Quan res no té sentit

Anava caminant cap al llac, com un robot, no sentia res, només tristesa i dolor, però no entenia d'on venien, no estava bé, n'era perfectament concient, però no sabia el que em passava, tenia tot el que podia desitjar i tot i així, tot i així em sentia buida, vaig arribar a la riba del llac, em vaig descalçar i m'hi vaig asseure, posant els peus a l'aigua, que estava gelada, però m'era igual, pitjor era el fred que sentia a dins. Què m'estava passant?
Vaig pensar en el Jack, en la Gisélle, en la Ursula, en aquell moment els necessitava als tres, sense adonar-me'n em vaig posar a plorar suaument, treient tot el que portava a dins, mentres pensava que si fos jo la que hagués mort, ningú hagués fet pas tant de rebombori.

Tres cafès i una ditxa després, ja se m'havia passat la borratxera. Això sí, tenia un mal de cap de mil dimonis, estava mig-somnàmbula i havia de portar els ulls entretancats perquè fins i tot el més dèbil ressol em molestava. Havia sortit del castell perquè necessitava aire, i m'havia dirigit al llac. Estava ocupat per... una Sly. Ouf. La Davies, vale. Podria ser pitjor, almenys no era la puta de la meva cosina.

Tot i que en aquell moment havia tornat a les meves conviccions de Slytherin, no, gràcies, vaig veure que estava plorant i, potser per empatia, no em va fer res acostar-m'hi. Jo també tenia ganes de plorar, però no ho faria mai estant serena. A més, em trobava massa malament com per barallar-me amb ningú. No tenia energies...

- Un mal dia? - vaig fer, asseient-me a uns tres metres d'ella.

Perfecte, el que em faltava, la Black al meu costat podia haver-hi res pitjor esperant-me avui, pel que es veia si.
Llavors em va preguntar si tenia un mal dia, un mal dia? HA, una mla vida es el que tinc.
-Un mal dia no- vaig respondre mig plorant- tota la meva vida es una merda.- me la vaig mirar, no feia gaire bona cara.- I tu?- vaig somriure-li entre les llàgrimes- també ha estat un mal dia?- vaig veure com s'asseia a tres metres mes o menys d'on era jo, li vaig fer un cop a la herba, en sentit de que si es volia apropar no la mosegaria.

- Un dia horrible, sí - vaig contestar, acostant-me una mica. Devia fer una cara horrible-. No te n'has assabentat encara? Pensava que l'escola n'anava plena. Per explicar-ho ràpidament, t'aconsello que no ofeguis les penes amb alcohol i després et presentis a classe borratxa insultant al professor.

Vaig fregar-me els ulls.

- Tot el que aconsegueixes és plorera, un càstig, i una migranya terrible... uf.

-I què és el que ha fet que tú, Agatha Black, et presenis borratxa a una classe i insultant al porfessor?- a la meva manera m'interessava per ella- No ets tu a la que li és igual tot?-vaig dir-li- o això és el que he sentit de tu, com a mínim.
-Però de totes maneres gràcies pel consell, tot i que ara mateix no li faria escarafalls a l'aigua de foc.- me la vaig mirar realment molt bona cara no feia- si en vols parlar, puc ser una serp però de secrets en sé guardar molts, si ho necesites...- vaig insinuar.

No vaig poder evitar una rialla.

- Bé, és una cosa privada i, per costum, la meva vida privada és privada. I no sé quines referències has pres, però no m'és igual tot. M'és igual el que no considero important.

Em vaig quedar en silenci uns segons.

- És curiós però sempre em dóna la sensació que la gent es preocupa molt per les coses que no són importants i les que són importants els la suen. Oh, diuen coses com "això no està bé" i "algú hi hauria de fer alguna cosa", però no es preocupen mai de ser ells aquest "algú".

