li netege les llagrimes.- Vuic veure un somriure, que el teu pare encara es preocupara.- li dic somrient.- I no volem que es preocupe.

Em llevo jo també amb les mans les poques llàgrimes que tinc als ulls, i em miro de nou a la meva mare. Somric.

-Vaig entrar a la teva casa sense avisar, és natural...

Sospiro, vale, inspira, expira, inspira, expira...

-D'acord... crec que ja estic millor...

- Igualment...

Li somric.

- Molt bé doncs, tot millor?- asenteix.- Crec que el pare estarà a punt d'arribar, no deu tardar molt...se me fa estrany dir pare al Thomas.- dic rient.- Però bé, és acostumar-se.

Em sente al gronxador gran i li faig un lloc al meu costat, aquest m'agrada és com un banc.

- Bueno, doncs...no ha anat...esta anant tan malament.- dic referint-me a la trobada.

Vaig tornar amb dues ampolles d'aigua, i ja de lluny les vaig veure assentades a un gronxador, juntes. Són...

-Teniu, una per cada una.-els hi dic, donant-lis les ampolles i amb un somriure a la cara que no me'l puc treure.

Veig arribar el Thomas amb dues botelles d'aigua, li agafe una somrient, no intente demanar-li quant li han costat, perquè no em va deixar pagar-li, aixi que ni em moleste a preguntar-ho.

- Gràcies.

Li done un glop a la meua i després se la passe a ell.

- Vols?

Em gire cap la Julie que pareix més tranquil·la, o almenys això intenta aparentar.

-No, no ha anat molt malament...

Somric, i espero a que el papa arribi fins on som. Ara estic millor, crec. Sospiro i agafo l'aigua. Ja podria ser ja un martini com els de la festa de cap d'any... encara que aixo no hi dire mai...

-Gràcies papa...

-De res dona. -dic somrient.

M'arrepenjo al pal metàl·lic que aguanta els gronxadors, el del costat del seu gronxador, i me les miro, sense poder evitar que em caigui la baba. (?)

(off: culpem a l'user de la poca imaginació i fem com si res, d'acord? xD)