Eh... Sorpresa?

Quan arribem al loft l'Erion encara no ha arribat, però arribarà d'aqui poc. Per les cares que posen els dos nois, al futur l'Erion i jo ens mudarem a alguna altra casa, ja que no semblaven saber a on anàven. Els hi faig un gest de que seguin al sofà i me'ls quedo mirant des d'uns quants metres de distància, encara molt sorpresa per la situació.

-Així... que Oliver i Rose... Quina imaginació, la meva, eh?...

Val, miro el rellotge. L'Erion no pot tardar molt...

Pujo les escales, tranquil, xiulant la tonada d'un anunci nou que fan a la tele. Sento un mèèèu característic i dibuixo un somriure, conscient que si miola així és perquè la Lily ja és a casa. Trec la clau de la butxaca de la jaqueta i la poso al pany.

Entro tranquil, dient "Hola, carinyo" i fent-li un petó ràpid a la Lily abans de deixar la maleta sobre la taula de menjador i dedicar un somriure als dos nanos clavats a nosaltres que hi ha al sofà.

Espera, què? QUÈ?!, m'exclamo interiorment mentre em quedo paralitzat, mirant les dues criatures. Parpellejo diverses vegades, assegurant-me que no veig visions, i després em giro cap a la Lily, pàl·lid.

- Què... qui... ells... no ho entenc...

Segueixo a la mare per els carrers de Londres, encuriosit. Sabia que abans el papa i la mama vivien en un loft petit però amb el qual feien vida totalment normal fins que el pare va canviar de treball i la mama va rebre la noticia de que estava embarassada de mi. M'assec on diu i em miro la Rose, sense saber que dir. Ella em mira a mi, però llavors veig entrar al pare, més jove, alegrement. Al principi sembla no adonar-se de la nostra presència, però en veuren's empal.lideix i es mira la mama, espantat.

-Eh... Hola Erion...

Vale, que es suposa que he de fer "hola papa, com va?" Com li dius al teu pare que vens del futur?

Seguisc la mare i l'Ols sense fer molt de cas al que em rodeja, se però que la mare i el pare viuen a un altre lloc, perquè no seguim el cami que seguiriem si anarem a casa.
Jo no faig cas a res, és....tot és culpa meua, es a dir, si jo no haguera anat a la conselleria, no m'haguera trobat la mare, si no haguera contat tantes mentires la mare no haguera sospitat i pot ser no haguera començat a buscar coses. Si jo haguera anat a la biblioteca per les nit, com feia de normal, tot i que l'últim cop varen estar a punt de pillar-me, no m'haguera trobat amb el director, el director no haguera sospitat i no ens haguera fet dur al despatx, no haguera cridat la mare i cap dels dos ho haguera esbrinat i la tieta....m'havia espantat moltissim quan l'havia sentit parlar aixi, és a dir, no em quadrava gens amb el que la mare m'havia contat d'ella era....com si fos una altra persona, i el director l'havia fet desapareixer i la Juls...em sabia tan malament per ella, després de tot el que li havia passat, que haguera vist això...haguera anat a ajudar-la però la mare no m'havia deixat.
Aleshores em done compte de que estic sentada a un sofà, no se si és bona idea estar aci, estic alçant-me quan aleshores escolte com l'Ols saluda algú, el pare, oh, el que ens faltava, no si, ja dic jo que no es bona idea estar aci.

- No se si és bona idea que...- em mire el pare.- Ho...hola.

Continue de peu, mire la mare, mire el pare, em gire cap l'Ols, i em torne a seure, mire el terra, perfecte, molt divertit, si, molt divertit. No m'extranyaria que el meu cabell fos un marro rogenc amb tons morats, culpabilitat i nerviosisme. Continue mirant el interesant que pot arribar a ser el terra, ahà.

-Hola, amor...

Espero a que s'adoni de la presència de la Rose i l'Oliver, i després de que el saludin, vaig a donar-li una cadira a l'Erion i li faig un petó al cap, esperant tranquil.litzar-lo una mica.

