Cita al clar del bosc

Vaig deixar de correr quan vaig arribar al clar del Bosc Prohibit que havia descobert feia uns quants dies, era molt maco i més quan estava iluminat per la llum de la lluna que per sort no era plena.

Vaig fer apareixer una petita foguera amb un cop de vareta i també una tenda de campanya per si ens agafava son i un coixi per cada un sobre el qual ens podries asseure.

-Vist desde aqui el bosc sembla tranquil i poc perillos a que si?.- vaig dir, mentre m'ajeia a terra despreocupadament i feia uns copets al terra del meu costat perque vingues ella també.- Et dire un secret, aquest lloc només el coneixo jo.- i li faig fer l'ullet.-I ara podem dir que es com el nostre refugi.- li vaig somriure mentre li acariciava suament la cara, que maca que era.

Vaig fer una pausa per respirar quan ell va parar al bosc. Vaig observar amb un somriure torçat com feia aquella petita foguera. Despres va fer aparèixer una tenda de campanya. Oh, perfecte. Una nit de camping, seria? Ja es veuria.
Va seure sobre un coixí i em va convidar a seure amb ell. Jo vaig accedir, seient al seu costat.

- Un refugi, eh? M'agrada... M'agrada molt.

Em va acaronar la cara, i jo no vaig saber si somriure o no. El que si que se es que se'm va posar la pell de gallina.

Vaig notar com se li posava la pell de gallina, no sabia si per la meva carícia o perque tenia fred, vaig passar-li un braç per sobre amb la intenció de donar-li escalfor.

- Tens fred Gis?- vaig preguntar.- tens la carn de gallina, vols que entrem a la tenda? allà dins si estarà calentó.

Me la vaig mirar un cop més, m'encantava com brillaven els seus ulls sota la llum de la lluna i no em vaig poder contenir més, vaig fer el que hauria hagut de fer desde el dia que la vaig treure del llac amb un refredat com una casa, li vaig fer un petó, curt, suau i me'n vaig separar a l'espera de la seva resposta.

Em va passar el braç per les espatlles. Em va fer un petó. Em vaig quedar en estat de xoc.

- Jo... Jo... Crec que la temperatura està bé...

Què cony!? Vaig acostar-me a ell de nou, i li vaig fer un petó. Aquest va ser més llarg, el vaig sentir dins meu. Alguna cosa a la meva panxa havia despertat. Me'n vaig separar, amb un mig somriure.

"Què estàs fent, Gisèlle? QUÈ ESTÀS FENT??? Hola? Aquest noi és el novio de l'Ur! No pots fer això!" Em vaig dir.

Però... Jo volia fer-ho.

Em vaig fer un altre petó més llarg i més intens i alguna cosa dins meu es va posar a ballar de feliçitat. La vaig abraçar més fort pero vigilant de no fer-li mal i li faig fer un altre peto durant el quan li vaig mosegar el llavi suaument, ella va fer un sospir i el seu ale va entrar a la meva boca em va sortir un ronroneig involuntari.

-M'encantes.- vaig intentar dir, pero crec que no va sonar tan coherent, en aquell moment la meva ment s'havia declarat en vaga, es negava a pensar, a pensar que estavem fen una cosa que no estava bé, que provablement que es liesin un monitor i una alumna estava prohibit pero tan sens en donava era el nostre refugi i allà no ens trobaria ningú.

Perfecte. Ara resulta que li encantava al novio d'una de les meves millors amigues. Simplement flipant.
Vaig quedar-me allà abraçada a ell, intentant resoldre el meu dilema interior.

- Karl... Això no està bé...

Vaig enterrar el cap al seu coll. Volia, però no podia. O si?

Em va dir que no estava bé, jo ja ho sabia que no estava bé pero no m'importava m'era igual mentre estes amb ella.

-Vols que ho deixem aixi?- li vaig preguntar, no d'on va sortir la força per pronunciar les paraules pero ho havia de fer, havia de poder escollir, lliurement.- Si vols que ho deixiem aixi no passa res, se que la Ur es amiga teva i que no vols fer-li mal, no m'enfadaré.- me la vaig mirar als ulls tant fermament com vaig poder pero en el fons els meus ulls li suplicaven que digues que li era igual el la Ursula, que el que volia era estar amb mi, durant una estona mes.

