Mai havia sentit tan odi [Kikus]

Vaig prémer els dits amb força al voltant de la carta, que s'arrugava per moments dins la meva mà. En aquells moments l'odi em trencava per dins. Odi, ràbia, malestar general. I tot per culpa d'aquelles... Criatures.
Vaig asseure'm a l'àmpit del finestral de la mussolerissa, envoltada de mussols, amb les cames penjant enfora, i em vaig rellegir la carta. Tenia les faccions endurides per culpa d'aquella carta.

Vaig esbufegar, amb ràbia, i la Selene, la meva òliba blanca, em va picar els dits, curiosa. Amb un dit li vaig acaronar el cap menut, i vaig treure una bosseta amb fruits secs. N'hi vaig deixar uns quants a prop del cap, i ella va començar a picotejar, curiosa.

Vaig mirar endarrere, i després vaig perdre de nou la mirada en la carta. Vaig notar com una llàgrima de ràbia i frustració em recorria la galta, però me la vaig eixugar amb un moviment ràpid, i vaig moure les cames, que penjaven al buit. Entre la posició en la que em trobava, amb mig cos fora de la torre, i l'expressió torturada del meu rostre, qualsevol que em veiés pensaria que em volia suicidar...

Vaig entrar a la mussolerissa, altiu i amb un somriure que va desaparèixer en veure regalimar una llàgrima per la galta de l'Elle, que era asseguda a l'ampit de la finestra amb les cames cap enfora.
Vaig acostar-me a ella, mentre buscava amb la mirada el duc. A la fi vaig arribar al seu darrere i la vaig abraçar, per darrere, suaument. No fos cas que s'espantés i saltés...!

- M'expliques per què estàs a l'ampit de la finestra a punt per saltar? Mira que si no et conegués... - vaig riure per sota el nas -. No et veia des del diumenge...

Vaig tenir un petit sobresalt quan vaig notar que m'abraçaven per darrere, i com a acte reflex em vaig eixugar les galtes amb el dors de la mà. No vaig desfer-me de la presó dels seus braços, però tampoc vaig mostrar cap tipus d'alegria per veure'l.

- No està en els meus plans això de saltar... - vaig dir, amb to neutre i amb la mirada perduda, però amb la veu tremolosa.

Vaig guardar-me la carta a la butxaca de la túnica, i vaig mirar-lo:

- I no, no ens véiem des de diumenge. Que m'has trobat a faltar, potser?

M'hagués agradat que les meves paraules prenguéssin un to sarcàstic i divertit, però n'era incapaç. La meva veu tremolava més del que m'hagués agradat, per culpa de la ràbia que m'omplia.

- Sí, t'he trobat a faltar una mica... Em preocupava que t'hagués afectat massa el que va passar. - vaig fer una ganyota -. Però pel to, la manera com tremoles i el que t'acabes de guardar a la butxaca, intueixo que no té a veure amb allò.

Vaig deixar d'abraçar-la i vaig asseure'm al seu costat, amb les cames penjant.

- Et preguntaria si t'alegres de veure'm, però la resposta és evident.

Vaig sospirar, sense mirar-lo quan es va asseure al meu costat. En realitat sí que m’alegrava de veure’l. En aquella escola em sentia massa envoltada d’idiotes, a vegades. Vaig deixar la meva mà sobre la butxaca on havia guardat la carta, i vaig decidir obrir l’aixeta. Ell havia decidit asseure’s amb mi, doncs ara m’aguantaria mentre em desfogava.

- Sempre havia defensat els muggles, jo.

Vaig girar el cap, i el vaig mirar als ulls.

- Als meus pares sempre els havia molestat el fet que a mi no em caiguessin malament, que els defensés quan els insultaven. Perquè jo els veia com animals indefensos sota el regnat d’una raça superior... Fins ahir, ho veia així.

Vaig prémer la mà contra la meva butxaca, i vaig allunyar la mirada d’ell, dirigint-la a un punt indeterminat de les muntanyes.

- Abans d’ahir... Un muggle va assassinar a la meva cosina petita. A sang freda, sense cap raó – vaig deixar anar un esbufec- La Corie tenia... Només set anys. Estava jugant al parc, va aparèixer aquella... Cosa, i li va travessar el pit amb una navalla.

Vaig notar com les llàgrimes em tornaven a rodolar galtes avall, però m’era igual. Amb la veu ofegada, vaig murmurar:

- Morta...

El que més em feria era pensar que l’assassinat de la Corie havia estat a mans d’un muggle, com els que jo havia defensat... Aquella criatura ho pagaria car.

Vaig quedar-me de pedra, quan m'ho va explicar. Volia abraçar-la, consolar-la, però tan sols vaig agafar-la de la mà i la hi vaig prémer, en un frustrat intent de mostrar-li que em tenia amb ella.

- Éssers inferiors, estúpids i violents. Suposo que per això la màgia va convertir-se en secret de sumari durant la caça de bruixes. - vaig fer una ganyota -. Mereixen morir. Ells, i aquells que els protegeixen, malgastant el seu poder en fer més fàcil la vida d'uns monstres que ens destrueixen la nostra.