-Erion, et presento a la Rose i a l'Oliver... La Rose i l'Oliver Wood.

Me'l quedo mirant, esperant la seva reacció, mentre de reüll veig com l'Oliver abraça amb un braç a la seva ermana, mirant-la preocupat.

-Erion, Oliver i Rose Wood Bell...-dic, en veure que no reacciona, preocupada.

Em quedo quiet, sense poder moure'm, mirant-me els dos joves, amb els ulls oberts. Llavors el noi parla, i em diu pel nom. I després la Lily em diu els seus noms, i els meus ulls s'obren més, com plats, blancs, cristal·lins, mentre se'm glaça la sang a les venes.

- Com... què... fan aquí? - dic, mirant primer la Lily i després els meus fills, els nostres fills.

Sento que les paraules se'm queden enganxades a la gola, renunciant tossudament a sortir, i faig una passa cap a ells. Sento que em marejo, parpellejo ràpidament i intento calmar la respiració, que està essent massa ràpida.

-P...-No, si dius papa es possarà pitjor.-Erion...

Tinc la Rose que es sent malament amb ella mateixa, i davant la mama anant cap al papa preocupada. Em miro la Rose, i després al papa. Quin panorama.

-Rose, Rose, no ha estat culpa teva, em sents?-Li xiuxiuejo.- Va, no passarà res. Tard o d'hora ens pillarien.

Després em giro cap al papa.

-Ehm... Una mica sobtat potser?

Veig que el pare es posa blanc i que pareix que vaja a donar-li alguna cosa.

- Si que ho és, tot és culpa meua, em digueres que no anara a la conselleria, i no et vaig fer cas, soc una estúpida, si no haguera anat per buscar el manual del reculatemps, la mare no ens haguera vist, no haguera sospitat, i si no haguera anat a la bibliioteca el director no...i no haguera passat res d'aço.- li dic fluixet.- No haviem de canviar el passat, recordes?

Mire el pare i mire la mare que es mira el pare preocupat, que no passarà res diu, deixa que em riga. Mire el sofa, és el mateix sofa que hi ha a l'habitació dels pares, però pareix més nou. No se perquè estic pensant en sofas, pot ser si, pot ser perquè no vuic pensar en el que va a passar ara.

La Rose i l'Oliver parlen entre ells, mentre jo em miro ben preocupada a l'Erion, que està pal.lid. Li agafo la cara amb les mans i faig que em miri.

-Shhh, Erion, Erion... No ho sé, han vingut amb més amics... No ens volen dir perquè... Pensava que hauries de saber que son per aquí...

Jo també estic espantada, però ja he sortit del xoc inicial... I necessitava que l'Erion ho sabés per no estar sola en això.

Assenteixo amb el cap, lentament. Em miro la Lily, que m'agafa la cara amb les mans, intentant tranquil·litzar-me. No puc deixar de pensar en tot el que significa això. No sé què he d'entendre, què he de pensar.

Per una banda... significa que estaré amb la Lily, que ens casarem, que tindrem fills, que serem feliços. El simple pensament em fa posar la pell de gallina; res m'agradaria més. Però, COLLONS, quina mena de pare deixaria que els seus fills se n'anessin tan campants al passat?

Tremolo, nerviós, però el xoc m'ha passat una mica. Aixeco la mirada cap a la Lily i em trobo els seus ulls, que em reconforten. Li faig un petó, ràpid, per sorpresa, i m'incorporo a poc a poc, mirant els meus fills i la Lily alternativament. Em miro l'Oliver, que s'assembla molt a mi, i que em pregunta si estic molt sobtat.

- Una mica sobtat sí, Oliver... no és la manera tradicional de conèixer els fills... normalment t'has d'esperar nou mesos i quan arriben no saben parlar - dic, intentant agafar-m'ho amb humor.

-Shhh, Rose, ara ja ha passat, d'acord? Ja està, no et culpis...

