Quan no saps si entrar a casa teva... [Kevin]

Vaig aparetre a un parell de carrers de casa meva. Havia marxat del quarter general sense pensar que potser en entrar a casa els meus pares, ells ja ho sabrien tot. Al món màgic les notícies corrien molt. Massa. Vaig creuar-me amb un parell de persones a qui no coneixia ni volia conèixer, però els vaig ignorar, abaixant el cap per no cridar l'atenció.

Vaig posar-me a caminar pels carrers, aquells carrers que tant coneixia, amb un aire de melangia al rostre. Vaig aturar-me al principi del meu carrer, notant un espant creixent dins meu. Potser havia matat al cabró que s'havia carregat la Corie, potser havia estat capaç de llevar la vida a un alumne i estar a punt de fer-ho amb altres. Però la idea d'anar a casa m'aterrava, i em feia tremolar de cap a peus.

Anava pel carrer quan em vaig creuar amb una noia rossa, mona, baixeta, que caminava capcota. Primer no vaig fixar-m'hi gaire, però aleshores vaig adonar-me que era l'Elle. El cor se'm va accelerar, i se'm va dibuixar un somriure als llavis.

- Elle! - vaig exclamar, amb un bri d'emoció a la veu.

I vaig córrer fins a ella, feliç, i la vaig abraçar. Per la meva ment passaven les mil imatges que la meva imaginació, mancada d'una base més segura i real com un record, havia construït d'ella. Sentia desig pels seus llavis, per besar-la amb passió i acariciar-la amb fermesa, però vaig reprimir l'impuls i vaig mantenir-me ben a prop seu.

Vaig alçar el cap en sentir el meu nom, mentre un somriure m'apareixia als llavis en veure el Kevin. Va venir corrents cap a mi, i el meu somriure es va eixamplar encara més. El vaig abraçar quan ell ho va fer, mentre deia:

- Kev! Kev, m'alegro molt de veure't...

Vaig separar-me d'ell, encara somrient, i vaig mirar-me'l uns segons, abans de dir, amagant bastant bé el neguit que sentia:

- Escolta... Els meus pares no són al carrer, oi?

Vaig mossegar-me el llavi, mirant a banda i banda, resant perquè els meus pares no apareguéssin per allà en cap moment, i desitjant tenir un lloc on poder-me estar que no fos allà al mig del carrer.

- No, no hi són. Els he vist per la finestra, a casa, bastant preocupats per tu - vaig fer una ganyota.

Me la vaig quedar mirant, amb un somriure tort als llavis. No podia centrar-me en allò que explicaven les notícies; el seu cos, com un imant, tenia captada la meva atenció. Vaig tornar a abraçar-la, buscant el contacte físic de manera dissimulada.

- Tenia tantes ganes de veure't... Et trobo tant a faltar...

No vaig reprimir un sospir d'alleujament quan em va dir que els pares eren a casa. Millor, no volia veure'ls. Vaig mirar-me el noi, amb un somriure, alçant el cap quan em va abraçar de nou. Em sentia... Protegida, al seu costat, i allò em reconfortava. Vaig agafar-lo del braç, mirant-lo a aquells ulls blaus tan macos que tenia, i vaig dir:

- Kev... Podem anar a casa teva? No crec tenir el valor suficient per anar amb els meus pares, i tampoc em fa gaire gràcia la idea de quedar-me aquí al mig del carrer...

Vaig fer una ganyota, mirant al meu voltant, i després vaig dirigir la mirada als seus ulls.

"Casa meva. I a què fer? Potser...?". Vaig somriure, tort, i vaig agafar-la de la mà, emportant-me-la amb mi. Feia tant temps que esperava un gest així, que la sobtada espontaneïtat de les seves paraules em van emocionar.

- Elle, vull que sàpigues que sigui com sigui, per a mi res ha canviat - "segueixo estant igual de boig per tu" -, i sempre em tindràs al teu costat - "o a sobre, o a sota" -.

Vaig somriure-li, reprimint l'impuls vampiresc de llançar-me al seu coll blanc i besar-la amb passió. M'estranyava, allò, perquè mai m'havia sentit tan atret per ella.

Vaig sentir-me enormement omplerta per les seves paraules, que em van animar més del que hauria esperar. "Res ha canviat". Quan em va agafar la mà em vaig sentir estranya, posant-me una mica rígida, però em vaig relaxar de seguida. Només era un gest amistós. Segur.

- Gràcies, Kev... Significa molt per mi que diguis això, en sèrio. La veritat és que tenia por que ja no fos el mateix.

