Partit de Quidditch com a metode de relaxació...

I un altre cop m'he tornat a quedar sola. No sé pas on es fica tota aquesta gent, però coi, ni que sigués la sola persona que ha vingut del futur! Fugen de mi o què? La meva mirada està clavada a terra en tot moment. No em ve de gust mirar al meu voltant, perquè és tot massa igual que al nostre temps, i... I em fa pensar amb un pessimisme que m'envaeix a cada moment.

A la merda. Els peus semblen portar-me automàticament al camp de Quidditch. M'enfilo a les grades, encara amb la mirada fixa a terra, com volent-me oblidar de tot el que està al meu voltant, i em deixo caure en un dels bancs, abatuda.

No em sobresalto quan sento el braç de l'Ollie rodejant-me les espatlles i les seves paraules. L'he sentit venir. L'he sentit pensar. Mai he apreciat gaire aquesta habilitat que tinc per llegir la ment, és més, no n'he parlat a ningú. Ni tan sols als pares.

- Promets coses que no saps si podràs complir, Ollie... - dic, pessimista i abatuda. Com sempre.

Somric una mica, negant amb el cap. Quina merda. Recolzo el cap a l'espatlla del noi, tancant els ulls.

- Ho sento, em pot el pessimisme... - ... o la por.

Li somric, de manera amigable. És un bon noi. Un bon germà, que ha vingut del futur per buscar la seva germana. Una germana que ha vingut amb les seves dues amigues? I qui sóc, jo? Què hi pinto, allà? Tan sols sóc l'acoplada, la que va venir per curiositat.

- Escolta, et ve de gust una mica de Quidditch...? Necessito no pensar en el que està passant.

Li somric, una mica avergonyida, i després abaixo la mirada de nou. Odio sentir-me fluixa i impotent davant d'una situació. De la que sigui.

M'aixeco, somrient una mica, i l'estiro del braç. Gairebé l'arrossego fins als vestidors, on hi ha guardades les escombres i les pilotes, i somric, agafant-ne una per a ell i una per a mi.

- Si a mig partit vols rendir-te, ho entendré, tranquil...

Li pico l'ullet, rient. És agradable poder-me relaxar una mica. Li passo l'escombra, i miro al meu voltant. Quan trobo el bagul amb les boles, l'obro i en trec la bomba. M'acosto a ell, i la deixo a la seva mà, abans de somriure i sortir al camp de nou, sense cap paraula.

Somric, agafada a l'escombra, elevant-me cada vegada més. Quan surt, escolto el que diu, mentre el meu somriure s'eixampla.

- Però jo també, no ho oblidis! - exclamo.

I és que els meus pares jugaven a Hogwarts com a encistelladors tots dos. O juguen. Ara. Estem al seu temps. Remeno el cap, i em llanço cap a ell intentant prendre-li la bomba, allargant el braç a mesura que m'hi apropo.

Quan m'esquiva arrugo el nas, frustrada, però de seguida m'enlairo per sobre d'ell, mentre sento com diu que la seva mare era més bona. Ric, baixant en picat i agafant la bomba just abans que entri al cèrcol, i accelero en la direcció contrària.

- Això és el que tu creus!

- Segur que sí!

M'allunyo, rient, amb la bomba sota el braç. Llavors veig com de sobte ja no és allà. Em giro, y veig com ell s'allunya, havent-me pres la bomba. No! Accelero al màxim, i gairebé em tiro sobre seu quan intento prendre-li la bomba de nou, rient sense parar.

Xoco contra ell quan es canvia la bomba de braç, evitant que l'agafi, i em poso a riure sense poder evitar-ho, accelerant cap als cercles. Veig com tira la bomba, i giro l'escombra, picant la bomba amb la punta i impedint que la fiqui.

- Esforça't més, Ollie... - li pico l'ullet, rient encara, i accelero l'escombra, anant cap a l'altra banda del camp sense mirar enrere.

Noto com se m'acosta per darrere, el sento, o als seus pensaments, no ho sé. M'elevo una mica, deixant que passi cap als cèrcols, i començo a baixar. Em dirigeixo a tota velocitat cap a on és ell, amb la bomba a la mà. Somric, apuntant cap al cèrcol de la dreta i, quan estic a prop seu, llanço al de l'esquerra, encara que tiro pitjor cap a aquesta banda. La mama sempre diu que les distraccions van bé.