Escolto al pare sortir del xoc i somric.

-Ja, no et preocupis, ja passarem per això... D'aqui uns anys.

Abraço a la Rose amb un braç, preocupat per ella.

-Mmmm...- em miro la mama, el papa, la Rose.- Guay, reunió familiar...!

Bha, se'm dona massa malament això, qui treu els temes és el Dan, no jo...

- Clar..

Intente somriure, sobretot per l'Ols, perquè ell està intentant no fer-ho tan pesat.

- Bé, si vols tornem en nou mesos, si això...- per mi molt millor, és més en nou mesos esperava que ja no estiguerem. Em gire mirant la mare.- M...Lily, que em podries dir on està el bany?- crec que vaig a vomitar- Es que no he anat abans i...- crec que vomitare aci com no vaja ja. M'alçe.- Puc?

Somric en veure que l'Erion reacciona, i em quedo mirant l'Oliver i la Rose pensativa mentre parlen amb l'Erion. Torno quan la Rose quasi em diu mare, i somric inconscientment. Somriure que s'esborra en veure els colors del seu cabell i em demana pel bany.

-Sí, es clar, es aquella porta d'allà...

Me la quedo mirant mentre va cap allà. Que li deu passar? No sembla trobar-se bé.... Em miro l'Erion i l'Oliver. La semblança crida l'atenció...

-D'aqui uns anys...- repeteixo. Em sembla tan estrany, pensar que d'aqui uns anys tindre a aquell mateix noi de setze (o quinze?) anys dins meu... Em miro l'Erion de nou- Millor?- li demano.

Assenteixo, tranquil.

- Sí... estic preocupat per la Rose, semblava trobar-se malament. Vaig a veure com està, d'acord?

Vaig cap a la porta del lavabo, una mica preocupat; no sento què passa a dins, però sé que no està bé. Al cap i a la fi, és filla meva i s'assembla molt a la Lily, tinc motius per pensar que no es troba bé i encertar-ho.

- Rose... et trobes bé? - dic, des de la porta -. Em deixes passar, sisplau?

M'alçe i vaig directa al bany, em tanque per dins. Em sente en el bidet, respira Rose, tranquil·litzat, respira, em llave la cara i em sente de nou, per què? És a dir nosaltres tres sols voliem anar al passat i passar desapercebudes i no canviar el passat i no trobar-me amb la mare, i amb el pare i canviar el futur i...
Aleshores escolte la veu del pare, pareix preocupat.

- No, no estic bé, ara de seguida isc, un...un moment.- em sente de nou al bidet, no puc eixir, almenys no ara.- Un minut...

Se que el pare segueix ahi, no és el primer cop que estic en una situació aixi.

- Pots...pots marxar, vaig de seguida.

Alço els ulls al cel, pensant que és més orgullosa que la seva mare i jo junts. I mira que costa... Faig un parell de passes enrere, mirant amb recel la porta del lavabo, i em giro cap a l'Oliver i la Lily, que em miren, encuriosits.

- Sé que és una mica estrany... però estic preocupat. Fet i fet, és la meva... - no acabo de dir la paraula, una mica cohibit.

Camino cap a l'Oliver; s'assembla molt a mi, és realment curiós.

- D'això... sóc molt sever, de gran? - somric, una mica avergonyit; però abans que pugui respondre sento la porta del lavabo obrir-se -. Rose?

Respire de nou per tranquil·litzar-me, em mire el cabell, està tornant al color natural, em llave de nou la cara, respira i obric la porta.
Veig el pare que esta al llindar de la porta.

- Ja estic.- faig un somriure, no vuic preocupar-los.- Sever tu? Si ets un tros de pa.- bé excepte quant la montava....Però d'això millor no parlar.

Vaig de nou al costat de l'Oliver i em sente. Molt bé, si estavem aci, fariem el que fos perquè no fos tan incomode.
El Schrodie s'apropa a mi, olorant-me, li acaricie el cap i es puja a les meues cames, sempre m'ha caigut bé aquest gat, i això que ja és...serà molt major en la nostra època, havia viscut molt, encara recordava quan venia a dormir al meu llit.