Vaig posar-me de puntetes, i li vaig fer un petó a la galta, agraïda, mentre ens posavem a caminar cap a casa seva.

- Pensava que tot hauria cambiat, amb tothom... - vaig murmurar - Bé, amb en Kikus i algun altre amic no, però si amb la majoria. Veure't a tu així és reconfortant.

Se'm va accelerar el cor en sentir les seves paraules a la meva oïda i els seus llavis sobre la meva pell. Hagués desitjat que fossin els meus llavis els que besessin els seus, però vaig reprimir el desig i vaig sospirar, amb un somriure.

Aviat fórem a casa meva. Era una mansió grossa, espaiosa; els meus pares mai hi eren, sempre treballant, sovint a molts quilòmetres de distància. Vaig obrir la porta i vam entrar. D'un gest de vareta vaig encendre la llum, i sense deixar-la anar de la mà vaig acompanyar-la fins a la saleta.

- Sent-te com a casa - vaig convidar-la a seure al sofà, i vaig arrupir-me a prop seu -. Sempre tindràs un plat a taula i un llit on dormir, aquí.

Vam trigar poc en arribar a la seva mansió, i en entrar no vaig poder evitar un somriure. Havia estat ja tantes vegades en aquell lloc que ja s'havia convertit en una espècie de segona casa. Vam seure tots dos al sofà, i em va dir allò de que a casa seva sempre hi tindria un plat i un llit. Vaig somriure-li, agraïda, i vaig mirar-lo als ulls.

- Moltes... Moltes gràcies, Kev. Però em fa l'efecte que ja tinc un lloc on dormir i menjar, la veritat és que estic vivint amb... Recordes el Kikus? El Kikus Fortin? Doncs amb ell i un altre company. Em sap greu no poder dir-te on, però...

Vaig abaixar la vista cap a la meva mà, encara subjectada per la seva, però amb els meus pensaments en el Kikus, que s'havia quedat al quarter, i a qui havia deixat de manera més borde impossible.

- Però gràcies de totes maneres, si mai necessito un refugi ja sé on puc acudir. La veritat és que he vingut a veure't perquè necessitava allunyar-me una mica de tot aquell ambient... I no sé, sempre has estat una persona de confiança, el meu subconscient m'ha enviat fins aquí.

Vaig somriure; la tenia molt a prop, tant, que tan sols em feia falta estirar una mica el cap per besar aquells llavis carnosos i tendres que em reclamaven, ardorosament.

- Pots confiar en mi, i en el teu subconscient... Deixa't portar... - i, dit això, vaig deixar-me endur per la passió i la vaig besar, amb amor, però molt excitat i nerviós.

Les meves mans, tremoloses, van posar-se sobre les seves cuixes, que tenia arronsades sobre el sofà, i van acariciar la seva pell suau.

Vaig quedar-me tensa un moment en notar els seus llavis sobre els meus, i les seves mans a les meves cuixes. En un primer moment vaig voler apartar-me'n. Però els meus pensaments van volar molt lluny d'aquella sala.

"No em demanis grans coses: no em demanis que et sigui fidel, perquè no podré; no em demanis que sigui romàntic, perquè no ho seré."

Allò m'havia dit el Kikus. I m'havia sentat malament, molt malament, en un primer moment. Vaig dur la meva mà al seu clatell, deixant-me portar durant uns segons, fins que a la meva ment van ressonar les següents paraules del Kikus.

"Però t'estimo, i estaré amb tu sempre que em necessitis..."

Vaig apartar-me del Kevin, bruscament, i vaig negar amb el cap. Vaig mirar-lo, amb els ulls plens d'una expressió espantada i alhora de disculpa, i vaig empassar saliva.

- Kev, jo... No puc fer això, jo tinc novio, i no puc...

Vaig sentir com corresponia al petó, i aleshores va separar-se de mi, bruscament, i va dir-me que tenia nòvio i que no ho podia fer.

- Què has de tenir nòvio, tu... Si tots dos sabem a què has vingut, pillina...! - vaig picar-li l'ullet i vaig agafar-la, estirant-la cap a mi i començant a tocar-li els pits, rodons i ferms, mentre tornava a buscar els seus llavis -. No saps les ganes que en tenia... Les vegades que m'he adormit i llevat pensant-hi...

Vaig negar amb el cap, notant com una part de mi, la més oculta, començava a espantar-se pel comportament del meu millor amic.

- Kev, Kev...! Que ho dic seriosament!

