Casa dels Williams i Cementiri.

Varem aparetre al mig del rebedor. La mare va apareixer de seguida i nos va mirar, per la seua mirada vaig comprendre que tot això era cert...el món se me va caure damunt. Varem correr a abraçar-la.

- Mare...Com? Que ha passat? On esta el pare?

- El vostre avi havia eixit a donar un passeig i a comprar fruita al poble, al cap d'unes hores vaig veure que no tornava, i es feia tard. Vaig anar a buscar-lo...estava al bosc...- i va trencar a plorar.- Es creu que podia haver sigut assessinat, tenia la vareta a uns metres del cos..

Assessinat? Qui voldria...val, tenia molts enemics, però tot i aixi.

- Però...

Vaig continuar la frase de la Sam.

- Però qui voldria matar-lo? Ell...Ell

La mare ens va mirar.

- Sabeu que era auror...Jo..si l'haguera acompanyant..

- Mare, no tens la culpa.- vaig dir-li.- Ni ho intentes, la culpa és d'aquell que...

- I ho pagarà.- va dir la Sam.

Vaig mirar la Sam, també va fer-ho ma mare.

- Ara deixeu tot això, el vostre pare vos necesita, el soterrament és d'aqui dues hores...- es va torcar les llagrimes.- Pujeu a les vostres habitacions, i canvieu-vos de roba per favor.

Va donar-nos un abraç a cada un.

- Sam...- vaig dir mentres pujavem.- Ho dius de veritat? Lo de que ho pagarà...-tot i que ja me imaginava la resposta.

- Per suposat...- el vaig mirar.- Siga qui siga, me dona igual qui, si ha sigut assessinat, el fill de puta que ho ha fet ho pagarà, no es quedarà sense castig.

Se me va quedar mirant.

- Que? Me dona igual el que penses Edgar, però era l'avi, un dels millors mags que quedaven. I era l'avi, saps tot el que ha fet per mi? Per nosaltres? Per la familia? Per aquelles persones que ajudava?

Li vaig donar una abraçada curta.

- Ens veiem en una estona.

I vaig entrar a la meua habitació tancant la porta.

Vaig assentir en silenci. L'havia afectat moltissim, no deia que a mi no, però a ella molt més, i ho entenia, estaven molt units.

- Ens veiem després.

Vaig entrar a la meua habitació tancant la porta. Vaig obrir l'armari, vaig prepara l' esmoquing gris obscur per després i vaig anar a dutxar-me.

Després de dutxar-me i vestir-me, m'havia atrevit a posar-me unes sabates negres, vaig baixar a ajudar a ma mare, es sentia culpable, havia d'ajudar-la.

Vaig entrar a la meua habitació, seguia igual que l’últim cop que havia anat. Vaig tirar la motxilla damunt el llit i vaig deixar el vestit damunt d’una cadira. Vaig entrar al bany, tenia els ulls rojos, molt rojos, però no volia amagar-ho, me donava igual. Aleshores una idea va vindrem al cap, me llevaria el tint i tornaria a tindre el cabell llarg...Al meu avi no l’havia agradat gens que el tintara, deia que si era rossa era per algún motiu, i que tenia un cabell precios, un ros precios...per tant me’l llevaria, a ell no l’havia agradat i a mi me donava igual dur un color o un altre.
Vaig entrar a la dutxa, llevant-me el tint amb un sabo especial que havia comprat i havia deixat ahí feia temps.
Al eixir, vaig agafar-me la vareta.

- Vinga Sam...farà mal, però...- era per ell. A ell no li agradava aixi.

Vaig apuntar-me al cap amb la vareta, i el cabell va començar a creixer, feia molt de mal, el dolor...però me donava igual. Tornava a tindre el cabell llarg, ros. Vaig pasar-me els dits per aquest, estava calent...Era ros de nou. Però no era com la Sam d’abans, no la que havia anat a Sant Mungo i s’havia tintat el cabell de roig, la que...havia passat poc temps, però estava canviant, i canviaria més. I la persona que havia...havia...ho pagaria, encara que me costarà la vida, i l’haguera de buscar.

Vaig posar-me el vestit que m’havia comprat a Carraway’s i els tacons. Vaig agafar un bolso negre i vaig guardar la vareta dins. Després vaig baixar a buscar l’Edgar i la mare.

