Noticies delicades.

L'altre dia havia parlat amb la Julie i haviem decidit que el Thomas havia de saber-ho, seria molt pitjor si s'enterava d'alguna altra manera, totes dues sabiem com es posaria si ho esbrinava aixi, per tant ho havia de saber i li ho havia de contar jo, ahà, tot molt divertit si.
Per aquest motiu havia quedat amb ell a Hogsmeade, li havia enviat una carta preguntant-li si podia i m'havia contestat afirmativament, ja feia temps que no el veia, des d'abans que marxava i estava nerviosa. Si cony, nerviosa, perquè no se com anava a reaccionar, ni que faria, i voldria vorem? Bé havia dit que si, però nose.
Em sente al banc, però m'alçe i començe a caminar, no em puc estar queta, jugue amb la trena quan aleshores el veig arribar a lo lluny, és ell, si, segur, ha de ser ell.
Quan arriba somric, i tot i que estic nerviosa, faig el possible perquè no ho note, vaig cap a ell i l'abraçe, com l'havia tirat a faltar.

Vaig arribar al lloc on havíem quedat quan ella ja hi era. Quan temps hi portava? Ni idea.

-Hola carinyo-dic també abraçant-la. Al cap d'uns segons ens separem, i la miro, somrient. -Estàs bé? Teniu molta feina? Sembles... com cansada, i nerviosa. T'he trobat a faltar.

Des de tot allò que havia passat havia canviat molt, em costava reconèixer les seves reaccions, i més ara que ens veiem molt menys que abans.

- Hola guapissim.- dic donant-li un bes.

Li agafe de la mà i comencem a caminar.

- Doncs ara un poc, hi ha que fer alguns papers i tal, però res que coste molt.- ho dic amb un moviment de mà per llevar-li importància.- Jo també te trobat molt a faltar, com et van els exàmens? Bé, que pregunte, si segur que et van genial.- li dic somrient.- Els exàmens mai han pogut amb tu.

Encara no, no tan ràpid, en el parc, en el parc li ho deia, quant estiguerem sentats en un banc, ahà, amb calma.

Em poso a riure quan diu lo dels exàmens.

-A més aquest any, m'agradi o no, tinc més temps lliure... per tant... no em van malament. -dic somrient. -I tu, com estas?

Em pregunta com vaig i veig que estem entrant al parc, vale, a veure.

- Doncs...estic bé, bé, més o menys, després de tot allò que ha passat amb la fill...la nena aquella.- havia estat a punt de dir la filla de la Lils, si.- He parlat amb...i tu...

Em gire i em quede mirant-lo.

- Hi ha una cosa que necesites saber.- dic mosegant-me el llavi.

Vale, va, allà anem.

Oh, definitivament li passava alguna cosa, i per la cara que posava... era grossa.

-Digues...-dic, preocupat. Em fa por el que pugui dir, que li passi alguna cosa seriosa, o que estigui en algun merder.

Continue mossegant-me el llavi.

- Serà millor que et sentes.

Ho fa i jo em sente davant, li agafe de la mà.

- Que pasaria si et dic...-vinga Sam, has fet coses molt pitjors.- que pasaria si et dic que tenim...bé, tindrem una filla?

Vale, t'expliques com el cul, molt bé.

- O siga, no la tenim ara, però la tindrem i ara és aci...-molt bé Sam, ho has empitjorat.

Val, primer veiem com reacciona, i després si no ho ha entes, ho tornes a intentar, si, millor.

- És a dir...

Merda. Què està passant?

-Vols... vols dir que...? -dic, completament perdut, mirant-la amb els ulls ben oberts. Em poso la cara a les mans, intentant pair la notícia. -És... hem oblidat alguna vegada...?

Quan continua amb l'explicació continuo encara més perdut que abans.

-No... com? què? Que és aquí? Que no? -encara tapant-me la cara amb les mans em comença a entrar un riure nerviós que em dura dos segons. -No t'entenc... és aquí?-dic tocant-li la panxa, espantat.

