Incursió al Bosc [Agatha]

Vaig caminar, pausadament, fins aquella roca esquerdada on ens havíem fet el primer petó, mentre els centaures corrien per fora perseguint els piròmans que havien encès el seu preuat bosc.

Havia quedat amb ella. Volia parlar-hi, estar amb ella, explicar-li que estava fent coses amb el professor Al-Maad per poder ser animàgic. Amb totes les classes, no ens havíem ni vist.

Vaig mirar el rellotge, per un impuls. Quan el vaig mirar i vaig veure l'hora vaig recordar que estava espatllat, i que no tenia manera de saber l'hora. Vaig fer una ganyota, mentre em recolzava a aquella roca i m'esperava.

Em vaig dirigir cap al bosc. No sabia per què, però em feia cosa veure el Fortin. Bé, si que sabia per què. Era perquè tenia la Medea aquí. No em feia gràcia la idea que sabés que sortia amb algú d'Slytherin. Em diria alguna cosa com "et tira més la sang del que et penses" o "és evident que hauries d'haver estat en aquesta residència". No sabia què fer. Des que me l'havia creuada tenia més ganes que mai de posar tanta distància com pugués entre els Slytherin i jo.

Aleshores el vaig arribar i el vaig veure. El cor em va fer un bot, com sempre. Era molt atractiu, molt guapo i em tornava boja. Els nostres ulls es van trobar, i no vaig poder evitar somriure; per un moment vaig pensar que me n'oblidaria del que havia estat pensant.

Però no me n'oblidava. Era allà, advertint-me a crits, com una ombra.

- Hola ^^ -vaig saludar-lo quan vaig arrbar on era.

Vaig somriure, cansat, quan va arribar.

- Hola - vaig fer-li un petó -. Tenia ganes de veure't.

Vaig abraçar-la, mentre ens posàvem a caminar.

- Fas mala cara... Estàs bé? En vols parlar? - vaig dir-li, sense que se m'acudís cap manera d'animar-la.

Vaig recolzar el cap a la seva espatlla. S'hi estava bé i era reconfortant. Era l'única persona que em feia sentir així.

- No, no en vull parlar -li vaig dir-. Però ho he de fer. Te n'acabaràs assabentant de totes maneres.

Vaig respirar fons. No sabia ni com plantejar-li el tema.

- Tu què creus que és més fort? L'odi o l'amor?

- Ehm... - a què venia, allò? -. No ho sé, són dos coses molt confuses...

Vaig agafar-li la mà, intentant que la meva presència resultés més reconfortant que incòmode.

- Agatha, saps que m'ho pots explicar..., oi?

Vaig fer un sospir i vaig assentir, sentint la seva mà càlida enllaçada amb meva.

- No has conegut la nova professora d'Astronomia, oi? -li vaig preguntar-. Ni tan sols te l'has creuada pel passadís, perquè si ho haguessis fet ja sabries de què et parlo...

No sabia per on començar. No sabia què li volia dir i què no. Necessitava posar en ordre els meus pensaments.

- Per què no m'expliques tu primer el que em volies dir? Abans a la nota deies que tenies novetats...

- En realitat era més aviat l'excusa per veure't... - vaig somriure -. Però el cas és que estic fent els tràmits per fer-me animàgic.

Vaig parar quan vam arribar a la nostra pedra. Seguia igual. Vaig recolzar-m'hi i vaig abraçar-la, acostant-la a mi.

- El professor Al-Maad m'està ajudant amb la paperassa... Però si per casualitat saps de què parlo, la poció que es fa servir és... bé, una mica difícil de preparar. Desprèn gasos una mica tòxics i això...

Em va dir que s'estava fent animàgic. Ala O.O

No vaig poder evitar posar-me a riure. Era curiós, si més no.

- Sí, sí - vaig dir després, somrient-. Sé de què parles.

Havia intentat preparar-la tres vegades i gairebé hi havia perdut la vida, sobretot perquè mai, mai, aconseguiria preparar una poció decent. Al final havia convençut la Gergia perquè me la fes, fent-li creure que era poció de la mutació normal i corrent per un dels meus plans secrets.

Em vaig tornar a posar a riure.

- En sèrio seràs animàgic?

- Sí, sí... - vaig mirar-me-la estranyat per la seva reacció -. Que t'estranya, potser? No m'esperava una reacció així, no exactament...

Vaja, no m'esperava que rigués. M'esperava que digués "que guai!" o que em deixés anar un "ah, i quin animal seràs? una gallina?" com aquells comentaris que em feia temps enrere, quan encara no estàvem junts.

Però de cap manera m'esperava que rigués.