Vaig notar com els ulls se m'humitejaven.

- Et penses... Et penses que ho vull deixar?

Vaig fer un somriure trist.

- El dia que et vaig curar el nas a la Sala Comuna. Recordes? Aquell dia vaig sentir com alguna cosa neixia dins meu. Alguna cosa especial. Quan vaig saber que estaves amb l'Ur... M'hauries hagut de veure.

Vaig riure, negant amb el cap.

- Llavors vaig voler oblidar-ho. Eres el meu... Millor amic, i punt. Tenia massa coll avall que mai passaria res, suposo.

-No crec que ho vulguis deixar.- vaig dir-li.- però sé que la teva part racional et diu que no li pots fer això a la teva amiga.

Me la vaig quedar mirant, em sabia molt greu haber-li fet passar malament i que no me'n hagues dit res, em sentia culpable, enfadat amb mi mateix.
Li vaig aixecar la cara i li vaig fer un peto suau als llavis.

-M'ho hauries d'haber dit saps, que et senties malament perque estava amb la Ursula, no ho havies d'haber callat Gis.- li vaig somriure i em vaig acostar per fer-li un altre peto vaig somriure una mica.- Puc?

- I què t'hauria dit? "Karl, deixa a la Ursula que m'agrades, vine amb mi!". Per favor...

Vaig riure:

- Jo em pensava que no volies res, que jo era una amiga i punt.

Vaig abraçar-me més a ell i li vaig dir:

- I és clar que pots...

Vaig decidir oblidar-me de tot. Almenys aquella nit. Li vaig fer jo un petó curt, somrient.

me la vaig quedar mirant despres de la primera frase.

-Doncs si, m'ho hauries d'haber dit.- vaig dir-li.- haguesim trobat alguna solució, es clar que la d'aquesta nit em sembla ideal.

La vaig agafar molt fort despres del petó, era la meva manera de dir que no pensava deixar-la anar en tota la nit i la vaig començar a besar suaument, era tan bonica, tant dolça tant diferent a la altres... el meu cap no parava de donar voltes fins que jo li vaig ordenar callar i disfrutar el moment, vaig intensificar el peto, no em volia separar d'ella, per res.

Vaig somriure, sentint-me esclafada per ell.

- T'ho hauria d'haver dit, però no t'ho vaig dir. Ara ja no es pot canviar el passat.

Vaig acostar-me molt a ell, mirant-lo fixament.

- El que hem de fer ara és escollir el futur, i viure el present. Què esculls tu, Karl, què és el que vols viure?

OFF: Jo entro, si no us fa res. Que passo de ser la cuernuda del forum mes estona... XD si no voleu, m'ho poseu i el borro, ok? ^^

ON:

Havia sortit a passejar a la negra nit de Hogwarts, volia gaudir de la fresca despres del caluros dia que havia fet. Ja feia cosa d'una setmana que el Summercamp havia començat, i havia vist en Karl apuntat a la llista dels que es quedaven. Però encara no l'havia vist, a ell, i ni tan sols havia rebut una carta.

Inconscientment, els meus peus em van portar fins al lloc on normalemnt anavem amb en Karl quan sortiem del castell. M'agradava recordar moments en els que havia estat feliç. I en aquell tros del bosc, ho havia estat, de feliç. Però en aquell moment, l'escena que vaig veure em va deixar glaçada. No podia ser, allò no podia estar passant de cap de les maneres. En Karl no, siusplau.

Encara no havia vist a la noia, perque estaven massa ocupats analitzant-se l'un a l'altre. Però quan vaig aclarir-me la gola, i em van sentir i és van girar tots dos a mirar què era el que els havia molestat, aquesta vegada la sang si que va marxar tota. Si em punxaven no me'n treien.

- Gis...- va ser l'unic que em va sortir de la boca.

No m'ho podia creure. El meu novio amb la meva millor amiga. No se suposava que quan començaves a sortir amb algu prometies fidelitat? Pel que és veia, aixo de la fidelitat no ho portaven gaire bé.