No li havia crescut la panxa, almenys que jo notés. Podia... seria pare?! No recordava que haguéssim tingut mai cap descuit... Podia ser?

Que? Que?! Vale, m'explique com el cul e.e

- No, no, no, no...- i sense poder evitar-ho em pose a riure, respire un moment per tranquil·litzar-me - No, no em referia això, nosaltres no tenim cap descuit, ho comprove sempre, ho sent m'explique fatal. No el que vuic dir és que...al futur, quant ens casem i tal doncs...nosaltres...nosaltres...tindrem una filla i aquesta filla...aquesta filla està aci...aci al passat.

Vale, crec que ara si.

- És a dir, la nostra filla del futur ha vingut al passat, està aci...aci a Hogwarts.- em mossegue el llavi nerviosa, crec que ara si, crec que ara m'explicat, si, ara si.

-Oh...-me la miro seriós, amb cert descans després de saber que no seriem pares tant joves, i intentant seguir el fil del que em diu.-ah... oh, ens casarem...-dic somrient, repetint-ho en veu baixa. -i tindrem una filla?

Era tot molt estrany. Ens casaríem, tindríem una filla, i ara aquesta filla estava al passat. Com podia haver passat tot això?

-És... és una broma?

En certa manera volia creure-m'ho, però era tot tant surrealista...

El mire somrient.

- Tu t’has quedat amb el ens casarem i a partir d’ahí ja no has escoltat res. Es clar que ens casarem, que et pensaves que et desfaries de mi tan fàcilment?- dic rient.

Li agafe la mà i el mire, pareix més tranquil que abans, clar pensar que vas a ser pare tan...

- Mai et faria una broma aixi Pointy. Jo al principi pensava que no podia ser real, però ho vaig comprovar amb el mapa, el mapa no menteix mai i vaig parlar amb ella, he parlat amb ella. I crec que tu també l’has vist algun cop, es diu...es diu Julie.

La Julie m’havia dit que se l’havia trobat un cop al Pi, i que s’havien saludat algun cop al passadis, pot ser no la recordava. Bé, ja ho sabia, ho havia de saber i no m’arrepentia, el que si que no volia que sapiguera era el motiu pel qual havien vingut, això millor que no.

-Però... però com pot ser? -dic, intentant pair-ho tot al cap d'uns minuts.-C-com? La Julie? La Julie... Jackson?

Oh, tampoc es diu Jackson.

-Ja vaig pensar que era clavadíssima a tu... -dic, intentant somriure. Era tot massa fort per què m'entrés i ho assumís.- Com ha pogut venir? I perquè? I quan? I amb qui? Uff... no entenc res... Sort que m'has dit que m'assentés, abans. -dic somrient de debò, encara preocupat.- Necessito parlar-hi...

- Vingueren amb un reculatemps, es va trencar. Si, la Julie...la Julie Poynter.

Es posa nerviós i comença a preguntar-me moltes coses.

- Espera, espera poc a poc.- li dic somrient.- No es pareix tant a mi, te els teus ulls.- no puc dir-li el veritable motiu pel que han vingut.- Va vindre amb un reculatemps, no se perquè, crec que explica algo d'un error, no va aprofundir molt més...- em feia mal mentir al Thomas, però era molt pitjor si li deia la veritat.- Crec que per després de Nadal, o aixi, són uns quants, si.

Faig que em mire.

- Se que és complicat d'entendre, estic igual de perduda que tu, però pense que devies saber-ho, perquè...és a dir...

Somric quan diu que té els meus ulls. Sembla que se li il·luminin els ulls i tot, al parlar-ne, com si tingués ganes d'arribar al moment en què pogués tenir-la de debò. Però ben podia ser també el contrari, no era capaç de pensar clarament.