Vaig apropar-me una mica a ella, una mica trist.

- Segur que la Corie era una nena molt maca i intel·ligent... - no sabia què dir, ni què fer, per ajudar-la.

Éssers inferiors, estúpids i violents... Mereixen morir...

- I moriràn - vaig dir, prement els llavis.

Un sentiment de fúria creixent s'apoderava de mi, i no podia ni volia fer res per fer-lo menguar. Vaig eixugar-me la cara, i vaig mirar-lo.

- Moriràn, encara que hagi d'anar ciutat per ciutat, poble per poble, casa per casa buscant-los! Són uns cabrons que no mereixen viure...

Vaig deixar anar un esbufec de frustració, i vaig dir:

- I segur que la Williams té molts amics muggles... No sé per què et vaig demanar que paréssis de...

Em vaig sorprendre. La radicalització de la noia, per pur odi, havia estat sobtada i molt ràpida.

- Sí, Elle. Moriran. Moriran els muggles i els seus amics. - vaig fer una ganyota -. I aquells que tenen la sang bruta, mags de sang muggle que corrompen el bon nom de la nostra raça superior. La seva sang serà diluïda en les aigües dels mars, els rius, els llacs...

Vaig apretar-li la mà, una mica preocupat.

- Però avui no. No tinguis pressa... La venjança és un plat que es serveix fred.

Vaig deixar anar una rialla amarga abans d'afegir:

- I ells cagaran glaçons...

Vaig somriure una mica. Pensar que podria venjar la mort de la Coria m'animava una mica. El suficient com per que fos capaç de canviar de tema. Vaig alçar la mirada cap a ell, que encara m'agafava la mà, i vaig dir:

- L'altre dia, a la biblioteca, vaig trobar-me a la cosina de la Williams. És massa moguda pel meu gust, però és una nena...

Vaig alçar una cella, amb un somriure burleta.

- Em va parlar d'un misteriós noi-falcó...

- Oh, sí... Vaig trobar-me-la fa uns dies, jo, també. Vaig cansar-me'n i la vaig presentar al calamar gegant.

Vaig riure. Allò del noi-falcó no m'ho esperava. Vaja, era un sobrenom bastant ben trobat.

- Hmm... No sóc tan misteriós. - vaig deixar-la anar de la mà i vaig saltar per la finestra, convertint-me en falcó just abans d'arribar a terra i aixecant el vol.

Així que li havia presentat al calamar... Ben fet. Vaig notar com em deixava anar la mà, però no em vaig adonar del que feia fins que ja havia saltat. Vaig obrir molt els ulls quan ja no hi havia el noi, sino un falcó en el seu lloc. Vaig somriure, sorpresa.

- Sempre confesses així els teus trucs amagats, Kikus? - vaig preguntar, rient.

Vaig mirar com volava per allà, sense poder esborrar el somriure dels llavis.

- Va, torna aquí! - vaig cridar-li - Això de que et facis animàgic per escapar-te de mi no m'agrada!

Vaig aterrar al seu costat després de volar una mica, exhibint-me al seu davant. Em vaig transformar i vaig somriure-li.

- Sí, els meus secrets amagats els ensenyo així... actuant. - vaig picar-li l'ullet -. O sigui, que no és estrany que et faci un petó, salti i em converteixi en un falcó, torturi algú...

Vaig riure, divertit.

Vaig admirar el seu cos de falcó mentre l'exhibia davant meu, amb un somriure als llavis. Quan es va transformar, vaig tirar-me cap a ell, fent xocar les nostres espatlles en un gest amistós.

- Crec que començo a acostumarme a la teva manera d'ensenyar-me les coses... Mentre no tornis a lligar-me, tot va bé.

Vaig mossegar-me el llavi inferior, mirant-lo, i vaig afegir, en broma:

- Ara no se si prefereixo el Kikus falcó abans que el Kikus noi...

Vaig riure, per sota el nas.

- Al Kikus falcó no li pots fer el que em vas fer a mi per Cap d'Any... Però no parla, o sigui que té les seves coses bones. - vaig riure més, content d'haver-la animat una mica -. Per cert, això que fas de mossegar-te el llavi... no ho facis.

Vaig picar-li l'ullet, divertit.

- És clar, serà que et va desagradar el que et vaig fer per cap d'Any...

Vaig riure, i li vaig picar l'ullet. La veritat és que m'havia ajudat, perquè havia aconseguit animar-me una mica. Quan em va dir allò del llavi, vaig mirar-me'l amb una cella alçada, i me'l vaig tornar a mossegar, clavant-li la mirada.

- I per què no vols que em mossegui el llavi...?

- Desagradar-me? I ara...

Vaig somriure-li, divertit.

- Doncs perquè, en primer lloc, em fas perdre el fil. Em desconcentres, saps? - vaig dir, mentre m'hi acostava -. I perquè et talles els llavis i no puc fer això...

Vaig acostar-m'hi i vaig fer-li un petó, llarg i apassionat.

- Au, i ara pega'm... - vaig dir-li, parant la galta.