Seguia mirant en Karl quan vaig sentir passos darrere meu. Al principi els vaig ignorar, pensant que eren imaginacions meves.
Quan vaig sentir la veu de l'Ursula, però, em vaig girar, separant-me del Karl de cop i notant com se'm posava la pell de gallina. Allò no podia ser real.
Als ulls de l'Ur vaig veure traició. Traició, dolor, ràbia.

- Ur... - vaig murmurar, avergonyida.

Per què havia d'acabar així? O era només el principi? Per què?

- Ur, jo... No volia...

Vaig notar com els ulls se m'inundaven, volia plorar, volia cridar, volia desfogar-me. Vaig posar-me dempeus, sense apartar la vista de la meva amiga.

- No ha estat ell. He sigut jo. Ho sento.

Què estava fent? Per què havia dit allò? Per protegir en Karl, obviament, però... Hauria hagut de dir-ho?

Estava absort, en el meu mon, en el nostre mon de fet, en el qual només existiem la Gisèlle i jo, pero de sobte vaig sentir el seu nom i no l'havia pronunciat jo i vaig sentir com es separava de mi, perque es separava de mi?
Vaig aixecar la vista i vaig veure a la Ursula, merda la Ursula, la meva ment va caire en picat dels núbols a vint metres sota terra i vaig sentir com la Gis començava a excusar-se. Deia que no era culpa meva pero ho era, era culpa dels dos.

-No Gisèlle, no es culpa teva.- vaig dir amb veu trista, per la cara que feien les dos perque per culpa meva s'estaven fent mal.- es culpa meva, jo hho hauria d'haber evitat, sóc jo qui estava amb ella i pertant sóc jo qui hauria d'haber dit que no, pero no ho he fet, per tant la culpa és meva.

Vaig mirar a la Ursula.

-Ur, diria que ho puc explicar pero crec que la escena ho deixa tot força clar així que només diré que sento que ho hagis sabut d'aquesta manera.- me la vaig quedar mirant als ulls en tó de disculpa.

M'havia quedat muda. No em sortien les paraules, perô crec que la meva mirada ho deia tot. Traició. Em sentia traida. No em pensava pas que una de les meves millor amigues em pogués fer això. I del meu novio tampoc.

- Com heu pogut? - vaig dir. No havia cridat ni alçat la veu, tot i que el to era de traicio i rabia. Me'ls vaig mirar a tots dos - Pensava que si algun dia havia de passar això, tinguessis la decència de deixar-me avbans i no trair la meva confiança - Vaig dir, en direcció a en Karl- I no em pensava que tractessis així a una amiga. No em vull ni imaginar el que els hi faras a les enemigues - Vaig dir-li a la Gis.

Vaig empassar saliva, i la bola que m'oprimia la gola va desaparèixer. Però en el seu lloc van aparèixer llàgrimes. Unes llàgrimes de frustració, tot i que silencioses.

La meva mirada estava banyada d'odi. Les traicions dels amics sempre sentaven pitjor que les dels enemics.

Allò va ser un cop baix. Molt baix.

"I no em pensava que tractessis així a una amiga. No em vull ni imaginar el que els hi faras a les enemigues"

Les paraules es van quedar ressonant dins el meu cap. Aquella frase dita amb odi es va clavar com un punyal al meu cor. Vaig mirar a la Ursula, amb els ulls plens de llàgrimes. Ella no podia haver dit una cosa així. No a mi. Vaig negar amb el cap, incapaç de reaccionar. Només unes poques paraules van sortir de la meva boca.

- No sé què ha passat avuí, Ursula, però és difícil d'entendre inclús per a mi. Sé que no ho entendràs. No et puc comprendre, no et puc dir que sé com et sents, perquè no ho sé. No crec que em puguis perdonar, així que serà millor que...

Les meves paraules, però, es van quedar ofegades pel plor. Les llàgrimes em queien galtes avall, i no podia impedir-ho. Em sentia estúpida. Idiota. Maldestre. una desgràcia.