Em miro preocupat a la meva ermana, pero veig quan surt que està més bé sento alleugiment.

-No, no molt, només quan...-m'adono de que la Rose em mira malament.-Quan t'enfades, només, igual que la mama.

La Lily se'm queda mirant una estona i després mira la Rose. Conec la mirada, està intentant trobar alguna raó d'alguna cosa.

-Mmmmm... Puc demanar-vos una cosa?

Me'ls quedo mirant, amb una mà a la espatlla de l'Erion, m'he entendrit l'Erion parlant a la Rose i a l'Oliver. Els meus fills- penso.

-Heu vingut amb el meu reculatemps i l'heu trencat oi?

La Rose havia anat a la conselleria cercant informacio sobre reculatemps, no sobre els seus pares, i al no trobar-la... Havia anat a la biblioteca de Hogwarts. I sobre reculatemps, jo no veia una altra manera de que l'haguessin aconseguit.

Aleshores la mare ens pregunta aixo...merda...

- Ehm...el reculatemps, doncs....va ser sense voler! Arribarem i del viatge vaig tropesar i aquest va caure a terra i es va trencar...-no anava a dir que havia sigut la Juls qui l’havia agafat, jo no traicionava les amigues.- Però...però anem a trobar una manera la ti...-callaaa!- la trobarem i arreglarem el reculatemps, t’ho promet...- intenta no cagar-la molt més.

Em mire la mare i em mossegue el llavi, s'enfadaria? Jo se que la mare, almenys al futur, si que ho faria.

- M...Lily, ho sent..

Em quedo mirant la situació, sense saber ben bé què dir. En si, com a llufa que sóc la màgia em preocupa menys, i que s'hagi trencat un reculatemps o no no em sembla important. Però la cara que fa la Rose...

Faig una ganyota, molest. No fa cara de preocupada perquè la Lily s'enfadi; o sigui, sí, però no sembla ser el que més la preocupa. Està espantada, preocupada perquè no sap què pot passar ara que sabem que són aquí. I jo tampoc, francament. Jo sóc de lletres...

Aleshores, i encara no sé com, em trobo amb la Rose entre els meus braços. No sé d'on surt el gest, però em sembla molt natural fins que m'aturo a pensar-hi.

-No teniu cap altra manera de tornar?!- demano, espantada, en reaccionar, mentre l'Erion abraça la Rose.

L'Oliver es mira el terra, la Rose segueix mig abraçada a l'Erion i jo... jo m'assec a l'espai que hi ha entre l'Erion i la Rose i l'Oliver. No penso en que el reculatemps de la meva àvia estigui trencat, ni tans sols arribo a pensar el que sentimentalment és per a mi, em preocupo per els meus fills, que estan... atrapats en el temps. L'Erion abraçant la Rose, l'Oliver intentant mirar com acabaré de reaccionar.

-Fills...- dic, sona estrany...- Sou... massa temeraris...

I me'ls abraço, a tots tres. A l'Oliver, a la Rose i a l'Erion.

Aleshores el pare m'abraça em quede sense saber que fer, és el pare, i no ho és, bé, si però molt més jove, però és el pare, bé, jo li corresponc a l'abraçada. I aleshores em veig abraçada per l'Ols i per la mare.

- Si, si estem buscant una manera de tornar, tinc...tindre un manual d'un reculatemps.- li dic. Encara no el tinc, bé, però la tieta li va dir a la Juls que l'aconseguiria aixi que el tindriem i podriem tornar al futur.- No...I si no funciona...par...- un altre cop, mira que no se si em podre acostumar a dir-los pel nom.- sempre podem aconseguir un altre nou de la conselleria...

Seguisc abraçada al pare, em transmeteix, com sempre, confiança i segureta, i es com estar a casa de nou, bé vuic dir, com un...estavem al passat, no erem la familia que erem al futur.