Va estirar-me cap a ell i va començar a magrejar-me. Vaig intentar apartar-me d'ell, en va, perquè em subjectava i m'omplia de petons mentre jo intentava apartar el rostre.

- Ho dic de veritat...! Que tu el coneixes, que és el Kikus! He vingut aquí per parlar... Eh! Eh, para! Que jo només volia parlar, Kev!

Vaig forcejar perquè em deixés, però ell seguia a la seva. Per què feia allò? Era el meu millor amic!

- Au, ara no seràs tan puta de deixar-me amb el calentón... no fa per tu, reina... - deia, mentre li arrencava la brusa d'una estrebada i li començava a besar els pits encara coberts, parcialment, per aquells sostenidors.

Vaig treure-li la brusa, doncs, i la minifaldilla, malgrat que ella feia els possibles per treure's de sobre les meves mans. És clar que jo era més fort i corpulent, i que tenia la situació totalment dominada. I arribats a tal punt, ningú m'impediria de follar-me-la.

- Així que el Kikus, eh...? Jo sóc millor... Disfrutaràs més, creu-me... - vaig començar a magrejar-la més, efusivament -. I dius que vols parlar... Jo pensava en d'altres coses per fer amb la llengua...

Vaig tancar els ulls amb força, en veure que m'estava començant a despullar. Vaig mossegar-me els llavis, per dins la boca, i després la galta, fins a fer-la sagnar, notant el gust salat i calent de la meva pròpia sang a la boca.

- Kevin...

Potser en altres circumstàncies hagués pogut gaudir d'allò i tot. Però el fet de veure'm forçada pel meu millor amic, o pel que creia que era el meu millor amic, em feia mal, em causava un dolor punyent, al cor i a l'orgull. De sobte em va venir una idea al cap. Allò podia acabar o molt bé o molt malament. Vaig agafar-li el cap amb ambdues mans, i vaig fer-li un petó electritzant, ajuntant el meu cos amb el seu, fregant-lo per completar la meva actuació.

- Al... Al menys ves a buscar un preservatiu, joder! - vaig exclamar, fingint veu d'excitació.

De sobte, rendida als meus llavis i a les meves mans, va besar-me amb passió i va enviar-me a buscar un preservatiu, d'un crit. Ho va dir quan jo ja m'havia baixat els pantalons i anava gairebé nu, marcant un paquet considerable causat per l'erecció d'aquell prometedor polvo que havia esperat tota la meva vida. Tan sols d'imaginar-me dins d'aquella mossa, la noia de la meva vida, ja gairebé em corria; però vaig saltar del sofà i vaig córrer a apressar-me cap a l'habitació, a la tauleta de nit, on guardava amb anhel els condons.

Vaig arribar-hi i vaig començar a regirar el calaix, però de tantes presses que portava i torbat per l'evident empalmada dins dels calçotets, que no els trobava. A la fi, els meus dits nerviosos van topar amb la capsa de preservatius, i vaig córrer altra vegada avall per les escales. Quan era a la meitat, però, vaig adonar-me que aquella capsa era buida i vaig tornar amunt, a buscar-ne una que no fos esgotada.

Van passar pocs segons més, potser mig minut, fins que vaig trobar la capsa. Vaig comprovar que n'hi hagués alguns, i quan n'estava segur vaig baixar les escales fins arribar a baix, emocionat per la perspectiva d'aquella estona de sexe salvatge que se m'havia presentat.

Tan bon punt va marxar, vaig aixecar-me d'un salt del sofà, i vaig anar cap a la meva roba. Vaig agafar la vareta, que estava entre els plecs de la túnica, i vaig respirar fons.

- Expecto Patronum!

La guineu va sortir de la punta de la meva vareta i jo, amb llàgrimes als ulls que amenaçavena caure, vaig dir, amb veu trencada:

- A... Al Kikus. Kikus, tenies raó, i odio dir això per tot el que està comportant...

Vaig dir-li, resumint, que estava a casa el Kevin i les coses no anaven com pensava, i que tenia raó, que tenia raó... Que no anava errat, i que ho sentia molt. Vaig dir-li que sentia el que havia passat, i que no tenia gaire temps, i que sentia haver-me posat tant borde amb ell abans. Vaig dir-li a la guineu que tornés a mi després, i em vaig asseure al sofà, eixugant-me les galtes amb el dors de la mà, i abraçant-me les cames nues amb els braços, quedant feta una bola sobre el sofà, esperant l'inevitable.

