Noticies delicades.

-Ho faré, ho faré... però el mateix et dic, que saber que estas avorrida em faria sentir culpable.- dic rient.

Em poso a riure, i no puc parar.

-Si vols et vaig a comprar un gelat. O bé, un gelat potser no, que fa fred, però un crep, un gofre o qualsevol altre cosa sí.

Va a seure al gronxador, i la segueixo, posant-me al darrere, a la seva esquena.

-Doncs comencem a practicar. -dic, mentre agafo les regnes del gronxador i la gronxo una mica, simplement una mica de moviment. -Bé? O tens vertigen? -dic, de broma.

No podia pensar en la Julie. En el que ens esperava en un futur. I en tot...

- Ooooh, un gelat, si em compres un gelat guanyes punts Pointy, però de vainilla i xocolata, eh, sino res.

Em comença a gronxar, tire el cap cap enrere mirant-lo.

- Aixi es com vas a gronxar a la teua filla? Doncs jo soc la teua filla i si em compres un gelat i em dus al parc i em gronxes, ja m'has guanyat. Vertigen? De veritat que m'ho preguntes?- dic rient.

Em quede pensant.

- I si...li diem que vinga? A la Julie...o és una mala idea? Prefereixes ja buscar-la quan arribes a Hogwarts?

-Estic practicant per ser pare, no per ser nòvio... a això ja he tingut un temps per acostumar-m'hi. Pot ser que li fassin por les alçades... tot i que venint de tu no ho crec pas.-dic rient.

-Sí, no? Estaria bé poder-ho parlar, seriosament, vull dir.

- Doncs estas sent un molt bon pare, si. I venint de tu tampoc, que tu jugues de porter, eh.

Diu que si, que li agradaria cridar-la. Trec un boli i paper de la motxilla i li escric una nota dient-li que estava amb el Thomas a Hogsmeade, que si li abellia vindre, bé algo aixi.

- Hume!

Apareix davant meua i li done la nota.

- Que podries dur-la a la Julie, per favor?- el Hume assenteix i marxa.

M'estava posant nerviosa, jo ja havia parlat amb la Julie, però tot i aixi..no amb el Thomas davant.

- Allà va...-somric.

-M'acompanyes a comprar dos gelats, un per tu i un per ella?

Suposava que li seria més fàcil parlar amb nosaltres si estava còmode, i amb un gelat... vaja, creia que s'hi sentiria.

Vam anar a la botiga que ens quedava més a prop, i vam comprar dos gelats, ambdós de vainilla i xocolata, i vam tornar al parc, on havíem quedat amb la Julie, si volia venir.

Estava al Pi Cabaralla, cap per avall, quan el Hume va arribar i em va donar una carta. Vaig possar-me bé i, sense deixar de tocar el nus, vaig obrir la nota i vaig llegir. El cor se'm va accelerar. Mai havia estat amb el papa i la mama junts... Ara el papa ja ho devia saber. Que diria? Que li semblaria que...?

-Hume, Hume, Porta'm... però no em portis directament, vull volar una mica. Puc?

L'Hume em va mirar i es va possar a les meves espatlles. Agafant fort el meu jersei amb les garres... i vam desapareixer. Quan vam tornar a apareixer erem per sobre del parc, i jo m'agafava a les potes de l'Hume.

-UAAAAAAAAU!!!!

En seguida vaig veure els meus pares parlant amb uns gelats. Se'ls veia tan monos... L'Hume va baixar poc a poc i despres em va deixar anar. Miro al papa i a la mama somrient.

-Quina passada...

Em mire el Thomas mentres em menge el gelat, em pregunta el motiu, però negue amb el cap, simplement volia mirar-lo i ja està.
Aleshores escolte un soroll per damunt del nostre cap i veig al Hume agafant la Julie del jersei, la Julie cridant per l'emoció.

- Tu deies que pot ser tenia vertigen...- li dic somrient.- Crec que això del seny...

El Hume i la Julie aterren davant nostra, intente que no se me note que estic nerviosa, espere que quan li pregunte el motiu pel qual ha vingut no pose la pota.

- Jo un cop vaig fer alguna cosa per l'estil tot i que vaig deixar que el Hume...Res, no he dit res, hauries d'anar amb més de compte si, ehh...Benvinguda.- dic rient.

Has de ser responsable, has de ser responsable, recorda és la teua filla, filla.

Estava relativament tranquil fins que sento crits sobre nostra. Ai mare, és ella. M'assento, em quedo dret, somric, estic seriós, què li dic, què faig, què què què?

Intento somriure, tot i que per dintre estic tot tremolant.

-Sembla que no en té gaire...-dic, amb un principi de riure.

Aterra, i la miro, intentant somriure.

