Un cafè amb sorpresa

Estava nerviós. No havia vist la Dianne des que va venir a disculpar-se al meu despatx. Una setmana més tard d'allò, la meva feina m'havia obligat a retirar-me oficialment del Summercamp, i des de llavors que no sabia d'ella. Sentia que les coses s'havien quedat una mica estranyes... Així que havia decidit demanar-li si ens podíem trobar a les tres escombres. A més, si ella volia... tenia una sorpresa per donar-li.

El que no sabia era com se sentia ella respecte allò, vaig pensar mentre feia un glop del meu cafè. Seguiria caient-li malament? Hauria vingut només per dir-me que la deixés en pau?

En aquell moment, vaig sentir com la porta s'obria i vaig comprovar que qui entrava era ella. Bé, Thom, Allà vamos...

El Thomas havia marxat del Summercamp i no n'havia tornat a saber res. Era evident que ell no en volia saber res de mi, per més il·lusions que m'hagués fet. Potser m'hauria hagut de portar millor amb ell. però aleshores m'havia enviat una nota per veure'ns... i m'havien faltat cames per anar a trobar-lo. Patètic.

"No et facis il·lusions. Mai. Ja saps com acaben, després".

El vaig veure en una taula, somrient i guapíssim. Com sempre, vaja.

"Què hem dit de les il·lusions? No li interessa, algú com tu. Supera-ho".

Vaig fer un sospir i vaig anar cap a la taula i em vaig asseure davant seu.

- Mira qui es digna a apaèixer -li vaig retreure-. Què porta a Hogsmeade al Cap de Departament de Bruixijustícia?

Vaig fer un somriure dolç, tot tímid.

- Sincerament? - vaig dir - Ganes de veure't.

Vaig callar, sabent que ara mateix ella s'estaria rient de mi per dintre. Això et passa per il·lús! em vaig dir a mi mateix.

- Sento haver hagut de marxar tan d'hora... La meva feina és genial, però molt exigent - vaig explicar - Ser l'única persona d'un departament que, en teoria, necessita ser gran per funcionar és força complicat.

Vaig callar uns segons, pensant en què havia de dir.

- Bé, jo t'he demanat que vinguéssis aquí per un motiu. Però, primer de tot, t'haig de preguntar com estàs. Com t'ha anat tot, des que vaig marxar? - vaig preguntar amb un somriure nerviós.

- Sincerament? Ganes de veure't.

Em vaig quedar una mica tallada quan va dir això. Vaig notar com la sang m'anav a la cara. Què volia dir, amb allò? havia vingut per veure'm a mi? No per feina? Podia ser que...?

"Que noooooo, coi!"

Vale >.< Vaig saccejar el cap perquè se'm passés la tonteria.

- Estic regular -li vaig dir-. He pogut estalviar una mica, aquest estiu treballant, i el Dumbledore em va deixar quedar-me al despatx buit de la torre d'astronomia tot el mes de setembre, però ara ha arribat la professora nova i he hagut de marxar. He trobat una habitació aquí, al Cap de senglar. En tinc per uns dies, però he de trobar una feina. Però el meu currículum no és per tirar cohets, saps?

- Ja veig... - vaig dir - Doncs aquí és on entro jo. Tinc una proposta per fer-te, que pots acceptar o no; ets completament lliure d'el·lecció. Abans d'exposar-te la meva proposta, però, t'haig de fer una pregunta...

Vaig fer un glop del meu cafè, donant-me temps per pensar.

- Sé què t'ha passat i sé com estàs ara. I sé que, quan anaves a l'escola, t'agradava tot el que hi havia. Si poguéssis tornar a estudiar, ho faries?

Vaig riure. Santa innocència.

- Sí, és clar - vaig dir encongint-me d'espatlles-. Però jo vaig deixar Hogwarts i ara no m'hi readmetran. Fa massa anys. A més, he de treballar; no em puc quedar estudiant a un internat i que després a l'estiu no tingui on anar. No penso deixar que m'hagi de mantenir la Lilian...

- Perfecte- vaig dir, somrient - Doncs ja és hora de que et digui el que he vingut a dir.

>> Em caus bé, molt bé, i de debò et dic que odio moltíssim el que e va passar. D'alguna manera me'n sento... responsable - vaig dir - I la veritat és que ara que ja hem començat a portar-nos bé, m'agradaria que no perdéssim un altre cop el contacte.

>> He estat pensant, i sé que el teu principal problema és la manca d'estudis. Bé, doncs aquí és on entro jo: jo vaig ser el primer del meu curs, i vàries vegades em van proposar de ser professor a Hogwarts. Vaig decidir ser advocat, però les nocions encara les tinc i els llibres també. Sé que seria una mica estrany que tornéssis a hogwarts (cosa que, en cas que vulguis, et podria aconseguir), de manera que, si tu volguéssis...

Vaig callar uns segons, mig avergonyit, preocupat per la resposta que em donaria.

- Si tu volguéssis, et podria fer jo les classes. Del que volguéssis, les vaig fer gairebé totes. I, com que sé que necessites treballar... podries treballar amb mi. Necessito algú que m'ajudi, ni que sigui amb el papeleo. Pago bé. I sé que tu podries ser bona per a la feina... I també amb els estudis.

Apa, ja ho havia dit tot. Ara només em quedava insistir... No creia que ella en tingués gaires ganes.