-Però un error com? Vull dir, no vols dir que sona molt casualitat que vingués justament a l'època dels seus pares..? -vaig obrir de cop els ulls, al sentir que no era l'única. -Com ho dius això? Qui més ha vingut?

-Ho entenc, i agraeixo que m'ho hagis dit... em costarà, però... tampoc és tan dolent, no? Vull dir... t'hi has fixat que a més és rebel com la seva mare? -dic rient de cop.

- No…això li ho hauries de preguntar a ella. Si, també està la filla de la Lils i l’Erion, la Rose, el seu germà l'Oliver, un amic i quatre més.

Omitisc que dos d’eixos tres més són els fills de l’Edgar i l’Erin, una altra cosa que m’havia deixat flipant, però bé si cap dels dos ho sabien jo no anava a dir res encara.

- No, no és dolent, simplement rar. Espere que no siga igual de rebel que la seua mare segur que te el seny del seu pare.- segueix rient.- Oh, calla.- dic donant-li un colpet al muscle, tot i que jo també somric.

-Després, quan torni cap a l'escola intentaré anar-la a buscar. M'agradaria molt poder parlar amb ella.

Em poso les mans al cap, encara intentant-me creure tot el que estava passant. Es que era possible tot allò?

-Que fort...

Em poso a riure quan diu lo de la rebeldia i el seny, i encara més quan em fa el cop a l'espatlla.

-I t'ha explicat alguna cosa sobre... no ho se, el futur?

- Segur que a ella també li agradarà molt parlar amb tu amb normalitat.- dic. I esperava que no diguera més del que devia.

Aleshores l'alarma del meu rellotge comença a sonar, ja és l'hora? No m'havia fixat.

- Un moment...- pare l'alarma i trec el potet de pastilles de la motxilla, tres al dia, era l'hora de la segona.- No és res.- dic després de prendre-la.- M'ho va recetar el metge per la cama, res important.- dic llevant-li importància amb un moviment de mà, una altra mentira, si, ho sent Thomas, però és pel teu bé, millor que no ho sapigues.

Li agafe de les mans.

- Doncs no molt més, que t'estima moltissim, deus ser un pare genial, bé, que dic si ets un nuvi genial deus ser un pare genial, aixi que.

-I això? -dic quan treu un pot amb pastilles. -No fa gaire que te les prens..va tot bé, no?

Em deia que tot estava bé, que no era res important, però altres vegades m'havia dit el mateix i...

-Si hi hagués alguna cosa que no anés bé m'ho diries, oi? -dic, mirant-la als ulls, preocupat. Volia pensar que era així, que no passava res, que era alguna cosa rutinària, i segurament ho devia ser, però vaja...

Vaig somriure.

-Devem, ser uns pares genials.-dic, corregint-la. Me la miro, i li acaricio la galta, somrient. -Ets preciosa... segur que deu tenir més d'un pretendent, ja. Haurem de vigilar que no es posi en problemes, ara al passat... al cap i a la fi sóm els seus...pares. -dic bromejant. -Uf, és molt estrany tot plegat. -dic, encara sense poder-ho assumir. Trigaria lo meu, segur.

- Si, si fa unes setmanes em vaig donar un cop al genoll i com el dolor no passava, vaig decidir per un cop anar al metge i em va dir que em prenguera aquestes pastilles durant un temps, res important de veritat.- li dic somrient.- No és el primer cop que em done un bon cop, però res que es puga solucionar.

Esperava que el veritable motiu pel qual prenia les pastilles si que es solucionarà, o si no...bé, em sabia mal que la Julie haguera vingut al passat per res. Si em sabia mal.

- Però segur que tu molt més.- i ho era, bé ho seria, ho havia sigut...com fos.- No ho ha heretat tot de mi, eh, que també es pareix a tu, a més é feina de tots, no em tires tantes flors que m'ho creure.- li done un bes curt.- Massa...com cuidar d'ella si tu estas quasi a la mateixa etapa? Però no et preocupes, vigilarem perquè vaja amb compte, a tu et queda més prop que a mi, qui et diria que aniries a l'escola amb la teua filla.- dic rient.

