Espera, que em posso cómoda... [Matt]

Vaig arribar a la torre d'astronomia en pocs segons. Vaig mirar el paisatge i vaig somriure. D'acord, França era França, però les vistes d'allà eren magnífiques.

-Simplement, magnífiques.

Vaig somriure mentre gaudia del paissatge.

Havia estat buscant la Nyx per tot Hogwarts. Evidentment, sempre que busquis alguna cosa serà en l'últim lloc on miris... la torre d'astronomia era prou alta com per fer-me evitar pujar, però finalment vaig decidir-me i vaig arribar fins a dalt.
I, efectivament, allà estava.

- Es pot...? - vaig murmurar, en veu baixa.

Des que m'havia "discutit" amb ella que havien canviat moltes coses. No em sentia còmode, sentia que havia de tancar allò. Disculpar-me, en definitiva... encara que em desagradés.

Vaig reposar el pes del meu cos a la cama esquerra i vaig seguir mirant el paisatge, amb un somriure als llavis. Qui em diria a mi que després de tot tornaria amb el Pierre...

I vaig escoltar una veu darrere meu.

-Què vols?- vaig dir, sense mirar-lo, borde.

Vaig fer un parell de passes, fins a ella, i vaig recolzar-me a la barana al seu costat, mirant el paisatge.

- Disculpar-me. Demanar perdó... - vaig girar el cap, mirant-la a ella -. Em permetràs fer-ho, o prefereixes que marxi i et deixi amb els teus pensaments?

Vaig mirar cap avall, des de dalt de la torre. "Com per caure", vaig pensar.

Vaig fer un mig somriure. Uala, això era per grabar-ho.

-Parla.- vaig dir, i el vaig mirar.- Disculpes per...?

Somreia per què em trobava d'allò més bé. L'altre dia li havia dit tot el que pensava del que feia, i ara em venia a demanar perdó, després de que jo li enviés a la merda un parell de cops. Estava bé...

- Doncs... doncs perquè em vaig comportar com un imbècil.

Vaig deixar anar un sospir. Em costava, allò de disculpar-me.

- Vaig comportar-me com un imbècil, com un nen petit... No tenia dret a enfadar-me perquè arribessis tard, o perquè no vinguessis; no tinc cap dret a controlar la vida de ningú, encara que de vegades em pensi que sí.

Vaig riure, sarcàsticament, fent mofa de mi mateix.

- No tenia dret a enfadar-me perquè haguessis estat amb algú altre, perquè estimis algú altre... Vaig tractar-te com si fossis una propietat, un objecte, com vas dir tu; i no hi tenia cap dret.

Vaig girar-me cap a ella.

- M'agrades, Nyx. I molt, val a dir... S'ho val, de fet. - vaig somriure, com vaig poder, intentant dissimular la mala estona que estava passant -. En aquell moment vaig passar de l'eufòria més absoluta, de pensar que potser estaria amb una noia com tu, a la ira, de pensar que no hi estaria i que no era just. No puc donar cap més justificació, no sóc aquí per posar excuses.

-Al menys te n'has adonat.

Vaig somriure, contenta.

-Accepto les teves disculpes.- Vaig dir.- I espero de que ara miris millor com tractes les noies, perquè estic segura de que no he estat l'única que has tractat com un objecte.

- Euh... No, no has estat l'única - vaig dir, mig rient, mig avergonyit -. Però m'estic redimint...

Vaig girar-me, mirant el paisatge.

- Estic sortint amb una noia..., la Claire Anderson, de Ravenclaw. - vaig riure, ara sí, més tranquil -. Bé... la vaig conèixer el primer dia, ens vam enrotllar... vaig fugir després de ficar-me al llit amb ella, i dues o tres setmanes després (i gràcies al teu discurs) vaig sentir-me massa culpable i la vaig anar a buscar.

-Uououo El capitán pescanova amb nòvia.- vaig somriure.- Me n'alegro molt.- vaig dir, sincerament.

Vaig mirar el paisatge.

-És que jo sempre tinc raó- vaig somriure, orgullosa.- I si en vols més de discursets sempre em pots buscar. Em deus una, eh?

Vaig assentir amb el cap, sense dir res. Sí, li'n devia una.

- I qui és l'afortunat en el teu cas? - vaig dir, curiós.

Vaig somriure.

-Bé, el coneixia d'abans. Es diu Pierre, Pierre Narbonne... no se si el coneixes... Era el meu company bateador a l'equip de Quidditch a Beauxbatons.

- Vaaja... També és casualitat que hagués d'aparèixer un conegut - vaig dir, fent broma.

Em vaig adonar per primera vegada de com em costava reprimir aquell instint primari de seducció, de flirteig. Em passaven pel cap milers de comentaris i altres coses que podia dir-li a una noia per acabar enduent-me-la, i molts cops m'atrapava a mi mateix amb la boca oberta i a punt per dir-les. "Controla't, Matt... La Nyx té nòvio i tu tens nòvia, ella està enamorada d'en Narbonne i a tu la Claire t'encanta. No ho espatllis", em deia.

-Ja! No m'ho esperava per res que vingués a Hogwarts... Varem sortir fa un any i així... però ho vam haver de deixar. I ara...

Vaig somriure, contenta.

-I ara tornem a estar junts.

Vaig somriure, content. Se la veia feliç.

- Se't veu feliç...

Vaig mirar-la, sense amagar aquell somriure.

- D'això... Nyx, sé que en el seu moment vaig ficar la pota fins al fons... però m'agradaria que fóssim amics.

Amics. Vaig mirar-lo. Estaria bé que fos amiga d'un Gry? No se jo si a la Gis li faria gràcia. I a la Ur? mmmm Bé, de totes maneres quan s'adonessin d'allò dels muggles...

-Estaria bé. Amics doncs. Espero que siguis igual de feliç tu amb la Claire.

- I que siguem amics em dóna dret a tocar el violoncel per tu...? - vaig dir, intentant recuperar aquell al·licient.

En realitat ho donava bastant per perdut, allò. Hauria de buscar noves maneres, com comentar-ho a en Gabriel per tocar junts algun dia, o estar pendent de la Bianca (a qui no veia des de feia dies) per si necessitava algun músic.

Els meus ulls varen brillar uns segons.

-De veritat? Encara vols tocar el violoncel per mi?

Vaig somriure.

-Seria genial...

- Dóna-ho per fet... - vaig dir, somrient.

Vaig fer mitja volta i vaig començar a anar cap a les escales.

- Eh, Nyx... Gràcies per tot - vaig dir, content, i abans que pogués respondre ja havia marxat.

[Surto del tema]