Oh, així que quan em mossegava el llavi el desconcentrava... Aquesta me l'apuntava. Podia... Servir-me, en ocasions futures. Però quan em va fer el petó em va desconcentrar ell a mi. Potser perquè havia aconseguit animar-me i ho havia rematat de manera magistral. Qui sap. Però aquell petó va ser el primer que vaig disfrutar de veritat. Quan es va separar de mi, va parar-me la galta i em va dir que el pegués.

- Per què t'hauria de pegar? És millor agafar-te per sorpresa.

Aquest cop vaig ser jo la que s'hi va acostar, i vaig ajuntar els nostres llavis uns segons. Va ser un petó més curt, però igual d'intents. I amb un afegit. Quan ens vam separar, li vaig ventar la bufetada.

- Veus? Ara m'ha donat molt més gust...

Vaig mossegar-me el llavi inferior, rient, provocativa.

- Bé, podria haver estat pitjor... - vaig treure-li la llengua, divertit, i vaig mirar el paisatge.

Després vaig riure, pensatiu. Aquells dos petons havien estat diferents. Millors, més plaents i intensos.

- He perdut el compte de vegades que m'has guanyat, ja... - vaig alçar els ulls al cel -. Bé, tampoc passa res. No crec que això sigui perdre.

Vaig somriure-li, content.

Vaig tornar-li el somriure, i vaig dir:

- Em sembla que ja hem sortit del joc, Kikus...

Vaig mirar les muntanyes verdes, enllà, i vaig agafar-me un floc de cabells, jugant amb ell, movent-lo entre els dits de la mà dreta. Vaig mirar-lo, amb una expressió a la cara que era entre coqueta i burleta, i vaig dir:

- I vigila amb aquesta llengua, Kikus, que com segueixis treient-la tant te la mossegaré... I saps que en sóc capaç.

- Hmm... Així que em mossegaràs la llengua... - vaig tornar-li a treure la llengua, picant-la.

Vaig riure i la vaig empènyer cap a una banda, suaument, donant-li un copet a l'espatlla amb la meva.

- Doncs m'hauràs d'explicar on som, si ja hem sortit del joc...

Vaig mossegar-me el llavi de sota exageradament, tornant-li el pique, i vaig canviar la meva posició. Vaig posar-me una mica de costat, cap a ell, i vaig somriure.

- Jo només sé que hem sortit del joc. I ara... No ho sé, on som ara. No has sentit mai allò de que les noies no es saben orientar?

Allò era un tòpic com una casa de pagès, en el meu cas era bastant fals, no se'm donava del tot malament, això d'orientar-me. Però em vaig limitar a recolzar l'esquena contra el marc de la finestra, a arronsar una mica les cames, i a dir:

- M'ho hauràs de dir tu, on som...

- Mm... Crec que... crec que a la mussolerissa. Però potser m'equivoco, eh? - vaig picar-li l'ullet -. Ara seriosament... No sé on som, Elle. Però sé on vull estar.

Vaig mirar-la, més seriós.

- Vull estar amb cim del món, al cim de la societat. I vull estar amb tu. - vaig somriure-li, sincer.

Vaig quedar-me callada uns instants, amb la mirada perduda en el paisatge. Així que volia estar al cim del món amb mi. I què podia fer jo que no fos acceptar?

- D'acord... - vaig murmurar, mirant-lo.

Vaig fer una caiguda d'ulls, i vaig tornar-me a mossegar el llavi, però aquest cop ho vaig fer de manera inconscient, perquè m'havia sumit en els meus pensaments. No se si havien passat segons o minuts, quan vaig afegir, amb veu suau i tan fluixa que semblava un murmuri:

- No se a quantes noies has dit això, Kikus, però jo t'aviso... No sóc com les altres, crec que ho saps prou bé. Tinc les meves pròpies normes, no obeeixo a no ser que estigui d'acord amb el que se m'ordena. Així que si realment és cert això que m'estàs dient, només demano que em... Respectis. A mi, a la meva manera de pensar, i a les meves decisions.

Vaig aixecar la vista, i el vaig mirar als ulls. Volia acompanyar-lo, però jo no volia ser una persona més. No era una persona més.

- No pateixis, crec que ja havia quedat molt clar que no ets una noia més, sinó més que una noia. - vaig picar-li l'ullet, divertit.

Vaig saltar una altra vegada, convertint-me en falcó abans d'arribar al terra i aixecant el vol. Vaig fer un parell de piruetes, mentre era en l'aire. "I ara, què?". I ara, què...?

- És així com penses arribar al cim del món? - vaig preguntar -. Volant?

Vaig somriure, mirant les seves piruetes, i vaig cridar a un elf, mentre ell es divertia a l'aire. Quan va aparèixer li vaig demanar dues tasses de rooibo de Nadal, i un plat de pastes de te. Va desaparèixer i, a l'instant, va aparèixer amb el que li havia demanat. Jo vaig agafar una de les tasses, i me la vaig dur als llavis, fent-ne un glop.

- Eh, falcó! No tens set? - vaig cridar-lo, mentre agafava una galeta en forma de flor i me'n menjava un pètal.