-Oh val.- dic, respirant més tranquil.

Em poso a riure, sentint-me més relaxat i tranquil. De fet, lo fet estava fet, i jo no era ningú per poder canviar-ho. Bé, si que en tenia part de culpa, però no era res dolent... només era complicat.

-I per això mateix ser que hem de vigilar els nois, que sent guapa com és, que per cert, no t'he dit, oi, que el dia que la vaig conèixer, allà al pi, hi vaig començar a parlar perquè la vaig confondre amb tu?

- Ah, o siga damunt ligant amb la teua propia filla, que fort Pointy, no m'ho imaginava això de tu.- intente fer-me l'ofesa però em pose a riure.- Aixi que al Pi, per què no m'estranya que estiga al pi, cap per avall i agafada d'una rama?

Jo també m'havia posat alguns cops aixi, fins que vaig eixir volant i em vaig trencar el muscle i la cama, des d'aleshores vaig deixar de penjar-me cap per avall.

- Deuria anar amb compte, penjar-se cap per avall del pi és perillós es podria fer mal...oh, m'has sentit? Has sentit lo responsable que he sonat?- em pose una mà al cap dramaticament.- Oh, per favor, que m'està pasant?

Em poso les mans a la cara, rient.

-Saps, em sembla que li vaig dir el mateix!

-Na, na, na- faig que no amb el dit.- No t'equivoquis. Lligava amb tu... el problema va ser que es va girar i vaig veure que, per molt igual a tu que sigués, no eres ella! -dic, transformant la història.

Li mossegue el dit, sense fer-li mal, quant me'l posa davant.

- Aixi que lligaves amb mi...i per què lligar amb mi si ja estem junts? Ja, ja, això ho dius ara, que fort. No, no, no m'ho imaginava això de tu. - dic rient.- Però bueno...jo t'ho perdone eh, perquè és la nostra filla...la nostra filla, em sona tan estrany, perquè be ho és, però...com creus que has de comportar-te ara? Perquè te quasi la nostra edat i és estrany...Jo sincerament no faria cas a la meua mare si aquesta fos sols uns anys major que jo, per això espere que ella es parega més a tu.

-Au! -dic, mentint, sense aguantar-me el riure. -Doncs intentava lligar amb tu per no caure a la rutina, carinyo, perquè tinc ganes de jugar, encara sóc una criatura. I tu també, vist com m'has mossegat el dit. -Dic rient. -Criatures amb una criatura. Curiós.

M'assenyalo la falda perquè se m'hi assenti.

-Doncs... no ho se. No se res, i em posa molt nerviós, la veritat. Vull dir, nosaltres no som pares, encara, per tant, hauriem de comportar-nos com a tals? Però a la vegada ho som... ni m'entenc a mi mateix. -somric al sentir-la.- Doncs no esperis gaire, perquè jo tampoc els hi faria cas... esperem que tingui sentit comú... -dic, mossegant-me el llavi. Estava ben perdut.

Em sente damunt d'ell i li faig un bes a la galta.

- Ah, aixi que per trencar la rutina vols lligar amb mi, doncs quan vuigues jugar a això...ja saps, avisam. Eh...jo te mossegat perquè tinc fam, i tu ja saps de que...oh, veus el que m'has fet dir? Que desastre...

M'alçe de damunt seua i camine, em gire mirant-lo, encara rient.

- Doncs esperem que tinga seny i siga responsable i faça cas, perquè si no anem ben perduts. Jo crec que si.- em sente en el gronxador.- Podem intentar comportar-nos com a veritables pares, aixi podem anar practicant pel futur

I jo estaria amb ell al futur, perquè les pastilles funcionarien i voria la Julie creixer i el Thomas...el Thomas no sofriria, i seriem...seriem una família feliç? Si, esperava que si.