- Més que estranyar-me... ho trobo curiós -vaig somriure-. Perquè m'ho podries haver dit abans..s

Em va encantar la cara d'estranyat que va posar i no em vaig poder resistir a fer-li un petó dels guais.

- Hi ha una cosa que no t'he explicat -li vaig confessar.

Em vaig apartar una mica d'ell. Vaig tancar els ulls... i al cap de tres segons, ja no hi havia Agatha, sinó una pantera. Em vaig acostar a ell, lentament, amb elegància. Em vaig enfilar a la roca i vaig saltar per tornar a baixar...

... i quan els meus peus van tocar a terra ja tornaven a ser humans com la resta del cos.

- No ho sap absolutament ningú o sigui que... shhhh! XD

Em vaig quedar mirant, perplex, com es transformava en pantera i tornava a la normalitat.

- Ehm... O.O - vaig quedar-me mirant la noia, una mica sorprès -. Ehm... val, ara no sé què dir...

Vaig pensar que potser ho era des de feia poc temps. No, s'havia transformat molt ràpid. Seria una animàgica il·legal?
"I què, K? I què, si ho és?"

- La única cosa que no em quadra és la poció... - vaig mirar la noia -. Em considero un dels millors fent pocions (et recordo que el negoci familiar és una drogueria), i així i tot ho estic passant fatal per culpa d'aquesta. Com ho vas fer tu, que mai has passat d'un suficient molt just?

Vaig somriure.

- Jo sempre tinc un as la màniga, no ho has notat? Tenir amics mola. Estan disposats a fer tot el que els demani quan em fico en merders. La poció me la va fer la Georgia després d'intentar-ho jo unes quantes vegades, una de les quals gairebé em mata. A ella també li va costar lo seu, però ho va aconseguir.

Em vaig acostar a ell i li vaig passar el braços pel coll.

- L'únic que em vaig saltar va ser el tema de la paperassa -i vaig explicar, i després vaig afegir, sense saber que ell s'havia avançat als meus pensaments-: I en què et convertiràs, tu? En una gallina?

- Ah, la Georgia. La Georgia Gray, clar - vaig somriure -. M'ho hauria d'haver imaginat.

Vaig fer-li un petó i aleshores va dir allò que jo havia pensat uns segons abans.

- Fa ben bé trenta segons he pensat això de la gallina... No seràs legiliment, també! - vaig dir, fent broma -. I serà que no has vist vegades el meu patronus...

Vaig treure la vareta i vaig conjurar-lo, amb un somriure. El falcó platejat va sortir i va posar-se sobre la meva espatlla durant uns instants abans de desaparèixer.

Em vaig mirar el falcó com volava i es posava a la seva espatlla. M'el vaig mirar amb superioritat fingida.

- Doncs això - vaig insistir-. Una gallina. Pregunta-li a l'Aberforth, ja veuràs què et diu!

Per un home que confonia un fènix amb un pollastre, allò havia de ser evident.

Vaig fer un sospir, tornant a la realitat.

- Me n'alegro doncs - vaig dir-. D'això de l'animàgia. Si necessites alguna ajuda, m'ho demanes... i jo m'ho cobraré amb espècies - vaig acabar amb un somriure provocatiu, mentre les meves mans ja es col·laven per sota el seu jersei sense poder evitar-ho.

Havia sortit a la nit dels terrenys de Hogwarts per anar cap a un clar del bosc prohibit que em proporcionava una vista del cel nocturn meravellosa. M'havia de preparar la primera classe d'Astronomia, que era la setmana que vé, però m'havia d'avançar als alumnes.

Vaig entrar al bosc prohibit, coberta amb una capa negra de mànigues grans i amples.

Vaig trencar per un camí que em conduïa cap a la clariana més ràpidament.

I allà em vaig trobar la sorpresa de la nit.

- Vaja, vaja... Dos estudiants fora de les aules a deshora. Què bé... quants càstigs que posaré aquesta setmana.- Vaig dir, sarcàsticament.

No els hi havia vist les cares, només el contorn dels seus cossos.

Vaig estar temptat d'encendre la vareta i enfrontar-m'hi directament, pel simple fet que ens havia interromput en un moment íntim, de l'Agatha i meu.

- I qui és vostè, que té la potestat de castigar-nos? - vaig dir, en veu alta, sense perdre les formes però sense deixar-me avasallar.

Aleshores un raig de llum d'una clariana va il·luminar-li la cara i vaig poder veure la còpia de l'Agatha, encara que més envellida, que era. I em va caure el món als peus. "Merda...", vaig pensar mentre apartava l'Agatha i la posava una mica darrere meu, com protegint-la.

Aleshores vaig sentir la seva veu i se'm van eriçar els pèls del clatell. Se m'havia tornat a fer el nus a l'estómac. No vaig poder fer res per evitar que el Fortin digués res. Peró vaig veure que quan va veure la seva cara lligava caps, peroquè em va fer posar darrere seu.

