Casa dels Potter [Allie]

Vaig agafar fort de la mà a l'Allie i vàrem desaparetre de Hogwarts. No m'agradava molt, desaparetre. Pel meu gust era massa ràpid i incòmode, preferia l'escombra... però teniem pressa.

No li havia dit res sobre la vareta a la Sam. La pobre encara estava molt malament amb la mort del seu avi, i m'havia plantejat convidar-la a venir a veure el Harry Potter, però no... no era el moment.

Vaig picar al timbre de la casa i vàrem esperar pacientment. Ens va obrir un home vell.

-Senyor Harry Potter?- vaig demanar.

-En què vos puc ajudar?- va demanar ell.

Vam desaparetre de Hogwarts per anar a petar a una casa bastant bonica. Ens va obrir la porta un home gran, i no vaig poder evitar somriure àmpliament abans de fer un pas endavant.

- Senyor Harry Potter, sóc l'Allie Lovegood, la cosina de la Luna. Ella em va dir on vivia vostè, i que segurament no li faria res una visita...

- Oh, doncs passeu, passeu...

Es va enretirar, obrint-nos la porta, i les dues vam entrar, passant cap a una sala on ens va fer seure en un sofà.

- Veurà, senyor Potter, volíem preguntar-li algunes coses, perquè...

Vaig mirar a la Lils, perquè continués ella. No sabia ben bé què dir.

-Estem fent un treballl de Història de la Màgia sobre la restauració del món màgic després de la mort del Lord Voldemort, també conegut com Ted Roddel. Com va afectar i com tots els personatges importants d'aquesta gran guerra van poder seguir amb la seva vida... I no podia faltar vosté.

Ale. Trola. Vaig somriure, amb cara de no haver trencat mai un plat. Això de mentir se'm donava bé sempre que la persona a qui estigués dient una mentida no em conegués... de petita bé em tenia que guanyar la vida, no? A més... només habiem de saber qui va desarmar al Harry Potter després de tot allò. O tan sols si algú l'havia desarmat.

-Em sembla un tema molt interessant. Veig que el vell fantasma per fi anima una mica les classes, eh?- va dir, fent un somriure. Jo li vaig tornar, intentant semblar-li simpàtica.- Què voleu saber, doncs?

-Vosté va poder fer la seva vida després de tot allò, no? Quan el Voldemort va morir...

-Quan el Ted va morir, jo vaig començar per fi la meva vida. Vaig tenir tres fills amb una esposa magnífica i vaig treballar amb els aurors contra els cavallers de la mort que encara lluitaven després de la mort del seu senyor.

Vaig mirar a l'Allie. Ara era el moment de demanar-li.

Vaig treure un full de pergamí de la butxaca, i una ploma d'oca màgica que escrivia sense tinta, i vaig apuntar el que deia. Bé estavem fent un treball, no?

- Quan va començar a lluitar contra els cavallers de la mort que quedaven, va ser mai vençut o derrotat per algú? - vaig preguntar, posant cara d'interès total pel treball.

Vaig agafar la ploma amb força. El que ens digués podia ser crucial en un futur.

- Vaig estar molt temps lluitant amb els altres aurors. Alguns dels nostres van morir, però vam aconseguir enviar-los a gairebé tots a Azkaban. En quant a mi... Vaig tenir els meus problemes amb segons qui. Recordo una batalla feixuga amb en Caesar Dickers, i vaig tenir problemes amb un tal... Com es deia? - es va quedar uns moments pensatiu -. Ah, sí! Fortin. Aquell va ser... Perdoneu l'expressió, però va ser fotut de controlar. De fet, que això no vagi cap al vostre treball, no arribo a tenir a alguns dels meus companys amb mi i potser acabo mort i tot.

Havia estat escribint, però quan va dir aquell nom vaig aixecar la vista de cop cap a la Lils. Touché. Vaig dissimular, acabant d'escriure, però el meu cap s'havia revolucionat. En acabar vaig aixecar la vista de nou, mirant a la Lily.

Fortin.

Vaig haver de fer un esforç sobrehumà per seguir escoltant el que el senyor Harry Potter em deia després d'haver dit el seu nom. Espera, el Fortin... contant els anys, segurament es tractava del seu avi. l'avi del Fortin va ser el legítim propietari de la vareta d'Àlber. I si el Fortin podia parlar amb els morts...

-Aquest Fortin encara es viu?

