Venjança... [Kikus]

Tan bon punt vaig aparetre a casa meva vaig entrar al jardí de la Mansió Darkwood. M'havia adonat que no sabia on vivien els tiets, perquè s'havien canviat de casa al novembre, però tenia entès que el parc on hi havia hagut l'accident de la Corie era just davant de la nova vivenda.

- Donna, Irwin! - vaig exclamar, tot fent petar els dits.

Amb dos "crec" sonors, els elfs van aparèixer. L'Irwin em va mirar encuriosit, i la Donna amb preocupació.

- No us esperàvem, senyoreta Elle - va dir l'Irwin.

- Ho sé, i els pares tampoc m'esperen. Així que no vull que s'adonin de res. Irwin, ves a la seva habitació i fes un encanteri anestèsic.

- Però senyoreta Elle, els amos...

- Jo també puc manar-te, oi? Doncs et mano que facis l'encanteri. I si se n'assabenten i et fan castigar-te, obeeix-me a mi, quan t'ordeno que no et castiguis, que quedis absolt tota represàlia que puguin tenir els teus actes.

L'elf va assentir, i va desaparèixer. Pas u, completat. Vaig mirar a la Donna, seriosa, i vaig dir:

- Donna, saps que els tiet Duncan i la tieta Kelly es van canviar de casa fa poc, oi? - va assentir amb el cap -. Molt bé. Doncs necessito que em portis un paper amb l'adreça apuntada.

L’elfa va desaparèixer, per tornar al cap d’uns moments amb un tros de pergamí amb una adreça apuntada. Vaig assentir, i vaig dir:

- Gràcies, Donna. Us ordeno a l’Irwin i a tu que no digueu res d’això als pares, per cert. Si m’assabento que un dels dos ho ha explicat a algú, patireu...

Vaig girar-me, deixant l’elfa allà plantada, mentre em posava a caminar, tirant el paper a terra. La plaça on es trobava la casa dels tiets tenia un parc gran i espaiós, i em venia de gust anar-hi a peu, no estava lluny, tampoc. Vaig veure que diferents homes em miraven, per com anava vestida. Normal, m’havia posat provocativa expressament. M’anava preguntant, a mesura que caminava, si algun d’aquells homes podia ser el que havia matat la Corie.

Vaig arribar al parc i vaig mirar el rellotge. Havia estat una hora caminant pels voltants del parc fins trobar el lloc de l’incident. Hi havia peònies, lliris, roses blanques i flors diverses al costat d’un arbre, juntament amb algunes espelmes i una foto de la Corie. Vaig acostar-m’hi, i m’hi vaig ajupir al costat. Vaig allargar la mà cap a la fotografia, i vaig acaronar la galta d’aquella Corie riallera.

- Corie... – vaig murmurar.

- La coneixies – va dir una veu darrere meu, agafant-me per sorpresa.

Vaig aixecar-me, de sobte, mentre feia mitja volta sobre els talons, encarant-me amb un home alt, de cabells foscos i que devia tenir uns trenta anys.

- Sí, la coneixia – vaig dir, secament.

- Ah – va dir l’home, deixant uns segons de silenci mentre em repassava amb la mirada, abans d’afegir -. I quant cobres?

Vaig veure per com parlava i es movia que no estava bé del cap. No hi era tot. Segurament era un borratxo que estava malament del cap i que, a sobre, per la manera que vestia, molt ric no era.

- Doncs... – vaig mirar-lo de dalt a baix –. Cobro informació. Digues... Coneixies la nena?

- Que si la coneixia? – va deixar anar una riallada - . Mare de Déu, sí que la coneixia! És clar que la coneixia!

Vaig mirar-lo, estranyada pel seu riure. Es va girar una mica, i alguna cosa va brillar al seu coll. Vaig fixar-m’hi, curiosa, però la meva expressió es va transformar en veure què duia al coll. I la meva expressió es va tornar irada de sobte. Era el penjoll que li havia regalat jo a la Corie aquell mateix estiu. El de la cadeneta daurada i la “C” d’or rosa. Vaig aixecar la mirada cap a l’home, amb un somriure sensual. En aquells moments sabia el que havia de fer.

- M’acompanyes...?

Em vaig posar a caminar, estirant-lo del braç, i me’l vaig endur fora del parc. Vaig endinsar-me amb ell pels carrers més intransitats de la ciutat, fins arribar a un carreró sense sortida. Em vaig posar darrere uns contenidors i, veient que l’home ja anava a posar-me les mans a sobre, vaig aixecar una mà. Se’m va quedar mirant, perplex, i jo vaig dir:

- Primer, seu aquí – vaig ordenar, posant els braços en nança.

- Està bé... – va fer, seient a unes capses buides de fruita.

Vaig treure la vareta, mentre l’home em mirava, perplex. Vaig dir-li que es relaxés, que no passava res, i llavors, apuntant-li el front, vaig conjurar el sortilegi lector de ments. Tenia una ment fluixa, que no va poder resistir al meu atac i es va obrir, oferint-me tota la informació que guardava. Vaig veure imatges d’una consulta de metge, i vaig veure que era un psiquiatre. No anava errada, doncs. Vaig seguir buscant per la seva ment, la majoria de records eren borrosos, potser per culpa de l’alcohol.
I llavors el vaig veure. Les seves sensacions aquell dia eren turbulentes, estranyes, confoses. Però les imatges que hi havia al seu cap eren indiscutibles i clares, lúcides. Vaig veure una mà agafant una navalla d’uns vint centímetres i guardant-la dins una cartera. I després un parc, el parc d’on veníem. Una inconfusible cabellera rossa, una cara rodona i uns ulls blaus i brillants. Ràbia, confusió, necessitat de desfogar-se. La sensació de la navalla entrant al cos de la nena. I altra vegada els ulls blaus, però amb una claror opaca. Les mans d’ell, tacades de sang de la meva cosina. Satisfacció, alliberació. La visió de la Corie, inerta, morta, en la llunyania.