Vaig recolzar el front a la seva esquena.

-D'això és del que t'havia de parlar...

Em vaig preguntar si no era jo la que m'havia de posar davant d'ell. Al cap i a la fi, jo sabia de què era capaç i sabia veure-me-la venir. Peró em vaig quedar on era. No em trobava bé. La seva presència podia acabar amb tot.

- Jo, senyor... - Vaig dir, sense esperar que em digués el seu nom - Sóc la nova professora d'Astronomia. Vés per on! Quina casualitat que tingui prou potestat com per castigar-los, eh? Quina sort! - Vaig dir, irònicament.

Tant bon punt va fer que la noia es posés darrera seu, la vaig reconèixer.

Vaig alçar una cella.

- Bé, sembla ser que estàs en tots els merders, no?

I ja intentava ficar-se amb mi.

-És un do que tinc -li vaig dir-. Si mai t'haguéssis preocupat en conèixer-me una mica, ho sabries.

Vaig sortir de darrere el Fortin. M'era igual que li tingués por; no volia que ella ho sabés.

- Aquí et porto una mica d'avantatge, em sembla. No saps mai per on et puc sortir ¬¬.

- Oh, creu-me filleta, que et conec més del que tu et penses. - Vaig dir-li, mirant-la directament als ulls - Ho saps i això t'aterra.

Vaig dibuixar un somriure sardónic a la cara.

Vaig mirar-me al noi. Fins ara no li havia vist l'uniforme.

Slytherin.

- Vaja, no sé si felicitar-lo a ell o a tu. Qui ha embruixat a qui, perquè això passi? - Vaig referir, a l'esceneta de "amants per sempre".

- A ningú li ha calgut embruixar ningú, fins ara... - vaig dir, remarcant les dues últimes paraules.

Vaig suposar, pel poc que havia vist i sentit, que aquella professora era la mare de l'Agatha. Déu meu, només faltava això... "I per la pinta que fa, a més, deu ser la nova cap de residència... I jo que ja m'he ficat en un bon embolic.", pensava. Vaja, el cas és que fins aleshores no havíem tingut cap de residència, mentre que les altres sí que en tenien. I la senyora Black feia molta pinta de Slytherin.

-Embruixats? -vaig preguntar amb més atreviment del que sentia-. No. Alguns podem tenir sentiments de veritat, sap, professora? Alguns tenim un cor que ens batega i sang a les venes, a diferència d'altres, que el que els manté en peu és el despit...

Alló era el que m'havia estat tement. Com es prendria la relació amb el Fortin. Segurament hauria sentit a parlar de la "caiguda" social de la seva familia, no? Per sobre de tot, volia que alló la cabregés, no que ho aprobés.

- I per el que t'ha servit a tu, que et bategués el cor i et corrés sang a les venes...- Vaig fer, acompanyant-ho amb un gest de desdeny.- Que acabéssis amb...què? Amb el que has estat evitant tota la vida?

Vaig riure. Va ser un riure d'aquells falsos, d'aquells que se't posen a dins el cos i fan que se't posin els péls de punta.

- I em jugo el que vulguis que ni tan sols té bona reputació.- Em vaig mirar el noi, que seguia darrera l'Agatha ja que aquesta s'havia mogut, de dalt a baix, amb una ganyota de...menyspreu?

- Ni tan sols sap qui sóc, o sigui que li recomano que no tingui la gosadia d'insultar-me - vaig fer-li una mala mirada.

Era cert que, últimament, la meva família havia passat a un segon pla. Els Fortin havien tingut sempre fama i fortuna, i si bé no havíem perdut la nostra posició a nivell econòmic, socialment havíem tendit a una posició més intermèdia. Cosa que, per als de les famílies de sang pura i ideals més extrems, era una raó suficient perquè baixés la reputació.

- I no ha acabat amb el que ha estat evitant. Ha estat evitant gent com vostè, amb qui, sincerament, no m'identifico - vaig dir, amb un cert to de menyspreu.

- Tan de bo tots els Slytherin fossin com ell -vaig dir, emprenyada-. Per desgràcia també hi ha gent com tu, que fa que la mala fama se l'emportin tots.

Vaig fer una mitja rialla.

- Però bé, la veritat és que ho agraiexo. Almenys tinc algú amb qui distreure'm. I creu-me, sempre aniré un pas per davant vostre, perquè us conec. Em van dir que ahir no hi havia quadres per treure. Quina cosa. És ben bé com si fos màgia, oi?

Li vaig fer una mirada desafiant.

- Ja no som a casa teva. Això és casa meva, no la teva. I t'agradi o no, ara juguem amb les meves normes.