-Hola Julie... si el vols, t'hem comprat aquest gelat, es començarà a fondre aviat.

Aix, quin moment més... estrany. Somric al papa quan em diu que ha comprat gelat i m'apropo per agafar-lo. Vainilla i xocolata, nyam!

-Gràcies...- dic, llepant el gelat. De cop recordo que alguna vegada el pare m'havia dit que a la mama li agradava menjar gelat, encara que no fos estiu. Em miro la mama menjant gelat, somric i llepo el meu, contenta.-I... com va?

És bonic...si, crec que la paraula bonic pega. Em mire el Thomas i la Julie i els compare mentalment, si que hi ha trets que són del Thomas, això em fa somriure.

- Va bé.- dic somrient.- Molt millor ara que estas tu.

Li ho havia promés, que faria d'una mare per ella mentres estiguera aci, i ho anava a fer, perquè bé, tot i que al principi no volia, l'havia acabat estiman i seria la meua filla.
Em gire cap el Thomas que pareix nerviós, li somric, Tot anirà bé, tranquil, sols és la teua filla. Crec que sols l'havia vist aixi de nerviós quan va coneixer als meus pares, si.

- Tot bé per l'escola?

Em torne a sentar al gronxador mentres em menge el meu gelat i nose perquè no puc evitar riure.

Em quedo allà, mirant ara una, ara l'altre, sense saber què dir ni què fer. És molt fort, estic coneixent a la meva filla! Intento somriure, desitjant que no se'm noti que estic com quasi tremolant tot jo, tot i que se que se'm nota.

-I uhm... - al sentir la Sam que es posa a riure no puc evitar-ho, i em poso a riure jo també. Un riure nerviós, estrany, però que de fet em fa marxar els nervis. -Em sap greu Julie, es que m'és tot molt estrany.

Faig que si amb el cap.

-Trobo a faltar la Rose.

Llepo una mica més del gelat i somric quan sento al papa. Aix, es estrany, es com si no fos ell. Es clar, no ho es. El papa... el papa era molt bona persona, i jo a vegades em portava malament amb ell. M'apopropo a ell i l'abraço.

-Tranquil, ho entenc...

Com el trobaba a faltar, al papa...

-La Rose... la filla de la Lily i l'Erion? -demano, intentant no cagar-la.

I ve i m'abraça. És molt estrany tot. Em sento com si no fos a mi a qui abracés, però a la vegada sí. La sento molt més propera a mi a que mai m'hagués imaginat, però a la vegada molt llunyana. Deu haver trobat a faltar molt al seu pare, és a dir a mi, o més ben dit al meu futur jo.

I l'abraço. Sento que és el que he de fer, i... no mentiria si digués que no ho faig volent. Al cap i a la fi és la meva filla, encara que faltin uns quants anys.

Quan es separa, al cap d'una estona, me la miro somrient.

-Saps, cada vegada us veig més semblants, a tu i a la teva mare. Sou ben iguals... es nota que la portes als gens!

I no puc evitar emocionar-me quant s'abraçen, emocionar-me i somriure com una tonta, perfecte si.

- Ja estem...-dic rient. - També et porta a tu als gens, es necesiten dos recordes?

Continue menjant el gelat mentre ells parlen, seguisc somrient, m'agrada pensar que en el futur serà aixi, tots tres, i que la Julie em tindrà i que podre vore-la creixer.
Em gronxe un poc, però sense alçar-me molt, amb suavitat.

- I som molt severs al futur?

La mire, ella sap el mateix que jo, que jo no havia estat al seu futur, però haviem d'aparentar que si. La mire: per favor no li ho digues, li faria massa mal...

-Sí, la Rose.-li contesto al papa.-Però diuen que tornarà aviat.

Veig com la mama riu i parla, i somric. Perquè és estrany, molt estrany... però m'agrada. L'escena s'assembla a aquella on aom tots tres a una foto, encara que jo allà tinc menys d'un any...

-Oh, doncs...-No em facis això, mama, que em costa molt mentir al papa...-No... només quan vos arriben cartes de Hogwarts...

Aix. No m'agradava mentir al papa... però recordo els dies grissos, i no vull espatllar la felicitat del papa del passat per una cosa que potser es soluciona...

Em poso a riure quan diu lo de les cartes de Hogwarts. Així que hi tindriem alguns problemes... bé, no se perquè no m'era cap sorpresa.

Em miro a les dues, i somric.

-Jo no vull saber gaire res del futur, no vull estar predeterminat a fer certes coses o a no fer-les, ho entens, oi? -li dic a la Julie. -Però hi ha una cosa que sí que vull saber: Ets feliç? Vull dir, al futur, ho ets?