Vaig separar-me d’ell d’una revolada, amb ràbia. Mirant-lo, acusadora. Ell tremolava, i em va assenyalar amb un dit, atemorit.

- Es pot saber què has fet? Què... Què ets, tu?

- Vols saber què he fet? Vols saber què he fet? Molt bé, t’ho diré. He entrat a la teva pertorbada ment i he vist com assassinaves a sang freda a la meva cosina petita. Vols saber què sóc? També t’ho diré. Sóc una bruixa, sóc una persona capaç de fer-te molt mal, més del que pots imaginar... Crucio!

L’home va deixar anar un crit que em va travessar els timpans. Llarg, agut, de patiment. El patiment que jo havia sentit quan havia sabut que la Corie era morta. Vaig fer-li un altre Crucio, mentre ell es retorçava a terra del dolor que li feia sentir. Vaig parar, i li vaig trepitjar la mà amb el taló d’agulla de la sabata, fent que tornés a cridar.

- Sí... Sóc el teu pitjor malson...

Llavors ho vaig fer. Vaig sentir que tota la ràbia, l’odi, la pena, la frustració i tots els sentiments dolents s’acumulaven dins meu, i vaig apuntar-lo, furiosa.

- Obitus per Subitum!

Un feix de llum verda va sortir de la meva vareta i el va impactar al pit. Va deixar de moure’s, i la seva mirada va restar buida. Ho havia fet. Havia venjat la Corie. I havia matat un home. I m’havia estat fàcil.

Vaig recolzar-me a la paret, respirant fons, i vaig conjurar el meu patronus. Quan la guineu blanca se’m va parar davant, vaig dir:

- Al Kikus Fortin... – vaig escurar-me la gola –. Hola, Kikus. Suposo que ja hauràs vist la meva nota... Doncs si us plau, si no estàs fent res important, vine a Londres. Hem de parlar, i és urgent. La guineu et durà fins on sóc.

La guineu platejada va sortir disparada cap a Hogwarts i jo vaig quedar-me dreta mirant l’home que havia matat la Corie. Ho havia pagat.

Vaig somriure quan vaig rebre el missatge de la guineu de l'Elle. L'havia trobat, sens dubte. Vaig aparetre a Londres, i en uns minuts vaig arribar fins al Hyde park.

- És una mica inconscient quedar-te al costat d'un cadàver, sobretot quan està sortint el sol. - vaig dir-li, quan vaig arribar i vaig veure el cos inert d'aquell home -. El fas desaparèixer, el cos, o vols que el trobin?

Vaig alçar els ulls al cel i vaig anar fins a ella.

- Per què tinc la sensació que no t'ha saciat, això?

Vaig ignorar el Kikus quan va arribar, i em vaig ajupir al costat del cadàver de l'home. Amb determinació, vaig girar el coll de l'home, i vaig agafar la tanca del penjoll, i vaig descordar-lo. Vaig fer giravoltar la "C" d'or rosa entre les mans, pensativa.
A la fi vaig girar-me cap a ell, incorporant-me, i vaig apartar-me els cabells de la cara amb un gest de mà, i vaig anar cap a ell. La meva mirada era freda, calculadora, amb un toc de crueltat.

- M'és igual que em trobin amb el cadàver... - vaig deixar anar entre dents.

Vaig mirar-lo, adonant-me de que no havia fet cap comentari sobre la manera com anava vestida (com una verdadera puta, era part del pla). Vaig sospirar, abans de dir, amb cert to de resignació:

- I suposo que tens l'impressió de que no m'ha saciat perquè és així. M'ho esperava diferent. M'ha estat... Fàcil.

- Normal... És molt fàcil, matar... - vaig agafar-la del braç, enduent-me-la d'allà -. I a mi no, no m'és igual que et trobin amb el cadàver. O sigui que marxem ara mateix; no em vull veure obligat a fer una matança per la teva irresponsabilitat. Encara que tampoc m'importaria massa...

Dit això, vam desaparetre d'allà, apareguent de nou a Hogwarts.

Vaig mantenir-me impassible mentre em deia que matar era molt fàcil. Quan em va agafar del braç vaig treure la vareta, apuntant al muggle fastigós, i vaig murmurar:

- Sectumsempra.

Tot de talls van aparèixer pel tors de l'home, i pels braços, ferint el cadàver. Vaig somriure, mentre tornava a apuntar amb la vareta, recordant l'encanteri que havia fet el Kikus quan havia atacat a la Williams.

- Pierumque omnis magica virgae ante... Apa, ja està. Anem...

Ens va fer desaparetre als dos, transportant-nos a l'escola de nou. Ho havia fet. Jo sola, havia pogut amb aquell mitja merda muggle que havia matat la Corie. I havia estat fàcil.


[TEMA TANCAT]