-Potser tens raó- vaig dir-li- no m'ho havia plantejat mai d'aquesta manera, jo només estic cabrejada amb el món en general, i tinc la ràbia acomulada, com era d'esperar- vaig dir-li- quan no tens ningú amb qui desforgar-te.
-Jo sé que no sóc, de les persones que es preocupen per ser aquest algú- vaig dir-li, sé que sóc massa egoista per fer-ho i ja m'està bé com sóc, a mi el que em fot, és què em posin etiquetes de coses que NO sóc, sense cap motiu aparent, només per estereotips.- vaig dir-li- no sé si t'ha passat mai, però creu-me, això es el pitjor de tot, no saber qui ets, perque no ets lliure de ser com vols.

Me la vaig mirar i vaig alçar una cella.

- és clar que ets lliure de ser qui vulguis - vaig dir-. Tothom ho és. Tot es tracta de triar; hi ha gent que té sort i té les coses més fàcils, però sempre pots triar. Això sí, tot té el seu preu. Quan tries has d'assumir les conseqüències. Però sempre hi ha una altra opció.

Vaig començar a tirar pedres al llac. Estanent a fer-les revotar. De moment només arribava als tres rebots.

- I això que no tens ningú amb qui desfogar-te? Que jo sàpiga tens un munt d'amics. Entre les de la teva residència i les que t'has fet últimament fora... U.U'

-Et sona alguna cosa tipus "LA CONFIANÇA FA FÀSTIG", doncs això- vaig dir-li- si tinc a la teva cosina, que gairebé no veig ultimament,no sé pas on es posa, a la Gisélle, que està en plan sargento per el equip de Quidditch, ah i m'oblidava el Jack- vaig dir irònica- que sempre està allà quan NO el necessito, i bé, les meves amigues de fora, per desgràcia també tenen amigues a les quals jo no caic bé, i no les culpo, com tu dius cadascú és lliure de pensar el que vulgui però... el fet és que ultimament tampoc no les veig gaire.- au, ja ho habia dit, m'habia tret gran part del que portava a dintre.- segur que tu aquest problema no el tens- vaig dir-li- estic segurà que per molt que t'emprenyem els Slytherin, sempre tens algún amic disposat a escoltar-te.

- Doncs sí - vaig dir jo-. És el que té ser una persona en la qual sí que es pot confiar - vaig dir amb una mica de mala baba perquè havia captat el doble sentit en allò de "tenen amigues a les quals no caic bé"-. En canvi vosaltres sou gent que per definició "faríeu el que fos per aconseguir el que voleu". No es pot confiar en gent així. No saps mai per on te la poden fotre... - vaig acabar la frase amb rencor, pensant en el Fortin i l'Ursula, que s'ho havien muntat de puta mare per fer-me caure al parany encara no sabia com-. Perdona si t'estic ofenent, però trobo que estic sent força objectiva i coherent...

-No, és clar que no, estic acostumada a que pensin això de nosaltres, i no ho nego, en són molts els Slytherin que no els importa passar per sobre de tot per aconseguir el que volen.- vaig dir-li, solia donar la raó a la gent que la tenia- però també he de dir que n'hi ha, pocs, però n'hi ha, que ens preocupa fer mal als altres i que ens sap greu el que està passant ultimament a l'escola, però per desgràcia, la vida continua, sense ells.
-Et puc preguntar, com es que sent una Black com ets has acabat a Gryffindor.- era més curiositat que altra cosa.- que et van fer per a que els odiessis tant?

Em vaig preguntar un moment si allò era prou privat com per negar-me a respondre. No, la veritat és que no ho era.