- Pensa en això, Dianne; Podries arribar a ser el que volguéssis! Podries ser metgessa, advocada o consellera d'afers Màgics. Podries compaginar-ho tot, i jo estaria encantat en ajudar-te en el que fes falta. Tinc prous contactes com per aconseguir-te una vivenda barata i al centre, per quan volguéssis buscar una altra feina que no fos la meva... Vull ajudar-te, Di. De veritat que vull.

Me la vaig quedar mirant, expectant. Tenia por del que em podia dir, però em sentia massa responable d'ella com per no ajudar-la tant com pogués.

Vaig escoltar atentament el que m'estava dient. No podia ser veritat. Però... la feia significava marxar lluny de la Lils, i jo volia quedar-me prop seu fins que marxés de Hogwarts. No em podia creure que m'ho estigués brandant tot d'aquella manera. Vaig notar que se'm feia un nus a la gola i els ulls se'm negaven de llàgrimes.

- Mai ningú no s'havia preocupat per mi així... -li vaig confessar en veu baixa-. Jo... és molt amable per part teva, però no vull que et sentis obligat a... a més aquí hi ha la Lily, no la puc deixar sola, i...

Tenia el cap fet un desgavell. per una banda volia marxar d'allà, on ell em portés. De l'altra me'n feia creus que m'estgués plantejant allò d'aquella manera. NO M'HAVIA DEMANAT QUE EM FUGUÉS AMB ELL; M'ESTAVA OFERINT FEINA I CLASSES.

Vaig respirar profundament i vaig parpallejar perquè se m'assequessin els ulls.

- Perdona - vaig dir mig-rient-. Tanta amabilitat m'ha agafat per sorpresa... Mira, Thomas, no tens ni idea de com t'agraeixo l'oferiment, però ara mateix no puc tornar a Londres... Vaig venir d'allà per estar amb la meva germana i és el que faré. Però això de les classes... no saps com de feliç em faria que m'ajudessis a acabar els estudis. Jo... t'ho pagaria, aviat trobaré una feina i t'ho pagaré. Si em puguessis fer classes seria... seria genial. Potser podria venir algun cop per setmana quan a tu t¡anés bé...

Me'l vaig mirar intensament. No tenia ni idea de fins a quin punt li estava agraïda per allò. No m'ho mereixia.

Vaig assentir.

- Ho entenc. Tot i que no cal que em paguis res. Vull fer-ho, per això t'ho he oferit. Així doncs, acceptes?

Vaig somriure.

- Me n'alegro que t'agradi la idea. Vull que tinguis el futur digne que haguéssis pogut tenir.

Sabia que només intentava ser amable, però la meva part més orgullosa es va sentir ofesa.

- No vull almeina - li vaig dir-. Si fas això perquè et faig pena, ja te'n pots oblidar. Si em fas classes, te les pagaré, i tant me fa que les vulguis fer. per això me les ofereixes. Però no m'agrada deure res a ningú.

Ja em sentia prou en deute amb ell, ja m'hi sentia prou vinculada. Només em faltava deure-li el meu futur. No volia penjar-me d'ell, però m'ho estava posant difícil.

"Deixa de ser tan encantador siusplau >.< Sé que no m'he de fer inl·lusions amb tu"

Vaig somriure. M'agradava la seva actitud.

- Molt bé, doncs- vaig dir - si és el que vols, paga'm per les classes. Però no vull que tinguis cap tipus de pressa, val? Si penses que aquests diners els podries fer servir per fer altres coses, els fas servir. Ni m'ho preguntis.

Vaig fer un somriure dolç, content de poder ajudar-la.

- Bé, doncs... - vaig fer nerviosament - quin horari et va millor, a tu?

Vaig somriure.

- Molt bé -vaig assentir-. Així em sembla millor. I pel que fa als horaris... ara mateix estic lliure... a veure que m'ho penso... ah, sempre U.U.

Vaig riure.

- L'enfeinat ets tu. Digue'm quins dies de la setmana tens més lliures i jo et vinc a veure.

Vaig riure.

- Doncs... Suposo que si pogués triar un dia... serien els diumenges - vaig dir - El jutjat té per norma no tenir tribunals els diumenges, o sigui que em puc dedicar a altres coses. Què et semblarien les tardes dels diumenges? - vaig fer amb un somriure.

- Les tardes dels diumenges seria genial ^^ -vaig dir amb un somriure.

Molt bé, els diumenges passarien oficialment a ser el meu dia prefereit de la setmana. Pel fet de tornar a rependre les assignatures, evidentment, però més per la companyia.

Va arribar el te que havia demanat i el vaig començar a remenar amb la cullereta. Vaig dubtar si dir-li el que estava pensant. però no dir-li era pitjor perquè el silenci s'estava fent incòmode.

- M'encantarà tornar a fer classes. Sobretot amb tu - vaig dir, posant-me una mica vermella, i després vaig afegir-: T'he trobat a faltar.

OFF: Sí, el meu nen és tonto. Què vols que li faci


- Hombre, gràcies - vaig fer, rient - és tot un afalac saber que prefereixes a un noi de vint-i-dos anys com jo abans que un vell xoxo com seria el professor Binns... I jo també t'he trobat a faltar, a tu i a la teva germana. Em vau caure molt bé - vaig fer un somriure.

vaig fer un glop del cafè.

- I què t'agradaria fer, quan acabéssis les classes? Ni que sigui per orientar-me una mica per les assignatures que voldries fer... - vaig comentar.