Espera, espera... Tu! [Bruno]

Estava passejant-me pels passadissos. Bé, per un dels passadissos que havia aconseguit conèixer-me una mica bé. I el vaig veure. Allà. Mirant-me.
Els cabells foscos, els ulls clars, la pell blanca. En Bruno.

- No pot ser... - vaig murmurar, mentre un somriure apareixia a la meva cara.

Vaig començar a caminar més i més ràpid cap a ell, mentre deia, rient:

- Bruno!

No hi havia manera d'orientar-se en aquell maleït laberint de passadissos. Recolzat a la pared, mirant com la gent passava, vaig decidir deixar alló d'enviar una carta a Roma per més tard. Vaig dedicar-me a mirar com la gent passava i a mirar-los amb superioritat, fins que vaig veure la seva cara.

El cor em va fer un salt, ho recordo bé. Igualment l'unic que va canviar al meu rostre va ser que es va formar un somriure mentre veia com la noia s'apropava, mig corrents.

-Bianca!- Vaig anar cap a ella i vaig abraçar-la ben fort.- Bianca! ja pensava que no et trobaria!

- Ostres, Bruno!

Vaig abraçar-lo fort, i ell va fer el mateix. Vaig notar una alegria que feia molt que no sentia. Quan ens vam separar, vaig comentar:

- Sí, es difícil orientar-se per aquí...

Vaig tornar a somriure, amb incredulitat.

- Déu meu, em pensava que els teus pares no voldrien que marxessis de la Da Vinci!

-I no volien!- vaig dir, rient. - Però els vaig convèncer, ja saps... ullets de gat amb botes.

Vaig tornar a riure. Ostres, com l'havia trobat a faltar. Me la vaig mirar, sense acabar-m'ho de creure. Ho havia aconseguit, ara estava amb ella i hi estaria durant tot el curs. Necessitava res més?

-La Da Vinci està molt bé, i la trobaré a faltar, però no podia estar sense tu per allà.- vaig confessar, amb una mà darrere del cap.

Vaig somriure, i vaig confessar:

- Jo també t'he trobat a faltar. Molt.

Vaig encongir-me d'espatlles. Vaig decidir parlar de la cançó que havia gravat sense ell fent de guitarrista, la de Run this Town, i que segurament ja havia sentit perquè li havia enviat.

- Per gravar Run This Town ho vaig passar malament. Vaig trobar un guitarrista que ho feia prou bé, però sense tu no va ser el mateix.

-Vas trobar un altre guitarrista, dius?- vaig dir, i vaig sentir un odi al meu cor de cop. -Ho vaig suposar, la guitarra no podia sortir del no res, oi?- vaig somriure, fent com si res, com si aquella petita marca de gelosia que havia sentit no existís.- He portat la Guitarra, per si fas alguna cançó més...

Vaig mirar el rellotge i vaig tornar a mirar-la a ella.

-M'han dit que ets dels vermells, dels Gryffindor, crec que es diuen. Jo soc d'Slytherin, encara que no se molt bé que significa, suposo que tinc astucia per donar i vendre.

- I encara que no faci cap més cançó, podem fer com a la Da Vinci i tocar per diversió... Oi?

Vaig somriure-li, i vaig afegir:

- I sí, sóc dels vermells, dels Gryffindor. I m'havien dit que els Gryffindor i els Slytherin no es portaven bé, però els que he conegut han sigut simpàtics amb mi...

-Un Slytherin m'ha parlat fa poc, quan he deixat el bagul a l'habitació.- vaig dir.- Fortin, es deia. Kikus Fortin. M'ha semblat bastant simpàtic. Al menys amb mi ho ha estat. Et coneixia.

Vaig somriure.

-Bé, dona igual. Vols anar a algún lloc? Bé... la costum, perdona. No em se orientar, tu saps orientar-te? Podem anar a algun lloc?- vaig riure.

Vaig assentir. El Kikus Fortin, el seductor arrogant de setè que havia trobat l’altre dia. Vaig dedicar-li un petit somriure.

- Sí, el vaig conèixer l’altre dia. Era... Simpàtic, sí.

Vaig riure quan va dir allò d’orientar-se, i vaig dir:

- Si, conec un parell de llocs on podríem anar. Però m’he de concentrar... L’altre dia volia anar a la Mussolerissa, una torre on guarden tots els mussols per enviar cartes, i vaig acabar a la Torre on estudien astronomia, que està a l’altra punta!

Vaig riure.

-Bé, doncs intentaré no desesperar-me si no trobo res.- vaig mirar-la uns segons, encara amb un somriure als llavis. Estava molt guapa. Vaig haver de desviar la vista per seguir parlant.- Doncs... on vulguis, princesa. Com si vols que anem a aquella torre. A mi em dona igual.

La veritat era què si estava amb ella, tot l'altre em semblava poc important.

Vaig somriure, i el vaig agafar del braç.

- Doncs no perdem més temps! Apa, cap a la Torre d'Astronomia... Si hi arribem!

Vaig estirar-lo, i vaig dirigir-me cap a on recordava que hi havia la torre d'Astronomia.


[TEMA TANCAT: OBRO A LA TORRE ]