- Bé, la veritat és que quan era petita no m'havia plantejat fer res que pogués molestar els meus pares... quan som petits suposo que simplement pensem que els pares són una espècie de déus que sempre tenen raó. Després em vaig començar a interessar per un membre de la família que sempre m'havia tingut intrigada. Només fèien que dir-ne fàstigs, però mai no havia sapigut per què... El Sirius Black, suposo que n'has sentit a parlar. Me'n vaig informar i... em va extasiar. Quin paio més genial. Em va obrir els ulls. No tot era com deien els meus pares. Eren uns farsans i m'havien estat menjant el cap des de petita, controlant el que feia, amb qui parlava... el meu pare fins i tot em controlava els pensaments, ja que era legerement. Però el Sirius va decidir estar per sobre de tot, i va triar... i pagar molt cares les conseqüències, però va ser fidel a ell mateix - vaig somriure. Sempre era gratificant parlar del meu ídol-. I jo vaig decidir ser com ell i triar també... devia tenir uns vuit o nou anys. Va ser força dur, perquè el meu pare seguia llegint-me els pensaments i... ehem. Diguem que em castigava. Ehem - se m'acabava de fe run nus al coll de recordar-ho-. Després vaig començar Hogwarts, vaig decidir que aniria a Gryffindor i em rebel·laria contra la família, que tenia uns ideal equivocats. I em van fer fora de casa aquell mateix estiu.

-Déu meu, que interessant,- vaig dir-li- clar que em sona el Sirius, a la meva família també se'n parla del amic de Muggles Sirius Black, però a mi sempre m'ha agradat especialment la seva història.- vaig dir-li sincerament- Gràcies per haver compartit la teva hisòria amb una Slytherin com jo, diu molt de tu, sé que pots ser dura i no confiar en nosaltres, però no ets dolenta, ets millor que la majoria de tots nosaltres.
-Gràcies, per escoltar-me i fer que em senti millor.-ja no plorava i fins i tot tenia una mica de ganes de somriure, tot i que començava a pensar en la paradoxa d'estar asseguda allà amb aquella Gryffindor que tan odiava als Slytherin.
"Tan se val Rapunzel, no jutjis a les persones per qui són, sinó per com són".- em vaig dir a mi mateixa.

- No t'hi acostumis - vaig riure-. És que avui no tinc forces ni per aguantar la vareta per llançar-te algun malefici. I no necessito que em diguis que no sóc dolenta, això ja ho sé jo, vosaltres, i tothom que em coneix. Però si et serveix de consol, a mi també se'm fa estrany estar aquí parlant amb tu tranquil·lament. Un dia memorable, el d'avui... - vaig afegir amb un sospir de resignació. Tenia el pressentiment que el tema borratxera portaria cua...

-Bé, això de que tothom sap que no ets doleta es discutible, potser dolenta no t'en diuen, però d'altres coses si, i pitjors també.
-No em puc creure que et vagi a dir això però...- vaig deixar la frase una mica a l'aire- comença a fer fresca ( i jo encara tenia els peus conjelan-se'm dins del llac), vols venir a la cuina i ens refem una mica amb una xocolata calenta.- vaig somriure- prometo no posar-t'hi res extrany.

- Vale... - vaig dir, mentre em posava en peus. Allò de la xocolata feia molt bona pinta, la veritat-. Que no serveixi de precedent... uuuhhhh.!!

Vaig estar a punt de caure a terra, de la migranya i la marejada que duia a sobre.

- Si camino fent esses no m'ho tinguis en compte... - la vaig avisar-. I això que em dieun coses pitjors que dolenta...? Bé, són els d'Slytherin i me la porta ben fluixa el que digueu de mi, però... què pot haver-hi pitjor que ser dolent? No veig que em puguin dir res pitjor. Si et refereixes a "descastada", jo m'ho prenc com un elogi, perquè és el que porto pretenent tota la vida...

Uhhhh quanta llumeta de colors...! XD

-Doncs descastada es exactament el que diuen de tu sobin a la sala comúna d'Slytherin.-vaig dir-li, vaig veure com gairebé queia però per sort a l'ultim moment es va matenir de peu- de veritat estas en condicions de caminar fins al castell?- vaig preguntar-li al veure que feia esses de la Mida de l'ampada del camp de Quidditch.

- Siiii, si, si... -vaig assentir efusivament-. Si he pogut arribar fins aquí... Tot el va, torna.

M'encantava aquella frase. Era com... acció-reacció, casusa-conseqüència... fair enough.

- És perquè he estat asseguda molta estona i fa fred... em baixa la pressió, i més amb la ressaca... Dóna'm un minut i ja ho tindrem...

I vam marxar cap al castell.

[tema acabat]