- Jo estic.

Vaig mirar-me la Sam, que cony?

- Un altre cop rosa?- va assentir.

Vaig mirar-la, no havia fet res per amagar que havia plorat, res de maquillatge.

- Et queda molt bé el vestit, filla, al igual que a tu Edgar, he vist les sabates negres...el teu...el teu avi estaría orgullos de tu.- va dir la mare. Va quedar-se en un moment en silenci.- Aparetre’m a les afores del cementiri, el pare deu estar allí esperant-nos.

Ens varem agafar de les mans i varem desaparetre cap al cementiri.

Varem aparetre a l’eixida del cementiri...ara que pensava, no havia avisat a ningú, ni al Thomas, ni a Lils...bé, donava igual.
Varem començar a caminar cap al cementiri, al arribar vaig vore que hi havia gent. Prou gent.

- No sabia que hi vindria tant gent...

La mare va anar a buscar al pare, vaig agafar la mà de l’Edgar.

- No se si vaig a poder...hi ha massa gent. Ells no el coneixien...no sabien com era de veritat.

- Tranquil·la Sam.- va dir-me.- Jo estic amb tu.

-Jo no el conec, però et coneixo a tu... i em preocupo.

Vaig somriure, arribant a on era la Sam. Havia aparés al poble i havia decidit anar fins al cementiri caminant, i mentre arribava, havia vist com l'Edgar i la Sam apareixien a uns metres de mi.

-Ho sento molt...- vaig dir-li als dos germans.- He llegit el diari i... espero no molestar.

Aleshores vaig girar-me i la vaig vore alli, i encara que en eixe moment no estava plorant, vaig esclatar de nou i vaig abraçar-me a ella.

- No feia falta que vingueres... No, no molestes, gens- havia vingut...- Gra...gràcies...

La vaig mirar, intentant no plorar molt davant d’ella, però no podia remediar-ho.

Vaig abraçar-la ben fort.

-Sam, tu has estat allà sempre que jo he tingut problemes, i saps que no han estat poques vegades... Ara em toca a mi estar amb tu.

Vaig llevar-li les llàgrimes, i vaig somriure-li, intentant transmetir-li valor.

-Tot anirà bé. Estem juntes, eh? En tot.

- Gracies.- vaig mirar-la, no podia somriure, però ella sabia lo important que era que estigues amb mi.

Vaig agafar-la de la mà i vaig deixar que me guies cap on estava tot el món, l’Edgar estava al meu costat.

- Estic amb els pares.- vaig assentir, va donar-me un bes a la front i va marxar.

- Hi ha molta gent...- vaig murmurar.

Vaig mirar el cementiri, agafada de la mà de la Sam. Em venien petits flash de l'enterrament dels meus pares, però no em feien mal. Ja no. Ara només era un mal record, res més.

-Hi ha molta gent. El teu avi era conegut, ho saps... - Vaig somriure-li.- Tornes a ser rossa. M'agrada.

Vaig portar-la més cap on era tothom.

-Si t'agobia m'ho dius i anem una mica més enfora, eh?- vaig dir-li, conscient de com arribava a agobiar la gent.

M'havien arribat els rumors que l'avi de la Sam havia mort. No sabia gaire res més, almenys que fingués d'una font fiable, i vaig anar tan de pressa com vaig poder fins a casa la Sam i la seva família. Estarien desolats. A casa seva ja no hi havia ningú haurien haver anat cap al cementiri, i vaig decidir aparetre al cementiri.

Hi havia molta gent, es notava que el seu havi era conegut i estimat per molta gent.

La vaig buscar, i després de trobar als seus pares i a l'Edgar i donar-los el pèsam, vaig anar a buscar-la a ella. No la trobava enlloc... i mira que els pèl-rojos no eren pas difícils de trobar...

Al cap d'una estona voltant per allà, saludant amb un suau moviment de cap a les persones que havia pogut conèixer quan havia conegut de la família Williams, vaig veure a la Lilian un tros enllà, enmig de la gent. I al seu costat hi havia una persona rossa... la Sam.

Vaig apropar-m'hi. Portava el dolor marcat a la cara.

