Partit de Quidditch com a metode de relaxació...

Segueixo observant-lo, i malgrat que estic intentant de totes totes ignorar el que passa pel seu cap, el que m'arriba ara és una sensació que em fa somriure. És tan bona persona que no sap ni com explicar-ho.

- Hi hauria d'haver més gent com tu i menys gent com jo.

Ho comento amb veu distreta, encara mirant-lo, i uns segons després abaixo la mirada, somrient de manera una mica trista.

- Tothom estaria millor, crec. Amb més gent com tu, que... Mira't, joder, més bona persona impossible. I la gent com jo no encaixem, perquè som egoïstes, i... I no li fem cap bé a ningú - dic, en un xiuxiueig gairebé inaudible.

M'incorporo una mica, sense deixar de mirar l'Ollie als ulls mentre em parla, i em quedo asseguda, abraçant-me les cames, capcota.

- Però a molta gent no li agrada com sóc. Tu... El teu cas és diferent, sembla impossible que puguis caure-li malament a algú, sent com ets, però jo...

Empasso saliva, tancant els ulls amb força. Slytherin que no encaixa entre els Slytherin perr ser com és, Slytherin bipolar, Slyhterin rara. Aquesta sóc jo.

Parlar amb més gent. És clar, per ells es fàcil, parlen amb qui volen i no passa res. Però si jo ho faig, arribo després a la Sala Comuna i em trobo els bessons Abrams rient-se de mi per "relacionar-me amb impurs i sangs de fang". M'aguanto el riure, no puc evitar veure el que pensa del Luke de Gryffindor. Si ell sabés... I de sobte un altre pensament, que li agrada que pensi així d'ell. Somric una mica, notant que d'un moment a altre les meves galtes s'encendran, i dic, fluixet:

- Gràcies... - segueixo abraçant-me les cames, i clavo la meva mirada en els meus peus, notant una escalforeta a les galtes que no pot significar res de bo.

Intento no ficar-me en la seva ment, intento ignorar els corrents de pensaments seus que em venen a cada moment. Ni tan sols sap que sóc legerement, i estic notant cada sensació seva d'una manera totalment injusta.

- Ollie, jo...

Respiro fons, i em giro cap a ell, seient com els indis davant seu, mirant-me les sabates per evitar en contacte visual amb ell.

- Hi ha una cosa... Hi ha una cosa que no sap ningú, pero volia que tu ho sabéssis, puc... Puc llegir la ment - i les últimes paraules em surten amb un xiuxiueig.

Segueixo amb la vista clavada a terra, i noto como el llavi inferior em tremola una mica.

- Sí... Això em temo.

Em frego les mans, nerviosa. És la primera persona que ho sap, i encara no sé per què li he dit.

- No, no, tanca-la! És que... Intento no veure el que us passa per la ment, no m'agrada gens això que tinc... Em sento malament cada cop que veig alguna cosa d'una altra persona, com si estigués envaïnt el seu espai personal... A vegades no ho puc evitar, però quan puc, prefereixo fer com que no tinc aquesta... Cosa.

- És que la Rose no ho sap. No ho sap ningú... Ets... Ets la primera persona a qui ho dic, de fet.

M'encongeixo d'espatlles, fixant la mirada a terra. I llavors, quan sento les seves altres paraules, el miro. I la boca se m'obre tres pams.

- És verd! Com mola, Ollie!

M'agenollo al seu costat, i duc una mà al seu cabell. El toco, sense pensar en el que estic fent, examinant-lo lentament. És verd, verd. Aquest noi és metamòrfag? I llavors és quan m'adono que li estic tocant el cabell, i me'n separo de sobte, dient en veu baixa:

- Ho... Ho sento.

- No, tu no ets un bitxo raro...

I és que realment penso que no ho és. Ja els agradaria als bitxos raros ser com és ell, a més, ell té un do que afecta al comportament físic del seu cos. Miro com els seus cabells es tornen blaus, amb una curiositat creixent.

- Al menys tu ho pots controlar, això - dic, somrient.

Segueixo mirant el seu cabell mentre parla, amb un somriure torçat, encisada per aquest do que té. Un do que pot controlar i un do que utilitza per a coses com canviar-se el cabell de color... És simplement impressionant.

- Ara els tens molt macos - dic, referint-me als seus ulls, que estàn d'un color verdós.

M'adono del que he dit i somric, mirant el terra fixament i maldant per no posar-me vermella. Per què parlo sense pensar?

Li miro els cabells, que estan canviant de color una altra vegada, i em poso una mica més vermella quan em diu que els meus també són molt macos.

- I... Què vol dir aquest color?

Ho pregunto amb curiositat, perquè és una cosa que sempre m'ha semblat curiosa. I interessant a la vegada. I més, és clar, si és en ell.

Alço una cella, sense entendre-ho. Vergonya? Ell mira el terra, i jo no aparto la vista dels seus cabells, pensativa.

- I... Per què el tens castany fosc?

Em quedo callada uns moments, adonant-me que tal vegada no m'ho vol dir perquè li fa vergonya, precisament. Nego amb el cap, somrient.

- És igual, ignora aquesta pregunta - afegeixo de seguida, somrient-li.

Em mossego el llavi en sentir la seva pregunta, mirant a terra, abraçant-me les cames amb un sospir.

- Doncs... Suposo que he d'aprendre a controlar-ho... Als llibres posa que amb el temps podré, jo... Ara per ara, sento tot el que pensa la gent al meu voltant. Puc intentar no sentir-ho, és bastant estressant viure amb el cap ple de veus alienes. A vegades aconsegueixo tancar la ment, però necessito molta concentració, o pensar fermament en alguna cosa que em permeti... Aïllar-me, suposo. Amb la pràctica cada cop m'és més fàcil, i puc aconseguir això, evitar veure l'interior d'algú, com... Com estic fent ara amb tu - somric una mica, mirant-me les mans, que apresen les meves cames, deixant-me feta un nus.

Somric àmpliament, deixant caure tots els esforços que estava fent per tal de bloquejar la meva capacitat de llegir la ment, i li somric, ocultant nerviosisme. És tot un consol saber que puc parar d’haver de concentrar-me tota l’estona en no llegir-li la ment a un amic... Amic?

Sí, fer alguna cosa per cap d’any estaria molt bé... A més, la majoria de nosaltres... Bé, els nostres pares són amics de tota la vida, tampoc estarà tan allunyat d’un cap d’any en família, no creus? - somric una mica, encongint-me d’espatlles i deixant-me caure a la gespa, al seu costat, una altra vegada