El patronus de l'Elle s'havia presentat al mig del despatx i m'ho havia explicat. M'havia faltat temps per aparetre a casa del noi, l'origen del patronus, guiat per aquest; l'escenari era temible. Allà, a la saleta, nua i feta un mar de llàgrimes, hi havia l'Elle. Vaig anar fins a ella d'una revolada i vaig abraçar-la, i vaig acariciar-la, eixugar-li les galtes. Vaig fer-li un petó al front, i vaig sentir un gust de sang quan vaig besar els seus llavis. Murmurava paraules tranquil·litzadores, anestèsiques, pretenent fer-li oblidar el que acabava de passar.

I aleshores es va presentar, capsa de condons en mà i erecció caballar dins dels calçotets. Vaig alçar una cella, i vaig reprimir el riure; a més de tocat de l'ala i d'agressiu, la tenia petita. El que sí que vaig ser incapaç de reprimir va ser el creixent odi contra aquell individu, que va deixar caure la capsa i va retrocedir una passa, quedant arraconat contra la paret i el replà de l'escala, quan va veure la meva vareta apuntant-lo.

- No et puc culpar per estimar-la, perquè sé que es fa estimar. No et puc culpar per desitjar-la, perquè desperta desig. Però no puc acceptar que intentis violar-la, Kevin. - volia matar-lo, però no era el meu dret fer-ho -. Mai més veuràs l'Elle. T'ho prohibeixo, rotundament. Em fa mal pensar que hi ha altres homes, però ho accepto; el que no accepto és que t'atreveixis a fer-li mal. I no n'hi faràs més. Mai més tornaràs a veure-la.

Vaig abaixar la vareta i vaig fer mitja volta, cap a la noia, que s'ho mirava arraulida al sofà.

I aleshores me'l vaig trobar a ell. Vaig veure com alçava la vareta i venia cap a mi; se'm va glaçar la sang i vaig deixar caure la capsa de preservatius, i vaig retrocedir una mica. Vaig escoltar amb atenció les seves paraules, paraules d'odi cap a mi; paraules de veritable amor cap a ella. Així que allò era l'amor. Doncs potser no el coneixia, potser mai l'havia conegut, però aleshores ja coneixia l'odi. L'odi cap a ell.

I després va fer el que no esperava veure: va mostrar una mica de compassió i no em va matar. Primer vaig respirar, alleujat, però després vaig adonar-me que era cert, que mai més la veuria, i que allò seria pitjor que morir. I l'ira va assaltar-me i vaig agafar el pal de fusta que constituïa la base d'una làmpada, i vaig córrer cap a ell amb tota la intenció de badar-li el cap.

Vaig sentir un gran alleujament dins meu en veure aparèixer el Kikus, i vaig deixar que em tranquil•litzés, vaig deixar-me amanyagar per les seves paraules. Quan vaig sentir els passos darrere nostre, però, em vaig encongir, i més quan el Kikus va treure la vareta. Vaig girar-me, per mirar-ho des del sofà, amb la vareta a la mà. Cal dir que les paraules del Kikus em van tocar. Em van arribar al cor, van fer que un calfred em recorregués l’espinada de dalt a baix, fent-me adonar de tot el que sentia pel meu company de residència i de vida. Quan va haver dit aquelles paraules va abaixar la vareta, i va venir cap a mi. El vaig mirar, amb una barreja de sentiments tan forta que tot el que volia fer era abraçar-lo. Ell, que estava d’esquenes al Kevin, no va veure la seva reacció. Però jo sí. Vaig fer un moviment ràpid de vareta en veure’l, perquè en aquell moment els meus ulls només veien una cosa. El tros de fusta anant perillosament cap al cap del Kikus. La vida del noi que estimava en perill. L’odi acumulat cap a aquell que pensava que era el meu millor amic.

- CRUCIO! – vaig cridar, amb un gemec sord de patiment.

L’encanteri el va impactar de ple, projectant-lo endarrere i allunyant-lo del Kikus. Li havia fet un malefici al Kevin. Jo. I li havia salvat la vida, o si més no el coll, al Kikus.

Mai vaig arribar a tocar al noi amb aquell llistó de fusta. L'hauria pogut matar, i tant que l'hauria pogut matar; però abans de poder brandar la improvisada arma, la meva estimada va aixecar la vareta contra mi. El terror es va apoderar del meu cos, no pas pel perill que suposava la vareta, sinó perquè no podia sofrir veure la noia de la meva vida contra mi. Després del desig que havia mostrat per ella, de l'amor que li havia professat, així m'ho pagava.