-Sam... -vaig abraçar-la i fent-li un petó al front.-Em sap molt greu..

No era gaire bo amb les paraules, i menys en moments com aquest.

Vaig mirar amb preocupació a la Lilian, que també estava preocupada per ella.

Vaig veure arribar el Thomas. Vaig abraçar-lo.

- Gracies, als dos per vindre.- vaig dir mirant-los.

Vaig agafar la mà del Thomas i amb l’altra la de la Lils i amb força de voluntat vaig anar fins al costat del meu pare. Un home que no coneixia va començar a parlar i després el meu pare va substituir aquell home.

- Jo també vuic parlar...- vaig dir amb un murmuri.- Jo també vuic...


Havia de dir alguna cosa, per ell. Necesitava dir alguna cosa.

-Hola, Thomas.- vaig saludar-lo amb la mà.

Vaig escoltar el que em va dir la Sam i vaig fer que si amb el cap. Parlaria, si allò era el que ella volia. Quan el senyor Williams va acabar, vaig fer-li un gest a la Sam per que digués alguna cosa. Es va separar de nosaltres i va començar a fer un petit discurs.

-Thomas... La Sam s'estimava molt el seu avi. Crec que ara més que mai ens necessita.

La Sam va començar el discurs. S'intentava aguantar les llàgrimes i això se li notava a la veu.

-Em sap molt greu per ella... per ella i per la seva família, de fet. No la deixarem sola, val? -vaig dir-li, amb un somriure trencat.-Té molta sort de tenir una amiga com tu, de debò.

Vaig escoltar cada paraula que deia, sense deixar de pensar el malament que es devia sentir.

Vaig acabar el discurs, el meu pare va fer com un petit somriure, una mueca...Per mi era suficient, vaig passar pel costat i vaig donar-li un abraç.

- Pare, no et preocupes...ho pagaran.- va mirar-me, però no va dir res, me coneixia i no va dir res. Va donar-me un bes al cap.- No t'allunyes molt, hi ha que anar a parlar amb el notari...el testament.

Vaig mirar-me el pare, el testament? No creia que haguera fet...

- Estic amb el Thomas i la Lils.- va assentir.

Vaig tornar amb ells.

- El pare diu que després hi ha que anar a parlar amb el notari...però crec que necesite sentar-me...-no volia ser una carrega.

Vaig mirar a veure si trobava alguna cadira però estaven totes ocupades. Aixi que vaig quedar-me de peu mirant el terra.

-Igualment. Ets un bon noi.

Vaig veure com la Sam venia.

-Necessites asseure't? Anem una mica més enfora, potser hi han cadires..., si, mira... allà.

Vaig agafar la mà de la Sam i vaig fer-li un gest al Thomas. Sabia com era perdre un familiar. Ho sabia molt bé. Jo encara no havia superat allò dels meus pares, encara que crec que es també per el que va suposar la seva mort. Viure al carrer i tot allò...

Vaig fer seure a la Sam.

-Vols alguna cosa, aigua?

Vaig seguir-les cap al banc, i vaig assentar-me a una punta, després d'elles.

-Oh.. tens fred? No dubtis a demanar qualsevol cosa que necessitis, d'acord?

Varen fer-me seure en un banc.

- No, no, estic bé, no necesite res...

No els mirava a la cara, continuava mirant el terra, les imatges d’ell me venien a la ment i estava fent tot el possible per no plorar més...però no era fácil. Se m’escapava alguna llagrima, però ho intentava controlar, perque si començava no pararia... Recordava tot el que havia fet per mi després de morir l’oncle, també havia sigut un gran colp per ell, perdre un fill...havia estat agafada de la seua mà durant tot el seu soterrament, i me va prometre que ell no m’abandonaria... I me va ajudar, ens varem ajudar mutuament, me va ensenyar magia, va ensenyar-me com defendre...tot el que era ho debia a ell.. ell m’havia ensenyat durant anys tots els tipus d’encanteris, havia tingut paciencia per totes les meues preguntes, els meus errors. M’havia ensenyat algunes tècniques de lluita…i a tocar la guitarra, i a millorar la meua veu, a ell li agradava com cantava, deia que tenia la mateixa veu que l’avia, no la vaig coneixer, havia mort un any després de naixer l’oncle... I algunes nits d’estiu en que després de sopar ens posavem al costat del foc, tots, els pares, l’Edgar, l’avi i jo, i contavem histories...o quan va ajudar-me a construir el trampoli...O durant les festes al poble, on ballavem els tres agafats de la mà...tots aquells cops en que el necesitava i estava allí...
Moltes coses viscudes...i sense poder-ho aguantar més, vaig esclatar a plorar, tapant-me la cara amb les mans.

