Mai havia sentit tan odi [Kikus]

Vaig mirar-la quan em va cridar, i de seguida vaig tornar al seu costat i vaig agafar una tassa i una galeta.

- Perdona, em va bé per tranquil·litzar-me i això... - vaig mirar-la, amb un somriure, i vaig fer un glop de te -. Suposo que m'entens, és com volar en escombra però sense escombra.

Vaig menjar-me un pètal de galeta, content encara, i vaig mirar el paisatge.

- El millor és que, fins i tot en forma humana, tinc vista telescòpica, com un falcó. - vaig acabar d'empassar-me el pètal de galeta -. És útil, no et pensis.

Vaig assentir amb el cap quan em va dir allò de que era com volar amb escombra, però sense escombra. Havia de ser relaxant, sens dubte. Quan em va dir allò de la vista telescòpica, vaig somriure, interessada.

- I per què la fas servir, la vista telescòpica?

Vaig fer un mig somriure, mentre mossegava un pètal de la flor. La veritat era que allò de ser animàgic havia de ser boníssim. Vaig treure la vareta, i vaig conjurar el meu patronus. La majestuosa guineu platejada va sortir de la punta de la meva vareta, i va començar a passejar-se per l'aire, donant voltes al nostre voltant.

- L'havies vista mai? - vaig preguntar, amb un somriure.

- En realitat, per res. - vaig riure, divertit.

Després va conjurar el patronus i va preguntar-me si l'havia vist mai. Vaig fer que no amb el cap, mirant-me aquella guineu que corria en l'aire per davant meu.

- Fiendfyre - un falcó, de foc etern de color blau, va sorgir de la punta de la meva vareta i va començar a volar al voltant de la guineu.

Vaig somriure, mirant el falcó que estava envoltant la meva guineu. Vaig mirar-lo als ulls, i vaig dir, amb una veu que va resultar seductora encara que no era la meva intenció:

- Bonic falcó, Kikus...

Vaig aixecar-me, deixant de conjurar la guineu, i, sense que vingués a res, li vaig fer una abraçada agraïda.

- Gràcies... - vaig murmurar - moltes gràcies per haver aconseguit animar-me una mica...

Vaig sorprendre'm una mica, però vaig correspondre-li l'abraçada i vaig mirar-me-la.

- De res, dona... Per això estem els... el que sigui que sóc jo per tu. - vaig riure, divertit.

Vaig xiular i el Duc va aletejar, gros com era, fins al meu costat. Vaig lligar-li la carta a la pota i el vaig deixar anar.

- Porta-li aquesta carta al tiet Brian. És important que arribi sencera, íntegra i tancada; el contingut té molt valor. - el mussol va assentir estarrufant les plomes i, acte seguit, va sortir volant.

- "El que sigui que sóc jo per tu"? - vaig repetir, amb un somriure irònic als llavis -. I què representa que vols ser tu per mi, Kikus?

Vaig mossegar-me el llavi inferior, i aquest cop n'era plenament conscient. Abans de que em contestés, vaig agafar a la Selene i vaig treure la resposta a la carta dels pares, per lligar-la a la seva pota.

- A casa - vaig dir, simplement, perquè l'òliba ja m'entenia.

Vaig girar-me cap al Kikus, somrient, mentre la Selene s'anava fent més petita en l'horitzó, i vaig quedar-me callada, esperant la resposta.

- No ho sé... Algú important. - vaig mirar-me-la -. M'està bé ser el que sóc ara, però no sé si hi ha cap paraula per definir-ho.

Vaig observar els dos mussols com s'allunyaven mentre nosaltres seguíem parlant. No vaig poder evitar que se m'escapés un somriure.

- Elle... Vols anar a l'enterrament? - vaig mirar-la, fent una ganyota -. Perquè, si tu ho creus convenient, puc acompanyar-te...

Vaig mirar-lo un moment, sense saber ben bé què dir, perquè el que m'havia dit m'havia sorprès.

- Estàs... Estàs segur del que estàs dient? Ho dius seriosament? - vaig preguntar, baixet.

Vaig mirar cap a les muntanyes, nerviosa. Perquè aquella mostra de comprensió, amabilitat, o el que fos, m'havia sorprès agradablement.

- Eh... L'enterrament serà demà a primera hora, i jo pensava marxar aquesta tarda cap a casa, ja saps, pels tiets... - vaig murmurar. En el fons, era preguntar-li si realment volia acompanyar-me i estar amb la meva familia durant l'enterrament de la Corie.

Vaig assentir amb el cap, silenciosament. Després, la meva mirada es va perdre en la seva i vaig parlar.

- La Corie ho mereix, i tu també. - vaig fer una ganyota, enfadat; aquella criatura no havia fet res -. Creus que... hi ha algun lloc on pugui passar la nit?

Vaig inclinar el cap, mirant-lo.

- És clar que hi ha un lloc on pots passar la nit! - vaig exclamar, estranyada per la pregunta.

Vaig passar el dit per la tassa de te, amb posat absent, i, la cap d'uns segons, vaig alçar la vista, per descobrir que estava amb la mateixa expressió. Vaig alçar els ulls al cel, somrient, i vaig dir, com si fos la cosa més obvia del món:

- Casa meva, Kikus.

- Mm... Vas molt ràpid, no creus...? - vaig picar-li l'ullet.

Em vaig quedar uns instants observant la seva reacció, fins que a la fi vaig esclatar a riure.

- És broma, és broma...! Ja saps que em conformo amb ben poc, si puc dormir al sofà o al mateix terra, sobre una manta, ja faig prou.

Vaig aixecar les celles, incrèdula, amb el seu primer comentari, però no vaig dir res. Em vaig limitar a mirar-lo amb cara de "Et creus massa graciós", fins que va afegir que era broma. Llavors em vaig relaxar, i vaig picar-li l'ullet.