- Serà millor, què, Gis? Fer com si no hagués passat res, oblidar-ho tot i tornar a ser les que erem abans? O prefereixes que la nostra amistat s'acabi? - va ser llavors que vaig començar a plorar de valent. Al igual que la Gissèlle, no podia contenir les llàgrimes, i al veure-la a ella plorar d'aquella manera tant desconsolada, saben que havia fet una cosa que m'havia ferit, em van donar ganes d'abraçar-la. Abraçar-la fort i que tot tornés a ser com abans.

Em vaig contenir, però. Vaig intentar serenar-me una mica.

- Parla - li vaig ordenar, més que demanar - Parla i diga'm perquè ho has fet. Explica'm i sigue'm sincera. És més important una relació amb un noi que la nostra amistat després de 6 anys? - arribats a aquest punt, la veu se'm va trencar. Vaig empassar saliva - Recordo un dia a la sala comuna, quan va passar allò amb en Fortin, em vas prometre que mai tornaria a plorar per un noi, ni per res que s'hi assemblés (off:un gos, per exemple! xD). Bravo Gis, et comunico que acabes de trencar una promesa - vaig fer una pausa. Feia estona que no mirava en Karl, i no pensava fer-ho. Vaig tancar els ulls i vaig inspirar profundament. Els vaig tornar a obrir i vaig tornar a mirar a la Gis.

La veritat és que de les ultimes paraules que havia dit me n'arrepentia profundament.

Si el dolor que sentia fos tangible... Vaig intentar mirar a la Ursula, però vaig haver d'apartar la mirada. Més que les seves paraules, que se'm clavaven com punyals, el que em feia més mal era la seva profunda mirada d'odi.
I, és clar, va sortir el tema de la promesa. Vaig inspirar profundament, per després deixar anar l'aire de manera entretallada.

- Jo... Ur, tu saps que jo mai... Jo...

L'Ur tenia raó. Sis anys d0'amistat, i jo havia trencat la promesa. Jo l'havia traït. Jo era la culpable d'allò. I jo només volia que hi hagués pau, que tot alló s'acabés. Volia poder abraçar a l'Ursula, i dir-li que no ho volia fer, que estava molt penedida d'allò. No volia perdre una amiga com ella.
Només hi havia un problema. Que jo estimava al Karl.

Era allò sentint com les dues noies discutien, com una amistat es trencava per culpa meva, era allà fisicament pero el meu cap volava molt lluny, en el mon el que mai ens havien interromput però havia passat i em sentia malament per haver fet el que havia fet, perque no tenia remei.

-Ur, siusplau, no t'enfadis amb ella.- vaig dir, m'era igual el que em pases a mi només volia salvar la seva amistat.- saps com sóc, saps com he estat sempre i vas cometre l'error de creure que el teu amor em podia canviar, i si m'ha canviat pero no suficientment.- vaig dir en to de disculpa.- Ho sento, ho sento molt, per les dues.

Un cop dites aquelles paraules vaig saber que acabava d'assassinar quanselvol possibilitat que tingues de que la Ursula em perdones i a la vegada una possible relació amb la Gisèlle, la noia amb la qual somiava.

"Molt bé Karl"- vaig dir-me a mi mateix.-"això si que és matar dos pardals d'un sol tret"

- LA MARE QUE ET VA ARRIBAR A PARIR, KARL!! - Allò ja havia estat massa. No em vaig poder aguantar i vaig començar a cridar. Que em digués que no m'estimava, que em digués que ho havia intentat, vale. Però que em digués que no l'havia canviat, que el meu amor no havia servit de res... Allò em superava - ARA QUE EM DIRÀS, QUE ENS ESTIMES A LES DUES? QUE HO HAS FET PERQUÈ ENS NECESSITES? SERÀS FILL DE LA GRAN PUTA! JO HAVIA CONFIAT EN TU, PERÒ A LA PRIMERA DE CANVI M'HAS TRAIT! I DE LA MILLOR MANERA QUE HAS SABUT - I sense saber ben bé perquè, em va pujar una ràbia continguda des de dins, vaig anar cap al Karl i, amb tota la meva mà oberta, li vaig clavar una bofetada que va sonar per tot el clar del bosc.