Entenia per el que estava passant la Sam. Jo havia passat pel mateix, als sis anys, plorant a l'espatlla de la meva germana Dianne de catorze anys llavors, que no sabia com consolar-me. Em va fer mal, veure a la Sam en aquella situació. Vaig ajupir-me i vaig abraçar-la amb força. Podia dir-li que no plorés, però era estúpid. De fet, la Dianne no em va dir que no plorés quan els pares es varen morir, sino que em va dir...

-Desfoga't tranquil·la.

I vaig seguir abraçada a ella. Perquè es en aquests moments, quan tens una bona raó per plorar. Quan ningú t'ha de dir que no està bé, desfogar-te, perquè les nostres llàgrimes son una prova del nostre amor que hem tingut cap a aquesta persona que ara ja no es amb nosaltres, i això, està bé demostrar-ho.

Feia cosa d'unes hores que havia rebut un mussol de l'Ed. No em podia creure el que em deia... però era cert. el seu avi havia mort. Des de llavors, havia cancel·lat tot el que tenia per fer i havia avisat als professors de que faltaria a les classes un parell de dies. Havia llogat una habitació de l'hotel muggle més proper a la casa de l'ed i la sam (Per què cony havien de viure enmig d'un bosc? e.e), i havia contactat amb l'alcalde del poble màgic més proper per a que connectés les llars de foc de Hogwarts i l'ajuntament. I, després de fer la maleta tan ràpid com havia pogut, havia anat a Conncacht.

Vaig arribar a l'enterrament una mica tard, la cerimònia semblava haver començat. Vaig anar corrents sense fer soroll on era l'Ed. Ni tan sols em vaig preocupar per què els seus pares estiguéssin allà; Vaig abraçar-lo directament.

- Ed! - Vaig dir - Ho sento moltíssim, acabo de rebre el mussol... Molestaria molt, si em quedés aquí, o...? - vaig dir. Realment volia dir-li adéu a l'home que havia servit de model a seguir per a dues de les persones que més estimava en el món.

Aleshores la vaig sentir, li havia enviat un mussol per avisar-li, per si no me veia...no pensava que vindria a vore’m...

- Erin...- vaig correspondre a l’abraçada.- No, no molestes res....no pensava que vindries...jo..- vaig amagar el meu cap entre els seus cabells. No anava a plorar davant ella....no podía plorar davant d’ella...

- Eeh... Tranquil... - Li anava dient mentre li acariciava els cabells, intentant reconfortar-lo sense posar-me a plorar jo també- És clar que he vingut. Estaré sempre al teu costat, tant en els bons com en els mals moments, m'entens? - vaig fer suaument, fent que em mirés als ulls, seriosa.

Vaig fer aparèixer una cadira al costat de l'Edgar, i m'hi vaig asseure discretament, aferrant-li la mà.

Va ser en aquell moment quan em vaig adonar de la presència dels pares de l'Edgar, que em miraven inquisitius.

- Eh... Bon dia, senyors Williams - vaig dir, nerviosa - Sento moltíssim això que ha passat, he vingut tan bon punt me n'he assabentat... - vaig dir, tota nerviosa, tirant endarrere la mà que li agafava a l'ed perquè es veiés una mica menys que l'hi sostenia.

Aleshores vaig captar que no els havia presentat.

- Mare, aquesta és l'Erin.

La mare va assentir i li va donar un abraç.

- Gracies per vindre. Aixi que tu ets l'Erin River, l'Edgar ens ha parlat molt bé de tu, tant de bo ens haguerem conegut en una altra situació més....- va fer un petit somriure.

La ceremonia va acabar i la gent va començar a marxar.

- Hi ha que anar a parlar amb el notari, vaig a cridar la teua germana.- va dir la mare anant a buscar-la.