- A la mansió Darkwood ningú, repeteixo, ningú, dorm al sofà, o al terra amb una manta.

Vaig tornar a deixar la tassa, però sense apartar la mirada agraïda dels seus ulls.

- Si realment vols acompanyar-me, segur que trobariem alguna de les habitacions de convidats que estigués al teu gust...

Vaig riure amb la seva cara, però vaig somriure quan em va dir que podríem buscar una habitació de convidats.

- Preferiria dormir amb tu, però... no insistiré - vaig picar-li l'ullet -. I... sí, si això ha de servir-te a tu i a la teva família, vindré.

Vaig quedar-me-la mirant, perdent-me en els seus ulls. Em mirava, agraïda.

- M'alegro d'haver-te animat una mica... Estàs més guapa quan somrius i em piques l'ullet. - vaig somriure-li, sincer i content.

Vaig dirigir-li una mirada burleta.

- No és que jo no vulgui, eh? És que els meus pares no ho voldrien... - vaig dir, ridiculitzant el que deia perquè es veiés que era una excusa de broma.

Vaig recolzar el cap al mur que tenia darrere i vaig dir:

- Potser se'ls fa estrany veure'm aparèixer amb un noi, però sempre que vinguis i et vegin recolzant a la familia, seràs un més. I tenint en compte que ets Slytherin, és clar.

Vaig tornar-li a somriure, pensant en l'últim que m'havia dit.

Vaig alçar els ulls al cel, donant a entendre la invalidesa de l'excusa de broma que ella mateixa ridiculitzava.

- Oh, és clar... els pares... bé, entenc que no volguessin segons què, però dormir... - vaig riure, i vaig mirar-me-la -. Mm... I no malpensaran? Vaja, els meus pares malpensarien si em veiessin aparèixer amb una noia.

Vaig picar-li l'ullet i vaig recolzar-me a la paret, al seu costat.

- Malpensar? No ho crec pas. En teoria, jo ja tinc un noi del qual estic perdudament enamorada a Londres. Es diu Kevin, té vint anys, i està penjat per mi des dels nou. Els meus pares creuen que m'acabaré casant amb ell i tot, d'aquí uns anys...

Vaig girar el cap, per mirar-lo d'aprop, ara que estava al meu costat, i vaig afegir, amb un somriure:

- El que passa és que en teoria, jo estic enamorada del Kevin, el noi perfecte, el noi ric, el noi noble, el meu veí. Però a la pràctica no ho estic, i els meus pares no ho saben.

Vaig abaixar la mirada, avergonyida i divertida a la vegada.

- Tot aquest rollo, per dir-te que no crec que malpensin. Saben quina edat tinc, i saben que tinc amics i amigues, i que està en el meu dret portar a qui vulgui a casa... I creuen que el meu amor el tenen controlat.

- Hmm... Sort que dissenteixen la teoria i la pràctica, doncs - vaig picar-li l'ullet, divertit -. A més, jo també sóc perfecte, ric i noble.

Vaig riure, mirant al paisatge. S'estava fent fosc, i els últims raigs de sol acolorien el cel amb pinzellades vermelloses i taronges.

- Per no dir que els teus pares farien ben fet, de malpensar...

Vaig deixar anar una rialleta, i vaig donar-li un cop amistós a l'espatlla. El problema que tenia era que no sabia si parlava seriosament o no. Tanmateix, vaig preferir no preguntar.
En comptes de parlar, vaig aixecar-me, i vaig posar-me dempeus. Mirant per la finestra, vaig dir:

- Es comença a fer fosc... És la teva última oportunitat per fer-te enrere.

Vaig quedar-me'l mirant, expectant.

No va fer cap comentari al respecte. Per un instant vaig creure que l'havia fet dubtar, que ella mateixa no sabia què pensar.

- Hem d'aparetre, anirem en portarreu o farem servir la xarxa de pols migratòria? - vaig somriure-li, mentre m'aixecava.

Vaig saltar des de l'ampit de la finestra fins a l'interior de la sala, on diversos mussols van esgaripar i se'm van mirar. Després, vaig allargar una mà cap a la noia, oferint-me per ajudar-la a baixar.

- Jo volia anar fins a Hogsmeade, aparetre a la Ronda d'Alla, i un cop allà anar fins a la joieria on espera el portarreu que ens durà fins a casa... Què et sembla la idea?

Vaig veure com saltava i després, amb un somriure, vaig agafar la mà que m'oferia, amb un somriure. Vaig baixar, amb un saltet elegant, aterrant amb suavitat al seu costat.

- Ara ja no et pots fer enrere - vaig dir, sense deixar-li anar la mà, com ensenyant-li que ja no el deixaria escapar -. Anem?

- Em sembla excel·lent...

Va agafar-me de la mà, sense deixar-me anar ni una mica, i em va dir que no em podia fer enrere.

- No em pensava fer enrere... I tampoc em molesta que em dónis la ma, ans al contrari. - vaig picar-li l'ullet i vaig començar a caminar cap a la porta, amb ella -. Vinga, doncs... anem.

- Perfecte, doncs. Anem-hi.

Vaig estirar-lo, fent cas omís del seu comentari, i enduent-me'l per la porta. Era curiós com, malgrat estar feta pols per l'assassinat de la Corie, aquell egocèntric noi, amb els seus comentaris i el seu encant arrogant, havia pogut animar-me, i s'havia ofert a anar amb mi a dir l'últim adéu a la nena.
Vam dirigir-nos a la sala comuna en silenci, preparats per marxar cap a Hogsmeade.


[Tema Tancat]

(OFF: Tema de la Mansió Darkwood)