Em van tornar a brollar les llàgrimes, aquesta vegada, d'una manera més desconsolada.

- T'havia comentat que era la meva millor amiga, Karl? Que pensaves, que no me n'enteraria mai? - Vaig dir, sarcasticament.

Vaig callar, mirant-me'ls als dos als ulls directament. Sentia dins el meu cap tot el rebombori de sentiments que li passaven per dins a la Gis, la culpa, l'amor, l'amistat... Se'm va remoure l'estomag.

La bofetada em va fer mal pero me la mereixia aixi que vaig aguantar i callar, vaig pensar en el que havia dit, diria que les estimava a les dues, les estimava a les dues?

"Karl, concentrat"- vaig dir-me.- "No, no les estimo a les dues, pero si elles volguesin hi hauria Karl per a les dues".

-Ur, t'ho hagues dit.- vaig dir-li.- Demà al mati ho hagues fet, no volia fer-te mal, de veritat.

Pero en el fos sentia que l'havia perduda, que mai perdonaria el que jo li havia fet.

Llavors em van arribar unes paraules al cap, portaven la veu d'en Karl.

"No, no les estimo a les dues, pero si elles volguesin hi hauria Karl per a les dues".

Aquelles paraules van ser com una galleda d'aigua freda. Només les havia escoltat jo, es clar, perquè la Gis no podia sentir els pensaments. Després vaig sentir el que em va dir, però aquesta vegada ho vaig sentir amb les orelles i no amb el cap.

- Així que penses que hi ha prou Karl per a les dues, no? Sents el que dic, Gis? Aquest cabronàs d'aquí acaba de pensar que no hi hauria cap problema en que el compartissim. Realment és això el que vols? Vols a algú que a la de canvi et demani que el comparteixis amb una altra persona? - Vaig fer un somriure sarcàstic. Ja havia deixat de plorar. - I que m'haguessis dit, Karl? "Mira Ur, que ahir a la nit la Gis i jo vam compartir més que paraules" I jo t'hagués contestat "Fantàstic! Mira tu que bé! I què, com va anar la nit? Ja vau fer servir protecció?". Vinga home! No em siguis cínic. Quan estàs amb una persona hi estàs per sobre de tot. I si no l'estimes, li ets sincer, no traeixes la seva confiança.

Me'l vaig mirar de dalt a baix, amb fàstic. Després vaig posar la mirada sobre la Gis una altra vegada.

- Realment és això el que vols? Algú tant fred com per actuar d'aquesta manera?

Vaig observar la situació amb els ulls inundats de llàgrimes. La bufetada que es va endur en Karl em va fer mal a mi. Mal, perquè sabia que segurament en aquella bufetada, l'Ur hi havia descarregat també l'odi que devia sentir cap a mi.
En Karl deia que l'endemà li hagues dit. I jo em repetia que res d'allò no estaria passant de no ser per mi, per la meva cagada, per deixar-me portar.
El que va dir l'Ur em va deixar glaçada. Vaig mirar al Karl,profundament dolguda, i vaig dir:

- De... De veritat penses això?

Vaig negar amb el cap, incapaç de creure-ho. L'Ur no s'ho estava inventant, no podia estar-se inventant allò. I no sabia pas com acabaria la cosa, però en aquells moments jo encara sentia confiaça cap a ella, i sabia que allò no era mentida.

"Karl Foster, com pots ser tan porc? COM POTS SER TAN FILL DE PUTA?!" vaig pensar, esclatant per dins.

Al sentir les paraules d'odi de la Gis dins el meu cap, vaig sentir que encara quedaven esperançes per la nostra amistat. Petites, molt petites, però en quedaven. Vaig saber que ella em creia, que creia el que havia dit. Perquè teniem un lligam molt gran amb els pensaments, i ella sabia quan m'invenava les coses i quan no. I aquella era una cosa massa gran com per inventar-me-la.

- Què has de dir, ara, Foster? - La meva veu anava tenyida d'odi. Ara més cap a en Karl que cap a la Gis.

Podria suportar veure'ls junts, si finalment acabaven junts. El que no podria suportar seria que l'amistat amb la Gis s'acabés. Però em costaria molt oblidar allò...