-No, l'auror Arthur Williams (un molt bon auror, tot s'ha de dir) va matar-lo. Segurament haureu sentit a parlar d'ell, es va morir fa poc.

I tant. I tant que el coneixiem. Vaig quedar-me mirant el Harry, mentre al meu cap tot s'anava encaixant. Tot tenia una explicació. El Fortin volia la pedra per saber on era la vareta d'Àlber, d'aqui les tortures que jo vaig patir. Va trobar-se amb l'Allie, una noia de molt bon cor i va trobar la manera de poder parlar-hi amb el seu avi, qui segurament va dir-li qui l'havia matat. El Fortin es presenta un dia davant de l'Arthur Williams, quan surt de passeig i ja no es tan bo com abans perquè els anys li han passat factura i...

-Gràcies, Senyor Harry, tenim la seva part d'informació per el treball. A estat molt amable.- vaig dir, agraïda.

Però al meu cap només resonava la veu del Fortin cridant aquell "Obitus per Subitum" que tantes vegades he recordat. Vaig mirar a l'Allie, una mica espantada. Si ell havia assassinat a l'avi de la Sam... ell tenia la vareta.

No. No, no, no. No podia ser. Era impossible. Vaig doblegar el full de pergamí, apressada, guardant-lo de nou a la butxaca i em vaig aixecar del sofà, agafant a la Lily del braç.

- Moltes gràcies per tot, Senyor Potter...

Vaig encaixar-li la mà, amb un somriure cordial, mentre em deia que no es mereixien, i em vaig dirigir a la porta. En sortir, vaig posar-me a caminar. Quan ens vam haver separat una distància raonable de la casa, vaig deixar anar un crit enorme. Era un crit de ràbia, de frustració. M'adonava que, de no haver estat per la meva ingenuïtat, l'avi de la Sam seria viu.
Per què m'havia refiat d'ell? Per què li havia dit allò de la rondalla? Per què havia estat tan estúpida? Em vaig asseure a terra, recolzant l'esquena a una paret, sentint-me inútil i estúpida.

- Merda, ho sento, Lils... Ho sento molt... - i vaig començar a plorar, amb la culpabilitat envaïnt-me.

No hi era. Es a dir, sí, si que hi era, però només físicament. El meu cervell ja estava massa enfeinat pensant, perquè necessitavem ajuda, necessitàvem solucions.

Només vaig tornar en mi quan l'Allie va deixar anar aquell crit de ràbia. Vaig mirar-la, amb els ulls molt oberts, sense saber molt bé que li passava... fins que me'n vaig adonar. Plorava. Vaig anar a abraçar-la amb força.

-Escolta'm, Allie. Això no es culpa teva. Em dona igual el que diguis, no es culpa teva. Si no li haguessis dit tu, segurament jo li hauria dit, o potser ell sol hagués trobat la solució. El pobre avi de la Sam va tenir la mala sort de ser l'amo de la vareta més poderosa del món sense adonar-se'n..

Vaig seguir abraçada a ella. El Fortin tenia la vareta, la vareta més poderosa del món. Vaig separar-me d'ella i vaig llevar-li les llàgrimes. Jo també tenia ganes de plorar. Tenia por. El Fortin ja era bastant fort sense aquella vareta...

-Tinc una idea... de moment només podem evitar-lo. Ja es massa tard, ell te la vareta, d'això ja no en podem fer res... Però això ho ha de saber l'EM. Tota l'EM ha de saber-ho, perquè si ell em va demanar per ella, es que li vol fer alguna cosa. Ningú ha de fiar-se d'ell, ara menys que mai.

Vaig mirar al cel, distreta, encara abraçant-la amb un braç.

-Una cosa, Allie... d'això de que la vareta la tenia l'avi de la Sam i qui era el seu assassí... ni una paraula a la Sam. La conec i aniria de cap a veure el Fortin. No vull veure-la a la paret de l'EM. Oi que m'entens?

Vaig assentir amb el cap, nerviosa i estressada de sobre perquè la idea d'haver ficat tant la pota em treia de polleguera.

- Està bé, ni una paraula a la Sam... Tampoc pensava fer-ho. No sé per què, pero no pensava dir-ne res a ningú. És millor que no se sàpiga res fins que això s'hagi calmat una mica...

Vaig agafar-la del braç, notant el cos adolorit pel mal que m'havia causat tot el que estava passant, i vaig dir, cansada:

- Serà millor que tornem, Lils.