Prop de la Casa dels Williams

Vaig agafar l’abric i el bastó, no me feia falta cap tipus de bastó, però me servia per apartar les branques i els arbust del bosc.

- Vaig al poble a comprar la fruita.- vaig dir-li a la Juliet, la meua nora.- Torne en una hora. Hi ha carta de l’Edgar en la taula, i si vas a respondre-li, lliga a l’Oest la meua carta per la Sam.

Vaig sentir el seu d’acord, quan tancava la porta. No me feia falta el permis de ningú per fer res, el meu cap funcionava a la perfecció i podia pendre les decisions per mi mateix.

Vaig dirigir-me cap al poble passant pel bosc que era el cami més curt, apartava les rames amb el bastó, podia haver-ho fet amb un simple moviment de vareta, però no volia arriesgar-me per si hi havia algun muggle prop.

Poc a poc, vaig dirigir-me cap al poble.

Vaig estar ben bé una hora sobrevolant el poble on, suposadament, hi havia la casa dels Williams. No l'havia sabut veure, ni havia trobat cap rastre de màgia, però el meu avi m'havia donat aquella informació, i me'n refiava.

Feia només unes hores abans, havia estat parlant amb el meu avi. El mateix avi que havia estat mort en mans de l'auror Arthur Williams, ja retirat, avi de la Samanta Williams. I l'havia de trobar, a aquest ex-auror. Ell havia mort el meu avi, i jo volia venjança; per no dir que ell era el legítim propietari de la vareta d'àlber, després d'haver mort al meu avi.

El procés de la vareta era senzill: passava d'un mag a l'altre tan bon punt el segon desarmava o matava al primer. L'Albus Dumbledore havia estat l'últim propietari reconegut de la vareta d'àlber, però mitjançant un difícil procés que ningú coneixia del tot bé, havia acabat essent legítimament propietat del Harry Potter, que havia estat desarmat per part del meu avi, un poderós Cavaller de la Mort que s'havia resistit a rendir-se després de la mort de Lord Voldemort. El meu avi, però, havia estat brutalment assassinat per aquell auror, l'Arthur Williams, poc abans que aquest es retirés. Si no m'equivocava, ell havia de ser el legítim propietari de la vareta.

I aleshores el vaig veure. Amb els cabells blancs, un somriure tens als llavis i travessant el bosc. No vaig pensar-m'ho dues vegades, i tot i que no sabia d'on havia sortit, vaig baixar rabent i em vaig plantar al davant seu, tornant a convertir-me en la meva aparença humana mentre treia la vareta i li barrava el pas.

- Vaja, vaja... Arthur Williams, m'equivoco?

Vaig quedar-me mirant el noi que va posar-se davant meua, al principi vaig pensar que pot ser havia sigut algun muggle perdut, però aleshores va treure la vareta, apuntant-me, a mi. Amb aquell somriure, com si fora el centre del món. I aleshores me va preguntar el nom. Maleducat. Insolent.

- Per què deuria dir-te el meu nom? Qui ets tu per preguntar-me qui soc jo?

Aquell marrec insolent me sonava d’alguna cosa. Cabells marrons, i aquells ulls...me sonava, anava a Hogwarts, perquè si més no devia de tindre l’edat de la Sam. Però me sonava d'alguna altra cosa, maleïda memoria. Tenia la vareta a la butxaca, però no anava a traure-la, si més no per ara.

Vaig riure, per sota el nas.

- Sóc el nét d'aquell a qui vas matar fa molt temps. I sóc qui et matarà ara. - vaig somriure, altiu -. Unes últimes paraules?

Vaig acostar-me una mica a ell, controlant els seus moviments. No seria una persona fàcil de matar, però no tenia res a fer contra mi.

Vaig mirar-lo, ara sabia perquè el recordava el petit dels Fortin. La Sam també m’havia parlat d’ell.

- Aixi que tu ets el Kikus.- vaig dir mirant-lo.- I dius que vols matar-me, estas segur?

Vaig traure la vareta apuntant-lo, que es creia aquell marrec? Que podia apareixer aixi com aixi i amenaçar-me? Marrec insolent.

- Mira marrec, el teu avi era un home...era intel.ligent, si, podia haver tingut una bona vida si no haguera elegit el mal cami. Li vaig dir que es rendirà, no va fer cas,. Podia no haver-lo matat, però no va deixar-me cap altra eixida, i si vas a cometre una venjança per aquest fet l’unic que fas és corrompre la teua alma. I no tens res que fer contra mi, aixi que dona la volta i torna a Hogwarts.

- Em sap greu dir-li que s'equivoca en tres coses. La primera és que sí que va tenir una sortida. No l'havia de matar, podia haver-lo desarmat i tancat a Azkaban. La segona és que aquest acte no em corromprà, perquè no es pot corrompre una ànima corrompuda. I la tercera és que, a diferència del que vostè creu, sí que tinc alguna cosa a fer contra vostè. De fet, li diria que és vostè el qui no té res a fer contra mi.

Dit això, vaig somriure maquiavèl·licament i vaig llançar un encanteri combinat de diversos maleficis ofensius. No parava de llançar encanteris, un darrere l'altre, cadascun més fort i difícil d'aturar que l'anterior. A la fi ja no hi hagué manera humana d'aturar el flux d'energia que, implacablement, impactà contra el seu cos i el féu caure a terra, anant a parar la vareta uns metres enllà.

- Suposo que podria desarmar-lo, endur-me la seva vareta. Això ja hauria de fer el fet. Però... no tinc cap sortida - vaig fer una ganyota i vaig acostar-me a ell -. Obitus per subitum!

- Marrec insolent...es que no has escoltat el que he dit? Saps escoltar? No haguera pogut tancar-lo a Azkaban.- va dir-me que ja la tenia corrompuda, que havia fet aquell?

Aleshores ho vaig vore clar, ell havia matat aquella alumna, la Speckhart.

- Tu la vares matar...- no va contestar pero va somriure.

Va començar a enviar-me encanteris que anava a parant amb la vareta amb facilitat, pero cada cop erem més i més rapid, i una ja tenia una edat...vaig parar un.

- Sols saps fer aixo? Que no tens cap eixida?

Pero aleshores va enviar-me un, més fort que l'anterior, que no vaig poder parar i que va llançar-me a terra, deixant la vareta a uns metres de mi. No hi havia eixida, havia vist aquesa escena molts cops pero des de dalt, i tot i que jo els duia a Azkaban, aquell insolent no faria el mateix.

- No saps que estas fent, no saps la que et va a caure damunt...- el vaig mirar amb rabia, no sabia on s'estava posant.

I va llançar-me l'encanteri final, una llum blanca i després un no res.

Vaig somriure, quan a terra, abans de morir, va pretendre llançar un ultimàtum. Deia que no sabia on em posava. I tant, que ho sabia. Em posava legítimament en propietat de la vareta d'àlber, la més poderosa del món. Després de tant temps...

El raig de llum verda va travessar el seu cos, enduent-se la seva vida. Era molt fàcil, allò. M'agradava, era una sensació meravellosa. Sentir la vida d'un altre a les teves mans, i poder-ne fer el que vulguis.

- Adéu, Arthur Williams.

I, dit això, vaig desaparetre.

[TEMA TANCAT]