Vaig caure a terra en sentir la fiblada de dolor, i vaig ser incapaç de reprimir un crit. El dolor era atroç, terrible, i era pitjor en adonar-me jo que me l'infligia la mateixa Elle amb qui, instants abans, havia compartit moments de tanta passió i tanta tendresa.

Vaig alçar el cap i vaig veure el Kikus, que es girava cap a mi. Remenava el cap, subtilment; es va girar cap a l'Elle i li va dir alguna cosa, i després va alçar la seva vareta contra mi.

Sabia que venia, però no em vaig molestar a girar-me. Abans que tingués temps d'atacar-lo, però, ho féu l'Elle. Vaig amagar la vareta, i li vaig somriure, agraït, donant a entendre que m'havia salvat la pell. Ell, però, va caure a terra amb l'expressió trencada i va deixar anar un crit agut, com un udol de llop o de gos adolorit.

- Perdona'm, Elle... - vaig dir mentre alçava la vareta cap al noi, amb l'expressió calmada -. Obitus per subitum!

No vaig molestar-me a mirar el cadàver. No podia, conscient que aquella mort no era una mort qualsevol; conscient que aquella mort, innecessària, em perjudicava. Bé, de fet no era innecessària, ans al contrari: el perill que aquell jove suposava requeria, necessàriament, eliminar del mapa la seva vida o la seva memòria. I els encanteris de memòria mai m'havien agradat.

Quan em va demanar perdó, vaig trigar a processar quin seria el següent pas. I no el vaig comprendre fins que el vaig veure. Fins que els meus ulls van seguir la caiguda del Kevin quan l'encanteri el va impactar, fins que les meves orelles van sentir el cop sord amb què impactava contra terra. D'on mai més s'aixecaria.

I el Kevin jeia a terra. Mort.

No m'ho podia creure. No entrava al meu cap que el meu amic d'infància, de tota la vida, hagués mort. Potser els últims moments passats amb ell havien empitjorat tot el que haviem compartit, però vaig lluitar perquè a la meva ment romanguéssin les imatges de quan erem petits, i solíem jugar els dos junts, amb la innocència que regnava les nostres vides. Havia arribat a ser com un germà per a mi, una persona en qui podia confiar tots els secrets que guardava, a qui podia explicar les meves penes, en qui podia abocar totes les meves preocupacions sabent que tindria sempre present una mà amiga a qui agafar-me. Era la meva llum en la foscor, aquella gota d'aigua al mig del desert, el bri d'esperança creixent en un món fosc. I ara era mort, a terra. I jo havia de guardar els bons records d'ell.

Vaig dirigir la mirada cap al Kikus un moment, i després em vaig esfondrar al sofà, i vaig arraulir-me, abraçant-me les cames encara nues amb els braços i amagant el meu cap entre les cames, plorant.

Vaig acostar-me a la noia, amb delicadesa. No m'alegrava del que acabava de passar, però tampoc podia deixar-me endur per la pena que transmetia la meva estimada. Ella estava arraulida, al sofà, amb el la cara ensorrada entre les cames nues. Vaig acostar-m'hi, i subtilment, vaig abraçar-la.

- Ja està... ja està... no era ell, ja no... ja no era el teu Kevin... - li deia a cau d'orella, mentre ella s'arrapava a mi i es deixava acotxar, faltada d'amor i de tacte -. Perdona'm... perdona'm...

Vaig empassar saliva quan vaig notar els seus braços, protectors i amanyagadors, envoltant el meu cos, i vaig deixar-me abraçar, notant com en aquell moment tot defallia. No sabia què era allò que tant em torturava. Era el sentiment de traïció que m’havia fet experimentar el Kevin amb el seu comportament? Era l’asfixia que m’inundava el cos en pensar que mai més tornaria a veure aquells ulls blaus que somreien per ells sols o que mai més sentiria la rialla despreocupada del meu millor amic? O potser era més aviat el fet de veure que el Kikus tenia raó, des del principi? I jo no li havia fet cas, i havia anat a veure el Kevin... I havia passat el que havia passat.

- Ho sento jo, Kikus... No hauria d’haver vingut aquí... Ho sento...

Vaig passar-li els braços pel coll, abraçant-lo. Sentia el meu orgull pels terres, la meva dignitat feta pols pel que acabava de fer el que creia que era el meu millor amic, i en aquells moments m’era igual el que el Kikus pensés de mi, jo només necessitava una mica de recolzament.