M'imaginava que si ella ho era era perquè el seu ambient era agradable, i amb això em quedaria tranquil.

Note la mirada de la Juls quant li he preguntat allò i com li costa respondre, però respon, abaixe la mirada concentrant-me en el gelat, escoltant el que diu el Thomas quant aleshores li pregunta allò.
Oh, no...no, no...Em mire la Julie.

- Segur que és feliç, estant rodejada dels amics que te i tenint la familia que te...bé, tot i que...-mire la Julie.- Ho sent has de respondre tu, ja em calle, ja em calle.- faig un somriure que espere que parega vertader.

Menge el gelat esperant la resposta.

Me'ls quedo mirant a tot dos arrufant el ceny. El papa que em demana si soc feliç, i la mama que dirigeix la meva resposta. Així que volia que fes com si tingués una bonica estampa familiar...

-Euh... No sé, realment ets feliç durant un periode llarg de temps? Jo crec que la felicitat es alguna cosa que va i ve, però no que s'està amb mi sempre...

Em sap greu, però es la meva opinió...

-Però sí, generalment soc feliç.

Agafo la mà a la Sam, i la miro, mig somrient.

-Però sí, generalment soc feliç.

Suposo que podria haver sigut molt pitjor... i sembla madura.

-I... et puc demanar com és que ets aquí? Vull dir, perquè aquest moment, en aquest lloc? Que el reculatemps s'hagi espatllat és com... massa casualitat i tot, no?

Em gire cap al Thomas i pose el meu millor somriure. I aleshores pregunta el que més por em dona, el motiu veritable pel que estan aci, no per favor, això no...
Em quede callada, diem que ara tinc por, si cony, por, perquè si sap la veritat, sabrà que li he mentit quant he dit que no ho sabia i s’enfadaria amb mi, em demanaria perquè no ho he dit abans, perquè no ho he contat i hauria d’explicar massa coses i si no m’ho perdonava? I si es cansava de mi? No...sense el Thomas jo...jo sense ell no podia viure.
Continue somrient i abaixe el cap mirant el terra, espere uns segons per calmar-me i alçe el cap.

- De vegades les casualitats existeixen...

M’acabe el gelat, més pel fet que s’està derrint que perquè tinga fam, i mire la mà que el Thomas em te agafada, el mire a ell, però ell es mira la Julie esperant que conteste, em gronxe, no li ho digues per favor...no li ho digues...

Llepo durant una bona estona el gelat, cercant al meu cervell la millor resposta que li pogués donar al papa. Sense mentir, però sense ficar en un problema a la mama, que sembla espantada. Sí, espantada... No vaig veure-li res de por quan se'n va anar a rescatar la Rose, però ara... ara en té.

-No t'ho puc dir. De la mateixa manera que no li puc dir a la mama. Ho sento.

M'acabo el gelat i em llepo els dits.

-Si ho dic tot canviaria, i l'Oliver m'assassinaria, ja està intentant que no hi hagin molt de canvis, així que...

-Oh...d'acord.... Però que sàpigues que amb nosaltres pots confiar. Encara no t'hem tingut, i almenys jo no se com comportar-me, ni com agafar-m'ho... però ets la nostra filla, sigui futur, present o passat, i... vull que sàpigues que estic aquí.

Me la vaig mirar amb un somriure trist. No sabia perquè, però... no ho se.
I llavors em vaig mirar a la Sam, que semblava espantada per alguna cosa, però s'anava relaxant. Després, quan no hi hagués la Julie ja li demanaria.

Respire alleujada, no ho ha dit, gràcies Julie, gràcies.

- No passa res si no ho dius, és a dir, no voldriem que canviarà el futur més, però com ha dit el Thomas, sempre pots confiar amb nosaltres, som...serem els teus pares...

Note que el Thomas em mirava, que no sospite res, per favor que no sospite res. Si preguntava alguna cosa doncs...ja me inventaria algo si, el que fos.

- Van bé les classes? Molta diferència amb el futur?

Eixe tema era més senzill.

-Gràcies papa...

Aix, em feia molt de mal no dir-li al papa, però no volia veure la reacció que tindria al saber que la mama no hi es al futur...

-Dons els professors son els mateixos, però més joves. Fa gràcia. El director encara no te canes, però això té sentit, sempre diu que li surten per les nostres malifetes...

Em fa riure quan comenta lo del director, que ja tindrà canes. Oh, espera... això també vol dir que en tindria jo! u.u això ja no em fa riure tant.

-I... ens pots explicar alguna cosa que hagueu fet? Vull dir, alguna cosa per emprenyar els professors. Pensa que no et podem renyar, a més, vull saber si es repeteixen les de sempre o si es millora. Pensa que ella.... t'ha deixat el llistó molt alt!